Fantasia d'El Greco (petit sainet local)

El caballero de la mano en el pecho d'El Greco

El divendres 20 de juliol del 2012 es va celebrar un sopar-espectacle a l'Hotel Melià de Sitges en honor als 25 anys de la Fundació Ave Maria, dedicada a la cura de les persones amb discapacitats psíquiques. L'afluència de públic (més de 580 persones), la organització i l'espectacle que es va oferir, en el qual hi van participar un bon nombre d'artistes professionals i afeccionats, joves i velles glòries sitgetanes, va resultar tot un èxit. 

Al llarg de la primera part de l'acte es van atorgar diversos premis a persones i institucions que han col·laborat amb la Fundació, desinteressadament, parlaments de les autoritats i un espectacle a càrrec dels propis interns, organitzat per un grup de voluntaris sense els quals res del que es veia —i no es veia— seria impossible. No cal dir que aquesta va ser la part més emotiva de tota la nit. Un cop acabat el sopar va començar un espectacle de varietats orquestrat per en Josep Milan. La llista d'artistes que hi van col·laborar (cantants, ballarins, actors, humoristes, etc.) seria massa llarga de mencionar. Només voldria afegir que tots ells ho van fer de tot cor. 

A mi em va tocar el privilegi de participar-hi amb un sketch humorístic sobre la popular estàtua d'El Greco de Sitges, a partir d'una idea del propi director, en Josep Milan. Vaig tenir la sort de comptar amb l'ajut de tres éssers humans de luxe: les actrius Sonia Ruiz, Maria Antònia Plana i Conchi Gasulla. Crec que vam formar un bon quartet —ens ho vam passar molt bé als assaigs— i vam defensar el nostre número amb prou dignitat. Vam tenir la pega, però, de comptar amb uns micròfons inalàmbrics de fiabilitat paupèrrima. Aquest entrebanc tecnològic va triturar algunes de les parts més divertides del text. A causa d'això, el sentit general —ja per la seva natura, un pèl extravagant— va acabar resultant inintel·ligible del tot. Mala sort. Otra vez será...

En qualsevol cas, els objectius principals a assolir (recollir diners per la fundació i celebrar-ne els 25 anys) es van superar amb escreix. Felicitats, Ave Maria!

Aquí sota, qui vulgui, pot llegir el text del nostre breu sainet:

FANTASIA D'EL GRECO

L'estàtua d’El Greco entra en escena. Duu una paleta i un pinzell a les mans i una actitud molt digna. Després d’uns pocs passos s’atura en un racó de l’escenari. En aquest moment apareixen les tres sitgetanes, en pinya, que també s’aturen (una mica com un eco visual) i l’espien de lluny. Se situen rere seu, a una distància prudencial. Ell, que en cap moment s’adona de la presència de les dones, torna a avançar el seu camí fins que s’acaba posicionant en un extrem de l’escenari. Elles el segueixen i s’aturen al seu costat, quedant tots, elles i ell, de cara al públic. El Greco mira de concentrar-se en una pintura imaginària. De tant en tant para, s’abstrau de la pintura i deixa anar un vers de Safo.

