ENTRADA D'URGÈNCIA: LA SETMANA QUE VE COMENÇA LA DESTROSSA DE LA FAÇANA MARÍTIMA A SITGES

CRIDA URGENT DE SUPORT A TOTS ELS LECTORS D'AQUEST BLOG, AMICS O ENEMICS (TANT ÉS!), SENSIBLES ALS ATEMPTATS ARQUITECTÒNICS AL PATRIMONI!

La urgència i la consciència m'obliguen a copiar i enganxar la portada del blog de la Plataforma per Sitges http://plataformasitges.blogspot.com/, creada només per protegir el modest però estimat patrimoni arquitectònic de Sitges de l'acte de barbàrie que s'està a punt de cometre.

Vaig dir que no penjaria més posts sobre el tema perquè jo, personalment, al seu moment ja ho vaig dir tot. Si als responsables que hagin tingut la gentilesa de llegir-los encara no se'ls ha caigut la cara de vergonya, i dormen bé per les nits, m'agradaria que m'informessin del tipus de droga prenen: jo, si estigués al seu lloc, no podria. Què els explicaran als seus fills quan vegin fotos com aquestes i els preguntin per la seva òbvia responsabilitat? Mira que jo disto pàrsecs de distància de ser el pare perfecte, però com a mínim no hauré comés ni donat suport a un crim d'una magnitud tan evident en tota la meva vida.

LA SETMANA VINENT S'INICIEN LES OBRES!!!!!

NECESSITEM EL SUPORT DE TOTS ELS QUE CREIEU QUE EL PROJECTE DE REFORMA DE LA FAÇANA MARÍTIMA DELS MUSEUS SITGETANS ÉS UNA GRAN DESTROSSA PATRIMONIAL!!!!!

ADHERIU-VOS A LA PLATAFORMA ENVIANT EL VOSTRE NOM, COGNOMS I DNI AL MAIL

plataformasitges@hotmail.com

ÉS MOLT IMPORTANT QUE EXPLIQUEU LES NOSTRES REIVINDICACIONS A LES PERSONES DEL VOSTRE ENTORN QUE PUGUIN ESTAR INTERESSADES.....

PASSAT

Aquest és l'aspecte original de la façana marítima de Sitges

PRESENT

Aquest lamentable estat de conservació evidentment ha de solucionar-se

FUTUR?

Aquest no pot ser el resultat final de tants anys d'història

Joan-Daniel Bezsonoff, Premi Lletra d'Or 2010!

Extret del blog de l'autor http://mitrophane.vefblog.net/43.html#Premi_Lletra_dOr_2010

Joan-Daniel Bezsonoff guardonat amb la Lletra d'Or
Una educació francesa, el millor llibre en català publicat el 2009

The Book

Una educació francesa, de Joan Daniel Bezsonoff ha estat guardonat amb la Lletra d’Or 2010, un premi que es concedeix cada any, des de 1956, al millor llibre publicat en llengua catalana durant l’any anterior, segons el criteri del jurat, independent de qualsevol grup editorial o institució. L'autor va escriure el llibre, publicat per L'Avenç, a partir d'uns textos que havia anat publicant a la revista amb els seus records personals, sobre la seva infància i la seva formació a l’escola de la República francesa.

El jurat del Premi Lletra d’Or 2010 destaca la triple qualitat d’aquesta obra: l’altitud literària, la vibrant força vital que traspassa i la singladura històrica que hi cristal·litza. Amb un excepcional ritme de la prosa i un estil net i ric, Una educació francesa fon en un mateix magma els avatars de l’autor i la història col·lectiva.

El guardó és una lletra phi (Φ) d’or, símbol clàssic de l’equilibri, dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor inicial del Premi. Aquest premi va néixer per decisió d'un grup de nou amics amants de la literatura, els quals es van constituir en jurat i van establir les bases de concessió del guardó. Els membres del jurat inicial van ser Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova, amb la col·laboració i el mecenatge del joier Manuel Capdevila.

El Premi compta amb la particularitat que quan compleixen 50 anys, els membres del jurat passen el relleu a un altre jurat, més jove, que s’hi incorpora.

