L'amable Daniel García Peris http://www.danielgarciaperis.cat/ m'ha donat la sorpresa de que una entrada del meu bloc —ho sento, jo li dic bloc, de bloc de notes, encara que m'està molt bé que d'altres li diguin blog— ha estat seleccionada per ser publicada a la revista “l'Extra”, que es pot trobar a la zona que inclou les comarques de l'Anoia, el Baix Penedès, l'Alt Penedès, el Garraf, i el Baix Llobregat (nord).
Aquí podeu veure la versió en PDF de la revista. Hi trobareu el fastuós article a la pàgina 4: http://www.calaixdesastre.cat/revistes/Extra.pdf
Per una banda estic admirat que l'hagin publicat sencer ja que és una botifarra inacabable, com gairebé tots els que faig. Per l'altra estic sorprès que hagin escollit justament aquest. La sorpresa ha estat compartida per un dels seus protagonistes —ma germana, és clar; el pobre Lope de Vega no pot dir la seva ni que contractem els serveis d'una mèdium—, la qual cosa té la seva conya marinera.
Vull enviar des d’aquí el meu agraïment al Daniel Peris, a la revista “l’Extra” i a la persona que hagi cregut que el meu petit homenatge familiar mereixia ser escampat per les comarques esmentades com si fos una micro-pandemia.
Què tingueu tots plegat un bon final de diumenge.
P.D. Algú em pot explicar com coi m’ho haig de fer per posar la icona de la “Penedesfera” al meu bloc? Gràcies.
Firmat: un inútil de la informàtica.
diumenge, 24 de maig del 2009
divendres, 22 de maig del 2009
Crema llibres, que alguna cosa queda
Les biblioteques són un gran invent. No només permeten que les editorials —si s’ho munten una mica bé— tinguin un grapat de vendes assegurades, sinó que també que els lectors de recursos econòmics escassos puguin consultar o llegir tant com vulguin, gratuïtament.
A Sitges tenim la Santiago Rusiñol i la Roig i Raventós. A mi, personalment, la Santiago Rusiñol m’agrada molt, per diverses raons, encara que l’altra també està força bé. Quan per qüestions de feina estic immers en la recerca de documentació, no cal que vagi gaire més lluny. Si no tenen el que vols, li ho demanes als professionals que hi ha allà, ells ho cerquen a la xarxa de biblioteques, t’ho demanen i t’ho porten, ni que sigui des d’una biblioteca de Manresa, pagant un preu simbòlic. Així és com he aconseguit la majoria de la informació en paper que m’ha calgut per a escriure les biografies per a nens que faig per la editorial madrilenya per la qual treballo. Sempre ajuda, és clar, que t’acostis a d’altres biblioteques, arxius i institucions privades, desconnectades de la xarxa de la diputació. Un exemple que he utilitzat és la magnífica biblioteca especialitzada en cinema de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres. Si a més tens la possibilitat de fer una trobada amb un expert sobre el tema i contrastar amb ell la teva feina, llavors encara millor, però això ja és un tema que s’escapa als serveis que et pot oferir una biblioteca, naturalment.
Evidentment que a Internet s’hi troba molta informació i que avui dia és una eina imprescindible. La xarxa et fa accessible informació que abans només estava a l’abast dels experts: hi ha miríades de publicacions variadíssimes, hemeroteques completes de diaris i revistes de tota mena, digitalitzats, per a que tothom qui vulgui en faci ús. Internet permet, a més a més, de contactar directament amb experts, fòrums d’opinió i demés fonts de recursos d’un valor preciós. Cal anar amb compte també amb la quantitat de dades errònies, interessades o no, rumors falsos expandits exponencialment per la immensa massa de veus que no perden un segon a contrastar allò que troben davant els nassos, a la pantalleta. Amb tot, crec que acusar a la xarxa de tenir l’exclusiva de fomentar la desinformació és molt injust. Des dels diaris fins als llibres de més prestigi acadèmic no hi ha qui s’escapi de patir la pandèmia de les falsedats, de vegades innocents, potser d’altres no tant.
Jo no he fet la carrera de recerca d’informació —la meva senyora sí que l’ha estudiat, a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda: ella és tota una llumenera d’aquestes que té tot de carreres i carrerons que a tu, pobre miserable, que no pots anar enlloc amb els teus patètic historial acadèmic, et fa sentir com un indocumentat—, però m’he passat la vida saltant damunt les enciclopèdies familiars, com si fos una abella hipernerviosa enmig d’un camp de roselles, per aclarir dubtes i ampliar coneixements sobre tot allò que em picava la curiositat. En aquest sentit sóc un autodidacta total, un d’aquells que s’han inventat la seva pròpia sistemàtica de recerca, caòtica i organitzada alhora.
Passar-me tota la vida cercant informacions diverses, antigues i modernes, obsoletes i recents, i contrastant-les, per mi ha estat molt útil. Crec que és molt bo aprendre a valorar tant el que es pensava sobre l’objecte d’estudi que tens damunt la taula fa cent anys, en la polsegosa enciclopèdia —genial— Espasa o en un tractat d’astronomia de finals del segle XIX, quan encara no s’havia descobert Plutó, no s’havien plantejat les galàxies ni la teoria de la relativitat com el que hi puguis trobar al darrer article en la més prestigiosa revista científica.
Així com seria una immensa bestiesa anar a visitar Grècia armat només amb la fabulosa guia que el simpàtic Pausànies escrigué al segle II de la nostra era —quan encara estaven dempeus tots els meravellosos temples que ara només podem gaudir en versió puzle incomplet i escampat— a l’hora de trobar el millor restaurant o quina carretera hem d’agafar per anar en direcció al Peloponesi enlloc de cap al nord, crec que seria un error bàrbar ser a aquell coi de país sense el qual no s’explica Occident –o sigui, nosaltres— sense dur aquells totxos a la motxilla. Però, és clar, suposo que a Grècia també s’hi deu de poder anar només perquè hi tenen fantàstiques discoteques i puticlubs, a entrar-hi per una porta i sortir-ne per l’altra, després d’haver viscut una experiència psicotròpica fantàstica, similar a la que viuen molts turistes que venen a casa nostra. Per a qui vulgui fer aquest tipus de “viatge” no li caldrà el pobre Pausànies, però tampoc la guia Michelin. Ja li podré jo maleir els ossos amb insana enveja, protestant que Déu dona faves a qui no té queixals, que el paio se’m pot ben pixar a sobre. Però aquest és un altre tema.
De fa un temps a aquesta part que sóc conscient que les biblioteques eliminen els llibres que consideren obsolets. No és que agafin tot aquest material, facin una foguera de Sant Joan al pati del darrera i els cremin, com al capítol aquell del Quixot, no. Els agafen i els envien a destruir. Però el resultat final és el mateix. Comprenc que es publiquen moltíssims més llibres dels que les biblioteques poden arribar a pair: un llibre és una andròmina que té un pes i un volum a considerar i els espais de les prestatgeries no són il·limitats, com si fossin la paciència catalana.
Però jo em pregunto: què s’entén per un llibre obsolet? La resposta que s'acostuma a donar és “un llibre que per les seves característiques ja no aporti res, que ja hagi estat superat per d’altres de més moderns”. D’acord. Llavors suposo que no val posar-se sarcàstic i tremolar perquè no comenci un aquelarre per cremar la Ilíada, escrita fa 2800 enrere—i encara insuperada en modernitat en més d’un aspecte—, o d’altres incunables de la literatura universal i local.
Però, és clar, què passa amb els “altres” llibres? Pensem per un moment en la magnífica, però, segons el criteri abans esmentat, perfectament obsoleta, “Guia de Catalunya” d’en Josep Pla, publicada en castellà a començaments dels seixanta i en català, amb algunes correccions, a ja a la dècada següent. Catalunya ha canviat tant al llarg dels anys que si la comparem amb aquella de la qual ens parla l’escriptor de la boina als textos, i ens presenta en català Roca a les fotografies, s’assembla tant poc a l'actual que no la coneixeria ni la mare que la va parir. Aleshores, si el llibre s’hagués titulat “Testimoni de Catalunya”, encara. Però amb el “guia” al títol cal admetre que el llibre ha perdut molt de la seva utilitat intrínseca per a la qual fou pensat, tant és que l’hagi escrit l’insigne Josep Pla com Perico de los Palotes. Suposo que pel fet que l’autor sigui qui és —i, ep! per mi un autèntic títol de referència— el deu de salvar de la crema. Però que ha de passar amb les molt més modestes guies de Catalunya, de París, de l'Argentina o d’Albacete, de la mateixa època o del 1927, per exemple? Doncs, au! cap al foc! Això ha de quedar ben clar. I per mi, ho sento, això és una putada com una casa de pagès. Perdoneu que faci servir aquesta paraulota però és que quan les coses són inadmissibles cal dir-ho clar, encara que hi hagi criatures pel voltant.
Parlaré ara d’una experiència desagradable que vaig tenir al respecte, amb la qual vull posar en dubte el concepte d'obsolència, que tan alegrement es fa servir per a dictar sentències que ja no tenen volta de full.
La història de la interpretació en el cinema, així com la renovació constant d’actors i actrius, fa que els manuals d’interpretació i els inventaris d’intèrprets s’hagin d’anar reescrivint, constantment. No és un tema tancat, com sí ho és la llista d’emperadors romans, per exemple (i ara que esmento els emperadors romans, potser no tots els autors antics tindran la sort de Suetoni, amb les seves intocables vides dels cèsars, pobrets). El cinema, de moment, encara existeix i no paren de morir i néixer estrelles, estrelletes i estrellons.
Recordo que quan a Sitges només hi havia la biblioteca Santiago Rusiñol i jo era un adolescent desmanegat ja m’agradava molt el cinema mut. Entre els poquets llibres de cinema que hi havia en aquella època, a les seves prestatgeries, n’hi havia dos que m’encantaven especialment. Un era un recull de crítiques del crític Alfonso Sánchez (suposo que els més grans recorden aquest entranyable personatge, que patia una estossegamenta crònica, reproduïda fins a la nàusea pels imitadors de l’època) i un altre que tenia el sec títol de “Los actores de cine”.
El senyor Alfonso Sánchez tenia una visió altament personal del cinema. Situava a Joseph Losey al número 1 del pedestal dels directors i considerava, entre d’altres coses, que Lolita era l’únic error de la filmografia d’Stanley Kubrick. Atresorava, a més, una pila de pintoresques manies que no dissimulava en absolut, com la de que no podia continuar veient cap pel·lícula que comencés amb una escena en que els personatges s’intercanviaven regals. Patia la raríssima malaltia de “desembolicopaperderegalfòbia”. Si l’escena era al final, una bacanal de regals nadalenca orgiàstica, suposo que la seva pujada de sucre devia de ser encara més greu, pobret.
Actualment hi ha una pila de diccionaris d’actors, directors, guionistes i fins i tot electricistes de la història del cinema, en tota les llengües que vulguis, excepte en català, és clar.
[Incís informatiu anormal: Tot i els esforços titànics que va fer la desapareguda editorial Íxia per fer uns volums insubstituïbles de cinema, internacionalment competitius, que parlaven de les matèries i els autors més variats, tot omplint buits històrics obvis, des de l’obra televisiva de Hitschcock, un estudi dels directors de la generació de la televisió o el perfecte manual de terminologia cinematogràfica ara no hi ha gairebé res. S'acaba l'incís anormal]
Però a començaments dels setanta el panorama era molt més exigu. Sobre aquest tema versava l’altre volum que he esmentat. Aquell era ja llavors una relíquia grogosa i magra publicada a finals dels cinquanta. Crec recordar que no recollia gaire més de cent actors i actrius, si hi arribava. El llibre oferia un tractament molt democràtic a tots els artistes: cada intèrpret tenia una pàgina, amb una quantitat de ratlles similar, i la seva fotografia incorporada. Els textos estaven escrits en un estil ampul·lós, propi de l’època del senyor Matias Prats pare, i les filmografies ho eren tot menys completes, quan no els títols que hi sortien poc tenien a veure amb res que la pobra víctima hagués interpretat.
Però el llibre m’agradava. Hi sortia en Buster Keaton (vestit de dona, una foto raríssima) i el text, llavors, me’l sabia gairebé de memòria. Recordo que sortien tot d’actors d’aquells que ningú sap que han existit, com el magnífic Nicolai Tschersakov, conegut per interpretar Ivan el Terrible i Alexander Nevski, ambdues d’Eisenstein, però a qui l’Espanya de l’època només coneixia per la seva —excel·lent— interpretació del Don Quixot soviètic. No cal dir que les dues primeres estaven absolutament prohibides i que la última, per contra, era material de visió gairebé obligatòria: això de que el dimoni roig fes una versió d’una de les obres mestres escrites a la pell de brau era com un gol a l’enemic que calia esbombar de tal manera que arribés fins al més recòndit poblet de Sierra Morena.
Doncs bé, fa un parell d’anys vaig tenir la sort de rebre l’encàrrec d’escriure la biografia del meu admirat Buster Keaton i val a dir que de documentació no me’n va faltar. Però si que volia tornar a remenar aquell text que de nano tant m’havia agradat. Doncs fote’t. A la secció de cinema de la biblioteca no tan sols no hi era sinó que per molt que busquéis per Internet, a tot el material que tenen les biblioteques de la Diputació, el llibre no existia. I el mateix passava, desgraciadament, amb el del crític estossegaire.
Entenc que el llibre dels actors ja fa trenta anys demanava arrossegar un aparell de gota a gota, però m’hi jugo un dit del peu que, amb tots els seus errors i mancances, hi havia actors dels quals se’n parlava més que en alguns diccionaris més moderns i prestigiats, per no dir els que segurament ni tan sols hi apareixen. Està clar que el llibre que vaig escriure no se’n devia ressentir per la no-existència d’aquest llibre i que, tractant-se d’una biografia per nens, escrita, per contracte, en un temps massa escàs, el fet de tenir-lo en compte deuria ser considerat, des de fora, com quelcom d’una irrellevància completa.
Però malgrat tot a mi m’agrada de fer les coses el millor possible i buscar fins que ja no em quedi res. No puc evitar de tenir la sospita de que en tornar a obrir aquell modest conjunt de papers que es queien a trossos, algun tipus de llum m’hauria arribat que podria haver canviat alguna cosa per bé del que jo estava escrivint, encara que fos només a nivell d’esperit. Malgrat les fantàstiques obres, anàlisis, biografies, autobiografies i visionat complet de tota la seva obra en DVD i VHS, fins a l’examen fotograma a fotograma de les escenes més colpidores, sempre et queda aquell detallet que et sembla que et pot donar aquell punt extra que no pots trobar enlloc més. De fet, sabia que el gran còmic va visitar Sitges el 1930 i, com no, vaig trobar la nota a l’Eco del dia concret que en feia un esment. Per molt excessiu que pugui ser mencionar aquest detall tan insignificant en un llibre breu, jo ho vaig fer—això sí, en un esment breu, de passada— com qui posa aquella guinda personal en un pastís. L’innocent golet a l’editor va colar i ara segurament el meu deu de ser el primer llibre sobre en Buster que menciona Sitges en una frase. Els llibres que faig no són gran cosa, ni passaran a la història ni de la literatura juvenil, ni res. Són massa breus (no més de 144 pàgines cadascun) i el fet de que hagin d’anar adreçats a un públic d’entre 9 i 13 anys també limita. És clar que jo no tinc els coneixements acadèmics per a fer una obra que es pugui tenir en compte des del punt de vista del historiador professional, i per tant ja està bé...
Però no ens distraguem del tema amb autopropaganda disfressada de falsa modèstia (ho sento, però els temps són tan magres que cal aprofitar qualsevol resquícia per treure el cartellet, espero no haver-me passat). El tema són la desaparició de llibres. Concretament de dos llibres. I, coi! no hauria estat gens malament de poder remenar-los ara mateix, sempre que vulguem, no només jo. Quina ràbia!
Aquests dos casos que esmento aquí són de riure, de Patufet, ho sé. No són ni la punta del iceberg, tenint en compte que la baluerna gèlida mostra una de les seves nou parts per damunt la superfície. Però això encara em dóna més raó, si cal. Els dos modestos volums esmentats no són una novena part del tot sinó una 0’00001ª del desastre total. És una mica com la desaparició de personatges indesitjables en una dictadura: fins i tot els ciutadans que no estan implicats en la lluita contra la tirania, estan mosques perquè hi ha un veí que abans veien pel carrer i ara fa temps que no. I encara que preguntin als demés, la resposta és “no el coneixia”, “no me’n recordo de qui parles”, o, com a màxim “sí que és veritat, ara que ho dius, però tampoc en tinc ni idea, noi”.
Ja sabeu el nom dels meus desapareguts. Segur que n’hi ha d’haver de molt més substanciosos, això no ho dubto gens. Però aquest fet tampoc em consola, precisament. Més aviat, encara em posa de més mala llet. I, a més, tal com van les coses, que cada vegada queda menys gent que entén perquè caldria aprendre llatí o grec clàssic, que els qui controlin la cultura del país pensaran que perquè coi val la pena de mantenir un totxo tan gruixut com la Ilíada en un espai que podria ocupar perfectament el darrer manual d’autoajuda, o la enciclopèdia Pokemon, per exemple. A més la Ilíada, ja se sap, és un llibre feixista, masclista, racista, pro-guerra i promotor d’uns valors absolutament execrables. A sobre està escrit d’una manera incomprensible, il·legible per a gairebé tothom de la generació Gamehòsties. És a dir, ben escrit.
A Sitges tenim la Santiago Rusiñol i la Roig i Raventós. A mi, personalment, la Santiago Rusiñol m’agrada molt, per diverses raons, encara que l’altra també està força bé. Quan per qüestions de feina estic immers en la recerca de documentació, no cal que vagi gaire més lluny. Si no tenen el que vols, li ho demanes als professionals que hi ha allà, ells ho cerquen a la xarxa de biblioteques, t’ho demanen i t’ho porten, ni que sigui des d’una biblioteca de Manresa, pagant un preu simbòlic. Així és com he aconseguit la majoria de la informació en paper que m’ha calgut per a escriure les biografies per a nens que faig per la editorial madrilenya per la qual treballo. Sempre ajuda, és clar, que t’acostis a d’altres biblioteques, arxius i institucions privades, desconnectades de la xarxa de la diputació. Un exemple que he utilitzat és la magnífica biblioteca especialitzada en cinema de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres. Si a més tens la possibilitat de fer una trobada amb un expert sobre el tema i contrastar amb ell la teva feina, llavors encara millor, però això ja és un tema que s’escapa als serveis que et pot oferir una biblioteca, naturalment.