GRECO: ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτω…
Mª ANTÒNIA: Escolteu, aquell d’allà és ell, oi?
CONCHI: Jo crec que sí, però parla d’una manera molt estranya...
GRECO: ...ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτ… Πύτερος!
CONCHI: “Puteros”?
Mª ANTÒNIA: Com vols que hagi dit això? Però sí que parla "raru", eh...
SÒNIA: El Greco dominava moltes llengües i va viure a molts països.
CONCHI: Mira si en sap de coses, la nena...
GRECO: Parnassus, monte situs in Graecia!
CONCHI: Què diu, ara?
Mª ANTÒNIA: No sé que de fer un grec —o una cosa així— “per nassos”...
CONCHI: Potser que li ho preguntem si és ell, no?
Mª ANTÒNIA: Ja ho faré jo... (adreçant-se-li. El Greco deixa de pintar i es gira per escoltar) Perdoni, si us plau. Vostè és el Greco, oi? Aquell de l’estàtua del Passeig de la Ribera, davant el...?
GRECO: (amable, però orgullós) El mismo que viste y calza, bella dama. Domenico Theocopoulos —o Theocopuli— el Greco! (es gira i torna a concentrar-se en la seva pintura)
CONCHI: Ara diu que vol que el copulin?
Mª ANTÒNIA: Que no! Domenico Theocopulos...!
SÒNIA: ...o Theocopuli! Allò de Greco només era per fer-se vendre millor a Castella.
CONCHI: I com n’ha tret de profit dels estudis aquesta criatura, escolta!.. (a la Sònia) Tu diga-li que nosaltres sempre l’anem a veure quan passegem.
SÒNIA: Sí, però millor fes-ho tu (a la Mª Antònia).
Mª ANTÒNIA: (el molesta de nou) Escolti senyor... (dubta un moment, no se’n recorda gaire bé del nom. El Greco es gira, una mica impacient)... Silvio Copulo: Naltres, aquí, les tres, no hi ha cap diumenge que no el vinguem a visitar i admirar, allà, al peu del pedestal...
GRECO: ¡Los calzones desde las bajuras terrenales anhelais vislumbrar, aviesas damiselas, que bien conozco yo la molicie y las taimadas calenturas que os abrasan!
Mª ANTÔNIA: Això no és cert! Que som de Sitges!
EL GRECO: ¡Gran cosa!
Mª ANTÒNIA: Naltres som devotes de vós com ho som del mestre Santiago Rusiñol, a qui cada mes, aquí, jo i totes aquestes senyores que veu al davant, li anem a portar un ram i a qui vós li deveu el renaixement que va tenir. Oi, nena?
SÒNIA: Sí, en Cases i en Rusiñol van fer una exposició d’El Greco a Paris. Fins i tot van portar els seus quadres en una processó, amb música i tot. Gràcies a això —i a Sitges!— a vós se us té en consideració.
GRECO: Ah! Maese Ruiseñor... Un gran maestro, Ruiseñor... però que como la mayoría de pintores lo veía todo aplastado...
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”? Què diu aquest, ara? Si en Rusiñol no veia res “aplastado”! Si de cas vós ho veieu tot més llargarut i “esprimachado” que la palmera de l’ajuntament!
CONCHI: I escanyolit com el senyor alcalde!
GRECO: Reynés me fecit!
CONCHI: Què diu d’un rei que defeca, ara? Que “marranu”!
GRECO: Por cierto, ¿qué fablais, que os medio entiendo? ¿Provenzal?
SÒNIA: Llemosí?..
Mª ANTÒNIA: Però que dius tu ara, maca?
CONCHI: Molt parlar però a la universitat, a Barcelona, us espatllen totes!
MªANTÒNIA: Aragonès oriental, no et fot... Català, parlem! Verge santíssima el que em feu dir...
GRECO: ¡Da igual! Reynés me fizo de la cabeza a los piés ¡y fui la primera estatua de mi mismo, de cuerpo entero, en todo el Reino de España!
CONCHI: Quin Reynés?
Mª ANTÒNIA: Coi, el mateix que va fer l’estàtua del Doctor Robert! Passa, però, es veu que quan li va demanar ja no hi havia gaire calers. L’escultor va aprofitar un cos que ja tenia a mig fer, d’un altre encàrrec —una figura que mai li van reclamar— i només va haver de fer el cap. Després el va enganxar... Nyec! I... vaja, que fa cent anys ja s’estilaven les retallades, tu!
GRECO: ¡Calumnias! ¡Yo de cuerpo entero soy!
CONCHI: Aprofitat o no, trobo que sí que té un cos ben aprofitable...
Mª ANTÒNIA: També sembla —diuen, eh— que alguns dels quadres que s’asseguren com seus en realitat són falsos...
GRECO: ¿Falsos? ¡Más calumnias! ¡Zafias calumnias e ignominias! (es gira, emprenyadíssim, i es concentra en la pintura de nou, disparant traços molt violents en l’aire)
SÒNIA: No continueu per aquí que s’emprenya i llavors què diran de nosaltres? No oblideu que som un poble de cultura!
Mª ANTÒNIA: Ara tens raó tu. Ep! Tst! Tst! “usted”, (El Greco es gira emprenyadíssim, però escolta) des d’allà dalt, deu veure unes postes de sol la mar de maques per la banda de Terramar, oi?
GRECO: Unas buenas puestas de largo diría yo. Por los espigones, por la playa, aprovechando la oscuridad... De largo, largo, ¡y algunas así de largo! (marca un pam i mig amb les mans i una gesticulació que no deixa dubtes sobre la seva intenció de suggerir la mida d’un penis espectacular i en acabat torna a pintar)
Mª ANTÒNIA: Verge Santíssima! Si en diu ara de porcades!
SÒNIA: Perquè l’heu molestat!
CONCHI: És veritat! Pregunta-li per Sitges, que li sembla.
Mª ANTÒNIA. Això... i... Escolti, escolti! (El Greco es gira a punt d’explotar davant tantes interrupcions) I Sitges? Què li sembla Sitges?
GRECO: (en sentir la paraula Sitges sembla calmar-se una mica i tornar a un to amable) Oh! Silos, sí... és un pueblo muy fermoso. Muy fermoso aunque un tanto... aplastado!
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”! “Aplastado”! Ja em comença a pujar la mosca al nas amb tant d’”aplastado”! Com continuï així li “aplastaré” aquest de ganxo que té!
CONCHI: Nena, calma!
GRECO: ¡Me calentais la cabeza!
Mª ANTÒNIA: La cabeza, la cabeza... l'única cosa que té seva!
CONCHI: Que l’has emprenyat!
GRECO: Yo lo veo todo largo ¡largo!
Mª ANTÒNIA: Si ho veu todo “largo” potser és que... que ho té “todo pequeño”!
GRECO: ¡Largo! ¡Largo!
TOTES: Ai, que s’esvera! correu, correu!
GRECO: ¡Largoooo!
Les persegueix i elles fugen, atribolades, entre crits i improperis improvisats. Se’n van.
FI

Corprenedora Mater Dolorosa d'El Greco

Proverbis lingala

La zona de món on es parla el lingala

El lingala és un idioma centre-africà bantu amb un ric catàleg de variants i dialectes. Representa la llengua mare d'uns 10.000.000 de natius d’ètnies bantus com els mongo, subdividides en tribus com els Bolia, els Bokote, els Boganduru, els Ekonda, els Mbole, els Ndengese, els Nkutu, els Ntomba, els Sengele o els Songomeno (Déu meu, com esgota el copy and paste!), i administrades per estats com el Congo, Angola o la República Centroafricana. Els europeus, després d'haver-la anomenat primer lobangi i, més tard, cap a la dècada dels 80 del segle XIX, bangala, van acabar fixant el nom actual, lingala, a començaments del segle XX,

Avui, com que tenia una mica de temps, m’he pogut dedicar a passar uns quants proverbis lingala al català, via traduccions franceses que es poden trobar a diversos llocs de la xarxa: per desgràcia, desconec el més elemental d’aquella llengua i les seves variants. Donaré la benvinguda a qualsevol esmena —sempre i quan vingui signada—  i, si tinc temps, l'aplicaré. Gràcies.