1956 Salvador Espriu per Final del laberint
1957 Josep Pla per Barcelona
1958 Josep Carner per Absència
1959 Ramon d'Abadal i de Vinyals per Els primers comtes catalans
1960 Clementina Arderiu per És a dir1961 Josep Vicenç Foix per Onze Nadals i un Cap d'Any1962 Joan Oliver (Pere Quart) per Vacances pagades
1963 Joan Fuster per Nosaltres els valencians
1964 Josep Benet i Morell per Maragall i la Setmana Tràgica
1965 Jordi Rubió per La cultura catalana, del Renaixement a la Decadència
1966 Manuel de Pedrolo per Cendra per Martina1967 Gabriel Ferrater per Teoria dels cossos
1968 Marià Manent per Com un núvol lleuger1969 Xavier Rubert de Ventós per Teoria de la sensibilitat1970 Joan Teixidor per Quan tot es trenca
1971 Alexandre Cirici per L'art català contemporani1972 Joan Coromines per Lleures i converses d'un filòleg
1973 Maurici Serrahima per Del passat quan era present
1974 Joan Vinyoli per I encara les paraules
1975 Vicent Andrés Estellés per Les pedres de l'àmfora
1976 Mercè Rodoreda per Mirall trencat
1977 Miquel Martí i Pol per El llarg viatge
1978 Pere Gimferrer per L'espai desert
1979 Pere Calders per Invasió subtil i altres contes1980 Miquel Batllori per A través de la història i de la cultura
1981 Joan Brossa per Rua de llibres
1982 Josep Maria Llompart per La capella dels Dolors i altres poemes
1983 Josep Nadal i Modest Prats i Domingo per Història de la llengua catalana
1984 Xavier Benguerel per Appassionata
1985 Joan Francesc Mira per Crítica de la nació pura
1986 Maria Àngels Anglada per Sandàlies d'escuma
1987 Feliu Formosa per Semblança1988 Blai Bonet per El jove
1989 Josep M. Castellet per Els escenaris de la memòria
1990 Jordi Sarsanedas per Fins a un cert punt1991 Francesc Parcerisas per Triomf del present
1992 Narcís Comadira per En quarantena1993 Terenci Moix per El sexe dels àngels
1994 Ramon Solsona per Les hores detingudes
1995 Carme Riera per Dins el darrer blau
1996 Joaquim Molas per Obra crítica I1997 Jaume Cabré per L'ombra de l'eunuc
1998 Josep Palau i Fabre per Estimat Picasso
1999 Martí de Riquer per Quinze generacions d'una família catalana
2000 Quim Monzó per Vuitanta-sis contes
2001 Màrius Serra per Verbàlia
2002 Baltasar Porcel per L'emperador o l'ull del vent
2003 Montserrat Abelló per Al cor de les paraules
2004 Emili Teixidor per Pa negre
2005 Empar Moliner per T'estimo si he begut
2006 Josep Maria Espinàs per A peu per Mallorca
2007 Sergi Pàmies per Si menges una llimona sense fer ganyotes
2008 Lluïsa Cunillé per Après moi, le déluge
2009 Julià Guillamon per El dia revolt

El follet de Nils en un moment de felicitat

I dic jo: El Lletra d'Or ve a ser com una mena de Premi Nobel, de consagració absoluta dins el Parnàs de les lletres catalanes. La cara trista del guardó és que no comporta ni un cèntim de donació econòmica. No costa imaginar com això pot donar peu a fer acudits fàcils sobre la proverbial generositat catalana...
Bromes ridícules apart, us heu fixat en la llista de patums que l'han obtingut? Segur que en manca algun. Però no n'hi ha cap que no mereixi fiurar entre les plomes més potents de la història recent de la nostra llengua, ja provinguin del País València (no m'en puc estar d'esmentar el Joan Fuster amb la seva obra mestra Nosaltres els valencians, més que res perquè l'estic repassant ara mateix... i ja no menciono a ningú més perquè la llista dóna vertigen!) de ses Illes o del llocs més recòndits del Principat. Pesos pesats de la prosa, de la poesia i de l'assaig del segle XX, els contistes més importants, autors recents reputats, i un fotimer més, alguns d'ells que formen part d'alguns dels meus llibres favorits. Només ens mancava un mestre de la Catalunya Nord... i ja el tenim!
Felicitats nin!

Publicada "Pasteur y sus vacunas", la darrera biografia que he fet per a NIVOLA

S’acaba de publicar Pasteur y sus vacunas (Editorial NIVOLA, col·lecció SABELOTO@S, ISBN 978-84-96751-88-0) i ja es pot trobar a les principals llibreries espanyoles. El llibre és una biografia sobre el gran científic francès Louis Pasteur, destinada especialment per a nens de 9 anys en amunt, com totes les de la col·lecció.

Louis Pasteur ha estat una de les figures mes importants de la història de la ciència. Entre moltes altres aportacions, va refutar la teoria de la generació espontània, va demostrar la importància de la esterilització en cirurgia, va ser l’impulsor bàsic d’un bon grapat de ciències com la microbiologia o la cristal·lografia, va revolucionar els sistemes de conservació dels aliments (creació seva és, com no, la pasteurització), i va crear les primeres vacunes realitzades sota un estricte control científic. La mes revolucionaria de totes (per la qual es faria mundialment famós) va ser la de la ràbia. Per si el que hem dit fos poc, abans de morir encara va fundar l'Institut Pasteur.

Per tot plegat, se’l pot ben bé considerar com un dels benefactors màxims de la humanitat. Dins la medicina hi ha un abans i un desprès de Pasteur evident. El nombre de vides humanes i animals que s’han salvat gracies als seus descobriments és incalculable.

Pels lectors del blog, he traduït un breu capítol al català, el que se'n diu un tast. Espero que us faci agafar ganes d’anar a llegir la resta del llibre, on hi passen moltíssimes més coses. Au, va, que té uns dibuixos molt bonics de Moisés Ojeda —per mi, les millors il·lustracions que ha gaudit mai un llibre meu— i nomes costa 8’50€! Crisis, what crisis? de què parleu? he, he...

Fins aviat!

Cap. 8

ELS ALEMANYS NO DUEN BANYES

Entre àcid i àcid, reunió i reunió, el nostre home no desatenia la seva família, que no parava de créixer. El 8 de novembre de 1851 va néixer Jean-Baptiste, el seu primer fill baró.

L'any següent, el govern li va finançar un viatge a Alemanya, a Àustria i a altres països de l'Europa Central, tots ells grans productors de begudes alcohòliques. La invitació tenia com a principal motiu el de compartir els seus descobriments i experiències amb altres científics importants d'aquelles nacions, així com visitar fàbriques de cervesa i d'àcid tartàric.