Evidentment que a Internet s’hi troba molta informació i que avui dia és una eina imprescindible. La xarxa et fa accessible informació que abans només estava a l’abast dels experts: hi ha miríades de publicacions variadíssimes, hemeroteques completes de diaris i revistes de tota mena, digitalitzats, per a que tothom qui vulgui en faci ús. Internet permet, a més a més, de contactar directament amb experts, fòrums d’opinió i demés fonts de recursos d’un valor preciós. Cal anar amb compte també amb la quantitat de dades errònies, interessades o no, rumors falsos expandits exponencialment per la immensa massa de veus que no perden un segon a contrastar allò que troben davant els nassos, a la pantalleta. Amb tot, crec que acusar a la xarxa de tenir l’exclusiva de fomentar la desinformació és molt injust. Des dels diaris fins als llibres de més prestigi acadèmic no hi ha qui s’escapi de patir la pandèmia de les falsedats, de vegades innocents, potser d’altres no tant.
Jo no he fet la carrera de recerca d’informació —la meva senyora sí que l’ha estudiat, a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda: ella és tota una llumenera d’aquestes que té tot de carreres i carrerons que a tu, pobre miserable, que no pots anar enlloc amb els teus patètic historial acadèmic, et fa sentir com un indocumentat—, però m’he passat la vida saltant damunt les enciclopèdies familiars, com si fos una abella hipernerviosa enmig d’un camp de roselles, per aclarir dubtes i ampliar coneixements sobre tot allò que em picava la curiositat. En aquest sentit sóc un autodidacta total, un d’aquells que s’han inventat la seva pròpia sistemàtica de recerca, caòtica i organitzada alhora.
Passar-me tota la vida cercant informacions diverses, antigues i modernes, obsoletes i recents, i contrastant-les, per mi ha estat molt útil. Crec que és molt bo aprendre a valorar tant el que es pensava sobre l’objecte d’estudi que tens damunt la taula fa cent anys, en la polsegosa enciclopèdia —genial— Espasa o en un tractat d’astronomia de finals del segle XIX, quan encara no s’havia descobert Plutó, no s’havien plantejat les galàxies ni la teoria de la relativitat com el que hi puguis trobar al darrer article en la més prestigiosa revista científica.
Així com seria una immensa bestiesa anar a visitar Grècia armat només amb la fabulosa guia que el simpàtic Pausànies escrigué al segle II de la nostra era —quan encara estaven dempeus tots els meravellosos temples que ara només podem gaudir en versió puzle incomplet i escampat— a l’hora de trobar el millor restaurant o quina carretera hem d’agafar per anar en direcció al Peloponesi enlloc de cap al nord, crec que seria un error bàrbar ser a aquell coi de país sense el qual no s’explica Occident –o sigui, nosaltres— sense dur aquells totxos a la motxilla. Però, és clar, suposo que a Grècia també s’hi deu de poder anar només perquè hi tenen fantàstiques discoteques i puticlubs, a entrar-hi per una porta i sortir-ne per l’altra, després d’haver viscut una experiència psicotròpica fantàstica, similar a la que viuen molts turistes que venen a casa nostra. Per a qui vulgui fer aquest tipus de “viatge” no li caldrà el pobre Pausànies, però tampoc la guia Michelin. Ja li podré jo maleir els ossos amb insana enveja, protestant que Déu dona faves a qui no té queixals, que el paio se’m pot ben pixar a sobre. Però aquest és un altre tema.
De fa un temps a aquesta part que sóc conscient que les biblioteques eliminen els llibres que consideren obsolets. No és que agafin tot aquest material, facin una foguera de Sant Joan al pati del darrera i els cremin, com al capítol aquell del Quixot, no. Els agafen i els envien a destruir. Però el resultat final és el mateix. Comprenc que es publiquen moltíssims més llibres dels que les biblioteques poden arribar a pair: un llibre és una andròmina que té un pes i un volum a considerar i els espais de les prestatgeries no són il·limitats, com si fossin la paciència catalana.
Però jo em pregunto: què s’entén per un llibre obsolet? La resposta que s'acostuma a donar és “un llibre que per les seves característiques ja no aporti res, que ja hagi estat superat per d’altres de més moderns”. D’acord. Llavors suposo que no val posar-se sarcàstic i tremolar perquè no comenci un aquelarre per cremar la Ilíada, escrita fa 2800 enrere—i encara insuperada en modernitat en més d’un aspecte—, o d’altres incunables de la literatura universal i local.
Però, és clar, què passa amb els “altres” llibres? Pensem per un moment en la magnífica, però, segons el criteri abans esmentat, perfectament obsoleta, “Guia de Catalunya” d’en Josep Pla, publicada en castellà a començaments dels seixanta i en català, amb algunes correccions, a ja a la dècada següent. Catalunya ha canviat tant al llarg dels anys que si la comparem amb aquella de la qual ens parla l’escriptor de la boina als textos, i ens presenta en català Roca a les fotografies, s’assembla tant poc a l'actual que no la coneixeria ni la mare que la va parir. Aleshores, si el llibre s’hagués titulat “Testimoni de Catalunya”, encara. Però amb el “guia” al títol cal admetre que el llibre ha perdut molt de la seva utilitat intrínseca per a la qual fou pensat, tant és que l’hagi escrit l’insigne Josep Pla com Perico de los Palotes. Suposo que pel fet que l’autor sigui qui és —i, ep! per mi un autèntic títol de referència— el deu de salvar de la crema. Però que ha de passar amb les molt més modestes guies de Catalunya, de París, de l'Argentina o d’Albacete, de la mateixa època o del 1927, per exemple? Doncs, au! cap al foc! Això ha de quedar ben clar. I per mi, ho sento, això és una putada com una casa de pagès. Perdoneu que faci servir aquesta paraulota però és que quan les coses són inadmissibles cal dir-ho clar, encara que hi hagi criatures pel voltant.
Parlaré ara d’una experiència desagradable que vaig tenir al respecte, amb la qual vull posar en dubte el concepte d'obsolència, que tan alegrement es fa servir per a dictar sentències que ja no tenen volta de full.
La història de la interpretació en el cinema, així com la renovació constant d’actors i actrius, fa que els manuals d’interpretació i els inventaris d’intèrprets s’hagin d’anar reescrivint, constantment. No és un tema tancat, com sí ho és la llista d’emperadors romans, per exemple (i ara que esmento els emperadors romans, potser no tots els autors antics tindran la sort de Suetoni, amb les seves intocables vides dels cèsars, pobrets). El cinema, de moment, encara existeix i no paren de morir i néixer estrelles, estrelletes i estrellons.
Recordo que quan a Sitges només hi havia la biblioteca Santiago Rusiñol i jo era un adolescent desmanegat ja m’agradava molt el cinema mut. Entre els poquets llibres de cinema que hi havia en aquella època, a les seves prestatgeries, n’hi havia dos que m’encantaven especialment. Un era un recull de crítiques del crític Alfonso Sánchez (suposo que els més grans recorden aquest entranyable personatge, que patia una estossegamenta crònica, reproduïda fins a la nàusea pels imitadors de l’època) i un altre que tenia el sec títol de “Los actores de cine”.
El senyor Alfonso Sánchez tenia una visió altament personal del cinema. Situava a Joseph Losey al número 1 del pedestal dels directors i considerava, entre d’altres coses, que Lolita era l’únic error de la filmografia d’Stanley Kubrick. Atresorava, a més, una pila de pintoresques manies que no dissimulava en absolut, com la de que no podia continuar veient cap pel·lícula que comencés amb una escena en que els personatges s’intercanviaven regals. Patia la raríssima malaltia de “desembolicopaperderegalfòbia”. Si l’escena era al final, una bacanal de regals nadalenca orgiàstica, suposo que la seva pujada de sucre devia de ser encara més greu, pobret.
Actualment hi ha una pila de diccionaris d’actors, directors, guionistes i fins i tot electricistes de la història del cinema, en tota les llengües que vulguis, excepte en català, és clar.
[Incís informatiu anormal: Tot i els esforços titànics que va fer la desapareguda editorial Íxia per fer uns volums insubstituïbles de cinema, internacionalment competitius, que parlaven de les matèries i els autors més variats, tot omplint buits històrics obvis, des de l’obra televisiva de Hitschcock, un estudi dels directors de la generació de la televisió o el perfecte manual de terminologia cinematogràfica ara no hi ha gairebé res. S'acaba l'incís anormal]
Però a començaments dels setanta el panorama era molt més exigu. Sobre aquest tema versava l’altre volum que he esmentat. Aquell era ja llavors una relíquia grogosa i magra publicada a finals dels cinquanta. Crec recordar que no recollia gaire més de cent actors i actrius, si hi arribava. El llibre oferia un tractament molt democràtic a tots els artistes: cada intèrpret tenia una pàgina, amb una quantitat de ratlles similar, i la seva fotografia incorporada. Els textos estaven escrits en un estil ampul·lós, propi de l’època del senyor Matias Prats pare, i les filmografies ho eren tot menys completes, quan no els títols que hi sortien poc tenien a veure amb res que la pobra víctima hagués interpretat.
Però el llibre m’agradava. Hi sortia en Buster Keaton (vestit de dona, una foto raríssima) i el text, llavors, me’l sabia gairebé de memòria. Recordo que sortien tot d’actors d’aquells que ningú sap que han existit, com el magnífic Nicolai Tschersakov, conegut per interpretar Ivan el Terrible i Alexander Nevski, ambdues d’Eisenstein, però a qui l’Espanya de l’època només coneixia per la seva —excel·lent— interpretació del Don Quixot soviètic. No cal dir que les dues primeres estaven absolutament prohibides i que la última, per contra, era material de visió gairebé obligatòria: això de que el dimoni roig fes una versió d’una de les obres mestres escrites a la pell de brau era com un gol a l’enemic que calia esbombar de tal manera que arribés fins al més recòndit poblet de Sierra Morena.
Doncs bé, fa un parell d’anys vaig tenir la sort de rebre l’encàrrec d’escriure la biografia del meu admirat Buster Keaton i val a dir que de documentació no me’n va faltar. Però si que volia tornar a remenar aquell text que de nano tant m’havia agradat. Doncs fote’t. A la secció de cinema de la biblioteca no tan sols no hi era sinó que per molt que busquéis per Internet, a tot el material que tenen les biblioteques de la Diputació, el llibre no existia. I el mateix passava, desgraciadament, amb el del crític estossegaire.
Entenc que el llibre dels actors ja fa trenta anys demanava arrossegar un aparell de gota a gota, però m’hi jugo un dit del peu que, amb tots els seus errors i mancances, hi havia actors dels quals se’n parlava més que en alguns diccionaris més moderns i prestigiats, per no dir els que segurament ni tan sols hi apareixen. Està clar que el llibre que vaig escriure no se’n devia ressentir per la no-existència d’aquest llibre i que, tractant-se d’una biografia per nens, escrita, per contracte, en un temps massa escàs, el fet de tenir-lo en compte deuria ser considerat, des de fora, com quelcom d’una irrellevància completa.
Però malgrat tot a mi m’agrada de fer les coses el millor possible i buscar fins que ja no em quedi res. No puc evitar de tenir la sospita de que en tornar a obrir aquell modest conjunt de papers que es queien a trossos, algun tipus de llum m’hauria arribat que podria haver canviat alguna cosa per bé del que jo estava escrivint, encara que fos només a nivell d’esperit. Malgrat les fantàstiques obres, anàlisis, biografies, autobiografies i visionat complet de tota la seva obra en DVD i VHS, fins a l’examen fotograma a fotograma de les escenes més colpidores, sempre et queda aquell detallet que et sembla que et pot donar aquell punt extra que no pots trobar enlloc més. De fet, sabia que el gran còmic va visitar Sitges el 1930 i, com no, vaig trobar la nota a l’Eco del dia concret que en feia un esment. Per molt excessiu que pugui ser mencionar aquest detall tan insignificant en un llibre breu, jo ho vaig fer—això sí, en un esment breu, de passada— com qui posa aquella guinda personal en un pastís. L’innocent golet a l’editor va colar i ara segurament el meu deu de ser el primer llibre sobre en Buster que menciona Sitges en una frase. Els llibres que faig no són gran cosa, ni passaran a la història ni de la literatura juvenil, ni res. Són massa breus (no més de 144 pàgines cadascun) i el fet de que hagin d’anar adreçats a un públic d’entre 9 i 13 anys també limita. És clar que jo no tinc els coneixements acadèmics per a fer una obra que es pugui tenir en compte des del punt de vista del historiador professional, i per tant ja està bé...
Però no ens distraguem del tema amb autopropaganda disfressada de falsa modèstia (ho sento, però els temps són tan magres que cal aprofitar qualsevol resquícia per treure el cartellet, espero no haver-me passat). El tema són la desaparició de llibres. Concretament de dos llibres. I, coi! no hauria estat gens malament de poder remenar-los ara mateix, sempre que vulguem, no només jo. Quina ràbia!
Aquests dos casos que esmento aquí són de riure, de Patufet, ho sé. No són ni la punta del iceberg, tenint en compte que la baluerna gèlida mostra una de les seves nou parts per damunt la superfície. Però això encara em dóna més raó, si cal. Els dos modestos volums esmentats no són una novena part del tot sinó una 0’00001ª del desastre total. És una mica com la desaparició de personatges indesitjables en una dictadura: fins i tot els ciutadans que no estan implicats en la lluita contra la tirania, estan mosques perquè hi ha un veí que abans veien pel carrer i ara fa temps que no. I encara que preguntin als demés, la resposta és “no el coneixia”, “no me’n recordo de qui parles”, o, com a màxim “sí que és veritat, ara que ho dius, però tampoc en tinc ni idea, noi”.
Ja sabeu el nom dels meus desapareguts. Segur que n’hi ha d’haver de molt més substanciosos, això no ho dubto gens. Però aquest fet tampoc em consola, precisament. Més aviat, encara em posa de més mala llet. I, a més, tal com van les coses, que cada vegada queda menys gent que entén perquè caldria aprendre llatí o grec clàssic, que els qui controlin la cultura del país pensaran que perquè coi val la pena de mantenir un totxo tan gruixut com la Ilíada en un espai que podria ocupar perfectament el darrer manual d’autoajuda, o la enciclopèdia Pokemon, per exemple. A més la Ilíada, ja se sap, és un llibre feixista, masclista, racista, pro-guerra i promotor d’uns valors absolutament execrables. A sobre està escrit d’una manera incomprensible, il·legible per a gairebé tothom de la generació Gamehòsties. És a dir, ben escrit.
dimarts, 19 de maig del 2009
Crònica de la presentació d'"Èquili qua!" a El Cable de Sitges, el 14 de maig del 2009
La formació completa de Motor Combo, palplantats. 
La tauleta amb els productes de "La Olla Expréss" exposats.El passat 14 de maig va haver-hi la presentació del meu llibret “Èquili qua!” a El Cable de Sitges, tal com ja havia anunciat al seu moment. L’esdeveniment fou un èxit, bé i considerant un parell de factors no poc importants que hi jugaven en contra: la pluja, que no deixà ni un moment de fer la guitza, i el Barça que havia guanyat la Copa del Rei el dia abans.
Si bé suposo que no costa gens d’entendre el perquè de les contrarietats meteorològiques, potser més d’un es preguntarà que hi té a veure el triomf de l’inefable equip barceloní. Doncs bé, resulta que molts dels qui volien venir a la presentació —a part d’un important nombre de parroquians habituals del local, que molt probablement haurien estat allà, per casualitat, fins que ja no ens haguessin pogut aguantar més— celebraren amb tanta rauxa el triomf futbolístic, que després de tot un dia dedicat a les obligacions laborals, en arribar l’hora de la festa llibresco-musical, a les 8 de la tarda, no s’aguantaven drets, pobres.
De fet, sé que més d’un dels que assistiren havien estat a la Sodoma i Gomorra de la nit anterior. Per les caretes que feien a mi em venien constantment ganes de baixar de l’escenari i començar a repartir massatges i sobrets d’Almax. Aquell panorama de cossos esbalmats per la batalla blaugrana convidava a la pietat. Pel demés, tot va anar com una seda i goso dir que, amb tot, l’acte va tenir el seu puntet d’històric. D’històric de pa sucat amb oli, molt i molt local, si voleu, però històric al capdavall.
El Cable habilità l’espai alçat, on hi ha una part important de les taules i cadires del local, com a escenari de la presentació. Per a l’instrumental que acostumem a portar era una mica justet—jo mateix vaig rebre un parell de cops a la closca amb la part superior del baix de la Eli—, però també molt acollidor, què caram. A més, no ens podem queixar perquè sembla que en aquest lloc (tot i que no és un fet habitual) hi ha arribat a tocar algun grup de rock d’una certa envergadura, amb bateria acústica i tot plegat.
El material que dúiem era el que acostumem a portar en un concert de Motor Combo de proporció mitjana. Vist des del públic, a mà esquerra hi havia un petit micròfon, el baix elèctric, la guitarra amb els seus pedals d’efectes i la caixa de joguines sorolloses de la Eli. Al centre hi havia un micròfon amb peu i la percussió electrònica (amb els dos bastonets xinesos que usem per a percudir-la). Finalment, a la dreta del tot, la taula de mescles i el meu sintetitzador principal, amb el seqüènciador. A baix, al nivell de la resta de taules però al raconet esquerra de l’escenari, hi havia una tauleta on hi teníem els llibrets i altres productes de La Olla Expréss, exposats amb la cura que sempre caracteritza a la Eli.
Tot i que la major part dels assistents foren molt puntuals, la presentació no començà fins a les 8 de la tarda.
Clip amb el resum de la festa, per a qui no tingui temps de veure la resta.