Música Techno en lingala? Per què no?

Proverbi Ngbandi:

Mon nzo ngbo na ngia,wa mo olo.                         

Abans de matar una serp, cal enganyar-la.

Proverbis Tetela:

Fo akaleke tshundju mbaka yowokota kema

El gos es volia instruir i va ser mossegat pel simi.                                                                  

Lohita otoyi hatongona odika 

Un sol dit no obre una nou.

Proverbi Tshokwé :

Iso  lialila  lielialila.

L’ull que plora, plora sempre.

Proverbi  Bembe: 

Lusuku Lumo  talubochakya Nyama.

Un sol fet no pot canviar tot un sistema.

Proverbis Luba:

Kashingi muditela, mwena bwalu bwenda mudimenya.

Qui se sent amb mocs es moca.

Biwa dishinda, wamanyia tshia kukushinda.

Si caus, no oblidis que t’ha fet caure.

Mobomi nzoku, akokufa se na nzoku  

Qui mata amb l’espasa, amb espasa morirà.

Proverbi Yombe:  

Tsusu siata, kalekanga nzala ko.

Una gallina que cloca no dorm famolenca.

Proverbi Budza:

Mopute agwa mbonguana.

La llebre mor a causa de tornar al lloc del perill.

Proverbi  Mongo:

Bolito wotamba n'kawuya.

El valor d’un baobab es troba en les seves branques.

Membres d'una tribu Mongo en una fotografia del segle XIX

Proverbi Zande:

Ngela kusayo ngianga gunde te.

Mirar enrere no és sinònim de por.

Proverbi Bashi:

O’mushoi aderha ahengemire c’arhaderha kahengamire. 

Un vell parla tort, però no diu coses tortes.

Proverbi Songyé:

Omuana mbi nguandi yo sandi wanzolanga.

El nen, fins i tot si és dolent, serà sempre objecte d'afecte pel seu pare i la seva mare.

Antiga foto d'un ritual Songyé

Proverbis lingala, en general:

Okua nzo andi keyi ko, ngendi vo kana vakonko.

Si l’amo no t’ha deixat dormir sota el seu sostre, no li diguis que amb un raconet en tindries prou.

Nkento okuenda omolonde, umpitika dioko diandudi; onkento ovutudivo : mawonso mandudi nkutu, okuvo intukidi lukoko.

Quan a la dona quan va al camp li dieu: "Porta’m tapioca amargant” i ella us respon: “Tota la tapioca és amargant” no espereu cap mena de tapioca...

Undidi enguba, wa ku ntenda enkutu.

Se m’ha menjat tots els cacauets i encara em demana la bossa.

Onsusu wadidi kimosi kimosi, ikayukutila wowo.

La gallina s’empassa gra rere gra. S’atura quan està plena.

Ombua uvendanga ekata kiandi, kiakangala io muntu kiatoma.

Sigues net: abans de sortir a passejar, fins hi tot el gos es llepa les seves parts.

Kitina malu meso moniako.

Si veus el perill, fuig.

Maza matia keyokanga nlele ko.

L’aigua bullent no crema la roba.

  El recent grup de rap Lopango Yapa Nka aplega joves congolesos residents a França i Alemanya que han decidit escriure els seus texts en la seva llengua mare.

Ntietie minankandi tezo kiafi kitaluanga.

Abans d’empassar-te una pedra, considera el diàmetre del teu anus.

Muntu nokeno mvula, kalendi songua kutia ko.

No serveix de res donar foc a un home xop per la pluja.

Muntu kuenda malembe bua, nge kuenda ntinu, nga kubuakue?

Si caminant a poc a poc hi ha qui ensopega, com pretens no fer-ho corrent a tota velocitat?

Vo za ia engoma kumanganana ko, kadi engoma ia ingi ina.

Tocar el timbal no té res de gloriós des del moment que hi ha molts timbalers.

Onsusu ankento finangesatima kakokoluela.

Si crides sense raó aparent, serà que tens por que se’t consideri culpable.

Nti antete wavonda nioka.

És el primer cop de bastó el que mata la serp

Cançó de Bressol amb Urgents Tocs de Violència i Desconcert

L'ALCALDE, LA LLUNA I LES TRUITES ABATUDES A ESBUFECS DE SARBATANA

(Cançó de bressol per neguitejar infants desprevinguts)

Dins la butxaca dreta del sèrum esquerre

Tinc una bamba bomba, biromba d'alcalde.

Espia el truiter (l’arbre sagrat de les truites)

I escup la sarbatana, l’escampa pel terra.

I l'hi esbomba pel cap. Fa pim-pam! Cent engrunes!

Xisclen i ronquen amb uns grinyols ambrosíacs.

El meu alcalde no el van votar ni els celíacs

I ara plora al tel de llum de la lluna buna (1).

—Quin gran mos de sutge la llar dels selenites!

Quin tros de babau que amb bobsleigh em llisca!

Tot això és real?

Tot això és cabal?

Tot això que dicto

Val algun ral?

Algú em pot dir...?

—Algú em pot dir el què?

—Algú em pot dir

que m’heu posat al cafè?

Autor desconegut fins i tot per maleir 

(1) "Buna" és el nom que a Andorra se li dóna al sac de gemecs. Per tant no parlo de brunes, prunes ni rucades per l'estil, equivocadament. Els errors, si els trobeu, cal cercar-los en una altra banda. Per exemple, segur que molt pocs es fixaran en dues incoherències molt estudiades completament inacceptables al bon gust i al sentit científic. Però tant és. Ja he desistit a esperar que existeixi algú amb criteri en aquest món de lliure-pensadors avortats. 