Louis estava molt excitat pel viatge. Era el primer cop que sortia del seu país estimat. Dins el seu cor es barrejaven sentiments positius i negatius. Per una banda, desitjava conèixer col·legues estrangers i aprendre dels seus mètodes. Però per una altra, no podia evitar el pes del prejudici (heretat de son pare) cap a allò que venia de fora, sobretot si era alemany o anglès.

El vell soldat havia insuflat a Louis l'amor a França per damunt de totes les coses, i el fill l'havia absorbit com una esponja. Tant d’amor no era dolent en si mateix: d’entrada, tot allò que contingui la paraula amor és bo. El problema venia quan, junt amb aquest amor, son pare li havia passat, de contraban, la idea que els alemanys i els anglesos no eren gent de fiar. Encara que Louis era una persona madura, culta, que pensava per si mateixa, no podia evitar una malfiança cap a l'estranger, gairebé infantil.

Però ja només visitar Zwickau, a la Baixa Saxònia, i després Viena, a Àustria, va abandonar aquests prejudicis, que, de cop, li van semblar falsos i inútils. A les cartes a la família, parlava de com d’ avergonyit se sentia per la lliçó que estava rebent:

"A Alemanya i a Àustria, molta gent a qui li preguntis per un carrer, et dóna les indicacions, amablement, en un francès més que correcte. Jo, en canvi, ambtots els meus estudis, no sé una paraula d'alemany, ni de cap altre idioma que no sigui el francès. Quina vergonya sento per això! Quina vergonya sento pels meus conciutadans! A França sovint ens creiem superiors als altres, i pocs es prenen la molèstia de conèixer altres llengües i altres maneres de ser. Hem d'aprendre molt dels alemanys i de la gent d'altres pobles. Si tots ens esforcéssim a conèixer-nos una mica més, descobriríem que el que ens dóna por dels altres es basa en mentides... "

Malgrat la convicció amb la qual Louis reconeixia el seu error i la seva voluntat de millorar la seva actitud, son pare, en llegir la carta, no va quedar tan convençut. El bon home era ja massa gran per canviar. De jove havia lluitat contra els alemanys, els anglesos i altres pobladors de mig Europa. S'havia entrenat massa en l'odi a l'estranger enemic i havia sofert massa amb les pèrdues de companys en combat. No estava disposat a perdonar.

—És bo que estimis al teu país, papa. Jo també l'estimo, no sóc un traïdor. Però odiar els estrangers només serveix per omplir el cor d'amargor.

—Louis, no tens ni idea del que jo he vist cometre aquests bàrbars. Aquests individus no són humans, sinó animals.

Tot i que Louis comprenia els seus motius, sentia molta pena per no poder persuadir el seu pare estimat. Entenia que la guerra era un horror (sovint tan inevitable com una mala malaltia) que deixa cicatrius irreparables en les persones que la sofreixen, també al cor.

Però aquesta diferència, junt amb d’altres de tipus polític, mai no els va distanciar. Sempre que Louis l’informava dels seus avenços, el vell s'alegrava, com quan va aprovar les oposicions. Mentre només parlés dels seus èxits professionals tota notícia era benvinguda. Però pobre d’ell si li tornava a venir amb com de bons que són aquells maleïts alemanys!

Per sort per a Jean-Joseph, el seu fill havia captat la indirecta. A més, no rebia més que excel·lents notícies. Al llarg dels següents cinc anys, aquelles li arribarien a cabassos, com una pluja de meteorits carregats de felicitat.

Boira a Sitges 23 de maig del 2010

Ahir va haver aquesta boira a Sitges. Feia por.

Sort tenim dels sistemes solars d'estrelles dobles, que ens mantenen en ruta, ben encarats...

Entrada de relax

Mentre espero tenir temps per fer entrades de més densitat informativa —o pretesa densitat informativa— aquí teniu una petita aturada al marge del camí, dedicada a agafar forces i proposar que gaudiu dels petits plaers de la vida.

Ja ho sé que ja esteu farts de consells i consellets sobre això de gaudir dels petits plaers de la vida, que si no ens hi fixem ens perdem totes aquestes coses que són les veritablement importants i bla, bla, bla...

No patiu, que no pretenc jo també convertir-me en un pesat d’aquells que es dediquen a escriure llibres d’autoajuda. Jo ja sóc un pesat d’una altra mena. Deixem que els autèntics professionals del tema es facin rics a costa de la blederia del personal, escrivint llibres sobre “Com viure en parella”, per després trencar amb la pròpia i anar-se’n amb una mossa vint anys més jove, com un que tots coneixem.

Però mira, que li aprofiti. Jo no seré qui li anirà a fer lliçons morals sobre el tema tampoc, perquè ja prou desastre sóc. L'única cosa que em salva —també són ganes de rebuscar excuses tontes— és que no em dedico a escriure aquesta mena de llibres.

El que si em permeto el luxe de proposar és:

Compartir una deliciosa magdalena per ser menjada, nyam, nyam.

Compartir una olorosa tassa de cafè per ser beguda, glu, glu.

(O una magdalena per ser beguda i una tassa de cafè per ser menjada? Hum, potser sí, tot depèn de la capacitat d’empassar molla de cadascú, en el primer cas, o de tenir la gola d’un faquir, en el segon)

Feliç diumenge.

