La màgia dels autocroms dels germans Lumière, (1907)

Fragment del llibre Los hermanos Lumière, una vida de película (NIVOLA 2006), traduït al català pel propi autor. Obra divulgativa adreçada principalment al public juvenil, a partir de 9 anys. Entrada, doncs, per a tots els lectors.
UN NOU REPTE: LA FOTOGRAFIA EN COLOR

Aquell mateix 1903, després del desastre financer del Fotorama, els germans Lumière es podien haver acoquinat, no embolicar-se en més cacaus, i viure dels beneficis que treien de la seva fàbrica i de les patents dels seus invents.

El cinema ja no era la sorprenent novetat dels primers dies, aquella meravellosa curiositat científica, sinó una mena d’entreteniment assumit per tothom. Cada setmana que passava quedaven menys persones que se sorprenguessin amb aquelles innocents escenetes de gent passejant per un carrer, projectades damunt una pantalla. El públic exigia històries divertides, més excitació.

Als Lumière tot això se’ls feia una mica gros. No eren gent de l’espectacle. A mesura que l’interès per les seves projeccions decreixia, van anar abandonant aquestes activitats. Però tampoc no havien nascut per rendir-se. Just el mateix any del tancament del Fotorama van contraatacar, obsessionats amb un altre projecte revolucionari, represa d'un vell somni de Louis: la fotografia a color.

Fins aleshores, tota imatge filmada o fotografiada havia de ser, sense cap altra opció, en blanc i negre. La tecnologia d’aquella època no permetia el color. El blanc i negre tenia, i té, unes qualitats expressives que mai no tindrà el color, és cert. Però que la realitat ve en color no es pot refutar. I que poder treballar amb tots els colors de la natura permet una infinitat de possibilitats creatives, que fins llavors havien estat inexistents, tampoc.

Tal com ja havia passat amb el cinema, ells no van ser ni els primers ni els únics a experimentar amb aquesta idea. El seu compatriota Louis Ducos de Hauron havia concebut un sistema per capturar fotografies en color a la llunyana data de 1.890. Els resultats obtinguts amb natures mortes i amb fòtils inanimats feien força patxoca, però ratllaven el desastre quan del que es tractava era de fotografiar persones o objectes animats per un mínim de moviment. I això per què?

Encara que hi ha una infinitat de colors, tots neixen dels set de l’arc de Sant Martí. Aquests, al seu torn, ho fan dels tres bàsics: vermell, groc i blau. Combinant aquests tres entre sí es generen tots els altres. Vosaltres mateixos podeu comprovar com apareixen tots els colors coneguts si barregeu els tres esmentats amb uns simples llapis de colors o aquarel·les.

El sistema inventat per aquell bon home obligava a realitzar tres fotografies consecutives, en comptes d’una de sola, per a cada única imatge escollida. Cada presa es guardava en una placa preparada a propòsit per capturar un dels tres colors bàsics. Una cop obtingudes les plaques blava, groga i vermella, calia revelar-les totes alhora. Al resultat final, en combinar-se els tons en una sola placa, hi apareixia en color.

Però, anem a pams. Imagina’t una fotografia del mar. Tu no li pots demanar al mar que s’estigui quiet, que, si us plau, aturi per un minut el seu onatge perquè li hem de fer tres fotos consecutives. Per molta amabilitat que hi posem, mirant d’anar amb compte de no moure ni un mil·límetre la càmera del trípode, el mar haurà passat de nosaltres. Aquella massa líquida s’haurà mogut com si la cosa no anés amb ella. Al resultat final semblarà que, si bé la sorra de la platja i, amb una mica de sort, el cel hi apareguin prou bé, el mar sortirà pla com el lluent terra d’una cuina tot just encerada.

El procediment inventat per aquell bon home resultava excel·lent per a fins científics, però inoperant per als artístics o periodístics. L’any següent, Gabriel Lippmann va insistir en el tema però amb resultats similars.