A partir de llavors, el Juan Crek, que va fer de mestre de cerimònies al llarg de la nit, presentà l’acte. Per qui no ho sàpiga, en Juan Crek és un personatge de classificació impossible, un absolut clàssic de l’underground (i no tan underground) barceloní. Al llarg de més de 35 anys ha fundat i format part d’alguns dels grups més emblemàtics de la música experimental del nostre país, com Macromassa, Alas de Cresta blanca i, darrerament, Ongo. A escena acostuma a presentar-se a si mateix com un personatge impassible, entre el poca-soltisme químicament pur i el distantanciament brechtià (oh, que bé poder dir aquesta cosa!), independentment del que pensi el públic. Sempre farà i dirà el que li passi pel cap i li vingui més de gust en cada moment. Per la seva boca sortiran genialitats, barbaritats d'una correcció política variable o un acudit pèssim. Això té el seu punt de perill, força estimulant pels amants de l’inesperat. De vegades les coses surten bé, d’altres no tant. Però al planeta Crek aquí està la gràcia.
La primera part constà de les lectures de dos dels textos continguts al llibre que presentàvem. El primer dels seleccionats fou “L’eruga del mar”, amb lectura a càrrec de Juan Crek, mentre Motor Combo (Eli Gras i un servidor de vostès) interpretàvem la banda sonora, una versió del nostre valset “Pànic minúscul”, on la Eli fa la melodia al baix i jo toco amb so d’orgue de pobres.
Clip complet de la lectura de "L'eruga del mar".
Per a la segona lectura vaig escollir el text més llarg del llibre, el conte “Sputnik 3.5”. Aquest cop el vaig llegir jo mateix, alhora que feia un so estrany “espacial” amb el sintetitzador. La Eli, a la guitarra, a les joguines sonores i veus i en Juan Crek fent veuetes del General Petrov i de la dona del pobre Dimitri (en un rus macarrònic, inventat) feien el gruix del coixí sonor que ajudava a crear l’ambient.
Clip complet de la lectura d"'Sputnik 3.5".
A continuació, la Eli restà sola a l’escenari per interpretar a la guitarra i a la veu, i amb l’ajut d’una base programada, dos temes seus molt antics i que recentment ha recuperat per a Motor Combo: “Taxi” (en anglès) i “Automàtic Automático”. A mi m’agrada molt quan la Eli fa aquests temes ella sola i no estic jo per l’escenari fent el borinot. La carrera de la Eli com a músic no és poc llarga, també. Va fer el seu primer concert de música electrònica improvisada experimental quan amb prou feines tenia tretze anyets. Des de llavors, ha viscut tot tipus d’experiències, ha tocat amb grups d’estils variadíssims i a festivals de música experimental de tota Europa. Un dia li faré una entrada com Déu mana, perquè l’energia d’aquesta dona no hi cap en un paràgraf com aquest.
Dos breus fragments de la actuació en solitari de la Eli.
La tercera part de la presentació era una versió resumida de l’espectacle que fem de “La Trouppe de La Olla”, bàsicament dirigit pel Juan Crek, en el qual ell llegeix-canta-interpreta textos seus i Motor Combo li fem la música de fons. Per a la ocasió vam seleccionar textos extrets del seu volum “Amor platónico por los animales”, que forma part de la col·lecció de llibres-objecte de La Olla Expréss. El primer era “La cabra”, amb la Eli a la guitarra i jo al teclat, després el recitat de “Dichos de perros” i al final un “meddley” on, sobre una música d’inspiració vagament africana, amb la Eli ara al baix, en Crek s’engresca una mica mentre recita “Okapi”, “Licaón” i Cerdo”.
Clip amb tres breus fragments d"'Amor platónico por los animales" de Juan Crek.
La quarta part ja era, directament, un breu concert de Motor Combo, sense res més. Aquest cop, però, hi havia amb un intermedi en el qual jo feia un tema en solitari i un altre amb en Juzz Serrado. Els temes de Motor Combo de la primera part foren “Ós i mel”, “Me gusta”, “El avión” i “Caspa indòmita”.
A l’intermedi vaig fer l’estrena d’una espècie d’artefacte musical anomenat “Tot és un cafarnaüm”, en el qual faig tots els papers de l’auca. Entre una cosa i l’altra el tema dura una mica més de vuit minuts; per tant, la cosa és llarga. Aquesta peça era una sorpresa per a tothom, fins i tot per a la meva companya de grup. La lluita final amb el “monstre” fou accidentada, però divertida, crec.
Clip amb "Tot és un cafarnaüm" complet. Editatge a partir de les filmacions d'Angelina Salesas i Pip Manley.
La següent sorpresa vingué quan en Juzz Serrado pujà a l’escenari. La Eli estava informada de que en portàvem alguna de cap, però ignorava exactament el què. En Juzz s’avingué a col·laborar en una versió resumida del “Trans Europa Expréss”, el clàssic dels alemanys pioners de la música electrònica Kraftwerk. Especialment per a aquella nit el rebatejàrem com “La Olla Expréss”. La poca lletra, que a l’original és estrictament un dietari d’un viatge en tren per Europa, fou transformada en un tot de referències i petites bromes privades. La Eli les encaixà amb sentit de l’humor. En Juzz interpretà la part principal del ritme a la percussió electrònica, amb els bastonets xinesos i la seva precisió cronomètrica, ja proverbial, i jo m’encarregava de tocar les melodies, controlar el sons i les entrades i sortides del seqüènciador.
Clip amb "La Olla Expréss" (versió del "Trans Europa Express" de Kraftwerk) complet, editat a partir de les imatges preses per Angelina Salesas i Pip Manley.
Per acabar, la Eli tornà a pujar i férem junts la segona part de Motor Combo amb “Joguines i rellotges”, “Fluriflan perlex” i les inevitables “Zapatillas suecas”. Haig de remarcar que la major part de les lletres de Motor Combo són de la Eli, fet que no prou gent sap. La de “Las zapatillas suecas”, sense anar més lluny, es pot trobar al seu propi llibre “Queridos objetos y otras poeprosas”, que en un principi vaig musicar i, que després dels canvis que ha experimentat de llavors, ja és una peça de Motor Combo fifty-fifty, Eli i Florenci, com tota la resta.
Clip amb "Las zapatillas suecas" completa.
El públic va ser fantàstic. Em va encantar de veure gent de totes les edats, la major part d’ells entregats a gaudir de l’espectacle, amb un respecte i atenció com poques vegades recordo. D’altra banda, el suport i comprensió donat pel Manel de El Cable fou en tot moment extraordinari. Tant els problemes que patirem per culpa dels talls del trànsit—ja sabeu que mig poble està potes enlaire—, com els trasbalsos logístics normals que comporta muntar un cacau com aquest, foren molt menors gràcies a la seva predisposició a ajudar perquè no ens faltés de res.
Bé, i ara bé el paràgraf tipus Almodóvar recollint l’Òscar. Abans que res, però, vull reconèixer l’ajut de la Eli, amiga de tota la vida, editora del llibre i companya musical a Motor Combo i la col·laboració del Juan i del Juzz al llarg de la presentació. Des d’aquí vull agrair, també, la presència a tot el públic que va venir i la bona voluntat als que no ho poguéreu fer, pel motiu que sigui. Vull donar les gràcies a la família pacient i comprensiva —ves quin remei, fill!—, amb menció especial a ma germana Angelina, que ajudà tant a vendre a la paradeta dels productes de La Olla com a la filmació d’alguns fragments de l’esdeveniment (i que a més em va fer la corbata que portava, el mateix dia!), a la Pip, la meva senyora, qui també va fer de “camerawoman”, i a ma mare que sembla, que malgrat tot el que va veure, no em desheretarà. Cal també que doni les gràcies als responsables de El Cable, a les noies de la papereria llibreria Universal i a la Katia de Ni Mu —que va venir amb el seu fillet Alan de quatre anyets, pobret!—, sense els quals l’acte hauria estat impossible. Cal no oblidar aquí a la increïble Carmeta, qui va fer de primer enllaç i que sempre ens ha donat un suport incondicional i un bon rotllo descomunal. Una menció especial mereix també l’Helena Bonals, que es desplaçà des de la capital i a la qual, també, no és poc el que li hem d’agrair. Tampoc puc oblidar la celeritat, eficacia i facilitats donades per l'Eco de Sitges, amb la publicació de la informació sobre l'acte. A tots els demés, coneguts que feia molt que no veia, d’altres que veig sovint, d’altres que conec de vista però que per primer cop ens creuarem alguna paraula, i a tots aquells a qui per primera vegada us bombardejàrem el cap amb les nostra bogeria innòcua, recordar-vos que no oblidaré la vostra presencia, al menys si no rebo un cop de mall al cap que em faci perdre la memòria.
Gràcies a tots!
Bé, i ara bé el paràgraf tipus Almodóvar recollint l’Òscar. Abans que res, però, vull reconèixer l’ajut de la Eli, amiga de tota la vida, editora del llibre i companya musical a Motor Combo i la col·laboració del Juan i del Juzz al llarg de la presentació. Des d’aquí vull agrair, també, la presència a tot el públic que va venir i la bona voluntat als que no ho poguéreu fer, pel motiu que sigui. Vull donar les gràcies a la família pacient i comprensiva —ves quin remei, fill!—, amb menció especial a ma germana Angelina, que ajudà tant a vendre a la paradeta dels productes de La Olla com a la filmació d’alguns fragments de l’esdeveniment (i que a més em va fer la corbata que portava, el mateix dia!), a la Pip, la meva senyora, qui també va fer de “camerawoman”, i a ma mare que sembla, que malgrat tot el que va veure, no em desheretarà. Cal també que doni les gràcies als responsables de El Cable, a les noies de la papereria llibreria Universal i a la Katia de Ni Mu —que va venir amb el seu fillet Alan de quatre anyets, pobret!—, sense els quals l’acte hauria estat impossible. Cal no oblidar aquí a la increïble Carmeta, qui va fer de primer enllaç i que sempre ens ha donat un suport incondicional i un bon rotllo descomunal. Una menció especial mereix també l’Helena Bonals, que es desplaçà des de la capital i a la qual, també, no és poc el que li hem d’agrair. Tampoc puc oblidar la celeritat, eficacia i facilitats donades per l'Eco de Sitges, amb la publicació de la informació sobre l'acte. A tots els demés, coneguts que feia molt que no veia, d’altres que veig sovint, d’altres que conec de vista però que per primer cop ens creuarem alguna paraula, i a tots aquells a qui per primera vegada us bombardejàrem el cap amb les nostra bogeria innòcua, recordar-vos que no oblidaré la vostra presencia, al menys si no rebo un cop de mall al cap que em faci perdre la memòria.
Gràcies a tots!
dimecres, 13 de maig del 2009
La placa del carrer Lope de Vega de Sitges (o la petitíssima història de les coses petitíssimes)
Si sabéssim tot el que hi ha darrera cada cosa, el perquè de tot plegat, petaríem bojos, encara més potser que si no sabéssim res. No us espanteu ara, que no penso encetar una apologia de la ignorància. Només constato una realitat: els coneixements els hem d’anar paint, cadascú al seu ritme. No admeteu que us donin pressa els saberuts, amb empentes. A més, cal recordar que a la història no tot ha estat cacaus considerables com la caiguda de Constantinobla, o les dues Guerres Mundials. Fins i tot a la història local hi ha aquells moments estel·lars, encara que el gran Stefen Zweig no els hagi dedicat cap volum. Avui, us parlaré justament d’una cosa insignificantíssima, que per mi, però, no ho és gens. El protagonista d’aquesta història em queda molt a prop.
No us heu preguntat mai qui coi deu d’haver manufacturat els curiosos cartellets enrajolats amb els noms dels carrers de Sitges? Segur que sí i jo no en sóc una excepció encara que, la veritat, tampoc els he seguit mai la pista massa bé. Vergonyós? Sí.
Per introduir el tema d’avui —del qual sí que en tinc alguna idea— recordarem que els noms dels carrers del nostre poble han anat canviant a base de bé, segons les circumstàncies polítiques de cada moment, com a qualsevol localitat de qualsevol país. Hi trobem noms amb una arrel popularíssima, tant que els oficials actuals no han pogut esborrar: el cas del Carrer Santiago Rusiñol, que els més vells encara anomenen de la Palma, per exemple. N’hi ha d’altres de nous que els diferents consistoris han adjudicat en honor als temes o persones més diverses, amb totes les polèmiques i indiferències de sempre.
És ben sabut —o ho hauria de ser— que durant la guerra molts carrers es van rebatejar amb noms d’un to revolucionari pujat; que en acabar ho van ser per altres de franquistes; que els que no, directament es van castellanitzar i que, en arribar la transició, els Generalísimos van desaparèixer i la nomenclatura catalana va tornar, per fi, de nou, al seu lloc natural. Fins aquí, cap novetat, suposo.
De tota manera, a Sitges, com que som més guapos que ningú, els cartellets dels carrers de l’època franquista es van encarregar a diversos artistes, afeccionats i professionals. Algú va tenir la pensada de que aquests tinguessin una personalitat especial. Home, jo considero que, per variar, la pensada era bona, encara que a més d’un li devia de semblar cursi, això segur. Però quina gràcia tindrien els pobles si no tinguessin detallets cursis? (Hum, ara que m’hi repenso no ho tinc tan clar).
En arribar la transició, aquests cartells no es van canviar, encara que fossin en castellà. També és mala sort que es fessin sota aquelles circumstàncies i, així, a aquestes alçades de la “democràcia”, ens hàgim d’empassar coses com “Calle San Honorato”, per exemple, que fan un mal als ulls. Però, digueu-me sentimental, l'estampeta del sant em resulta tan entranyable que voto a favor de la seva amnistia. Sí que es va ser crear un disseny uniforme per a les rajoles en català, però. Per als nous carrers això no ha suposat un problema, però als més antics les plaques catalanes comparteixen lloc amb les “artístiques”, en castellà, produïnt, en més d'una cantonada, un cert atapeïment reiteratiu.
Parlem un momentr, doncs, d'aquestes plaques, abans que a alguna llumenera municipal li vingui la idea d’arrencar-la i posar-ne una altra de nova, amb un disseny més guai: estic parlant de la del carrer Lope de Vega.
El carrer Lope de Vega és un dels que hi ha al Sitges nou, el de la part de dalt de les vies, cap el Poble Sec. Fins els anys cinquanta tot allò no consistia en una altra cosa que en camps, amb alguna mansió allunyada i algun protocarrer amb unes poques cases de començaments del segle XX, que encara existeixen.
Aquest carrer, es va començar a edificar a finals dels cinquanta/principis dels seixanta amb vivendes de l’època, modestes, funcionals, però ben fetes. Totes elles llueixen una aparnça molt mediterrània, no passen dels tres pisos, amb sobreàtic, i ofereixen unes terrasses i balcons generosíssims. Cap d’elles passarà a la història de la arquitectura universal. D’acord. Però, com a mínim, no ofenen la vista. A més, les van aixecar constructors i paletes locals, no grans corporacions foranies difícils de controlar. Com que un dels constructors va ser el meu pare, suposo que més d’un m'acusarà que escombro cap a casa. Ho concedeixo. Prefereixo això, abans no se m'acusi de mal fill, la veritat. Per sort, sé que el meu orgull filial va sobrat de motius. Ni mon pare ni cap dels constructors d’aquest carrer no es van dedicar mai a destrossar el poble. Alguns d’ells, com l’Andreu Camps, fins han arribat a emprar molta part del seu temps a tasques de recuperació del patrimoni col·lectiu que mereixen el reconeixement de tots plegats. Parlo de les construccions de pedra seca.
Però bé, tornem al carrer Lope de Vega. Per cert... a sang de què se li va posar el nom del prolífic autor de El Perro del Hortelano, contra el qual, d’altra banda, no tinc res, pobret? En fi...
Aquell grup d’edificis creixia de manera que allò anava agafant fesomia de carrer. Com a tot carrer que mereixi aquest nom, al Lope de Vega li calia una placa com cal, digne de les il·lustres predecessores que decoren els altres de la vila. Sembla ser que els principals constructors van discutir sobre qui s'encarregaria de fer la placa. Al final, suposo que gràcies a la retòrica convincent de mon pare, la responsabilitat va caure damunt de ma germana, que llavors era una noieta de catorze anyets.
En aquell temps ma germana anava a la seva, com ha de ser a aquesta edat. En aquest sentit haig de dir en honor seu que no ha canviat gaire. Si de cas ha madurat les tècniques, la qual cosa em produeix admiració i enveja a la vegada, tot i que jo també tinc els meus sistemes.
Ma germana, poca broma, posseeix la creativitat de la família als gens i ja des de nena no ha parat de tocar-ho tot. Si no ha fet més és perquè no ha volgut, i ben fet que ha fet. Entre les seves moltes qualitats artístiques en té una de molt especial: la de molt bona reproductora. Ja de joveneta tenia la santa paciència d’emprar la tècnica de la quadricula per copiar aquarel·les i olis, tant era que fossin d’estil naïf com barroc. Gràcies a aquesta traça per reproduir dibuixos i pintures, li han demanat, al llarg dels nays, una pila de feinetes. En definitiva, que ella forma part d'aquell grup d'escollits que han hagut de sentir dir més d’una vegada: “això que ho faci l’Angelina, que aquestes coses les fa bé” i, pam! encàrrec que et cau a sobre i del qual no te’n pots escapar perquè si no el fas tu no el sabrà fer ningú.
Suposo, doncs, que amb aquest tipus d’actitud se li van acostar els constructors del carrer Lope de Vega quan li van demanar que, s’ho fes com volgués, però que havia de solucionar un retrat de l’escriptor castellà el més aviat i millor possible. I la nena, que sí, que busca per les enciclopèdies que corren per casa que em troba una reproducció del perfil de la víctima; que hi aplica la seva tècnica habitual, el copia el millor que va sap i que després el pinta i li dóna els acabats adients. Encabat això calia passar el procés —que desconec— perquè quedés ben impresa a les rajoles. I així va succeir com en un tres i no res, gràcies a aquella nena, que el carrer Lope de Vega ja lluïa una placa tan xiroia com la dels carrers més nostrats de Sitges. O a mi m’ho semblava i encara m’ho sembla (sí, sí, d’acord, amor de germà, molt bé!).