Defensa del "morreig" espontani en públic

En un moment del film Irma la Douce (1963) escrita (juntament amb el seu còmplice I.A.L. Diamond) i dirigida pel mai prou admirat i reverenciat Billy Wilder, el cambrer filòsof li deixa anar al personatge del policia reconvertit en macarró quan aquest s'escandalitza de veure que al barri on ha anat a petar ningú s'amaga per fer l'amor: 

“Això mostra la mena de món on vivim. L'amor és il·legal, però no l'odi. Vostè pot odiar on sigui, quan sigui, a qui sigui. Però si vol una mica d'escalforeta, de tendresa, una espatlla on plorar, un somriure que el reconforti, s'ha d'amagar per les cantonades més fosques, com un criminal. Pfui!" 

Vaig a fer una defensa de les morrejades, especialment les homosexuals, perquè ja n'estic fins els oeufs/eggs/huevos/etc: 

El 1975, el meu pare es va jubilar. Ell i ma mare van aprofitar la nova situació per començar a viatjar. Els dos havien treballat com a animals de càrrega i s'ho mereixien. El 1976 es van estrenar amb Londres. No hi havien estat mai. En tornar, recordo com mon pare s'admirava dels anglesos: "Érem al Hyde Park i per tot arreu hi havia parelles morrejant-se, caragolades. Quina diferència d'aquí!. Cap família amb criatures feia escarafalls, els nens jugaven a la seva, acostumats i abstrets, i la policia no els deia res. Vaig pensar: aquest coi d'anglesos ens porten un segle d'avantatge en civilització!". 

Deixant al marge altres aspectes discutibles de si ens en porten tant d'avantatge o no, jo, que tenia 13 anys llavors, vaig sentir-me orgullós que mon pare pensés així, i s'expressés en aquests termes. 

Cert dia de començaments dels 80, jo em trobava amb la meva novia/dona (la tinc d'amiga al Face, qui em segueix la coneix i actualment mantenim una amistat a prova de bomba). Ens estàvem regalant una transvassament salivar nivell presa de Guanajuato, celebrant els fogots primaverals, al Parc de la Ciutadella. Petons i prou. Uns petons guapos, d'aquells d'anàlisi estomatològic, això sí. Però res més. De sobte, se'ns va presentar un policia. L'home ens va fúmer una júlit tan gran com el mamut de pedra que teníem al darrere, que si hi ha nens susceptibles de corrompre's, que si naps, que si cols... Quina vergonya vaig passar! ningú es pot fer el càrrec de la culpabilitat que ens vam endur quan vam marxar d'allà! Més tard vaig entendre que no havíem fet res de dolent i que ningú al món hauria de patir una humiliació similar per petonejar la persona que estima (o a qui ha seduït per unes hores, que coi!) en públic, en un cert moment d'eixelebrament hormonal. Ja per aquella època vaig pensar: Com s'ho fan les parelles homosexuals si els agafa un fogot d'aquesta mena en mig del carrer? Si a un duet d'aquests se'ls acut de mostrar al món només un 50% del que fèiem la meva noia i jo el policia els hauria engarjolat i la societat en pes apedregat per "contaminar la innocència de la seves criaturetes, tan netetes d'esperit i cor, pobretes filles de Déu" ai sí... Cada sessió d'aquestes estarà més o menys bé i imagino que tots tenim els nostres límits de fins a on hauria d'arribar la ratlla "morrejaire", a on s'hauria d'aturar. Però defenso que hi ha demostracions d'eufòria a les que tothom hi hauria de tenir dret, per un igual. O tots moros, o tots cristians. 

Sitges és un poble que, sí, sovint per circumstàncies que tenen a veure més amb la pela que una altra cosa, se'l sobreentén acostumat a veure segons quines demostracions afectives que en un altre lloc escandalitzarien a un percentatge de població més elevat. En aquest sentit, quan passejo amb els meus fills (ja quan eren petitons, per tant més tendres de patir un collons de trauma, o ara mateix) i de tant en tant veiem que una parella del mateix sexe pot expressar el seu amor, desfici, escalfatura, joie de vivre (o digueu-li el que voleu) al mateix exacte nivell que se li permet a una parella hetero, me'n recordava del pare en tornar de Londres i els deia (ara ja no, ja són prou grans per aguantar arrancades de saviesa paterna): "Mireu, no oblideu mai que aquest poble, acumulador de tants altres motius per avergonyir-se, en aquest tema porta un segle d'avantatge en civilització a la majoria de pobles del món. Heus aquí un motiu autènticament legítim per sentir-vos-en orgullosos." 

Els meus fills han vist morrejar-se gais des que eren una miniatura i no per això han perdut cap innocència: jugaven, anaven a la seva i han crescut sans i justs, sense culpabilitats ni prejudicis idiotes. I sí, tan cabronets com ho podria ser qualsevol nen de la seva edat. 