Antoine, el pare dels germans Lumière, cansat de tanta aventura científica, la mort de la seva dona, els problemes financers causats pel fiasco del Fotorama i el progressiu desinterès del públic per les projeccions dels films de la família, es va veure obligat a vendre alguna de les seves cases. Amb els diners obtinguts, es va retirar i va deixar el negoci a les mans dels seus fills.

Malgrat això, l’home no podia parar quiet a casa. Per a algú tan actiu com ell, raure tot el dia tancat entre quatre parets equivalia a engabiar-lo. Per una d’aquelles raons que ningú sap gairebé el per què, va començar a dedicar-se amb fervor a la pintura, el seu primer amor de joventut. En poc temps, fins i tot va arribar a presentar alguna exposició.

Antoine Lumière s’havia allunyat definitivament de l’aventura inventora dels seus fills. Va viure feliç entre pintures i pinzells fins a la seva mort, que l’acolliria plàcidament el 6 d’abril de 1.911, un any abans que s'ensorrés el Titànic.

L'AUTOCROM ES FA REALITAT

Els germans Lumière van provar de tot per trobar un producte químic que pogués fixar la imatge en color al cel·luloide, però no van obtindre cap resultat. Passaven les setmanes al seu laboratori, provant un dia amb això, un altre amb allò. Després prenien unes fotografies, tornaven al laboratori i es decebien de nou davant el resultat final. Un cop i un altre.

Cert dia, en Louis va tenir una idea genial: Què passava si usaven una patata? Sí, sí, has llegit bé... una patata! Després d'haver provat de tot, va pensar que ja no venia d’aquí. Total, a la cuina de casa sempre n’hi havia, de patates. Potser dins el cor d'aquest tubercle tan modest, saborós i quotidià podria amagar-s’hi la solució. Amb tants fracassos acumulats, però, calia reprimir l’entusiasme amb precaució. Aviam si per culpa de la patata l'experiment els sortia patata...

El procés no podia resultar més imaginatiu. Ja hem vist abans que la realitat es compon de tres colors elementals i les seves infinites combinacions. Louis va agafar tres delicioses patates i les va banyar, per separat, en tres recipients que contenien tinta vermella, groga i blava, respectivament. La patata és, ves per on, un aliment que absorbeix el líquid com una esponja. Gràcies a aquestes ganes de col·laborar, les tres van quedar pintorescament tenyides amb cadascun dels colors esmentats.

Un cop aconseguit aquest primer resultat tan artístic, calia passar per la cuina i ratllar-les, pobretes, fins a convertir-les en farina. El polsim obtingut s'usaria com a pigment.

Louis va estendre la minúscula arena obtinguda, el més acuradament i homogènia possible, sobre una placa fotogràfica de vidre. La placa havia estat abans untada amb un vernís especial, per evitar el despreniment dels milions de grans patatils. Encabat, va cobrir la placa enfarinada amb l’emulsió amb què s’acostuma a obtenir una imatge en blanc i negre.

Amb la típica excitació que tot pioner sent en el precís moment que fa un primer pas en un territori inexplorat, Louis va fer les primeres fotografies.

Ràpid com una bicicleta, va tornar a l’estudi, va obrir les plaques per veure els primers resultats i... sí! Les humils patatones havien funcionat de meravella. Totes les plaques presentaven una coloració sensacional!

Ja només quedava fer còpies en paper fotogràfic per a la fi gaudir del resultat, però, sobretot, per poder analitzar més fàcilment qualsevol possible defecte. La conclusió no el podia satisfer més: aquelles primeres fotos eren bellíssimes i els colors d’una perfecció mai vista abans.

Un cop més, els germans Lumière tornaven a fer història.

Val a dir que si ens apropàvem una mica a la imatge resultant es podia percebre, sense massa problemes, la infinitat de puntets de patata que havien tenyit la foto. Si hom mirava les fotografies amb lupa es feia fins i tot difícil distingir les formes dels diferents objectes retratats, tal anava i venia l’embolic de punts que, talment es tractés d’un núvol de taquetes, s'arrombollava damunt el paper.

