Ja ho sé que ja esteu farts de consells i consellets sobre això de gaudir dels petits plaers de la vida, que si no ens hi fixem ens perdem totes aquestes coses que són les veritablement importants i bla, bla, bla...
No patiu, que no pretenc jo també convertir-me en un pesat d’aquells que es dediquen a escriure llibres d’autoajuda. Jo ja sóc un pesat d’una altra mena. Deixem que els autèntics professionals del tema es facin rics a costa de la blederia del personal, escrivint llibres sobre “Com viure en parella”, per després trencar amb la pròpia i anar-se’n amb una mossa vint anys més jove, com un que tots coneixem.
Però mira, que li aprofiti. Jo no seré qui li anirà a fer lliçons morals sobre el tema tampoc, perquè ja prou desastre sóc. L'única cosa que em salva —també són ganes de rebuscar excuses tontes— és que no em dedico a escriure aquesta mena de llibres.
El que si em permeto el luxe de proposar és:
Compartir una deliciosa magdalena per ser menjada, nyam, nyam.
Compartir una olorosa tassa de cafè per ser beguda, glu, glu.
(O una magdalena per ser beguda i una tassa de cafè per ser menjada? Hum, potser sí, tot depèn de la capacitat d’empassar molla de cadascú, en el primer cas, o de tenir la gola d’un faquir, en el segon)
Feliç diumenge.
6 comentaris:
Caram Joana, quin poema! Als anuncis de cafe no fan uns eslogans tan poetics!! Si et fitxen a una empresa de publicitat, ens ompliries la tele de poesia, la qual cosa seria un canvi interessant, la veritat.
Que gaudeixis de molts cafes i tambe de magdalenes, malgrat el que comentes del colesterol. Mira, aconsello que, mentre no t'agafi un atac de nervis (el cafe aquestes coses les te) pren dues tasses de cafe, pero menja nomes una sola magdalena. Aixi no caldra que recorris a una d'integral, burda imitacio.
Bon diumenge!
Que bona la referència a aquell senyor! Entre la teoria i la pràctica resideix la cosa.
Hola, Florenci, tot i que et llegeixo assíduament, avui he gosat deixar-te un comentari perquè he estat fent que sí com una boja mentre llegia la teva referència sobre els escriptors d'autoajuda que al final fan el contrari del que prediquen. Fa uns anys, i suposo que pensant en el mateix personatge, vaig manifestar el mateix que avui dius tu, i a més em vaig indignar per haver-li comprat prèviament quasi tots els llibres. Així que més val que ningú es faci ric explicant-nos com hem de reconduir la vida, que prou feina tenim cadascú de nosaltres amb la nostra.
Ah, sobre el cafè i l magdalena, cal vigilar que aquesta tingui la mida justa; si és massa grossa, la molt bandarra se'ns cruspirà tot el cafè i n'haurem de demanar un altre...
Un plaer llegir-te. Una abraçada des de Vilafranca.
Montse
(primer que res aviso que no tinc encara accents al teclat)
Helena: Mira, jo nomes desitjo que aquell senyor (i senyora) sigui feliç, mira. Simplement que em fa gracia el fet que el ser huma es i sera sempre un ser huma. Jo he fet unes quantes pifies personals prou interessants al llarg de la vida. Curiosament, les persones que sempre m'han donat un exemple moral autentic amb la seva manera de ser no m'han clavat mai cap bronca ni m'han dit el que havia de fer, mentre altres que s'han omplert la boca amb lliçons de moral, no han trigat gaire a deixar-me en el territori dels afeccionats a la disbauxa, un pur amateur.
Molt benvinguda Galionar!! El que li dic a l'Helena val tambe com a resposta de part del teu comentari. Com que em podrien deixar anar el refrany aquell de "piensa el ladron que todos son de su condicion" mirare de n generalitzar. Hi ha gent amb un historial admirable. De vegades, massa admirable i tot, ves que et dic.
Des de Vilafranca! Jo em pensava que era Vilanova! Tot i que estimo raonablement la vila veina, a Vilafranca hi tinc una part del cor, aixi com sis anys de la meva infancia a Sant Ramon de Penyafort, quan encara era internat. I amics. Ostres, quines coses... (per cert, moltes felicitats per la part que et toca "aguela" he, he...)
mmmmmmm aquest consell m´agrada.
Què tal si convertim aquesta proposta teva en un d'allò... no virtual?
Et proposo que ens trobem un dia d'aquests... quan et vagi bé, i fer una cafè i una madalena amb l'excusa de parlar tranquil·lament de tot menys d'aquelles coses de les que no cal parlar.
Què et sembla?
Tinc ganes de veure't... tontet ;-)
Publica un comentari a l'entrada