El dentista té fusters i paletes a la consulta. La sorollada de les obres el desespera.
El visita son pare per portar-li el diari, com cada dia. Els pim-pams dels martells fan perdre els nervis al dentista. Només veure el pare, el mata amb un peu de rei dels obrers.
Per relaxar-se, se’n va a missa. El capellà que l’escolta s’esvera però, per professionalitat, no li ho demostra. El dentista sent alleugerir la seva ànima. El rau-rau que el turmentava s’esvaeix.
Camina pels carrers de la ciutat. No mira el què passa al cel, però tampoc el què hi passa al subsòl. Abans d’arribar a casa, se’n recorda que s’ha deixat una pacient a mig fer, amb la màquina dins la boca. Tan de pressa com pot, agafa un taxi. El trànsit sembla coagular-se. Paga el que hi ha i continua a peu.
Arriba a l’edifici de la consulta. L’ascensor s’ha espatllat. Puja per l’escala. A cada pis mira per la finestra que toca al carrer. A cada pis canvia la perspectiva de la cruïlla del davant . Pujar l’escala el cansa, però trobar canvis de perspectiva, a cada finestra, el distreu.
Arriba a la porta de la consulta. No troba les claus. Li han caigut mentre corria. El deure l’empeny a esbotzar la porta. Aquesta no s’obre del tot, perquè el cos del pare no ajuda. Tot i que, per l’angle d’obertura, amb prou feines, hi passa, aconsegueix d’escolar-se. Esquiva el cos del pare. Aixeca massa la cama. Se sent un crec a l’esquena. Després de l’auto-examen, veu que no passa res. Corre a veure la pacient.
La màquina de boca encara va fent zzzzit. A la cadira d’operacions no hi ha ningú. La finestra no és com abans. S’aboca al carrer, per confirmar si la pacient ha saltat, per nervis. Sobre el sostre d’un Citroën, la veu. La postura que té li recorda la dels que ballen twist. Però la pacient no balla res. De fet, no mou un múscul. Des de tan amunt, el dentista no ho pot distingir, però la pacient té un filet de sang que li surt de sota el cap. El filet de sang s’escampa pel sostre del cotxe i li xopa la roba de l’esquena.
El dentista torna a passar per damunt del seu pare. Aixeca la cama. Se sent un crec. L’examen diu que no passa res. Tanca la porta amb clau. Baixa l’escala a peu. Mira per les finestres de cada planta. La vista canvia de perspectiva, una altra vegada, a l’inversa de quan pujava. Arriba al carrer.
S’acosta al vehicle que hi ha al costat de la vorera, entre els altres. Toca la galta de la pacient amb la mà. Agafa el cos de la dona, amb compte. El baixa del cotxe. El diposita damunt la vorera. Posa l’orella al cor. No hi sent res. Li tanca els ulls perquè li fan cosa. Comença a pitjar-li el pit, rítmicament, amb les dues mans. Acosta els seus llavis als de ella. Li bufa dins. Deixa de bufar. Torna a manxar-li el pit amb les dues mans. Torna a bufar a dins. Manxa. Bufa. Manxa. Bufa. La pacient tus. El dentista s’atura i espera, a veure que passa ara. La dona mira al seu voltant i no entén res. El cap li fa mal i no entén res. S’aixeca, a poc a poc, amb l’ajut del dentista, i no entén res. Mira els coloms que volen, els núvols que corren, autobusos amb anuncis sobre una pel·lícula amb un negre que va guanyar un Oscar, el dentista que panteja, i no entén res. De sobte, fa un bot. Recorda, i ho entén tot. S’aparta del dentista, d’una estrebada. Gira el cap molt de pressa, a la recerca d’un policia. A cada tomb de cap esquitxa gotetes de sang, que li surten de l’occipital.
Veu un agent. S’hi acosta i li explica tot: el crim al pare; l’abandó que ha patit ella, amb la màquina dins la boca. Tot. El policia arronsa les espatlles i li diu que ell no hi pot fer res, que ell només és un funcionari. La pacient té un atac d’impotència. El policia es protegeix la cara amb una mà i el sotacós amb l’altre, perquè mai no se sap com poden acabar aquestes reaccions. Ella s’aprofita que el policia no té tres mans, i li clava un cop de puny a l’estómac. L’agent, que ja patia la síndrome de Sinopsis, comença a fer esses en un espai de 12 metres quadrats.
El dentista comença a avorrir-se. S’encén una cigarreta. Se’n va. Fuma i camina. Fuma i accelera el pas. Fuma i corre. Corre i corre. I fuma i fuma. De tant en tant, tus. La dificultat de combinar ambdues accions té aquestes coses. El cigar s’acaba. El dentista s’atura. Llença la burilla a una paperera. La paperera inicia una combustió. El dentista pren una mica d’aire. Encén una cigarreta. Torna a caminar. Fa cada vegada més pipades. Fa cada vegada més passes. Comença a córrer, de nou. Fuma amb energia, de nou. Corre. Fuma. Corre i corre. Fuma i fuma. Tus. Tus i tus, és clar.
Se li passen les ganes d’encendre més cigarretes. No vol córrer més i s’asseu a la vorera, amb els peus damunt el carrer. Un autobús passa ran la vorera i li esclafa els peus. El dentista crida. Crida i tus perquè encara no s’ha refet d’abans.
Torna a l’església. No hi ha el capellà i s’ha de conformar amb el substitut. El substitut l’absol, abans no obri boca. El dentista protesta. No ve a confessar-se, sinó a demanar suport. El substitut li diu que ell no té l’autorització. Que no en sap. Que té pressa per anar al futbol. Què de nit no pot dormir.
El dentista l’agafa pel pit i el sacseja. Les ulleres del substitut surten volant. Acaben posades a la cara d’una beata, que tot just acaba d’entrar. La beata confon les imatges que veu. No les reconeix amb la nitidesa d’abans. La situació li agrada. S’aferra a les ulleres amb una mà, perquè no li caiguin. Fuig corrent del temple amb el botí.
El dentista deixa de sacsejar el substitut. S’agenolla als seus peus. El substitut no pot més. Treu tot el dinar i el diposita, en un tres i no res, damunt el cap del dentista. El dentista s’esgarrifa per la pluja. Salta. Corre cap a la pila de senyar-se. Es renta la bilis i el dinar del substitut que miren de corroure-li la pell del crani i els cabells.
El pecat fereix Déu, dalt del cel, enmig del cor. Déu, en la seva grandesa, el perdona. El dentista no sap com agrair-li-ho. Déu li accepta una cigarreta. El dentista convida Déu a un cafè.
Tot xerrant, ballant, bevent i visitant museus, passen junts tota la nit. Quan s’acomiaden, es passen l’adreça electrònica i el número de mòbil. Déu li ha caigut més bé que no es pensava. Cal anar superant prejudicis.
Ja surt el sol. El dentista se’n va cap a casa, a dormir. En ficar-se al llit, s’adona que ha après una lliçó. Però com que aquesta no és la hora que acostuma a anar-se’n a dormir, l’oblida. Tanca el llum i maleeix la seva memòria.
A la ciutat, al camp, al desert, al pol, al bosc i al poblet la vida surt i s’omple de llum. Al mateix temps que això passa, a les antípodes passa justament al revés.
Bona nit, bon dia.
Bon dia, bona nit.