Aquest defectet de no res, amb prou feines perceptible a una distància raonable, no molestava gaire i donava una qualitat quasi artística a l’efecte final.

Per aquella època estaven de moda els pintors puntillistes, com per exemple Seurat. Se’ls anomenava així perquè usaven un mètode que consistia a esquitxar la tela amb milions de puntets amb la punta del pinzell, fins a aconseguir la figura desitjada. Aquesta tècnica tan feixuga feia que les obres puntillistes provoquessin una curiosa impressió visual: si t’allunyaves de la tela, cada objecte resultava perfectament visible, però si t’apropaves massa les formes desapareixien, es convertien en una massa informe, gairebé abstracta.

De nou es va presentar la costeruda tasca d’optimitzar l’aparell per a la seva venda i poder-lo patentar com més aviat millor. Va començar aquí la part més avorrida del treball, amb mesos d’assaigs, pensar un disseny adequat... i batejar l'invent!

Al final, passades les típiques discussions de sempre, es van decidir pel nom d'Autocrom, derivat de les paraules gregues auto (a si mateix) i cromos (color); és a dir, "el que es dóna color a si mateix".

L’aparell va rebre la patent el 1.907 i l’èxit va ser immens, sobretot al llarg de la guerra que va devastar Europa entre els anys 1.914 i 1.918. Encara que mai no arribaria a assolir l’estatus mític del cinema, pel qual els germans passarien de debò a la història, aquesta va suposar, de llarg, la invenció favorita de Louis Lumière.

Sense perdre més temps, van començar la producció industrial de la peculiar placa del miracle en color. Ja el 1.913 la fàbrica Lumière en produïa més de 6.000 per dia.

Al llarg dels següents vint-i-cinc anys, aquest romandria com a l’únic sistema capaç de capturar d’una manera satisfactòria el blau del cel, els diferents tons del verd de l’herba o les enrojolades galtes d’un xiquet que acaben d’enxampar robant peres.

De tota manera, els autocroms, malgrat la seva bellesa, no van aconseguir quallar com a sistema de fotografia en color definitiu. Les seves virtuts es trobaven en els seus defectes: Si bé el seu aspecte evidenciava l’origen fotogràfic, la textura es trobava més a prop de la pintura puntillista. Eren més bells que realistes. Caldria esperar fins a l’any 1.932, amb l'aparició del Filmcolor, presentat ja en format cel·luloide per l’eixerida competència, a la qual els germans Lumière van respondre amb el Lumicolor.

Per als nous rodets en color, els germans van buscar inspiració de nou en el que tenien més a mà. Així van trobar un producte encara més eficaç que la patata: el llevat que s’usa per a la fabricació de la cervesa. Aquella pasta engantxifosa s’expandia molt millor que els granets de fècula de patata i el resultat final no mostrava tants puntets de colors com l’Autocrom.

Van presentar aquest nou sistema a l’Exposició de Paris de 1.937. Aquesta va suposar l’ultima vegada que van sorprendre una mica el món. Als germans els quedava ja molt poc per esdevenir, ras i curt, història. A partir de llavors, els Estats Units seria el país que marcaria el camí a seguir, amb invents com el Technicolor, el primer sistema de cinema en color en ser utilitzat d'una manera massiva. Més tard, els també americans Kodakchrome i l'Agfacolor s'acabarien confirmant com a els dos grans sistemes de fotografia en color al llarg de tot el segle XX.

(...)

Entrada dedicada als alumnes de 5è del curs 2009-2010 del col·legi Santa Bàrbara de Tous

I aquí podeu gaudir de la bellesa dels Autocroms. Oi que aquestes imatges semblen màgiques? Fotografies de temps de guerra i de temps de pau. Tots els autocroms exposats en aquesta plana van ser realitzats entre el 1907 i el 1918. Penseu-hi. Alguns d'ells tenen mes de cent anys!