"I no els fa fàstic veure com es petonegen dos barbuts?" No ho sé. I si així és, que diguin ecs! i s'aguantin, tal com jo feia quan veia l'Errol Flyn i l'Olivia de Havilland repetonar-se en un primer pla de 4 m2 per 5m2 al Cinema Prado. Jo deia: "Ecs! i per què sempre s'han de fer un petó als morros? I si s'empassen les baves?". No més fàstic, doncs, que quan es veuen caques al carrer. Per cert, de gran bé m'agrada menjar-me'ls els morros de la meva parella i ben agraït estic a totes les dones magnífiques a les que m'han ofert l'honor del petoneig celestial. Vull dir que de trauma cap ni un. "Jo no vull que els meus nens vegin segons quines coses", diran alguns. A mi tampoc m'agrada que vegin segons quines altres, autènticament repugnants, i m'haig d'aguantar perquè la nostra societat vessa de misèries que no es poden amagar ni amb 1000 km2 de tela negra. Prefereixo mil cops que fins i tot vegin com un senyor fica la mà a la bragueta a un altre, amb el seu consentiment, que no un mal parit amb poder ficant-la a la butxaca d'un poble innocent i desprotegit. Si em pregunten, la primera imatge la puc explicar, mentre a la segona encara no li he trobat cap explicació. I qui diu senyors, senyores, que sospito que fins i tot en aquest tema la discriminació de gènere fa que se les accepti encara menys, excepte per a donar morbo a segons quines escenes de ficció.

Bon dia, gais, lesbianes i heteros, transexuals de tota mena, trifàssics i el que es vulgui! Que tingueu sucoses morrejades, siguin per amor, per degeneració eròtica pura i dura o perquè esteu de conya marinera. I els que no volgueu, també, que us respectin el dret a mantenir els llavis en la més escrupolosa virginositat. He dit.

Two of Us, de Motor Combo, tema de la setmana al web del gran periodista musical Jaime Gonzalo

El prestigiós periodista espanyol Jaime Gonzalo ha escollit la nostra peça Two of Us, continguda dins el CD POLO, com a "Tema de la setmana" a la pàgina d'entrada del seu web www.jaimegonzalo.com . Aquest és el text, l'enllaç i les imatges que hi podreu trobar. Aquesta peça està basada en un bell haiku de la meva amiga australiana Angela Richards.

Esta semana: «Two of us»

"Sinfonía electrónica con raíces en el tecno kraut que desde Düsseldorf desarrollaran Kraftwerk, la envolvente y aérea fragancia de esta canción invita a postergar el momento de comenzar la semana. Rigores que tienen los lunes. Me ensimismo en ella, floto para mis adentros, remoloneo en la sedación sensorial que me provoca su sintético pero embargante pulso. Qué agradable abandono, qué celestial amortiguación. Es «Two of us» uno de los varios atractivos que residen en Polo, 2012, recién publicada celebración de los diez años de vida del dúo barcelonés Motor Combo."

© 2012 Jaime Gonzalo.

Entrevista a Eli Gras i Florenci Salesas (Motor Combo) a l'Eco de Sitges per Joan Tutusaus

Eli Gras i Florenci Salesas amb el CD de Motor Combo (fotografia de Joan Tutusaus)

PERFILS LOCALS (entrevista de la contraportada de l'Eco de Sitges del 16 de març del 2012)

Eli Gras i Florenci Salesas

Motor Combo

“Tenim conciència inconscient”

per Joan Tutusaus

Motor Combo, el duet d’electropop format per Eli Gras i Florenci Salesas, celebra el desè aniversari amb POLO, un experiment sonor editat per La Olla Expréss. Es tracta d’una experiència a la que cal acostar-se des de la curiositat i la manca de prejudicis, eclèctic i indefinible, que ha sonat a Sitges i que a l’estiu es presenta al nord d’Europa

Pregunta.- Motor Combo fa deu anys. Què és aquesta proposta musical?

Eli.- Té els mateixos anys que la Olla Expréss, que és el nostre segell. Som unes ments a pressió autèntiques i autòctones. Érem la banda de la Olla, que es va crear per presentar un disc d’en Florenci. Això que hi ha aquí són representacions d’allò, amb un grup que ens vam inventar per fer-ho. Teníem en Raúl Hidalgo, que era el tercer tocant sintetitzadors. Tocàvem música electrònica minimal, però ara hem passat a fer coses molt diferents. Les nostres vides han estat complicades, no hem tret molts discs ni ens hem promocionat...

Florenci.- És la feina de trenta anys que ens coneixem l’Elisabeth i jo. Ella s’ha dedicat a l’experimentació. Motor Combo, de molts camins possibles, n’ha agafat un; què passa quan l’Eli i el Florenci s’ajunten.

E.- El disc té un punt estrany perquè no bevem del pop, no saps ben bé que estàs escoltant. Fem el que ens rota.

F.- I ens rebaixem un a l’altre la èpica. Ens limitem molt. Ja sortirà. Pot haver de tot, però “motorcombitzable”. Molts ritmes que ens surten no sabem ni que són.

E.- Som autodidactes, no músics d’estudi. Però l’altre dia una persona em deia que a nivell d’arranjaments té coses de música clàssica.

F,. Hi ha molt de patiment darrera d’aquest disc, però si per algú es simplement una cosa divertidíssima, genial.

P.- Partiu de la llibertat d’expressió absoluta en la creació?

E:- Sí, però autocensurada.

F.- Sí, i això que fem el que volem.

P.- I per què us autocensureu?

F.- Perquè ens sentim lliures. Hi ha molts nos. Ens diuen surrealistes, però no ho som necessàriament.

E.- No té perquè assemblar-se a res, l’autocensura és no copiar.

P.- Tots dos sou creadors, toqueu altres disciplines artístiques...

F.- No tenim normes exteriors, però d’internes les tenim totes.

E.- Se’ns va una mica el cap. Les bifurcacions són tantes... Jo faig folk, ruïdisme, o he estat en un grup de música grega, i he tocat heavy... et pots anar, però no s’escapa el concepte. Tenim consciència inconscient.

P.- Voleu que us entenguin o només teniu necessitat d’expressar-vos.

F.- El que volem és que hi hagi comunicació, no fem aquesta música només per a nosaltres. Una dona de més de vuitanta anys em va dir que fèiem jazz futurista. Volem agradar a les iaies! Que la gent ho escolti, i que els agradi. Els nens, que no tenen prejudicis, els ho poses i es posen a ballar.