El cas és que no tothom compartia el meu entusiasme per aquella obra artística de primera magnitud. I és que hi ha gent molt primmirada. D’entrada, van sortir els que deien que aquell senyor de les rajoles s’assemblava al Lope de Vega com un ou a una castanya. No n’hi van faltar tampoc els que protestaven per la baixa qualitat —quina ignomínia!— del resultat. Jo, que cada cop que passava per sota aquella imatge tan reeixida m’inflava d’orgull fraternal, quan em vaig assabentar que sorgien veus que discrepaven, no me’n sabia avenir. El que encara entenia menys era que si li preguntava pel perquè de tanta crítica, ma germana era la primera que se’n fotia i li retreia tots els defectes: “què no ho veus que té l’ull gairebé al mig del cap?” i altres subtilitats que jo no les hi sabia veure. De cap manera! Com podia ser que la pròpia artista en passés tant de la seva obra?
Amb el pas del temps, però, un va anar adquirint una miqueta de gust i coneixements; els mínims, si voleu, però prous com per veure que sí, que la veritat és que l’ull aquell està posat d’una manera que si el seu propietari, de sobte, prengués vida i decidís girar el cap en direcció als transeünts, ens faria l'efecte d’estar davant d’un extraterrestre mig gallina, mig granota, amb els ulls separats per més de mig pam. També és cert que l’home mostra un aspecte més proper a un prohom de la Generación del 98 que no pas a un del Segle d’or castellà. Ja d’adolescent, quan hom ja comença a creure's amb el dret d'exercir una mica de càustic, m’agradava referir-me a aquella pobra efígie com a “el Benito Pérez Galdós” aquell de la placa. I ja posats a ser una mica malparits també podem dir que s'assembla força al Superintendente de la T.I.A. de Mortadelo y Filemón. I de que va vestit? A quina mena de secta pertany la misteriosa caputxa que sembla penjar-li per l'esquena? d'un hàbit monacal o d'un impermeable? Aquella vestimenta indesxifrable forma part indisoluble de les especulacions més rares que m'hagi fet mai, de petit. I, al final, si hem de començar a parlar de les lletres potser hauríem de mirar d'impedir que a aquesta entrada no s'hi acostés cap purista d'aquells que es desesperen quan algú fa servir l'Arial enlloc de la Helvetia (ep! que com a mínim no hi posa calle, element colonial eludit olímpicament).
No us heu preguntat mai qui coi deu d’haver manufacturat els curiosos cartellets enrajolats amb els noms dels carrers de Sitges? Segur que sí i jo no en sóc una excepció encara que, la veritat, tampoc els he seguit mai la pista massa bé. Vergonyós? Sí.
Per introduir el tema d’avui —del qual sí que en tinc alguna idea— recordarem que els noms dels carrers del nostre poble han anat canviant a base de bé, segons les circumstàncies polítiques de cada moment, com a qualsevol localitat de qualsevol país. Hi trobem noms amb una arrel popularíssima, tant que els oficials actuals no han pogut esborrar: el cas del Carrer Santiago Rusiñol, que els més vells encara anomenen de la Palma, per exemple. N’hi ha d’altres de nous que els diferents consistoris han adjudicat en honor als temes o persones més diverses, amb totes les polèmiques i indiferències de sempre.
És ben sabut —o ho hauria de ser— que durant la guerra molts carrers es van rebatejar amb noms d’un to revolucionari pujat; que en acabar ho van ser per altres de franquistes; que els que no, directament es van castellanitzar i que, en arribar la transició, els Generalísimos van desaparèixer i la nomenclatura catalana va tornar, per fi, de nou, al seu lloc natural. Fins aquí, cap novetat, suposo.
De tota manera, a Sitges, com que som més guapos que ningú, els cartellets dels carrers de l’època franquista es van encarregar a diversos artistes, afeccionats i professionals. Algú va tenir la pensada de que aquests tinguessin una personalitat especial. Home, jo considero que, per variar, la pensada era bona, encara que a més d’un li devia de semblar cursi, això segur. Però quina gràcia tindrien els pobles si no tinguessin detallets cursis? (Hum, ara que m’hi repenso no ho tinc tan clar).
En arribar la transició, aquests cartells no es van canviar, encara que fossin en castellà. També és mala sort que es fessin sota aquelles circumstàncies i, així, a aquestes alçades de la “democràcia”, ens hàgim d’empassar coses com “Calle San Honorato”, per exemple, que fan un mal als ulls. Però, digueu-me sentimental, l'estampeta del sant em resulta tan entranyable que voto a favor de la seva amnistia. Sí que es va ser crear un disseny uniforme per a les rajoles en català, però. Per als nous carrers això no ha suposat un problema, però als més antics les plaques catalanes comparteixen lloc amb les “artístiques”, en castellà, produïnt, en més d'una cantonada, un cert atapeïment reiteratiu.
Parlem un momentr, doncs, d'aquestes plaques, abans que a alguna llumenera municipal li vingui la idea d’arrencar-la i posar-ne una altra de nova, amb un disseny més guai: estic parlant de la del carrer Lope de Vega.
El carrer Lope de Vega és un dels que hi ha al Sitges nou, el de la part de dalt de les vies, cap el Poble Sec. Fins els anys cinquanta tot allò no consistia en una altra cosa que en camps, amb alguna mansió allunyada i algun protocarrer amb unes poques cases de començaments del segle XX, que encara existeixen.
Aquest carrer, es va començar a edificar a finals dels cinquanta/principis dels seixanta amb vivendes de l’època, modestes, funcionals, però ben fetes. Totes elles llueixen una aparnça molt mediterrània, no passen dels tres pisos, amb sobreàtic, i ofereixen unes terrasses i balcons generosíssims. Cap d’elles passarà a la història de la arquitectura universal. D’acord. Però, com a mínim, no ofenen la vista. A més, les van aixecar constructors i paletes locals, no grans corporacions foranies difícils de controlar. Com que un dels constructors va ser el meu pare, suposo que més d’un m'acusarà que escombro cap a casa. Ho concedeixo. Prefereixo això, abans no se m'acusi de mal fill, la veritat. Per sort, sé que el meu orgull filial va sobrat de motius. Ni mon pare ni cap dels constructors d’aquest carrer no es van dedicar mai a destrossar el poble. Alguns d’ells, com l’Andreu Camps, fins han arribat a emprar molta part del seu temps a tasques de recuperació del patrimoni col·lectiu que mereixen el reconeixement de tots plegats. Parlo de les construccions de pedra seca.
Però bé, tornem al carrer Lope de Vega. Per cert... a sang de què se li va posar el nom del prolífic autor de El Perro del Hortelano, contra el qual, d’altra banda, no tinc res, pobret? En fi...
Aquell grup d’edificis creixia de manera que allò anava agafant fesomia de carrer. Com a tot carrer que mereixi aquest nom, al Lope de Vega li calia una placa com cal, digne de les il·lustres predecessores que decoren els altres de la vila. Sembla ser que els principals constructors van discutir sobre qui s'encarregaria de fer la placa. Al final, suposo que gràcies a la retòrica convincent de mon pare, la responsabilitat va caure damunt de ma germana, que llavors era una noieta de catorze anyets.
En aquell temps ma germana anava a la seva, com ha de ser a aquesta edat. En aquest sentit haig de dir en honor seu que no ha canviat gaire. Si de cas ha madurat les tècniques, la qual cosa em produeix admiració i enveja a la vegada, tot i que jo també tinc els meus sistemes.
Ma germana, poca broma, posseeix la creativitat de la família als gens i ja des de nena no ha parat de tocar-ho tot. Si no ha fet més és perquè no ha volgut, i ben fet que ha fet. Entre les seves moltes qualitats artístiques en té una de molt especial: la de molt bona reproductora. Ja de joveneta tenia la santa paciència d’emprar la tècnica de la quadricula per copiar aquarel·les i olis, tant era que fossin d’estil naïf com barroc. Gràcies a aquesta traça per reproduir dibuixos i pintures, li han demanat, al llarg dels nays, una pila de feinetes. En definitiva, que ella forma part d'aquell grup d'escollits que han hagut de sentir dir més d’una vegada: “això que ho faci l’Angelina, que aquestes coses les fa bé” i, pam! encàrrec que et cau a sobre i del qual no te’n pots escapar perquè si no el fas tu no el sabrà fer ningú.
Suposo, doncs, que amb aquest tipus d’actitud se li van acostar els constructors del carrer Lope de Vega quan li van demanar que, s’ho fes com volgués, però que havia de solucionar un retrat de l’escriptor castellà el més aviat i millor possible. I la nena, que sí, que busca per les enciclopèdies que corren per casa que em troba una reproducció del perfil de la víctima; que hi aplica la seva tècnica habitual, el copia el millor que va sap i que després el pinta i li dóna els acabats adients. Encabat això calia passar el procés —que desconec— perquè quedés ben impresa a les rajoles. I així va succeir com en un tres i no res, gràcies a aquella nena, que el carrer Lope de Vega ja lluïa una placa tan xiroia com la dels carrers més nostrats de Sitges. O a mi m’ho semblava i encara m’ho sembla (sí, sí, d’acord, amor de germà, molt bé!).
El cas és que no tothom compartia el meu entusiasme per aquella obra artística de primera magnitud. I és que hi ha gent molt primmirada. D’entrada, van sortir els que deien que aquell senyor de les rajoles s’assemblava al Lope de Vega com un ou a una castanya. No n’hi van faltar tampoc els que protestaven per la baixa qualitat —quina ignomínia!— del resultat. Jo, que cada cop que passava per sota aquella imatge tan reeixida m’inflava d’orgull fraternal, quan em vaig assabentar que sorgien veus que discrepaven, no me’n sabia avenir. El que encara entenia menys era que si li preguntava pel perquè de tanta crítica, ma germana era la primera que se’n fotia i li retreia tots els defectes: “què no ho veus que té l’ull gairebé al mig del cap?” i altres subtilitats que jo no les hi sabia veure. De cap manera! Com podia ser que la pròpia artista en passés tant de la seva obra?
Amb el pas del temps, però, un va anar adquirint una miqueta de gust i coneixements; els mínims, si voleu, però prous com per veure que sí, que la veritat és que l’ull aquell està posat d’una manera que si el seu propietari, de sobte, prengués vida i decidís girar el cap en direcció als transeünts, ens faria l'efecte d’estar davant d’un extraterrestre mig gallina, mig granota, amb els ulls separats per més de mig pam. També és cert que l’home mostra un aspecte més proper a un prohom de la Generación del 98 que no pas a un del Segle d’or castellà. Ja d’adolescent, quan hom ja comença a creure's amb el dret d'exercir una mica de càustic, m’agradava referir-me a aquella pobra efígie com a “el Benito Pérez Galdós” aquell de la placa. I ja posats a ser una mica malparits també podem dir que s'assembla força al Superintendente de la T.I.A. de Mortadelo y Filemón. I de que va vestit? A quina mena de secta pertany la misteriosa caputxa que sembla penjar-li per l'esquena? d'un hàbit monacal o d'un impermeable? Aquella vestimenta indesxifrable forma part indisoluble de les especulacions més rares que m'hagi fet mai, de petit. I, al final, si hem de començar a parlar de les lletres potser hauríem de mirar d'impedir que a aquesta entrada no s'hi acostés cap purista d'aquells que es desesperen quan algú fa servir l'Arial enlloc de la Helvetia (ep! que com a mínim no hi posa calle, element colonial eludit olímpicament).
Però malgrat tots els defectes que li vulgueu buscar, ma germana assegura que el seu Lope de Vega era com el del llibre on el va treure. No sé d’on havia sortit ni a qui pertanyia el volum en qüestió, per tant, en això, sí que hauré de confiar en la seva paraula. Haig d'afegir, però, que les úniques imatges que he trobat d’aquell distingit cavaller són retrats a l’oli de tres quarts —en els quals, val a dir, l’interfecte presenta una cara de mala salut que fa patir— i l’aspecte general potser sí que recorda vagament el de la meva germana.
Amb tot, jo pregunto, a veure, qui és el maco que amb catorze anys és capaç de resoldre amb tanta velocitat com eficàcia un encàrrec d'aquesta mena? Costa poc fer la conyeta però no tant de dir que sí i fer-ho, oi?
Tot plegat, al capdavall, tant és. Aquest Lope de Vega d’orgullós perfil egipci està per mi per damunt del bé i del mal. És clar que trobo fantàstic fer-ne broma. Si en fa la pròpia autora, no veig perquè no la resta dels humans. Amb els temps que corren, no hi ha gaire motius per riure i una rialla sempre va bé. Però, ai d'aquell alcalde que se li acudeixi de treure-la! i pobre d’aquell desgraciat de pantalons caiguts que s’emparri per pintar-hi un graffiti o un tag al damunt! Els dos se les hauran de veure amb un fan inesperat que té molt males puces. Amb les coses de la família no s'hi juga!
A que no us l’esperàveu aquesta? ;)
dissabte, 9 de maig del 2009
En record del pintor sitgetà Manel Ferrer
La Punta, pintada per l'artista Manel Ferrer
Retrat del meu avi, també de Manel FerrerEn art es valora la investigació i el repte pel damunt de l’aplicació curosa de tècniques i estètiques d’acceptació comprovada. I hi estic d’acord, en general. No hi estic tant, però, que en retorn, es disminueixi l’artista que només pretén fer bé la seva feina, que no té cap necessitat de reptar al seu públic, a la condició d’artesà: alguns dels artistes més grans, més profunds, amb més coses a dir, fins i tot amb més personalitat, han escollit el modest camí d’aplicar procediments ja coneguts, amb una exactitud cal·ligràfica, d’ebenista.
Uns i altres, des de les seves opcions, fan avançar l'art. O, com a mínim, el fan bellugar, ni que sigui travessant per etapes d’involució, com passa amb tota activitat humana. No m’agrada quan, d’entrada, sense miraments, s’acusa a l’excel·lent professional de manca d’ambició, ni a l’experimentador més arriscat d’envanit cultivador del seu propi ego. Per molt que hi hagi tendències vicioses, que l’existència de capelles i capelletes no es pugui evitar quan un grup passa de tres persones, d’ego i de rigor se’n troba a tot arreu. Cada cas és diferent i com a tal s'hauria de valorar, tot mirant d’evitar prejudicis. No per portar ulleres de pasta i coloraines esdevens automàticament un cregut, ni per mirar d'aparentar normalitat i la màxima dissolució en la massa t’escapes de no ser-ho.
Qui és més important? l’investigador que mira de trobar nous sistemes per vèncer un virus o el metge que després aplicarà, consciençosament, el remei descobert pel primer en els pacients que pateixen? No sempre passa que l’investigador funcioni, alhora, com un bon metge, ni que el segon s’interessi per la investigació. Es donarà el cas de qui tingui els dos dons alhora. Perfecte. Però això em reulta irrellevant pel que vull dir. L’un no pot passar sense l’altre. La societat els necessita als dos. Podem passar-nos tota la vida discutint qui va ser el primer, si l’ou o la gallina, però debatre quin importa més ho considero un debat estèril. La societat de les gallines no pot passar sense cap dels dos: sense gallina no hi ha més gallines; sense ous, tampoc.
Ens ha deixat en Manel Ferrer, un excel·lent artista, un professional de pedra picada, el que en podríem dir un metge curós, que aplicava a les seves teles els coneixements clàssics i els molts anys d’ofici dedicats a perfeccionar el seu, no per modest, menys important objectiu. El coneixíem com un dels clàssics pintors de la Ribera, un d’aquells que han donat vida i color al Passeig, des de fa dècades i dècades, des que en Rusiñol descobrí que el nostre poble era un lloc bonic de debò, perquè sí. Ell segurament haurà pintat la Punta des de tots els anlges, fins a l’esgotament, i alhora va fer retrats. En ambdós casos va mirar sempre de mostrar-se respectuós amb la seva feina i de donar el millor. No tinc un coneixement profund de la seva obra ni mai m’he dedicat a controlar el que feia, perquè altres dèries tenia, però sí que sempre m’havia admirat la seva increïble honestedat. I cal anar en compte en usar aquest valor, sovint emprat com a arma per a menystenir a l’artista. No és el cas, ni molt menys. Va ser, a més, veí de carrer, a aquell Lope de Vega del Sitges nou (nou llavors, és clar). Recordo la porteta que donava al seu estudi, des d’on es veia com s’apilaven les seves pintures que configuraven un element més del paisatge de la meva infància. Un dels més bonics, val a dir, d’aquells que donen color a la pàtina sovint massa sèpia dels records.
A casa ma mare hi ha dos quadres seus. L’un és, com no, la Punta. L’altre és un retrat del meu avi, desaparegut sobtadament el 1975, pobre home, poc abans que morís el dictador (si això no en podem dir tenir mala sort no sé a què li ho direm).
El quadre de la Punta té la grandesa de la humilitat. Hi surt la Punta i prou, sense additius, ni colorants, ni conservants. La tela representarà, de ben segur, una de tantes. Està executada, però, amb aquell ofici que es defensa per si sol de tan evident. A mi, aquest quadre sempre m’ha agradat. La composició és perfecta, equilibrada. La perspectiva, impecable. La llum està molt ben capturada. Voleu més subtileses i coses estranyes? No les hi trobareu, és clar. No li calen. No hi ha res de repensat, res de rebuscat, ni cap intenció de trobar-hi res que no hagin vist milions d’ulls abans. No ho trobeu fantàstic?
El retrat del meu avi està tret d’una fotografia. I sí, és ell, exacte, igual que a la fotografia. De nou, pregunto: hi ha algú que pugui donar més per tan poc? aquell és indubtablement el meu avi, tal com era ell. No hi manca ni hi sobra ni un pel. Si algú pregunta com era, només cal mostrar-li aquest retrat. Amb això sol n’hi ha prou. És, allò que en diria qualsevol persona humana, hi entengui o no en art, “clavat”. El meu avi, pobre home, no va deixar gaire imatges. Aquesta el resumeix a la perfecció. No m’importa aquí saber la tècnica que va emprar el senyor Manel Ferrer en fer-lo, però puc assegurar que el resultat em sembla impecable. Dono fe que els pocs diners que devia de costar el retrat van estar molt ben empleats, de llarg, fins l’últim cèntim.