La màgia dels autocroms dels germans Lumière, (1907)

Fragment del llibre Los hermanos Lumière, una vida de película (NIVOLA 2006), traduït al català pel propi autor. Obra divulgativa adreçada principalment al public juvenil, a partir de 9 anys. Entrada, doncs, per a tots els lectors.
UN NOU REPTE: LA FOTOGRAFIA EN COLOR

Aquell mateix 1903, després del desastre financer del Fotorama, els germans Lumière es podien haver acoquinat, no embolicar-se en més cacaus, i viure dels beneficis que treien de la seva fàbrica i de les patents dels seus invents.

El cinema ja no era la sorprenent novetat dels primers dies, aquella meravellosa curiositat científica, sinó una mena d’entreteniment assumit per tothom. Cada setmana que passava quedaven menys persones que se sorprenguessin amb aquelles innocents escenetes de gent passejant per un carrer, projectades damunt una pantalla. El públic exigia històries divertides, més excitació.

Als Lumière tot això se’ls feia una mica gros. No eren gent de l’espectacle. A mesura que l’interès per les seves projeccions decreixia, van anar abandonant aquestes activitats. Però tampoc no havien nascut per rendir-se. Just el mateix any del tancament del Fotorama van contraatacar, obsessionats amb un altre projecte revolucionari, represa d'un vell somni de Louis: la fotografia a color.

Fins aleshores, tota imatge filmada o fotografiada havia de ser, sense cap altra opció, en blanc i negre. La tecnologia d’aquella època no permetia el color. El blanc i negre tenia, i té, unes qualitats expressives que mai no tindrà el color, és cert. Però que la realitat ve en color no es pot refutar. I que poder treballar amb tots els colors de la natura permet una infinitat de possibilitats creatives, que fins llavors havien estat inexistents, tampoc.

Tal com ja havia passat amb el cinema, ells no van ser ni els primers ni els únics a experimentar amb aquesta idea. El seu compatriota Louis Ducos de Hauron havia concebut un sistema per capturar fotografies en color a la llunyana data de 1.890. Els resultats obtinguts amb natures mortes i amb fòtils inanimats feien força patxoca, però ratllaven el desastre quan del que es tractava era de fotografiar persones o objectes animats per un mínim de moviment. I això per què?

Encara que hi ha una infinitat de colors, tots neixen dels set de l’arc de Sant Martí. Aquests, al seu torn, ho fan dels tres bàsics: vermell, groc i blau. Combinant aquests tres entre sí es generen tots els altres. Vosaltres mateixos podeu comprovar com apareixen tots els colors coneguts si barregeu els tres esmentats amb uns simples llapis de colors o aquarel·les.

El sistema inventat per aquell bon home obligava a realitzar tres fotografies consecutives, en comptes d’una de sola, per a cada única imatge escollida. Cada presa es guardava en una placa preparada a propòsit per capturar un dels tres colors bàsics. Una cop obtingudes les plaques blava, groga i vermella, calia revelar-les totes alhora. Al resultat final, en combinar-se els tons en una sola placa, hi apareixia en color.

Però, anem a pams. Imagina’t una fotografia del mar. Tu no li pots demanar al mar que s’estigui quiet, que, si us plau, aturi per un minut el seu onatge perquè li hem de fer tres fotos consecutives. Per molta amabilitat que hi posem, mirant d’anar amb compte de no moure ni un mil·límetre la càmera del trípode, el mar haurà passat de nosaltres. Aquella massa líquida s’haurà mogut com si la cosa no anés amb ella. Al resultat final semblarà que, si bé la sorra de la platja i, amb una mica de sort, el cel hi apareguin prou bé, el mar sortirà pla com el lluent terra d’una cuina tot just encerada.

El procediment inventat per aquell bon home resultava excel·lent per a fins científics, però inoperant per als artístics o periodístics. L’any següent, Gabriel Lippmann va insistir en el tema però amb resultats similars.

Antoine, el pare dels germans Lumière, cansat de tanta aventura científica, la mort de la seva dona, els problemes financers causats pel fiasco del Fotorama i el progressiu desinterès del públic per les projeccions dels films de la família, es va veure obligat a vendre alguna de les seves cases. Amb els diners obtinguts, es va retirar i va deixar el negoci a les mans dels seus fills.

Malgrat això, l’home no podia parar quiet a casa. Per a algú tan actiu com ell, raure tot el dia tancat entre quatre parets equivalia a engabiar-lo. Per una d’aquelles raons que ningú sap gairebé el per què, va començar a dedicar-se amb fervor a la pintura, el seu primer amor de joventut. En poc temps, fins i tot va arribar a presentar alguna exposició.

Antoine Lumière s’havia allunyat definitivament de l’aventura inventora dels seus fills. Va viure feliç entre pintures i pinzells fins a la seva mort, que l’acolliria plàcidament el 6 d’abril de 1.911, un any abans que s'ensorrés el Titànic.

L'AUTOCROM ES FA REALITAT

Els germans Lumière van provar de tot per trobar un producte químic que pogués fixar la imatge en color al cel·luloide, però no van obtindre cap resultat. Passaven les setmanes al seu laboratori, provant un dia amb això, un altre amb allò. Després prenien unes fotografies, tornaven al laboratori i es decebien de nou davant el resultat final. Un cop i un altre.

Cert dia, en Louis va tenir una idea genial: Què passava si usaven una patata? Sí, sí, has llegit bé... una patata! Després d'haver provat de tot, va pensar que ja no venia d’aquí. Total, a la cuina de casa sempre n’hi havia, de patates. Potser dins el cor d'aquest tubercle tan modest, saborós i quotidià podria amagar-s’hi la solució. Amb tants fracassos acumulats, però, calia reprimir l’entusiasme amb precaució. Aviam si per culpa de la patata l'experiment els sortia patata...