E.- És fantàstic que cadascú en fa una lectura diferent. Hi ha gent que diu que som el pitjor grup de la història...

F.- En directe entra molt més.

P.- Se us ha d’escoltar sense prejudicis...

F.- Com tota la música. Això sí, els sons són tots nostres. Només hi ha un rap, però no hi ha res samplejat.

E.- ha estat una feinada, ningú sap les hores que porta aquest disc de feina, de discos durs esborrats, de recuperar i remesclar entre el 2004 i el 2012... Ha estat un infern, però fèiem 10 anys, i calia fer alguna cosa.

F.- I que quedi alguna cosa de tot plegat...

P.- Quina sortida té la vostra música?

E.- No ho sé, alguns temes són espots. Inicialment, no fèiem electropop, sinó electrònica minimal, per dir-li d’alguna manera.

F.- Està clar que no l’hem fet per vendre, hi ha molta conya, però tot té un perquè. Un dia vaig agafar unes poesies de la Elisabeth, i amb un mutipistes de casset i diversos instruments, vaig fer un muntatge. Pensava que m’assassinaria, però ella va quedar fascinada. I aquelles versions tan bèsties són el que va quallar.

E.- Sí, va ser com un atac de bogeria: uns músics experimentals intentant fer pop adaptat a la nostra manera de fer, perquè no som escoltadors de pop...

P.- Tampoc sembla respondre a una traça de cap camí...

F.- Hi és, però instintivament. El que sona ha de ser genuí, el que ha de sortir dels cervells de l’Eli i el meu quan xoquen, de vegades agradablement i d’altres no tant, ha de sortir alguna cosa que sigui veritat.

E.- Per això dèiem que cal rebaixar, destil·lar, perquè si ens deixem anar ens n’anem de mare, ja que som uns nervis. Siguem elegants, frenem-nos un pèl.

P.- El presenteu a Berlin...

E.- Sí, el juliol farem una gireta al nord d’Europa, Brussel·les, Berlin o Hamburg. Ens fem grans i hi ha coses que s’han de fer.

F.- Sí, allà hi tenim fans, tot i que els més forts els tenim a Tarragona, a Rennes, França i a Sitges, gràcies a la Carmeta Milà i a la gent d’El Cable.

E.- És com el final d’una era. Motor Combo estava integrat a les nostres vides, però alhora era dispers. Era tan normal, que no li donàvem importància.

F.- Hi ha qui ens demana música “canyera”, i altres que prefereixen la màgia dels temes tranquils. Una vegada, un ens va dir que li havia agradat molt el tema polític. Li vam preguntar que quin, ja que no en tenim cap. Resulta que era “Caspa indòmita”, que ell l’havia entès com a polític, contra la caspa. Doncs si l’entén així, genial!

Article de Cèlia Sànchez-Mústich sobre POLO, l'últim CD de Motor Combo

Portada de POLO (La Olla Expréss, 2012), l'últim CD de Motor Combo (Eli Gras i Florenci Salesas)

L'Eco de Sitges acaba de publicar un article que la multi-premiada i poli-reconeguda poetessa Cèlia Sànchez-Mústich acaba d'escriure dedicat al CD que Motor Combo hem trigat gairebé 10 anys a cuinar. Des d'aquí li agraeixo moltíssim les seves amabilíssimes, inspirades i inspiradores paraules. En nom de l'Eli i meu, gràcies, Cèlia!

AVENTURA EN EL POLO

Si diem Florenci Salesas probablement ens vingui al cap un singular personatge, generós, hiperactiu, polifacètic, cada cop més integrat en les activitats lúdiques de Sitges. Però hi ha una faceta seva encara no prou coneguda entre els sitgetans. La música. I és de la seva música, que us voldria parlar. I del seu CD, intitulat POLO, que acaba de sortir al carrer i que és obra del tàndem format per Florenci Salesas i Eli Gras, tots dos creadors i únics integrants (actualment) del grup Motor Combo.

Vagi per endavant que, si bé la meva especialitat són els versos, no estic versada en música electroacústica... (em curo en salut per les inexactituds que pugui cometre). No fa pas gaire que vaig descobrir que els meus prejudicis sobre aquest tipus de música havien desaparegut, i crec que (com sol passar) va coincidir amb el mateix moment de reconèixer que els havia tingut.

POLO ve a condensar deu anys d’il·lusions, de creativitat a tota prova passada pel sedàs de múltiples dificultats, de concerts tan dispersos en el temps com intensos i cada cop amb més seguidors enfervorits.

Imagineu-vos sintetitzadors, seqüenciadors, percussió electrònica, piano, baix, guitarra, flauta, xilòfon, harmònica, carraca i diversos estris i joguines sòniques. I també dues veus, entre insinuants i angèliques, apareixent estratègicament, de tant en tant, amb insòlites i concises lletres que evoquen dualitats, contradiccions, tendreses, i subversions d’alt calibre (“me gustan las ruinas, me gusta envejecer”).

Imagineu-vos sons electroacústics a dojo i ritmes i esbossos de melodia ordits amb esperit artesanal. Imagineu-vos uns títols que per si sols ja aconsegueixen fer-nos les primeres pessigolles al cervell: Xino en bicicleta, Napoleó nen, Si parla italiano, Aneguet anegat, Orelles graduades, Hawai sustitos, Caspa indòmita, Elis-elis... Títols que són molt més que una referència, que estan fusionats amb els temes talment haguessin nascut junts o s’hi haguessin encastat a causa d’un xoc. Molts d’ells suggereixen situacions infantils i juganeres, però no ens en refiéssim pas: les bones pel·lícules de por saben fer por sense trons, amb sol... I tot i que Polo no en fa gens, de por, sí que pot causar-nos un pànic minúscul (títol d’un dels seus temes), una amenaça subliminar, un estimulant neguit d’origen imprecís que pot brunzir com un insecte en situacions d’aparent o hipotètica normalitat.