En Ferrer fa poc que es va retirar. Vaig llegir la seva nota a l’Eco de Sitges. Ara s’ha retirat definitivament, del tot. El senyor Matas ha escrit una commovedora nota, al mateix setmanari, en el seu honor. Se’ns ha avançat a tots a dir que en Manel Ferrer potser ha estat l’home que ha retratat més vegades la Punta. Això segur! Té molta raó. I també que amb ell se'n ve el darrer (i el primer!) representant d'un tipus d'artista que formava part del Passeig, així com ho fan les palmeres.
Descansa en pau Manel Ferrer. El Passeig no serà el mateix sense tu.
Uns i altres, des de les seves opcions, fan avançar l'art. O, com a mínim, el fan bellugar, ni que sigui travessant per etapes d’involució, com passa amb tota activitat humana. No m’agrada quan, d’entrada, sense miraments, s’acusa a l’excel·lent professional de manca d’ambició, ni a l’experimentador més arriscat d’envanit cultivador del seu propi ego. Per molt que hi hagi tendències vicioses, que l’existència de capelles i capelletes no es pugui evitar quan un grup passa de tres persones, d’ego i de rigor se’n troba a tot arreu. Cada cas és diferent i com a tal s'hauria de valorar, tot mirant d’evitar prejudicis. No per portar ulleres de pasta i coloraines esdevens automàticament un cregut, ni per mirar d'aparentar normalitat i la màxima dissolució en la massa t’escapes de no ser-ho.
Qui és més important? l’investigador que mira de trobar nous sistemes per vèncer un virus o el metge que després aplicarà, consciençosament, el remei descobert pel primer en els pacients que pateixen? No sempre passa que l’investigador funcioni, alhora, com un bon metge, ni que el segon s’interessi per la investigació. Es donarà el cas de qui tingui els dos dons alhora. Perfecte. Però això em reulta irrellevant pel que vull dir. L’un no pot passar sense l’altre. La societat els necessita als dos. Podem passar-nos tota la vida discutint qui va ser el primer, si l’ou o la gallina, però debatre quin importa més ho considero un debat estèril. La societat de les gallines no pot passar sense cap dels dos: sense gallina no hi ha més gallines; sense ous, tampoc.
Ens ha deixat en Manel Ferrer, un excel·lent artista, un professional de pedra picada, el que en podríem dir un metge curós, que aplicava a les seves teles els coneixements clàssics i els molts anys d’ofici dedicats a perfeccionar el seu, no per modest, menys important objectiu. El coneixíem com un dels clàssics pintors de la Ribera, un d’aquells que han donat vida i color al Passeig, des de fa dècades i dècades, des que en Rusiñol descobrí que el nostre poble era un lloc bonic de debò, perquè sí. Ell segurament haurà pintat la Punta des de tots els anlges, fins a l’esgotament, i alhora va fer retrats. En ambdós casos va mirar sempre de mostrar-se respectuós amb la seva feina i de donar el millor. No tinc un coneixement profund de la seva obra ni mai m’he dedicat a controlar el que feia, perquè altres dèries tenia, però sí que sempre m’havia admirat la seva increïble honestedat. I cal anar en compte en usar aquest valor, sovint emprat com a arma per a menystenir a l’artista. No és el cas, ni molt menys. Va ser, a més, veí de carrer, a aquell Lope de Vega del Sitges nou (nou llavors, és clar). Recordo la porteta que donava al seu estudi, des d’on es veia com s’apilaven les seves pintures que configuraven un element més del paisatge de la meva infància. Un dels més bonics, val a dir, d’aquells que donen color a la pàtina sovint massa sèpia dels records.
A casa ma mare hi ha dos quadres seus. L’un és, com no, la Punta. L’altre és un retrat del meu avi, desaparegut sobtadament el 1975, pobre home, poc abans que morís el dictador (si això no en podem dir tenir mala sort no sé a què li ho direm).
El quadre de la Punta té la grandesa de la humilitat. Hi surt la Punta i prou, sense additius, ni colorants, ni conservants. La tela representarà, de ben segur, una de tantes. Està executada, però, amb aquell ofici que es defensa per si sol de tan evident. A mi, aquest quadre sempre m’ha agradat. La composició és perfecta, equilibrada. La perspectiva, impecable. La llum està molt ben capturada. Voleu més subtileses i coses estranyes? No les hi trobareu, és clar. No li calen. No hi ha res de repensat, res de rebuscat, ni cap intenció de trobar-hi res que no hagin vist milions d’ulls abans. No ho trobeu fantàstic?
El retrat del meu avi està tret d’una fotografia. I sí, és ell, exacte, igual que a la fotografia. De nou, pregunto: hi ha algú que pugui donar més per tan poc? aquell és indubtablement el meu avi, tal com era ell. No hi manca ni hi sobra ni un pel. Si algú pregunta com era, només cal mostrar-li aquest retrat. Amb això sol n’hi ha prou. És, allò que en diria qualsevol persona humana, hi entengui o no en art, “clavat”. El meu avi, pobre home, no va deixar gaire imatges. Aquesta el resumeix a la perfecció. No m’importa aquí saber la tècnica que va emprar el senyor Manel Ferrer en fer-lo, però puc assegurar que el resultat em sembla impecable. Dono fe que els pocs diners que devia de costar el retrat van estar molt ben empleats, de llarg, fins l’últim cèntim.
En Ferrer fa poc que es va retirar. Vaig llegir la seva nota a l’Eco de Sitges. Ara s’ha retirat definitivament, del tot. El senyor Matas ha escrit una commovedora nota, al mateix setmanari, en el seu honor. Se’ns ha avançat a tots a dir que en Manel Ferrer potser ha estat l’home que ha retratat més vegades la Punta. Això segur! Té molta raó. I també que amb ell se'n ve el darrer (i el primer!) representant d'un tipus d'artista que formava part del Passeig, així com ho fan les palmeres.
Descansa en pau Manel Ferrer. El Passeig no serà el mateix sense tu.
dimarts, 5 de maig del 2009
El nen que tenia por de la pilota
El camp de la Unió Esportiva SitgesEl meu avi odiava el futbol. Als anys deu del segle passat, quan ell encara era jove, ja s'intuïa que aquest esport s'escamparia com una plaga. Però ell sempre en va romandre immune, al marge.
El seu fill, per a desgràcia seva, li va sortir tot un addicte. La passió de mon pare li coïa amb tanta força que es volia fer futbolista professional. Sens dubte, l’home tenia talent. Recordo molt bé com, fins no fa pas tant, podia mantenir una pilota enlaire, gairebé tota una tarda, a base de xutets, amb un sol peu, sense que li rodolés per terra.
Aquesta discrepància sobre el tema es va agreujar quan el fill es va encaparrar a ingressar al Puigpelat, l’humil equip de l’encara més humil poblet de l’Alt Camp on vivien llavors. L’avi estava negre. De nit no podia dormir. Patia perquè el fill no es trenqués una cama. Un dia se'n va afartar i li va prohibir l’esport amb la contundència de qui signa una sentència de desterro vitalici. Mon pare, de moment, li va fer cas.
Va arribar el moment, però, que l’exfutbolista se'n va haver d’anar a fer la mili. Aleshores, aprofitant la llunyania del control patern, va tornar a jugar d’amagat com si estigués posseït per l'esfèrica forma. Més aviat del que ningú esperava, els neguits del meu avi es van materialitzar en forma de fèmur fracturat. En aquell temps, els pares no anaven amb gaire miraments. El vell va posar punt i final a les aspiracions futbolístiques del fill amb unes amenaces que devien de resultar prou convincents com perquè aquell no tornés a acostar-se mai més una pilota. I així va ser llevat d'unes poques exhibicions furtives que jo mirava de reüll, amb notòria somnolència. Perquè a mi, el futbol —i aquesta apareix com la segona broma del destí—, em deixava encara més fred que al meu avi.
El dia que jo havia de néixer, mon pare es va presentar a maternitat amb una pilota de reglament nova de trinca. Aquell objecte lluent havia de representar el primer que, obligatòriament, havia de veure la criatura, només treure el nasset. Diuen els testimonis que quan ens van presentar, l’home em va apropar aquella cosa rodona i grossa, amb les mans que li tremolaven per l’emoció i que jo, en veure l’amenaça que se m’acostava, vaig descarregar, esgarrifat, un bram d'aquells que esquerden els vidres.
D’entrada, sembla que mon pare es feia l’orni davant l’estrepitós oracle que, eloqüentment, havia anunciat el futur de la relació que tindria amb el seu tendre fillet en temes futbolístics. Ben aviat, val a dir, s’esvaïren els dubtes sobre si jo militaria en el partit d’aquells antipàtics que odien el futbol o no: cada cop que una pilota orbitava prop meu reproduïa aquell esgarip primigeni. Pobre pare, quan hi penso... Em sap greu d’haver-li esmicolat la il·lusió de compartir el seu culte amb el seu fill. Què bonic que hagués estat! D’on li havia sortit aquella mena de cosa borda, insensible al bell art del xut?
En defensa pròpia, puc argüir que la meva animadversió no tenia res d’actitud apresa, sinó que naixia d’un sentiment absolutament sincer, d’una veritable al·lèrgia. Cada diumenge, en només sentir la xerrameca inintel·ligible del comentarista enllaunat dins els transistors, entrava en un estat depressiu semblat a si em trobe´s atrapat al recipient inferior d’un rellotge de sorra.
D’altra banda cal dir que jo no sóc dels que prenen una postura anti-futbolista perquè creuen que l’esport és alienant. Aquesta tipus d’esnobisme no em tira. Si de cas, jo en gasto d’altres d’esnobismes, i a qui li tregui de polleguera els meus ja s’ho farà. Els meus traumes infantils tenen moltíssim més fonament que una postureta apresa per quedar bé en segons quins ambients superiors.
Encara molt menys sóc d’aquells que prefereixen el bàsquet. Ja sabeu, tota aquella pallissa argumental sobre que per què el futbol ocupa tantes pàgines als diaris esportius, quan hi ha tants altres esports emocionants, dels que no se’n parla mai, bla, bla, bla... Doncs si us haig de dir la veritat, el bàsquet encara em sembla molt més plom. Al futbol tots sabem que quaranta cinc minuts són quaranta cinc minuts; si descomptem els quatre d’afegits per les patètiques demostracions d’art declamatori de rigor, és clar. En aquest sentit, el futbol pal·lesa una honestedat inqüestionable. Al bàsquet, un minut pot arribar a durar una eternitat! Pels discapacitats emocionals cap a l’esport com jo, aquesta idea se'ns afigura, ras i curt, idiota. Que se’ns obligui a no saber quan s’acabarà el martiri són ganes d’embotir en les nostres ànimes una innecessària ànsia de revenja contra la humanitat en pes, que valdria més de reservar per a causes de més substància.
Ah! potser parlaven del waterpolo? Aleshores si que lamento no posseir llicència d’armes. Tots aquets invents han d’haver estat fruit d’ algú que, o bé tenia poca feina, o que pretenia fer semblar bonic el futbol. I, a fe, que per aquest camí ho acabaria aconseguint (NOTA: davant d’aquests esteribots, només admeto reclamacions dels esportistes federats. Els comentaris dels afeccionats rebotats seran automàticament esborrats, amb la única excepció dels insults mínimament creatius).
Cal dedicar una defensa justa a mon pare, però. Si bé el pobre no podia amagar el seu enderiament pilotil, el duïa, si més no, d’una manera prou original. Que estimava el Barça és un fet inexcusable. Però amb aquella obsessió gairebé malaltissa que pateixen molts afeccionats, no. El seu fanatisme duïa marcada la data de caducitat al cul del pot: l’any 1966. Fins aquell moment precís de la història, l’home anava al camp diumenge sí i l’altre també. Solia parlar d’aquella època anterior amb un to semblant al que usen els ex-alcohòlics quan rememoren, compungits, els estralls que la beguda els deixava en ells en els moments més baixos. A més, cal remarcar un detall important: mon pare, sempre que podia, feia escorar aquestes memòries cap a la banda de l’autoparòdia jocunda més que a la del drama.
—Un diumenge, després de rebre un cabaç de gols a casa, tota la colla vam entrar a un bar. El cambrer agafava nota sobre què volíem prendre, un per un. Quan va arribar a mi, que em trobava capcot, absort en la desfeta que acabàvem de patir, li vaig deixar anar, sense pensar-m'ho dos cops: “una copa de verí!”. Us juro que si me l’hagués servit me l’hauria empassat d’un cop de coll.
Mon pare, genuí amant del futbol com a art i esport en si, s’anava empipant cada cop més de la mentida de la variant professional. Finalment se n’afartà del tot i va decidir no tornar mai més al Camp Nou. En qualsevol cas, pagant. Si el convidaven, mira, que hi farem, Som-hi, doncs. Però, tot i que mirava de mantenir l'educació, la novetat d’aquell escepticisme racional deuria de resultar força incòmode i frustrant pels fanàtics de pro que l’acompanyaven.
D’aquest moment històric ens en va deixar constància escrita en forma de carta enviada al Mundo Deportivo. Aprofito per denunciar que la van publicar després de passar per l’embut de la inefable censura, que es va enduu el paràgraf més incòmode als llims de la literatura inèdita.
A la carta deia fàstics, amb un to educadíssim, britànic, sobre la manipulació barroera cap al bon afeccionat —què diria, pobre home, del futbol avui!—, propinav una botifarra monumental cap el Barça i cap a tota la primera divisió espanyola en pes, i acabava afirmant que, de llavors ençà, només seguiria els partits del Sitges, l’equip de categoria regional, representant de la nostrada vila.
No cal dir que l’extracte que el diari va gosar publicar encara es guarda a casa ma mare com una de les més preuades relíquies familiars, testimoni esgrogueït, però orgullós, d’una resistència antifranquista, no per modesta i casolana, menys digne de reivindicació que d’altres de més publicitades.
Hi ha gent que diu que no farà mai més una cosa i que, poc després, atreta pel cant de les sirenes, torna a caure de quatre grapes en la inconsistència més flagrant. Mon pare no era d’aquesta subespècie. En absolut. Tenia unes conviccions i una força de voluntat intombables. Per exemple, de sempre que havia patit un petit problema a la pell. Pels volts de l’any 1970, el metge li va aconsellar que prescindís de l’alcohol. El cas és que ell, precisament, en bevia poquíssim —alguna copeta d’algun licor a les festes; alguna cervesa molt de tant en tant, quan feia calor, i poca cosa més—, però tant li era: si el metge deia que res d’alcohol, doncs res de res. Mai més. En cap ocasió. Ni que es casessin els fills, que ell brindaria amb aigua de Caldes de Malavella. Un parell o tres d’anys més tard va deixar el tabac per sempre —tampoc s'arrenglerava amb els empedreïts. En fi, que a mida que anava vivint, també anava, periòdicament, plantant unes muralles que deturaven algun costum, vici o el que fos, en sec, amb una operativitat real que per a elles haurien volgut la Gran Muralla de Xina o la Línia Maginot francesa.
Puc donar fe que, a partir d’aquell moment, mon pare va exercir de seguidor del Sitges modèlic. No hi havia diumenge que no anés a veure el partit, tant a casa com a fora. Gràcies a la seva afecció, ma mare i jo vam recórrer mitja Catalunya, a bord del Citroën C-8 --un 2cv dissimulat de cotxe gran-- que sempre va conduir amb una cura exquisida. Per fer més suportable l’aridesa d’aquests viatges, els cassets de la Trinca suposaven sempre, per un nen de vuit anys com jo llavors, un al·licient d’efectes amortidors comprovadíssim. Però amb el temps, ni la Trinca podia amorosir la meva actitud rabiüda. Arrossegar-me per aquests mons de Déu devia de suposar per ell un agònic calvari de decepcions. Va arribar un moment que se’n va afartar. Per evitar la meva cara de fàstic, em deixaria a casa la padrina —la iaia, però mai ningú l’anomenava així—, a Valls, aperpetuïtat en aquells casos.
No recordo haver mostrat en cap d’aquells desplaçaments el més mínim interès per res, més enllà del TBO o la llibreta de dibuix, rere els quals m’escudava de l’efervescència futbolera que per tot arreu bullia. Els pocs records que guardo d’aquests partits a fora tenen a veure amb les meves lectures i els dibuixos, i en tot el que hi havia dintre el meu món interior —no necessàriament profund, tampoc— allunyat anys lluny del real que m’envoltava. En dir que el més remarcable de tots potser seria una experiència iniciàtica (la meva primera picada de vespa) allunyada de tota èpica esportiva, ja està dit tot. Apart d’això, poca cosa més. En fi, que no hi havia res al món que pogués anestesiar més qualsevol hipotètica qualitat descriptiva d’una època. Em sap greu. Si remeno molt, com a màxim hi trobo molta olor de terra trepitjada per botes; esbufecs de jugadors que s’acostaven de forma alarmant a la vora on érem; insults contra l’àrbitre proferits en un dolorós accent del Deltebre; ferum de cigars, parets i tanques de gris formigó, allunyades de la noblesa arquitectònica dels estadis grecs, amb el seu marbre omnipresent, sense, això sí, cap grafiti, ni cap tag imbècil... curiosa època, aquella amb gent en absolut millor que la d'ara, però que encara no havia descobert que podia escampar la seva mediocritat pel paisatge, amb esprais...
Els partits a casa eren tota una altra cosa, no necessàriament millor, tampoc. Tanmateix, oferien alguns avantatges. Per una banda, en mostrar ben aviat la meva irascibilitat, el martiri es va acabar de cop: resultava molt més fàcil que ma mare i jo quedéssim a casa, mentre mon pare hi anava sol, després de dinar, i tornava per l’hora de sopar, emprenyat o content, depèn el resultat, que quan ens trovàbem a 100 quilòmetres de la Blanca Subur. Això no vol dir que jo no hi hagués anat mai al camp del Sitges, sobretot al començament, quan la meva volumetria resultava més portàtil.