El procés no podia resultar més imaginatiu. Ja hem vist abans que la realitat es compon de tres colors elementals i les seves infinites combinacions. Louis va agafar tres delicioses patates i les va banyar, per separat, en tres recipients que contenien tinta vermella, groga i blava, respectivament. La patata és, ves per on, un aliment que absorbeix el líquid com una esponja. Gràcies a aquestes ganes de col·laborar, les tres van quedar pintorescament tenyides amb cadascun dels colors esmentats.

Un cop aconseguit aquest primer resultat tan artístic, calia passar per la cuina i ratllar-les, pobretes, fins a convertir-les en farina. El polsim obtingut s'usaria com a pigment.

Louis va estendre la minúscula arena obtinguda, el més acuradament i homogènia possible, sobre una placa fotogràfica de vidre. La placa havia estat abans untada amb un vernís especial, per evitar el despreniment dels milions de grans patatils. Encabat, va cobrir la placa enfarinada amb l’emulsió amb què s’acostuma a obtenir una imatge en blanc i negre.

Amb la típica excitació que tot pioner sent en el precís moment que fa un primer pas en un territori inexplorat, Louis va fer les primeres fotografies.

Ràpid com una bicicleta, va tornar a l’estudi, va obrir les plaques per veure els primers resultats i... sí! Les humils patatones havien funcionat de meravella. Totes les plaques presentaven una coloració sensacional!

Ja només quedava fer còpies en paper fotogràfic per a la fi gaudir del resultat, però, sobretot, per poder analitzar més fàcilment qualsevol possible defecte. La conclusió no el podia satisfer més: aquelles primeres fotos eren bellíssimes i els colors d’una perfecció mai vista abans.

Un cop més, els germans Lumière tornaven a fer història.

Val a dir que si ens apropàvem una mica a la imatge resultant es podia percebre, sense massa problemes, la infinitat de puntets de patata que havien tenyit la foto. Si hom mirava les fotografies amb lupa es feia fins i tot difícil distingir les formes dels diferents objectes retratats, tal anava i venia l’embolic de punts que, talment es tractés d’un núvol de taquetes, s'arrombollava damunt el paper.

Aquest defectet de no res, amb prou feines perceptible a una distància raonable, no molestava gaire i donava una qualitat quasi artística a l’efecte final.

Per aquella època estaven de moda els pintors puntillistes, com per exemple Seurat. Se’ls anomenava així perquè usaven un mètode que consistia a esquitxar la tela amb milions de puntets amb la punta del pinzell, fins a aconseguir la figura desitjada. Aquesta tècnica tan feixuga feia que les obres puntillistes provoquessin una curiosa impressió visual: si t’allunyaves de la tela, cada objecte resultava perfectament visible, però si t’apropaves massa les formes desapareixien, es convertien en una massa informe, gairebé abstracta.

De nou es va presentar la costeruda tasca d’optimitzar l’aparell per a la seva venda i poder-lo patentar com més aviat millor. Va començar aquí la part més avorrida del treball, amb mesos d’assaigs, pensar un disseny adequat... i batejar l'invent!

Al final, passades les típiques discussions de sempre, es van decidir pel nom d'Autocrom, derivat de les paraules gregues auto (a si mateix) i cromos (color); és a dir, "el que es dóna color a si mateix".

L’aparell va rebre la patent el 1.907 i l’èxit va ser immens, sobretot al llarg de la guerra que va devastar Europa entre els anys 1.914 i 1.918. Encara que mai no arribaria a assolir l’estatus mític del cinema, pel qual els germans passarien de debò a la història, aquesta va suposar, de llarg, la invenció favorita de Louis Lumière.

Sense perdre més temps, van començar la producció industrial de la peculiar placa del miracle en color. Ja el 1.913 la fàbrica Lumière en produïa més de 6.000 per dia.

Al llarg dels següents vint-i-cinc anys, aquest romandria com a l’únic sistema capaç de capturar d’una manera satisfactòria el blau del cel, els diferents tons del verd de l’herba o les enrojolades galtes d’un xiquet que acaben d’enxampar robant peres.

De tota manera, els autocroms, malgrat la seva bellesa, no van aconseguir quallar com a sistema de fotografia en color definitiu. Les seves virtuts es trobaven en els seus defectes: Si bé el seu aspecte evidenciava l’origen fotogràfic, la textura es trobava més a prop de la pintura puntillista. Eren més bells que realistes. Caldria esperar fins a l’any 1.932, amb l'aparició del Filmcolor, presentat ja en format cel·luloide per l’eixerida competència, a la qual els germans Lumière van respondre amb el Lumicolor.

Per als nous rodets en color, els germans van buscar inspiració de nou en el que tenien més a mà. Així van trobar un producte encara més eficaç que la patata: el llevat que s’usa per a la fabricació de la cervesa. Aquella pasta engantxifosa s’expandia molt millor que els granets de fècula de patata i el resultat final no mostrava tants puntets de colors com l’Autocrom.

Van presentar aquest nou sistema a l’Exposició de Paris de 1.937. Aquesta va suposar l’ultima vegada que van sorprendre una mica el món. Als germans els quedava ja molt poc per esdevenir, ras i curt, història. A partir de llavors, els Estats Units seria el país que marcaria el camí a seguir, amb invents com el Technicolor, el primer sistema de cinema en color en ser utilitzat d'una manera massiva. Més tard, els també americans Kodakchrome i l'Agfacolor s'acabarien confirmant com a els dos grans sistemes de fotografia en color al llarg de tot el segle XX.