Per la banda dels temes alegres i planers, m’agradaria posar l’accent en Las zapatillas suecas, ben segur el tema més conegut entre els fans del grup i un exemple de tema comercial i alhora profund. D’una profunditat gosaria dir que filosòfica o metafísica, mèrit de l’Eli Gras, que n’ha fet la lletra. Una profunditat que, a poc que badem, se’ns pot passar per alt a causa del to absolutament distès i eixelebrat de la cançó. “Las zapatillas suecas se alargan según el pie” o “calientan según el frío” o “se aplastan según el peso”. I penso que justament aquestes seran les propietats de POLO quan arribi als oients. POLO serà en si mateix unes sabatilles sueques que per a cada un de nosaltres tindran efectes diferents. Permeteu-me, doncs, que us expliqui els efectes que el disc ha tingut sobre els meus... peus, i que convidi tothom a escoltar-lo i experimentar:

POLO de Motor Combo m’ha envaït com un cant a la flexibilitat agosarada, al desconcert mesurat, a la infantesa lúcida, a les dimensions sobreposades, a la quotidianitat excepcional, a la placidesa inquietant, a les sorpreses subtils, a la transgressió intimista, a les filigranes de l’obsessió, als contraris que s’abracen, a les fibres de la petitesa, als filaments de la passió infiltrant-se per totes les escletxes!

Cèlia Sànchez-Mústich

Una imatge recent de l'autora de l'article

Els cignes de la Platja Sant Sebastià de Sitges

ELS CIGNES DE LA PLATJA SANT SEBASTIÀ DE SITGES

Ja fa un parell o tres de setmanes que, cada dia pel matí, per la platja sant Sebastià de Sitges s'hi poden veure tres cignes. Sorprèn veure aquells sumptuosos palmípedes passejant la seva majestat per aquest indret en principi tan poc preparat per a unes aus d'aigua dolça. La seva presència, no cal dir-ho, provoca l'afluència de curiosos de tota mena. Hi ha qui aprofita per fotografiar-los (jo mateix), qui els dóna pa i galetes i qui simplement s'hi acosta per admirar-los.

Com sempre que es produeix un espectacle natural impresvist, els espectadors casuals aprofiten per comentar la jugada. La excepcionalitat del fet ajuda a trencar la barrera que normalment s'alça entre desconeguts.

--Diuen que els ha portat algú amb un camió i els ha abandonat...

--No, venen pel matí perquè volen. Cap el vespre tornen a la riera del camp de golf. És on acostumen a estar-s'hi. Ho vaig llegir a l'Eco...

--Pobres bèsties, estan espantades...

--Doncs jo les veig molt fermes. No tenen pas cara d'estar malaltes...

--Què dòcils! És deixen acaronar i tot. Un cop, en un estany, em vaig acostar a uns i em van fúmer una picada molt forta. Una mica més i em trenquen la mà. Tenen males puces els cignes. Aquest no, però...

--I no ha vingut cap zoòleg? Què hi pensa fer l'ajuntament?...

-- Què macos...

Tothom exposa les seves conjectures. Es fan bromes. Es comenta el que es veu, somrient, amb l'admiració.

Un gos se'ls hi apropa i els borda. Els cignes, fins ara pacífics, s'hi encaren i el ca fuig esverat davant aquells estruços fantasmagòrics i incomprensibles. Des de la banda propera al baluard de Miramar, un grup de gavines es miren els nous tres reis de la platja de reüll. Se saben prínceps destronats. Ara, al costat de la magnificència de la novetat el seu volum s'afigura ridícul.

S'alena una felicitat estranya. Aquell trio de desconeguts representa un respir màgic, estrambòtic, enmig tanta angoixa, tant de soroll, tanta agressivitat coneguda. Vivim una treva en tota regla. Tothom parla amb tothom, sí, però fora pecat fer-ho de política, de la crisi, de com la passem tots a casa nostra. Durant una estona, els grans ens sentim nens i els nens exerceixen de tals.

Al final, ens allunyem, mica a mica, amb la recança de deixar enrere un somni carregat innocència, però també amb l'esperança que la màgia es pot presentar en qualsevol moment.

Text i vídeo de l'espectacle SILUETES DE CARNAVAL 2012

SILUETES DE CARNAVAL, 2012

Text escrit basat en els personatges i genealogia creada per Xispun. Titelles basades en les creacions gràfiques de Pilar Mena.

L'espectacle d'ombres xineses es va representar el 10 de febrer del 2012 en tres sessions: la més suau de les 6, la que es pot veure aquí, de les 8, i la més forta, la de les 10 que, òbviament, és la que va fer riure més al públic.

Josep Milán: direcció, idea, creació i manipulació de titelles en directe.

Montserrat Gutiérrez: creació i manipulació de titelles en directe.

Bel Suñé: creació i manipulació de titelles en directe.

Florenci Salesas: Text, ambientació musical, veus dels personatges i percussió en directe.

ELS TORRES

Amb una música circense es formen les lletres de Xispun i la mona de la icona del grup balla.

ESCENA I

Un cop acabat el ball, sona una música d’envelat i entren les màscares.

MÀSCARA HOME: Balla senyoreta?

MÀSCARA DONA: Què li sembla que he vingut a fer aquí, sinó?