De fet, el del Sitges era un camp molt bonic, amb una porteria que donava a la muntanya i l’altra al mar. A la banda de muntanya hi havia un turonet que, amb una pendent suau, anava a petar als bastidors. M'agradava molt que d'aquest turonet s’hi hagués deixat la roca calcària que ja s'hi trobava abans i que amb molt bon criteri estètic havien respectat els responsables del club. Les suggestives formes de les roques, tot i ser naturals, tenien un punt de salvatgisme de cartró pedra com el dels escenaris de les feres als parcs zoològics. A l’altra banda hi havia la ratlla blava de l’horitzó mediterrani, que feia punt de creu amb les tanques dels anuncis dels comerços locals. Cap al costat nord serpentejava la riera (gairebé sempre seca) amb l’abrupte devessall d’espigades herbotes esquitxades amb no poques immundícies que m’excitaven la curiositat infantil. Al costat sud, les grades, intel·ligentment esglaonades, des del camp fins la tribuna coberta amb una visera blava. El terreny de joc imposava, amb la seva terra dura, amb aquelles sinuoses línies calcàries que miraven de seguir el millor que podien les normes que imposava el manual.
Ara, el camp encara hi és i moltes coses encara es mantenen com abans. Les transformacions més grans venen per la banda de la riera, per on el poble s’ha urbanitzat a base de bé. La terra del camp ha deixat pas a un verd de gespa artificial que quan vens del tren de Barcelona produeix un efecte òptic psicodèlic força potent. A la banda més feréstega, però, la que em tenia més fascinat, hi ha construït el que suposo fan de bastidors. De la paret salvatge que recordo només en queda un raconet. Potser ja ho era així de petita llavors, però jo la recordava més gran: els records que tenim de les coses, de nen, tendeixen a la magnificació. Llei de vida...
Malgrat el meu desinterès general, crec recordar que sentia un lleuger orgull pel club local, un sentiment alimentat, suposo, pels comentaris que brodava mon pare i les reaccions que rebia per part dels seus interlocutors, tancadament barcelonistes:
—Jo no sé com encara podeu anar a veure el Barça, a llençar els quartos. Als partits del Sitges s’hi veu tan bon futbol com allà, o millor.
—Au va, home, va! Què dius ara! No comparis, tu!
—Coi, que dic que sí, que ho veig cada diumenge. Després arribo a casa, miro el Barça per la tele i quan ho comparo amb el que vist aquí, penso: “quina colla de pepas!”.
Amb tot això no vull dir que de Primera Divisió hagués deixat de ser del Barça per fer-se, per exemple, del Madrid. No arribava al cinisme dels ressentits —i per què havia d’estar-ho de ressentit?—, que pretenen refregar pel morro de tothom que ells sí que han sortit de la cova de Plató, alló que fan els "excelsos" intel·lectuals que van recolzar la creació d’aquell bressol del universalisme salvador de les nostres petiteses tribals anomenat Ciudadanos. Ell mai es `va declarar anti-Barça. Si de cas, un desencantat de la Primera Divisió. No més.
Amb el temps, a mida que s’anava fent gran, s’anava, també, desencantant del futbol en general. Mala senyal... Però aquí ja entraríem dins tota una altra història, molt més trista, i avui no toca.
Mentrestant, el meu odi personal cap el futbol anava, a mida que m’anava fent gran, també, si això era possible, minvant de manera proporcional, com l’homenet d’aquella pel·lícula clàssica de ciència ficció. Però mai en tot aquest procés, com ja he dit abans, no m’he sentit part de cap club. Ni del club dels anti-futbolistes de saló. Sóc moltes coses “de saló” jo, però anti-futbolista, dons mira, aquesta no.
A més, he conegut massa fanàtics del futbol molt més intel·ligents i cultes que jo com per gosar generalitzar o sentir-me superior a ningú que patís aquesta infecció. Hi ha drogoaddictes brillants, oi? Respecte a aquest punt em va agradar una entrevista a un important científic català, vell —maleeixo haver oblidat qui era—, en un programa de televisió, emesa ara deu de fer gairebé trenta anys. Després de parlar de les qüestions científiques i culturals més profundes, li van preguntar sobre quin diari llegia. Ell va deixar à anar que “El Mundo Deportivo” i es va quedar tan ample. Fantàstic!
Quina lliçó per desmuntar prejudicis! Què útil li seria a més d’un articulista d’aquests que basen el vuitanta per cent de la morralla que escriuen en sil·logismes que no s’aguanten per enlloc, emprats per carregar-se la gent que els fa mania! El divertit del cas és que amb els seus bombardejos indiscriminats s’enduen pel davant un bon grapat dels seus admirats personals que també cauen en aquests “mals” que denuncien, coses tan o més terribles com portar xandall a casa, posseir Facebook, tenir/patir certs gustos musicals...
Però bé, després d’aquesta digressió tan inútil mirem de tornar al tema. On érem? Ah sí: l’avi detestava el futbol, al pare li agradava, al fill li torna a desagradar. L’apassionant fórmula, de moment, lluïa així a la pissarra.
Sí, jo imaginava que el divorci generacional s’havia aturat aquí. Però no. Com que a tot pecador li arriba la penitència jo vaig tenir un fill que, com calia preveure, em va sortir tan futbolista com el meu pare. D’on li va venir l’afecció a aquest coi de criatura si a casa no s’havia vist un sol partit televisat, ni tan sols per aterratge accidental de comandament a distància?
Com que encara em queda una mica de bon cor, lamento que mon pare no s'hagués trobat en condicions de poder compartir una mica l’alegria esportiva amb el seu net, mentre encara era amb nosaltres. Però si em poso una mica més venjatiu, també lamento no tenir el meu avi al costat perquè m’ajudi a prohibir al meu fill les seves malaltisses inclinacions i fer-me sentir una mica menys mala bèstia. Ja se sap, decisions dictatorials compartides dilueixen l’efecte de la pròpia tirania. Però vaja, m’hauré de conformar en continuar somniant despert.
Val a dir que darrerament al meu fill se li ha passat una mica la bogeria, que ha estat àmpliament substituïda per la d’altres esports. Just ara, que no em provoca tanta ràbia el futbol com fa uns anys enrere. La manca de sincronia generacional en aquest tema és total, una autèntica maledicció familiar!
Cal dedicar una defensa justa a mon pare, però. Si bé el pobre no podia amagar el seu enderiament pilotil, el duïa, si més no, d’una manera prou original. Que estimava el Barça és un fet inexcusable. Però amb aquella obsessió gairebé malaltissa que pateixen molts afeccionats, no. El seu fanatisme duïa marcada la data de caducitat al cul del pot: l’any 1966. Fins aquell moment precís de la història, l’home anava al camp diumenge sí i l’altre també. Solia parlar d’aquella època anterior amb un to semblant al que usen els ex-alcohòlics quan rememoren, compungits, els estralls que la beguda els deixava en ells en els moments més baixos. A més, cal remarcar un detall important: mon pare, sempre que podia, feia escorar aquestes memòries cap a la banda de l’autoparòdia jocunda més que a la del drama.
—Un diumenge, després de rebre un cabaç de gols a casa, tota la colla vam entrar a un bar. El cambrer agafava nota sobre què volíem prendre, un per un. Quan va arribar a mi, que em trobava capcot, absort en la desfeta que acabàvem de patir, li vaig deixar anar, sense pensar-m'ho dos cops: “una copa de verí!”. Us juro que si me l’hagués servit me l’hauria empassat d’un cop de coll.
Mon pare, genuí amant del futbol com a art i esport en si, s’anava empipant cada cop més de la mentida de la variant professional. Finalment se n’afartà del tot i va decidir no tornar mai més al Camp Nou. En qualsevol cas, pagant. Si el convidaven, mira, que hi farem, Som-hi, doncs. Però, tot i que mirava de mantenir l'educació, la novetat d’aquell escepticisme racional deuria de resultar força incòmode i frustrant pels fanàtics de pro que l’acompanyaven.
D’aquest moment històric ens en va deixar constància escrita en forma de carta enviada al Mundo Deportivo. Aprofito per denunciar que la van publicar després de passar per l’embut de la inefable censura, que es va enduu el paràgraf més incòmode als llims de la literatura inèdita.
A la carta deia fàstics, amb un to educadíssim, britànic, sobre la manipulació barroera cap al bon afeccionat —què diria, pobre home, del futbol avui!—, propinav una botifarra monumental cap el Barça i cap a tota la primera divisió espanyola en pes, i acabava afirmant que, de llavors ençà, només seguiria els partits del Sitges, l’equip de categoria regional, representant de la nostrada vila.
No cal dir que l’extracte que el diari va gosar publicar encara es guarda a casa ma mare com una de les més preuades relíquies familiars, testimoni esgrogueït, però orgullós, d’una resistència antifranquista, no per modesta i casolana, menys digne de reivindicació que d’altres de més publicitades.
Hi ha gent que diu que no farà mai més una cosa i que, poc després, atreta pel cant de les sirenes, torna a caure de quatre grapes en la inconsistència més flagrant. Mon pare no era d’aquesta subespècie. En absolut. Tenia unes conviccions i una força de voluntat intombables. Per exemple, de sempre que havia patit un petit problema a la pell. Pels volts de l’any 1970, el metge li va aconsellar que prescindís de l’alcohol. El cas és que ell, precisament, en bevia poquíssim —alguna copeta d’algun licor a les festes; alguna cervesa molt de tant en tant, quan feia calor, i poca cosa més—, però tant li era: si el metge deia que res d’alcohol, doncs res de res. Mai més. En cap ocasió. Ni que es casessin els fills, que ell brindaria amb aigua de Caldes de Malavella. Un parell o tres d’anys més tard va deixar el tabac per sempre —tampoc s'arrenglerava amb els empedreïts. En fi, que a mida que anava vivint, també anava, periòdicament, plantant unes muralles que deturaven algun costum, vici o el que fos, en sec, amb una operativitat real que per a elles haurien volgut la Gran Muralla de Xina o la Línia Maginot francesa.
Puc donar fe que, a partir d’aquell moment, mon pare va exercir de seguidor del Sitges modèlic. No hi havia diumenge que no anés a veure el partit, tant a casa com a fora. Gràcies a la seva afecció, ma mare i jo vam recórrer mitja Catalunya, a bord del Citroën C-8 --un 2cv dissimulat de cotxe gran-- que sempre va conduir amb una cura exquisida. Per fer més suportable l’aridesa d’aquests viatges, els cassets de la Trinca suposaven sempre, per un nen de vuit anys com jo llavors, un al·licient d’efectes amortidors comprovadíssim. Però amb el temps, ni la Trinca podia amorosir la meva actitud rabiüda. Arrossegar-me per aquests mons de Déu devia de suposar per ell un agònic calvari de decepcions. Va arribar un moment que se’n va afartar. Per evitar la meva cara de fàstic, em deixaria a casa la padrina —la iaia, però mai ningú l’anomenava així—, a Valls, aperpetuïtat en aquells casos.
No recordo haver mostrat en cap d’aquells desplaçaments el més mínim interès per res, més enllà del TBO o la llibreta de dibuix, rere els quals m’escudava de l’efervescència futbolera que per tot arreu bullia. Els pocs records que guardo d’aquests partits a fora tenen a veure amb les meves lectures i els dibuixos, i en tot el que hi havia dintre el meu món interior —no necessàriament profund, tampoc— allunyat anys lluny del real que m’envoltava. En dir que el més remarcable de tots potser seria una experiència iniciàtica (la meva primera picada de vespa) allunyada de tota èpica esportiva, ja està dit tot. Apart d’això, poca cosa més. En fi, que no hi havia res al món que pogués anestesiar més qualsevol hipotètica qualitat descriptiva d’una època. Em sap greu. Si remeno molt, com a màxim hi trobo molta olor de terra trepitjada per botes; esbufecs de jugadors que s’acostaven de forma alarmant a la vora on érem; insults contra l’àrbitre proferits en un dolorós accent del Deltebre; ferum de cigars, parets i tanques de gris formigó, allunyades de la noblesa arquitectònica dels estadis grecs, amb el seu marbre omnipresent, sense, això sí, cap grafiti, ni cap tag imbècil... curiosa època, aquella amb gent en absolut millor que la d'ara, però que encara no havia descobert que podia escampar la seva mediocritat pel paisatge, amb esprais...
Els partits a casa eren tota una altra cosa, no necessàriament millor, tampoc. Tanmateix, oferien alguns avantatges. Per una banda, en mostrar ben aviat la meva irascibilitat, el martiri es va acabar de cop: resultava molt més fàcil que ma mare i jo quedéssim a casa, mentre mon pare hi anava sol, després de dinar, i tornava per l’hora de sopar, emprenyat o content, depèn el resultat, que quan ens trovàbem a 100 quilòmetres de la Blanca Subur. Això no vol dir que jo no hi hagués anat mai al camp del Sitges, sobretot al començament, quan la meva volumetria resultava més portàtil.
De fet, el del Sitges era un camp molt bonic, amb una porteria que donava a la muntanya i l’altra al mar. A la banda de muntanya hi havia un turonet que, amb una pendent suau, anava a petar als bastidors. M'agradava molt que d'aquest turonet s’hi hagués deixat la roca calcària que ja s'hi trobava abans i que amb molt bon criteri estètic havien respectat els responsables del club. Les suggestives formes de les roques, tot i ser naturals, tenien un punt de salvatgisme de cartró pedra com el dels escenaris de les feres als parcs zoològics. A l’altra banda hi havia la ratlla blava de l’horitzó mediterrani, que feia punt de creu amb les tanques dels anuncis dels comerços locals. Cap al costat nord serpentejava la riera (gairebé sempre seca) amb l’abrupte devessall d’espigades herbotes esquitxades amb no poques immundícies que m’excitaven la curiositat infantil. Al costat sud, les grades, intel·ligentment esglaonades, des del camp fins la tribuna coberta amb una visera blava. El terreny de joc imposava, amb la seva terra dura, amb aquelles sinuoses línies calcàries que miraven de seguir el millor que podien les normes que imposava el manual.
Ara, el camp encara hi és i moltes coses encara es mantenen com abans. Les transformacions més grans venen per la banda de la riera, per on el poble s’ha urbanitzat a base de bé. La terra del camp ha deixat pas a un verd de gespa artificial que quan vens del tren de Barcelona produeix un efecte òptic psicodèlic força potent. A la banda més feréstega, però, la que em tenia més fascinat, hi ha construït el que suposo fan de bastidors. De la paret salvatge que recordo només en queda un raconet. Potser ja ho era així de petita llavors, però jo la recordava més gran: els records que tenim de les coses, de nen, tendeixen a la magnificació. Llei de vida...
Malgrat el meu desinterès general, crec recordar que sentia un lleuger orgull pel club local, un sentiment alimentat, suposo, pels comentaris que brodava mon pare i les reaccions que rebia per part dels seus interlocutors, tancadament barcelonistes:
—Jo no sé com encara podeu anar a veure el Barça, a llençar els quartos. Als partits del Sitges s’hi veu tan bon futbol com allà, o millor.
—Au va, home, va! Què dius ara! No comparis, tu!
—Coi, que dic que sí, que ho veig cada diumenge. Després arribo a casa, miro el Barça per la tele i quan ho comparo amb el que vist aquí, penso: “quina colla de pepas!”.
Amb tot això no vull dir que de Primera Divisió hagués deixat de ser del Barça per fer-se, per exemple, del Madrid. No arribava al cinisme dels ressentits —i per què havia d’estar-ho de ressentit?—, que pretenen refregar pel morro de tothom que ells sí que han sortit de la cova de Plató, alló que fan els "excelsos" intel·lectuals que van recolzar la creació d’aquell bressol del universalisme salvador de les nostres petiteses tribals anomenat Ciudadanos. Ell mai es `va declarar anti-Barça. Si de cas, un desencantat de la Primera Divisió. No més.
Amb el temps, a mida que s’anava fent gran, s’anava, també, desencantant del futbol en general. Mala senyal... Però aquí ja entraríem dins tota una altra història, molt més trista, i avui no toca.
Mentrestant, el meu odi personal cap el futbol anava, a mida que m’anava fent gran, també, si això era possible, minvant de manera proporcional, com l’homenet d’aquella pel·lícula clàssica de ciència ficció. Però mai en tot aquest procés, com ja he dit abans, no m’he sentit part de cap club. Ni del club dels anti-futbolistes de saló. Sóc moltes coses “de saló” jo, però anti-futbolista, dons mira, aquesta no.
A més, he conegut massa fanàtics del futbol molt més intel·ligents i cultes que jo com per gosar generalitzar o sentir-me superior a ningú que patís aquesta infecció. Hi ha drogoaddictes brillants, oi? Respecte a aquest punt em va agradar una entrevista a un important científic català, vell —maleeixo haver oblidat qui era—, en un programa de televisió, emesa ara deu de fer gairebé trenta anys. Després de parlar de les qüestions científiques i culturals més profundes, li van preguntar sobre quin diari llegia. Ell va deixar à anar que “El Mundo Deportivo” i es va quedar tan ample. Fantàstic!
Quina lliçó per desmuntar prejudicis! Què útil li seria a més d’un articulista d’aquests que basen el vuitanta per cent de la morralla que escriuen en sil·logismes que no s’aguanten per enlloc, emprats per carregar-se la gent que els fa mania! El divertit del cas és que amb els seus bombardejos indiscriminats s’enduen pel davant un bon grapat dels seus admirats personals que també cauen en aquests “mals” que denuncien, coses tan o més terribles com portar xandall a casa, posseir Facebook, tenir/patir certs gustos musicals...
Però bé, després d’aquesta digressió tan inútil mirem de tornar al tema. On érem? Ah sí: l’avi detestava el futbol, al pare li agradava, al fill li torna a desagradar. L’apassionant fórmula, de moment, lluïa així a la pissarra.
Sí, jo imaginava que el divorci generacional s’havia aturat aquí. Però no. Com que a tot pecador li arriba la penitència jo vaig tenir un fill que, com calia preveure, em va sortir tan futbolista com el meu pare. D’on li va venir l’afecció a aquest coi de criatura si a casa no s’havia vist un sol partit televisat, ni tan sols per aterratge accidental de comandament a distància?
