La combinació del carregament de caixes de cartró, plenes de llibres i rampoines de tota mena, amb una pluja que sembla que t'hagi de esclafar, literalment, contra el terra, dona una sensació d'indefensió i abandonament com poques. No dic que sigui una cosa totalment negativa. Però la sensació hi és.
Això sí: un vent inconcebible, el mar que s’hi rebota, empipadíssim, i el virat grisós que agafa tot el que és abastable per la vista —que et fa sentir com si talment fossis dins d'una pel·lícula en blanc i negre—, tensa la corda romàntica fins a uns límits que no sé si la vena aorta del mateix Gustavo Adolfo Béquer podria suportar.
Desitjaria molt més portar una càmera que tantes caixes i conduir un cotxe prestat, la veritat.