(...)

Entrada dedicada als alumnes de 5è del curs 2009-2010 del col·legi Santa Bàrbara de Tous

I aquí podeu gaudir de la bellesa dels Autocroms. Oi que aquestes imatges semblen màgiques? Fotografies de temps de guerra i de temps de pau. Tots els autocroms exposats en aquesta plana van ser realitzats entre el 1907 i el 1918. Penseu-hi. Alguns d'ells tenen mes de cent anys!

A ma mare de Mahmud Darwix (versió de Joan-Daniel Bezsonoff)

Mahmud Darwix

He descobert aquest bellíssim poema de Mahmoud Darwish gràcies a la versió rosellonesa que en Joan-Daniel Bezsonoff ha posat al seu blog. En veure'l, m'han vingut ganes de compartir-lo des d’aquí amb tots vosaltres. El trobareu també, no cal dir-ho, al blog d’on l’he tret. http://mitrophane.vefblog.net/42.html#A_ma_mare

Espero que el gaudiu tant com jo. Pobres mares nostres, el que han d’aguantar...

Mahmoud Darwish és un poeta nacional palestí, nascut el 1941 al poblat d'Al-Birwa de Galilea i mort Houston el 2008. Membre en el seu moment de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP), es coneix la seva activitat (intel·lectual) socio-econòmica-política a Ramallah a mitjans dels noranta, i també la seva aportació literària des de diferents visions i indrets fins el moment de la seva mort.

A ma mare

Enyori el pa de ma mare
el cafè de ma mare,
les carícies de ma mare...
I la infantesa creix dins meu,
dia rere dia,
i estimi la meua vida, perquè
si me moria,
me farien vergonya les llàgrimes de la mare!

Fes de mi, si torni un dia,
una ombrel·la per les teues pestanyes,
recobreix-me els ossos amb aquesta herba
purificada sota els teus talons innocents.
Lliga'm
amb un rull dels teus cabells,
un fil que penja a la vora del teu vestit...
I potser jo seré un déu,

un déu potser,
si fregava el teu cos!
Si torni, endinsa'm
llenya, dins la teua llar.
I penja'm

cordill, al terrat de casa teua.
No m'aguanti dret
sense la teua pregària del dia.
M'he fet gran. Porta'm els estels de la infantesa
i compartiré amb els ocellets,

el camí del retorn...
Al niu de la teua espera!

Mahmud Darwix

Us heu fixat que a les icones russes la mare i el nen es mostren un afecte i una tendresa que no es troba a les imatges occidentals dels mateixos anys?

محمود درويش
من ويكيبيديا، الموسوعة الحرة
المراجعة الحالية (غير مراجعة)
اذهب إلى: تصفح, البحث
محمود درويش

الاسم
محمود درويش
المهنة
شاعر فلسطيني
مكان وتاريخ الميلاد
قرية البروة الجليل، فلسطين 13 مارس1941
مكان وتاريخ الوفاة
هيوستن، تكساس الولايات المتحدة الأمريكية 9 أغسطس2008
محمود درويش (13 مارس 1941 - 9 أغسطس2008)، أحد أهم الشعراء الفلسطينيين و العرب الذين ارتبط اسمهم بشعر الثورة والوطن. يعتبر درويش أحد أبرز من ساهم بتطوير الشعر العربي الحديث وإدخال الرمزية فيه. في شعر درويش يمتزج الحب بالوطن بالحبيبة الأنثى. قام بكتابة وثيقة إعلان الاستقلال الفلسطيني التي تم إعلانها في الجزائر.
ولد عام 1941 في قرية البروة وهي قرية فلسطينية تقع في قرب ساحلعكا.حيث كانت أسرته تملك أرضا هناك. خرجت الأسرة برفقة اللاجئين الفلسطينيين في العام 1947 إلى لبنان ،ثم عادت متسللة عام 1949 بعيد توقيع اتفاقيات الهدنة، لتجد القرية مهدمة وقد أقيم على أراضيها موشاف (قرية زراعية إسرائيلية)"أحيهود". وكيبوتس يسعور. فعاش مع عائلته في قرية الجديدة.
بعد إنهائه تعليمه الثانوي في مدرسة يني الثانوية في كفر ياسيف انتسب إلى الحزب الشيوعي الإسرائيلي وعمل في صحافة الحزب مثل الاتحاد والجديد التي أصبح في ما بعد مشرفا على تحريرها، كما اشترك في تحرير جريدة الفجر التي كان يصدرها مبام.
اعتقل من قبل السلطات الإسرائيلية مرارا بدأ من العام 1961 بتهم تتعلق بتصريحاته ونشاطه السياسي وذلك حتى عام 1972 حيث توجه إلى للاتحاد السوفييتي للدراسة، وانتقل بعدها لاجئا إلى القاهرة في ذات العام حيث التحق بمنظمة التحرير الفلسطينية، ثم بنان حيث عمل في مؤسسات النشر والدراسات التابعة لمنظمة التحرير الفلسطينية، علماً إنه استقال من اللجنة التنفيذية لمنظمة التحرير احتجاجاً على أوسلو. كما أسس مجلة الكرمل الثقافية.شغل منصب رئيس رابطة الكتاب والصحفيين الفلسطينيين وحرر مجلة الكرمل. كانت اقامته في باريس قبل عودته إلى وطنه حيث أنه دخل إلى فلسطين بتصريح لزيارة أمه. وفي فترة وجوده هناك قدم بعض أعضاء الكنيست الإسرائيلي العرب واليهود اقتراحا بالسماح له بالبقاء وقد سمح له بذلك.
ساهم في إطلاقه واكتشافه الشاعر والفيلسوف اللبناني روبير غانم، عندما بدأ هذا الأخير ينشر قصائد لمحمود درويش على صفحات الملحق الثقافي لجريدة الأنوار والتي كان يترأس تحريرها (يرجى مراجعة الصفحة الثقافية لجريدة الأنوار عدد 13/ 10 / 2008 والتي فيها كافة التفاصيل عن طريقة اكتشاف محمود درويش) ومحمود درويش كان يرتبط بعلاقات صداقة بالعديدمن الشعراء منهم فتاح الفيتوري من السودان ونزار قباني من سوريا وفالح الحجية من العراق ورعد بندر من العراق وغيرهم من أفذاذ الادب في الشرق الأوسط