Com que encara em queda una mica de bon cor, lamento que mon pare no s'hagués trobat en condicions de poder compartir una mica l’alegria esportiva amb el seu net, mentre encara era amb nosaltres. Però si em poso una mica més venjatiu, també lamento no tenir el meu avi al costat perquè m’ajudi a prohibir al meu fill les seves malaltisses inclinacions i fer-me sentir una mica menys mala bèstia. Ja se sap, decisions dictatorials compartides dilueixen l’efecte de la pròpia tirania. Però vaja, m’hauré de conformar en continuar somniant despert.
Val a dir que darrerament al meu fill se li ha passat una mica la bogeria, que ha estat àmpliament substituïda per la d’altres esports. Just ara, que no em provoca tanta ràbia el futbol com fa uns anys enrere. La manca de sincronia generacional en aquest tema és total, una autèntica maledicció familiar!
No és que de cop m’hagi interessat pel tema, ni molt menys. Simplement no em molesta tant. Em sembla ben curiós com, amb el pas del temps, hi ha parts dures de nosaltres mateixos que s’estoven i ens tornem més pacients i tolerants amb certs temes que ens irritaven, mentre n’hi ha d’altres de toves que s’enravenen i fan que en d'altres no en deixem passar ni una. Evidentment que tot això de que parlo suposa una autèntica broma al costat dels autèntics problemes i conflictes de la vida. Tant de bo totes les discrepàncies generacionals, meves i alienes, fossin tan risibles!
dilluns, 4 de maig del 2009
Presentació del meu llibret de contes 'Èquili qua!' a Sitges
Sí, finalment ja hi ha lloc i data de presentació del meu llibret de contes "Èquili qua!".
Ja acabo de portar el text que apareixerà al proper Eco de Sitges, escrit a mà entre varies persones, de manera que l'autobombo quedi ben diluit, o potser corregit i augmentat: ja se sap que això de parlar d'un mateix en termes elogiosos sempre queda molt patata, a menys que no tens la gràcia amb que ho fa el Gran Wyoming.
No patiu, que no convertiré aquest bloc en una pàgina d'anuncis, ni penso comentar cada vegada que es faci una presentació del llibre (si n'hi ha més, és clar). Però aquesta de Sitges, que voleu que us digui, em fa una il·lusió especial i em fa gràcia de comentar-la. Sóc així de bleda.
El text diu així:
Presentació d' "Èquili qua!"
Dijous 14 de maig, a les 7’30 de la tarda, a El Cable (fundat el 1940) el bar de tapes de Sitges per excel·lència, es farà la presentació d’ “Èquili qua!”, un petit recull històries curtes i textos patafísics escrits i il·lustrats per l’inquiet dibuixant, escriptor i músic sitgetà Florenci Salesas, editat per l’editorial i associació cultural gracienca La Olla Expréss, que branda orgullosa l’eslògan “¡para mentes a presión!”
“Équili qua!” és el volum número 11 de la ja clàssica col·lecció de llibres-objecte que du la hipercreativa Eli Gras, i el primer escrit i publicat integrament en català. Està compost de set textos de llargada diversa on s’hi barregen l’humor, l’absurd, un punt d’amargor i un altre de mala llet.
L’espressió “èquili qua!”, és una catalanització de la italiana “ecco li qua” (aquí el tenim). En català més aviat seria un sinònim d’altres com “això mateix!”, “m’ho has tret de la boca!” o “justa la fusta!”.
La crítica literària Helena Bonals, li ha dedicat un dels seus Anticànons http://anticanons.blogspot.com/ (ressenyats a la revista Literata), on hi diu: “Aquest llibret m’ha generat tants de comentaris com una obra de dues-centes pàgines. Potser perquè es tracta d’una prosa de fusta, molt densa, ja he parlat de prosa poètica. Espero haver-li fet una mica de justícia a aquest autor. Justa la fusta!”
A la festa de presentació hi haurà una part de lectura musicada d’algun fragment del llibre, una actuació de Motor Combo, el duo d’electrònica de butxaca que Florenci Salesas té amb Eli Gras, una col·laboració musical/poètica amb Juan Crek, l’artista més solemne i provocador de Barcelona, i potser alguna sorpresa més. L’acte serà presentat pel mateix Juan Crek, amb la seva proverbial capacitat per a generar tensió entre el respectable. Una presentació d’un llibret de La Olla Expréss no és mai una presentació normal, això us ho podem assegurar.
Els contes de La Olla Expréss es poden trobar de moment a dos de les botigues més entranyables de Sitges: Ni Mu, on hi podeu comprar la moda més moderna i alhora més autòctona, i la papereria-llibreria-quiosc Universal, on juntament amb la col·lecció de La Olla Expréss hi ha de tot, a més de molts altres llibres d’interès local.
L’acte començarà el més puntualment possible. Tothom hi està convidat.
Us esperem a El Cable!!
Títol del llibre: Èquili qua! (ISBN: 978-84-935046-0-1)
Autor i il·lustrador: Florenci Salesas http://www.florencisalesas.com/
Editorial: La Olla Expréss http://www.laollaexpress.com/
Local de la presentació: El Cable, c. Barcelona, 1 http://www.elcable.cat/
Dia i hora de l’acte: dijous, 14 de maig del 2009 a les 7,30h de la tarda.
Llocs de venda: Ni Mu, c. Major, 54 http://nimusitges.com/ i papereria-llibreria Universal, ctra. de Vilafranca, 9.
Actuacions de: Motor Combo http://www.motorcombo.com/ , Juan Crek http://www.juancrek.com/ i possibles sorpreses.
I així acaba.
No cal dir que estic molt agraït a totes les persones que m'han donat suport, tant a mi com a la Eli Gras, la meva amiga i editora. De debó, tothom hi és convidat i estaré molt content de veure-us les cares a tots, fins i tot als que encara no us la conec.
Gràcies!
diumenge, 3 de maig del 2009
L'home que mira per la finestra
A l’home que mira per la finestra alguns el tenen per un savi. Tot i que seria normal és que l'anomenessin “home que mira per la finestra” molts opten per anomenar-lo, simplement, “savi”, a seques. És més curt, això sí.
Si hem de ser justos, ell no en sap gaires de coses. No arriba a l’extrem d’en Sòcrates, que deia que no sabia res, tampoc. L'home que mira per la finestra en sap alguna, però poquetes, les justes. De vegades ni això, però.
El primer que crida l'atenció és que no és gaire intel·ligent. Quan li preguntes alguna cosa elemental, que resolgui algun problema quotidià que gairebé tothom arregla en un tres i no res, ell s’ho ha de pensar molt.
Tampoc sap llegir ni escriure. En conseqüencia, no ha llegit mai cap llibre, ni revista, ni diari, ni anuncis. No ha vist mai cap obra de teatre, ni tampoc cap pel·lícula. No té televisor, ni ordinador, i amb prou feines entén que és això d’Internet. No cal dir que no ha jugat mai a un videojoc, ni entén de que parlen els nens. No sap com funciona una càmara de fotos i no diguem ja de vídeo. No sap tocar cap instrument i no s'en recorda de cap cançó. No sap cap poesia de memòria i té mala memòria per a tornar a explicar els acudits que li passen.
Ben mirat, el que sí que és sorprenent és que encara estigui viu; que no mori atropellat, esborrat del mapa pels mil i un perills que hi ha al món actual (i fins i tot en el no tan actual) per a algú que entén tan poc de res del que l’envolta. Per exemple, una de les coses que més li agraden és agafar el tren o l’autobús (lògicament no té cotxe ni sap conduir) i anar a visitar pobles que no coneix, mai gaire lluny, cert, però sovint diferents. De vegades, quan un lloc li ha agradat especialment, però, repeteix. Els que el coneixen, tant els que se l’estimen com els que li tenen mania, s’admiren que s’aclareixi amb els bitllets, les direccions i els preus. La veritat és que es fa uns embolics considerables i ja s’ha perdut un munt de vegades. Però com que no té mai pressa, tant li fa. Al final el que resulta és que el que més ha fet d’ell un savi ha estat la quantitat de vegades que s’ha perdut per aquests mons de Déu.
Quan li pregunten com s’ho ha fet per ser un savi, ell no sap que respondre. Al final sempre acaba dient:
—Jo només miro per la finestra.
Quan diu això, els qui li fan la pregunta es divideixen, automàticament, entre els s’autoafirmen en la idea de que estan davant d’un savi i els que pensen que és un ximple.
Però què vol dir exactament que mira per la finestra?
Vol dir, ni més ni més, això, que mira per la finestra. Per totes les finestres.
Quan és a casa seva, quan ni menja ni dorm, es passa les hores mirant per la finestra.
Quan viatja en tren o en autobús, mentre els altres passatgers llegeixen llibres, diaris, juguen amb els seus jocs electrònics portàtils, escolten els seus Ipods, Mp3, Mp4, Mp el que sigui o treballen amb els seus ordinadors portàtils, ell mira per la finestreta, en silenci. Mira i mira i no fa res més. Quan va per llocs que no ha vist mai es fixa en com passen arbres que no ha vist mai, en les cases, les muntanyes, els cotxes, les persones, els obrers com van construint ponts, vies, edificis. Tot és sempre nou, tot són descobriments fascinants. Quan va per trajectes que ja coneix fa exactament el mateix i mira tot allò que ja coneix una, deu, cent, mil vegades més i mai s’avorreix perquè sempre ho veu tot d’una manera diferent. Les mateixes muntanyes, pobles, ciutats, persones, objectes, canvien depèn l’hora del dia, l’època de l’any, la circumstància del moment (si hi ha crisi, si ha guanyat el Barça, si és festa, si hi ha dol nacional, etc.) del temps que fa, la manera com els rajos del sol reboten damunt totes les coses a través els foradets que deixen els núvols.
Aquest home que no sap res, al final, de tant mirar, resulta que ha aprés coses que la resta de la gent no sap.
L’home que mira per la finestra es sorprèn de com mira la gent. Hi ha persones que s’obsessionen pels ocells, s’amaguen als llocs de guaita dels parcs naturals i es passen hores i hores observant-los, en fan dibuixos, els classifiquen, saben tots els noms, costums, espècies. Hi ha persones enamorades de les motos i coneixen totes les marques, la història, saben apreciar detalls insignificants per a la majoria i s’emocionen quan veuen cert model. Hi ha persones especialitzades en saber veure coses que els altres no veuen, en els cavalls, la manera com està construïda una casa, en la moda infantil, en els núvols, el sistema solar, les formigues, l’antiga Grècia, la vida privada d’un torero. L’home que mira per la finestra no sap res de tot això, però, tanmateix, ell veu coses que fins i tot als especialistes se’ls escapa.
Un dia estava palplantat en una vorera, mirant cap a un lloc on no semblava que hi hagués res de massa interessant. Un conegut seu s’aturà per saludar-lo. L’home que mira per la finestra estava tan abstret que no s’adonava que li parlaven. El conegut se li atançà per veure si li passava alguna cosa. Quan era ja més a prop sdescobrí que tenia els ulls plorosos i li tremolava tot el cos. Estava com en trànsit.
—Què et passa? Et trobes malament? Vols que et porti al metge?
—Has vist aquest cotxe gris, què bonic que és? Has vist com la pols fa unes aigües damunt del parabrises d’una manera que no es veu gairebé mai? Quan això passa, la llum, els colors no s’assemblen a res. No sé, és que jo no sé que dir. No sé massa paraules, jo. No sé com expressar el que sento, no sé com descriure’t el que veig. És una de les coses més boniques que he vist mai. Mira, mira-ho tu mateix. No és preciós avui aquest cotxe? No és la cosa més maca que hagis vist mai? I mira que he vist coses, jo!
I el conegut, que al començament sospità que l’home que mira per la finestra estava molt pitjor del que s’havia pensat en trobar-lo, començà a mirar el cotxe, encuriosit. El vehicle, d’entrada, era normal i corrent, un més d’un model del qual a hores d’ara se n’han fabricat més de dos milions d’unitats.
Però, sense gairebé adonar-se’n, quan només portava dos minuts amb la mirada fixa en aquell objecte tan vulgar, començà a compartir la mateixa emoció que sentia l’home que mira per la finestra. Dos minuts més tard començava també a plorar perquè no havia vist mai una cosa tan maca.
Quan després d’aquella hora tan intensa, mirà el rellotge i descobrí que era tardíssim. La dona el deuria d’estar esperant preocupada. Amb una gran torbació s’acomiada de l’home que mira per la finestra i se n’anà el més de pressa que pogué.
Mentre caminava cap a casa, el cap no parava de donar-li tombs. Aquella havia estat una de les experiències més enriquidores que havia tingut en la seva vida, ell que havia viatjat als llocs més recòndits i espectaculars del planeta, que havia vist la magnificència del Grand Canyon, les Piràmides d’Egipte, la serralada de l’Himàlaia. Li havia agradat haver sentit el que acabava de sentir que per un moment decidí que ell també es convertiria en un home que mira per la finestra.
Però abans fins i tot d’arribar a casa se li passà aquesta febre efímera: ell tenia dona, dos fills que vestir i alimentar, obligacions que complir, amics amb qui compartia afeccions, compromisos socials i tot un munt de coses que no li cabien a l’agenda. No cal dir dues vegades que ho deixà córrer, però que no oblidà mai més aquell moment màgic que havia viscut.
L’home que mira per la finestra continua la seva vida, fent la única cosa que sap fer, la qual ningú no sap fer tan bé com ell. Quan li pregunten que com s’ho ha fet per saber-ne tant ell sempre respon que no ha fet res, que no es cap mèrit seu. Ell diu que, simplement, s’asseu, camina, va en tren, en autobús o el porten en cotxe i ell mira, mira constantment per la finestra. De tant mirar les coses li entren dins, sense que ell hagi de fer cap esforç.
I així és l’home que mira per la finestra, el “savi” per uns, aquell tòtil pels altres.
És una grandíssima sort, per ell i pels qui l’envolten, però, que visqui de renda, gràcies a l’herència del seus pares. Aquells no van ser mai savis, ni van tenir temps de mirar per la finestra perquè van pencar com uns rucs de càrrega tota la vida.
Si hem de ser justos, ell no en sap gaires de coses. No arriba a l’extrem d’en Sòcrates, que deia que no sabia res, tampoc. L'home que mira per la finestra en sap alguna, però poquetes, les justes. De vegades ni això, però.
El primer que crida l'atenció és que no és gaire intel·ligent. Quan li preguntes alguna cosa elemental, que resolgui algun problema quotidià que gairebé tothom arregla en un tres i no res, ell s’ho ha de pensar molt.
Tampoc sap llegir ni escriure. En conseqüencia, no ha llegit mai cap llibre, ni revista, ni diari, ni anuncis. No ha vist mai cap obra de teatre, ni tampoc cap pel·lícula. No té televisor, ni ordinador, i amb prou feines entén que és això d’Internet. No cal dir que no ha jugat mai a un videojoc, ni entén de que parlen els nens. No sap com funciona una càmara de fotos i no diguem ja de vídeo. No sap tocar cap instrument i no s'en recorda de cap cançó. No sap cap poesia de memòria i té mala memòria per a tornar a explicar els acudits que li passen.
Ben mirat, el que sí que és sorprenent és que encara estigui viu; que no mori atropellat, esborrat del mapa pels mil i un perills que hi ha al món actual (i fins i tot en el no tan actual) per a algú que entén tan poc de res del que l’envolta. Per exemple, una de les coses que més li agraden és agafar el tren o l’autobús (lògicament no té cotxe ni sap conduir) i anar a visitar pobles que no coneix, mai gaire lluny, cert, però sovint diferents. De vegades, quan un lloc li ha agradat especialment, però, repeteix. Els que el coneixen, tant els que se l’estimen com els que li tenen mania, s’admiren que s’aclareixi amb els bitllets, les direccions i els preus. La veritat és que es fa uns embolics considerables i ja s’ha perdut un munt de vegades. Però com que no té mai pressa, tant li fa. Al final el que resulta és que el que més ha fet d’ell un savi ha estat la quantitat de vegades que s’ha perdut per aquests mons de Déu.
Quan li pregunten com s’ho ha fet per ser un savi, ell no sap que respondre. Al final sempre acaba dient:
—Jo només miro per la finestra.
Quan diu això, els qui li fan la pregunta es divideixen, automàticament, entre els s’autoafirmen en la idea de que estan davant d’un savi i els que pensen que és un ximple.
Però què vol dir exactament que mira per la finestra?
Vol dir, ni més ni més, això, que mira per la finestra. Per totes les finestres.
Quan és a casa seva, quan ni menja ni dorm, es passa les hores mirant per la finestra.
Quan viatja en tren o en autobús, mentre els altres passatgers llegeixen llibres, diaris, juguen amb els seus jocs electrònics portàtils, escolten els seus Ipods, Mp3, Mp4, Mp el que sigui o treballen amb els seus ordinadors portàtils, ell mira per la finestreta, en silenci. Mira i mira i no fa res més. Quan va per llocs que no ha vist mai es fixa en com passen arbres que no ha vist mai, en les cases, les muntanyes, els cotxes, les persones, els obrers com van construint ponts, vies, edificis. Tot és sempre nou, tot són descobriments fascinants. Quan va per trajectes que ja coneix fa exactament el mateix i mira tot allò que ja coneix una, deu, cent, mil vegades més i mai s’avorreix perquè sempre ho veu tot d’una manera diferent. Les mateixes muntanyes, pobles, ciutats, persones, objectes, canvien depèn l’hora del dia, l’època de l’any, la circumstància del moment (si hi ha crisi, si ha guanyat el Barça, si és festa, si hi ha dol nacional, etc.) del temps que fa, la manera com els rajos del sol reboten damunt totes les coses a través els foradets que deixen els núvols.
Aquest home que no sap res, al final, de tant mirar, resulta que ha aprés coses que la resta de la gent no sap.