صورة تجمع جورج حبش ومحمود درويش وياسر عرفات
بدأ بكتابة الشعر في جيل مبكر وقد لاقى تشجيعا من بعض معلميه. عام 1958، في يوم الاستقلال العاشر لإسرائيل ألقى قصيدة بعنوان "أخي العبري" في احتفال أقامته مدرسته. كانت القصيدة مقارنة بين ظروف حياة الأطفال العرب مقابل اليهود، استدعي على إثرها إلى مكتب الحاكم العسكري الذي قام بتوبيخه وهدده بفصل أبيه من العمل في المحجر إذا استمر بتأليف أشعار شبيهة. استمر درويش بكتابة الشعر ونشر ديوانه الأول، عصافير بلا أجنحة، في جيل 19 عاما. يعد شاعر المقاومة الفلسطينية، وان شعره مر بعدة مراحل.
مؤلفاته
عصافير بلا أجنحة (شعر) - 1960.
أوراق الزيتون (شعر).1964
عاشق من فلسطين (شعر)1966
آخر الليل (شعر).1967
مطر ناعم في خريف بعيد (شعر).
يوميات الحزن العادي (خواطر وقصص).
يوميات جرح فلسطيني (شعر)
حبيبتي تنهض من نومها (شعر).1970
محاولة رقم 7 (شعر).
مديح الظل العالي (شعر).
هي أغنية... هي أغنية (شعر).
لا تعتذر عما فعلت (شعر).
أعراس.
العصافير تموت في الجليل.1970
أحبك أو لا أحبك (شعر).1972
تلك صوتها وهذا انتحار العاشق.1975
حصار لمدائح البحر (شعر).
شيء عن الوطن (شعر).
ذاكرة للنسيان.
وداعاً أيتها الحرب وداعا أيها السلم (مقالات).
كزهر اللوز أو أبعد
في حضرة الغياب (نص) - 2006
لماذا تركت الحصان وحيداً.1995
بطاقة هوية (شعر)
أثر الفراشة (شعر) - 2008
أنت منذ الآن غيرك (17 يونيو 2008، وانتقد فيها التقاتل الداخلي الفلسطيني).
«لا أريد لهذي القصيدة أن تنتهي» الديوان الأخير الذي صدر بعد وفاة الشاعر محمود درويش عن دار رياض الريس في آذار 2009

Us adoneu que som molt analfabets?

Consell a alguns esteticiéns

El que s'haurien de tallar segons quins esteticiens, a ells mateixos, enlloc de segons què als altres

Em foten gràcia aquests profesionals de l'estètica que saben millor que el client el que se suposa que aquest vol. El dia que un barber em faci unes trenetes tipus Bob Marley, aprofitant que m'ha vertit un tub de somnífers a la llimonada que m'ha ofert abans, amablement, que es calci. En Bob Marley era en Bob Marley, pobret (al cel sigui), però jo sóc jo. Aquesta gent sembla que els hagi llogat l'ajuntament de Sitges, com els que fan les reformes dels carrers, la Platja Sant Sebastià i a les façanes dels museus!

Avui dia tothom en sap molt d'estètica! Sempre hi ha algú que sap millor que tu com has de penjar aquell quadre, quines ulleres queden bé amb la forma del teu rostre i fins i tot el color de roba que aniria bé amb el de la teva pell. Jo aquest tipus de consells només els accepto --i pregunto-- a una persona que m'importa, no a aquest coi de panolis petardos. Què tinc mal gust? OK, perfecte. Ja ho veurem el que pensarem d'aquí uns anys quan vegem les destroces que han fet a la població de la dècada que ens està tocant viure...

Au, ja està, ja m'he quedat a gust.

Imatges del concert de suport a Ràdio Pica

El 5 de març passat va haver-hi un espectacle en suport a Ràdio Pica, sempre amençada de tancament. Hi van participar grups, actors i poetes, tant joves com històrics, de l'escena barcelonina. Va ser una nit molt intensa i llarga. Es va fer el que es va poder. El tancament de Ràdio pica representa una pèrdua desgraciada per a la vida cultural de la ciutat. Una més de les que es produeixen.

30 anys d'història d'una emisora que sempre va donar suport a l'escena alternativa, els creadors joves, genis incompresos, barruts de primera categoria, autèntics mestres que mereixerien estar a tots els canons, fantasmes oportunistes, persones amb un talent fora del normal (en fi, de tot!) que al llarg de tot aquest temps han tingut una finestra a trávés de la qual sorprendre, incomodar i acompanyar les ànimes inquietes, a punt de tancar per culpa de les noves lleis i els nous temps de la TDT i tot això ben quadriculadet i repait abans no ens arribi a taula.

La nit, ja ho dic, va ser allò que en diuen "màgica". Però que en quedarà de tot això d'aquí un temps? A qui l'importarà tot aquest esforç? És igual, bé s'havia de fer, no?

El cartell, dissenyat per Cifré. Hi podeu veure els noms dels artistes que hi van participar.

Un servidor de vostès, en un moment de l'actuació de Motor Combo.

L'Eli Gras al baix i a la veu i jo al sintetitsador: Motor Combo

El públic

(Fotos: Cecilia Vázquez)

Balduí I de Bèlgica versus Harold Lloyd

Balduí I (Brussel·les, Bèlgica 1930 - Motril, Granada 1993) va ser el Rei dels belgues des de 1951 fins que va morir.

Harold Lloyd (Burchard, Nebraska 1893 - Beverly Hills, Califòrnia, 1971) va ser un actor i productor de pel·lícules nordamericà, l'estrella còmica més famosa del cinema dels anys 20.

Què tenen a veure entre sí aquests dos homes? Res. I no només això, sinó que ni tan sols puc provar si es van trobar mai, si el còmic feia riure al rei i si el rei, al seu torn, inspirava reverència al còmic. Ni idea. Això sí, si voleu conèixer les seves respectives biografies amb més detall, trobareu informació a balquena a la xarxa. No és, doncs, la intenció d'aquesta entrada la d'aprofundir en les seves vides —d'altra banda força sucoses—, sinó una altra purament lúdica.

Com a curiositat biogràfica no me'n puc estar de mencionar, això sí, una minúcia de cada una. Dues perletes que em fan molta gràcia:

El jove rei va anunciar el 1955, durant la seva primera visita al Congo Belga, que tenia la intenció de convertir Bèlgica i la seva colònia en una potència aeroespacial i que molt aviat hi hauria un astronauta belga-congolès volant per l'espai. Si tenim en compte que la primera nau espacial seria el simpàtic Sputnik soviètic, el 1957, veurem que el desig del rei tenia la seva conya. No sabem que hauria passat si el Congo s'hagués començat a convertir en una potència en el llançament de coets a l'espai. Aquell pobre país, aquella regió de la Terra, una de les més riques i exuberants que existeix ha estat sempre, també, una de les més castigades per morts massives i cruels (guerres, revolucions, tiranies, colonialisme brutal, gana, etc.). Us imagineu que el Congo hagués muntat una industria espacial i, de mica en mica, s'hagués convertit en un país ric, que sapigués respectar el potencial natural tan bèstia que té? Potser la història d'Àfrica i del món hauria estat una altra de molt diferent. No ho sé, segurament trec una betiesa de conclusió...

En Harold Lloyd va ser el còmic que va guanyar més diners durant l'etapa muda i part de la sonora. Al llarg de la dècada dels 20, considerada l'edat d'or del cinema còmic visual —entre els 10 i els 20 es va inventar TOT sobre el tema—, els seus films, perfectes tant des del punt de vista formal com del seu potencial comercial, van fer més caixa que els de Chaplin i Keaton junts. Però a part d'això, l'home era un peix gros dins la francmasoneria del seu temps. Va arribar a ser el cap de la Imperial Potentate Ancient Arabic Order of the Nobles of the Mystic Shrineof the Shriners of North America, motiu pel qual va sortir a la portada de la revista Time del 25 de juliol del 1949. Poca broma, eh!

El motiu que el meu estrany cervell ha tingut per fer coincidir aquestes dues personalitats del segle XX en aquest post és —a part que el rei dels belgues també va tenir la seva portada a la revista Time, com no—, que trobo que s'assemblen molt. I bé, si no acaben de ser perfectes sossies, no puc evitar de pensar en els dos com a parella cada vegada que veig la imatge d'un de sol, per separat. Ja ho sé, em direu que les boques són diferents, que ni tan sols l'estil de les seves ulleres té a veure res. Però és una cosa superior a mi. Balduí I/Harold Lloyd, Harold Lloyd/Balduí I, tant és l'ordre, se m'apareixen com les dues cares de la mateixa moneda. Si Chaplin va jugar amb certes semblances que hi havia entre el seu personatget i l'encantador Fürher, per què jo no puc tenir el meu petit moment de deliri?

Aquí teniu unes quantes fotos dels dos personatges, en diferents postures i èpoques de els seves vides. Fins i tot tenim el senyor Lloyd sense ulleres i tot. Vosaltres mateixos jutgeu.

Els dos senyors, de jovenet. La tofa del reietó és espectacular en la imatge que hem trobat. És de justícia recordar que en Harold Lloyd de vegades en lluia una que deu n'hi do.

Dues imatges de maduresa amb una postura gairebé clònica. Què en penseu?

En Harold Lloyd d'etiqueta. Preparat per anar a alguna recepció amb el rei, potser?

Balduí I el dia que es va casar amb Fabiola. Aquí potser retira una mica al jove Woody Allen. Però no, que encara hi ha categories. L'ombra de Lloyd és allargada...

Sabieu que el personatge que Harold Lloyd interpretava al cinema va ser la principal inspiració per a la creació de Clark Kent, l'alter ego de Superman? No és una especulació gratuïta, sinó un fet històric comprovable. Ho dic de debò.

El rei Balduí I, uns moments abans de començar a escalar un edifici i penjar-se de les manetes d'un rellotge públic.