L’home que mira per la finestra es sorprèn de com mira la gent. Hi ha persones que s’obsessionen pels ocells, s’amaguen als llocs de guaita dels parcs naturals i es passen hores i hores observant-los, en fan dibuixos, els classifiquen, saben tots els noms, costums, espècies. Hi ha persones enamorades de les motos i coneixen totes les marques, la història, saben apreciar detalls insignificants per a la majoria i s’emocionen quan veuen cert model. Hi ha persones especialitzades en saber veure coses que els altres no veuen, en els cavalls, la manera com està construïda una casa, en la moda infantil, en els núvols, el sistema solar, les formigues, l’antiga Grècia, la vida privada d’un torero. L’home que mira per la finestra no sap res de tot això, però, tanmateix, ell veu coses que fins i tot als especialistes se’ls escapa.
Un dia estava palplantat en una vorera, mirant cap a un lloc on no semblava que hi hagués res de massa interessant. Un conegut seu s’aturà per saludar-lo. L’home que mira per la finestra estava tan abstret que no s’adonava que li parlaven. El conegut se li atançà per veure si li passava alguna cosa. Quan era ja més a prop sdescobrí que tenia els ulls plorosos i li tremolava tot el cos. Estava com en trànsit.
—Què et passa? Et trobes malament? Vols que et porti al metge?
—Has vist aquest cotxe gris, què bonic que és? Has vist com la pols fa unes aigües damunt del parabrises d’una manera que no es veu gairebé mai? Quan això passa, la llum, els colors no s’assemblen a res. No sé, és que jo no sé que dir. No sé massa paraules, jo. No sé com expressar el que sento, no sé com descriure’t el que veig. És una de les coses més boniques que he vist mai. Mira, mira-ho tu mateix. No és preciós avui aquest cotxe? No és la cosa més maca que hagis vist mai? I mira que he vist coses, jo!
I el conegut, que al començament sospità que l’home que mira per la finestra estava molt pitjor del que s’havia pensat en trobar-lo, començà a mirar el cotxe, encuriosit. El vehicle, d’entrada, era normal i corrent, un més d’un model del qual a hores d’ara se n’han fabricat més de dos milions d’unitats.
Però, sense gairebé adonar-se’n, quan només portava dos minuts amb la mirada fixa en aquell objecte tan vulgar, començà a compartir la mateixa emoció que sentia l’home que mira per la finestra. Dos minuts més tard començava també a plorar perquè no havia vist mai una cosa tan maca.
Quan després d’aquella hora tan intensa, mirà el rellotge i descobrí que era tardíssim. La dona el deuria d’estar esperant preocupada. Amb una gran torbació s’acomiada de l’home que mira per la finestra i se n’anà el més de pressa que pogué.
Mentre caminava cap a casa, el cap no parava de donar-li tombs. Aquella havia estat una de les experiències més enriquidores que havia tingut en la seva vida, ell que havia viatjat als llocs més recòndits i espectaculars del planeta, que havia vist la magnificència del Grand Canyon, les Piràmides d’Egipte, la serralada de l’Himàlaia. Li havia agradat haver sentit el que acabava de sentir que per un moment decidí que ell també es convertiria en un home que mira per la finestra.
Però abans fins i tot d’arribar a casa se li passà aquesta febre efímera: ell tenia dona, dos fills que vestir i alimentar, obligacions que complir, amics amb qui compartia afeccions, compromisos socials i tot un munt de coses que no li cabien a l’agenda. No cal dir dues vegades que ho deixà córrer, però que no oblidà mai més aquell moment màgic que havia viscut.
L’home que mira per la finestra continua la seva vida, fent la única cosa que sap fer, la qual ningú no sap fer tan bé com ell. Quan li pregunten que com s’ho ha fet per saber-ne tant ell sempre respon que no ha fet res, que no es cap mèrit seu. Ell diu que, simplement, s’asseu, camina, va en tren, en autobús o el porten en cotxe i ell mira, mira constantment per la finestra. De tant mirar les coses li entren dins, sense que ell hagi de fer cap esforç.
I així és l’home que mira per la finestra, el “savi” per uns, aquell tòtil pels altres.
És una grandíssima sort, per ell i pels qui l’envolten, però, que visqui de renda, gràcies a l’herència del seus pares. Aquells no van ser mai savis, ni van tenir temps de mirar per la finestra perquè van pencar com uns rucs de càrrega tota la vida.
dissabte, 2 de maig del 2009
Inventari de coses i gent
Surto de casa. Després baixo per la carretera de Sant Pere de Ribes direcció al poble. Els primers humans que trobo són una parella heterosexual sud-americana jove (m’és impossible d’afinar el tret regional, a través l’accent). Ella du un vestidet curt, blanc i unes sabates de tacó; ell, el cabell enllustrat i una samarreta vermella de la Selección Española. Tots dos fan cara de salut. Amaguen els ulls rere ulleres de sol.
Dalt una palmera, que no sé si està malalta o només mig despentinada, hi ha una tórtora que alça el coll, esvelta, i fa aquell gemec opac "uhu, huuu; uhu, huuu...". Conec pocs animals que em facin despertar més admiració pels experts que els estudien. Com s’ho fan per destriar el so que fa cada exemplar? perquè tots em semblen iguals, clònics. No sabria dir mai si estan enfadats, contents, si són mascle, femella o se'n foten de mi.
En arribar als bancs que hi ha davant l'estàtua amb la paraula SITGES, que ens va gairebé regalar el senyor Subirachs per un mòdic preu, hi veig dos senyors grans, d'uns setanta o vuitanta anys, asseguts, petant la xerrada, tranquil·lament. Un d'ells és un senyoret que va tot arregladet, amb el seu trajet i la seva corbateta. Amb l'altra, pobre, ni m'hi fixo. El que em crida l’atenció del senyoret és que du un paraigua negre, obert, damunt el cap, per protegir-se del sol. L'estampa em fa pensar en costums de fa cent anys. Aleshores, però, hi havia unes ombrel·les pensades expressament per a recollir els rajos solars i separar-ne el gra de la palla.
En front d'aquells senyors, una mica més avall la parada d'autobús, un home descansa ajaçat al terra, mig repenjat en un piló de formigó. La seva postura és força incòmoda, fa mal als ulls i a l’esquena (els humans ho tenim això de l’empatia subconscient amb els nostres congèneres). Va vestit i pentinat en el més pur estil okupa, sense cap mena de complex per a que se’l pugui arxivar sota la carpeta corresponent. Manté el mateix cargolament del principi al llarg de tota l’estona que trigo a sobrepassar-lo. Un home resistent i compromés amb les seves decisions, penso. Tot i que és l’estil de posa que qualsevol model odiaria de mantenir més de cinc minuts en qualsevol escola de belles arts, l’home no sembla patir gens, tampoc. Em sento alleugit. El que per a nosaltres és incòmode pels demés pot no ser-ho gens i fins i tot preferible. La imatge d’un faquir del Tintín m’ha passat fugaç per davant del processador de dades que tinc dins el cap.
En passar per sota el pont de la via, una dona que va en la meva direcció, però a una velocitat que no em farà quedar gens malament si la passo de pressa, no para de fer petons a un mòbil. L’avançament es produeix quan som al zenit d'aquella estructura pensada per a la reverberació catedralícia. El curiós és que els petons no ressonin com els repics del timbaler del Bruc. L’afecte que ella mostra envers l’aparell queda, doncs, en una certa intimitat, però no perquè ella sigui discreta, precisament. Imagino que al pont hi deu d'haver algun error de construcció que ha d'anar més enllà les discretes goteres que vaig apreciar el dia que plovia. Un pont amb silenciador incorporat, penso.
Distret amb els petons m'empasso el semàfor de vianants en vermell. L'únic vehicle que em pot esborrar del món no ho fa perquè l'ànima del seu amo bascula cap a la compassió i l'enteniment fraternal entre les persones. Tampoc m'insulta. Admirable.
Les botigues principals estan tancades però no el quiosc, que és cap on encamino els passos. Per algun motiu estrany recorodo un comentari que va fer algú sobre algú altre dient que era un pedant per utilitzar certa paraula, que tampoc recordo. El curiós del cas és que la paraula definia perfectament el que el pedant volia. Això sí que ho recordo. Potser no era un pedant. Potser era algú que tan sols se sabia expressar més enllà de la guturalitat simiesca, tan alliberadora en els moments que un té el cap massa ple. No sé quina relació hi pot haver entre una cosa i l'altra.
Després de creuar els dos últims passos zebra arribo, per fi, al quiosc-llibreria-papereria on m'hi trobo com a casa: la Universal. Per què les millors botigues de Sitges no ostenten el cartellet [BEST] aquell que ens anuncia que estem davant un comerç de qualitat? Suposo que hi ha botiguers que no perden el temps en aquestes ximpleries i es dediquen només a fer la seva feina bé, com les noies d'aquest petit oasi d'eficiència i professionalitat, que s'allunya amb una equidistància equilibradíssima tant de l'empalagosament del llepa com de la cara de gos de qui et perdona la vida per anar a comprar al seu temple. Hi ha botigues amb el [BEST] dels nassos que se’l valen, també, no dic que no (alguna d’elles són favorites meves).
Amb el diari davant meu, desfaig el camí anterior però molt més lentament. Com que m'ho vull prendre amb calma, ara miro de passar tots els semàfors en verd. El retorn a casa és un èxit: estic sà i estalvi i suposadament una mica més informat del que passa al món.
A casa, però, m’adono que, llegint, llegint, en tot el camí de tornada no m'he assabentat de què o qui passava pel meu voltant. Tant és: encara em queda algun bon amic. Ja m'hi fixaré millor un altre dia.
Dalt una palmera, que no sé si està malalta o només mig despentinada, hi ha una tórtora que alça el coll, esvelta, i fa aquell gemec opac "uhu, huuu; uhu, huuu...". Conec pocs animals que em facin despertar més admiració pels experts que els estudien. Com s’ho fan per destriar el so que fa cada exemplar? perquè tots em semblen iguals, clònics. No sabria dir mai si estan enfadats, contents, si són mascle, femella o se'n foten de mi.
En arribar als bancs que hi ha davant l'estàtua amb la paraula SITGES, que ens va gairebé regalar el senyor Subirachs per un mòdic preu, hi veig dos senyors grans, d'uns setanta o vuitanta anys, asseguts, petant la xerrada, tranquil·lament. Un d'ells és un senyoret que va tot arregladet, amb el seu trajet i la seva corbateta. Amb l'altra, pobre, ni m'hi fixo. El que em crida l’atenció del senyoret és que du un paraigua negre, obert, damunt el cap, per protegir-se del sol. L'estampa em fa pensar en costums de fa cent anys. Aleshores, però, hi havia unes ombrel·les pensades expressament per a recollir els rajos solars i separar-ne el gra de la palla.
En front d'aquells senyors, una mica més avall la parada d'autobús, un home descansa ajaçat al terra, mig repenjat en un piló de formigó. La seva postura és força incòmoda, fa mal als ulls i a l’esquena (els humans ho tenim això de l’empatia subconscient amb els nostres congèneres). Va vestit i pentinat en el més pur estil okupa, sense cap mena de complex per a que se’l pugui arxivar sota la carpeta corresponent. Manté el mateix cargolament del principi al llarg de tota l’estona que trigo a sobrepassar-lo. Un home resistent i compromés amb les seves decisions, penso. Tot i que és l’estil de posa que qualsevol model odiaria de mantenir més de cinc minuts en qualsevol escola de belles arts, l’home no sembla patir gens, tampoc. Em sento alleugit. El que per a nosaltres és incòmode pels demés pot no ser-ho gens i fins i tot preferible. La imatge d’un faquir del Tintín m’ha passat fugaç per davant del processador de dades que tinc dins el cap.
En passar per sota el pont de la via, una dona que va en la meva direcció, però a una velocitat que no em farà quedar gens malament si la passo de pressa, no para de fer petons a un mòbil. L’avançament es produeix quan som al zenit d'aquella estructura pensada per a la reverberació catedralícia. El curiós és que els petons no ressonin com els repics del timbaler del Bruc. L’afecte que ella mostra envers l’aparell queda, doncs, en una certa intimitat, però no perquè ella sigui discreta, precisament. Imagino que al pont hi deu d'haver algun error de construcció que ha d'anar més enllà les discretes goteres que vaig apreciar el dia que plovia. Un pont amb silenciador incorporat, penso.
Distret amb els petons m'empasso el semàfor de vianants en vermell. L'únic vehicle que em pot esborrar del món no ho fa perquè l'ànima del seu amo bascula cap a la compassió i l'enteniment fraternal entre les persones. Tampoc m'insulta. Admirable.
Les botigues principals estan tancades però no el quiosc, que és cap on encamino els passos. Per algun motiu estrany recorodo un comentari que va fer algú sobre algú altre dient que era un pedant per utilitzar certa paraula, que tampoc recordo. El curiós del cas és que la paraula definia perfectament el que el pedant volia. Això sí que ho recordo. Potser no era un pedant. Potser era algú que tan sols se sabia expressar més enllà de la guturalitat simiesca, tan alliberadora en els moments que un té el cap massa ple. No sé quina relació hi pot haver entre una cosa i l'altra.
Després de creuar els dos últims passos zebra arribo, per fi, al quiosc-llibreria-papereria on m'hi trobo com a casa: la Universal. Per què les millors botigues de Sitges no ostenten el cartellet [BEST] aquell que ens anuncia que estem davant un comerç de qualitat? Suposo que hi ha botiguers que no perden el temps en aquestes ximpleries i es dediquen només a fer la seva feina bé, com les noies d'aquest petit oasi d'eficiència i professionalitat, que s'allunya amb una equidistància equilibradíssima tant de l'empalagosament del llepa com de la cara de gos de qui et perdona la vida per anar a comprar al seu temple. Hi ha botigues amb el [BEST] dels nassos que se’l valen, també, no dic que no (alguna d’elles són favorites meves).
Amb el diari davant meu, desfaig el camí anterior però molt més lentament. Com que m'ho vull prendre amb calma, ara miro de passar tots els semàfors en verd. El retorn a casa és un èxit: estic sà i estalvi i suposadament una mica més informat del que passa al món.
A casa, però, m’adono que, llegint, llegint, en tot el camí de tornada no m'he assabentat de què o qui passava pel meu voltant. Tant és: encara em queda algun bon amic. Ja m'hi fixaré millor un altre dia.
divendres, 1 de maig del 2009
Dilemes interessants.
Diuen que els diners corrompen, però jo estic convençut que el que corromp de debò és no tenir-los.
Em sona com si algú ja l'hagués dit aquesta frase. Si no, la dic jo. Crec, a més, que és extensible a gairebé totes les coses de la vida: l'amor, el poder, el sexe, i altres que no són sinó cares diferents del mateix poliedre.
La manca del que desitgem ens pot embrutir. La miserabilització dels nostres sentiments es va fent més gran com més gran és la distància que ens separa d'allò que volem.
Quan aquest desig és necessitat, desesperada necessitat, podem arribar a treure la part més negra de nosaltres mateixos.
Quan no tens diners, costa molt de callar davant qui en té, de valorar-lo pel que és, no com si fos una butxaca plena de monedes amb potes. Quan alguna cosa ens manca costa molt que les persones que ens ho podrien donar no es despersonalitzin i es converteixin en artefactes que caminen, parlen, l'objecte del nostre desig i, en el casos més greus, de la nostra supervivència.
Quants guapos i guapes, quants rics, quanta gent amb sort no és desaprofitada en la seva bondat o talent pels que només veuen en ells un objecte per a treure'n profit, una màquina de fer brollar calers, somnis eròtics, enveja i altres sentiments aïlladors? L'efecte mirall està servit: quants pobres que s'acostin a un ric, quans lletjos a un guapo, no seran vistos com a paràsits que ve a demanar alguna cosa, amb l'esperança que una mica de xavalla caurà, quan no a fer mal, directament? Com que els casos on ambdues coses són veritat són tants, els pocs en que això no és així pateixen la terrible injustícia de la desconfiança i han de fer esforços extres per a demostrar el valor real.
Mantenir la dignitat quan ens manca tot és el que costa. És fàcil ser generós submergit en l'abundància, que el món sigui un lloc ple de bondat. És fomut, però, quan no n'hi ha. Això passa sobretot quan la necessitat ve amb la urgència externa, la de la responsabilitat; alimentar els fills, la principal.
Pels fills cal perdre la dignitat si convé, diuen els uns. El més gran que els podem donar és la nostra dignitat diran uns altres i es recordaran de Sòcrates, qui, tenint-ho fàcil per escapar, preferí morí per donar exemple de dignitat. El seus fills, però, li ho van agrair o es van passa la vida cagant-se en el gest heroic del pare, i haver-los deixat desemparats?
Al final, les decisions, quin camí escollir l'hem de prendre nosaltres i defensar-ne les conseqüències. Si els fills saben recollir el nostre exemple o no ja no és el nostre problema. Però també, per l'altra banda, quina tranquil·litat que dona viure com a fill d'uns mafiosos i poder-se dedicar al retir espiritual, no fotre brot i ser un poeta de la pau, la fraternitat i les bones paraules! No cal que el pare sigui un mafiós. Amb que hagi estat un petitburgès pencaire, n'hi ha prou. O ser-ho un mateix. Amb el perill que el fill et surti idealista i et digui:
--Sí, he estudiat, però amb els podrits diners que has aconseguit especulant. Ara agafo la motxilla i me'n vaig a Eivissa a fumar porros i viure de la meva artesania, com va fer l'avi.
Els fills, la major part de les vegades són uns sers encantadors que aprofiten tot el que els dones com a pare, exactament al revés del que pretenies. D'altra banda, la major de pares suposo que són uns ingenus que pretenen que el que fan els hi valorem Els uns inspiren als altres uns instints assassins que l'excelent educació general reprimeix amb una efectivitat sorprenent, gairebé sempre (tant de críticar el sistema educatiu però jo m'admiro del poc que ens massacrem. No tot està perdut, suposo).
S'acosten temps de dilemes interessants. Cada dia que passa, es presenten situacions en les quals es veu clar el que de debò valem.
Per acabar un altre clip de núvols. Aquesta vegada, la cosa és tètrica però. Són fotos muntades. La música i els sons els vaig fer ja fa uns anys també. En aquest cas també és tètrica. Mira, les coses van com van.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)