MÀSCARA HOME: Es poden trobar moltes coses aquí...

MÀSCARA DONA: Segur, però no em penso ajupir a recollir-les

MÀSCARA HOME: Ja les hi recolliria jo...

MÀSCARA DONA: Adulador... però m’agrada. Ballen en silenci

MÀSCARA HOME Per cert, balla molt bé vostè.

MÀSCARA DONA: Bé s’han de notar tants anys de ballet al Retiro i al Prado...

MÀSCARA HOME: I no només ballar. No li manquen bones armes...

MÀSCARA DONA: He passat pel Vietnam de la Lolita i la Fina. Ves en compte vietcong...

MÀSCARA HOME: No cal si m’ataca una fadrina de Sitges com tu...

MÀSCARA DONA: “Fadrina”! per fi un home amb un vocabulari al dia...

MÀSCARA HOME: A Sitges en som molt de moderns.

MÀSCARA DONA: Moderníssims... Parlant de modernor, ja saps qui són els Torres?

MÀSCARA HOME: És clar que ho sé!

MÀSCARA DONA: ... M’han dit que enguany organitzen el carnaval...

MÀSCARA HOME: ... Mmmmh, que assabentada!

MÀSCARA DONA: Què et pensaves? que jo sé fer servir com cal les antenetes. Petó

MÀSCARA HOME: Hum, i aquestes antenetes m’jaudarien a desvetllar els secrets de qui serà sa benaurada majestat Carnestoltes?

MÀSCARA DONA:...Només et diré que apart de benaurada aquest any serà espatarrant, bestial, hiperdotada...

MÀSCARA HOME: ... superdotada voldràs dir...

MÀSCARA DONA: ... quan dic hiper sé moooolt bé del que parlo...

MÄSCARA HOME: ... potser per què vas més que jo al Mercadona?

MÀSCARA DONA: ... no només per això, “fadrinet”... (com apart) santa innocència! Als homes se us ha d’explicar tot!...

MÄSCARA HOME: Ai, déu meu, quina dona més especial!

MÀSCARA DONA: Déu no hi té a veure res en això, carinyet...

MÀSCARA HOME: ... Saps que el Carnaval de Sitges es conegut a tot el continent europeu, l’africà, l’americà...

MÀSCARA DONA: ...Que em vols engegar un documental del Canal 33, ara?...

MÀSCARA HOME: ...fins en un poble molt petit del Kazakhstan...

MÀSCARA DONA: Ai! el Kazajhstan!... Jo, quan sento parlar de països exòtics, ja em poso tota calenta com una taca solar...

MÀSCARA HOME: Et posa calenta fins sentir parlar de Vilanova, eh...

MÀSCARA DONA: ... (canvi de rotllo i de to) Escolta maco, ves a ofendre a ta tia Francisca, la peixatera, que una serà calenta però no traïdora! No et fot, el cap...

MÀSCARA HOME: Em sap molt de greu...

MÀSCARA DONA: Vilanoví ho seràs tu, primitiu salvatge...

MÀSCARA HOME: Si us plau no te’n vagis...

MÀSCARA DONA: Ves a mocar-te amb uns kleenex del xino...

Les màscares surten

ESCENA II

Apareix un biombo, rere el qual s’hi amaga sa majestat Carnestoltes. El narrador parla.

NARRADOR: Des del segle XV, els Torres han estat sempre els encarregats d’organitzar el nostre Carnaval des de l’exili. La festa va anar creixent en tots els sentits fins que, com a tot arreu, va arribar la crisi. Enguany s’han vist obligats a retallar despeses i no s’ha pogut subcontractar empreses especialitzades a interpretar el personatge del Carnestoltes. En Carles Torres, fent ús de la condició d’immortalitat, ha decidit tornar de nou a Sitges per posar-hi remei. (pausa) Tornarà com el rei de reis veritable després de viatjar per diversos països, tot escampant fills...

Pausa i el rei es queixa i infermera surt, li posa una injeccció, però el Carnestoltes aprofita per desfogar-se sexualment amb ella. Ella marxa molt satisfeteta tot fent uns saltironets.

NARRADOR: ...Feia temps, s’havia acabat establint a Aul Dzhunis, una petita població situada a la regió kazajhstana de l’antiga Unió Soviètica. Allà hi va conèixer la seva actual i única muller, la Ramona Seminova, que sempre l’ha portat pel camí erecte.

CARLES TORRES: (canta l’inici de la cançó de Ramona, imitant a Louis Armsntrong)

RAMONA SEMINOVA: (ella surt) On s’ha amagat aquell coi, d’home? Segur que ja me l’està fotent amb la dona del Putin i amb la del Medvedev a la vegada, submergits en un mar de Vodka Moskovskaia!

CARLES TORRES: (Off, rere un biombo o similar, durant tota l’estona) Què coi rondines? Cada any igual! Què no ho saps al Carnestoltes no se’l pot veure abans de Carnaval? I va, prepara’t que anem cap a Sitges!

RAMONA SEMINOVA: Com si Sitges estigués aquí al costat i els trens anessin tan bé en aquell país. Aquí tenim el Transsiberià i el metro de Moscou, el millor del món. Però els catalans... amb tot aquell cacau dels traspassos... Encara no sé com acabarà tot allò...

CARLES TORRES: ... Deixa estar els trens! Jo sóc el Rei Carnestoltes i un Rei no l’agafa mai el tren... Hum, bé, depèn, que l’altre dia vaig veure unes chonis de Castefa que marcaven uns dallonsis que...

RAMONA SEMINOVA: Nyet, Carles!!! Si us plau! Un dia el fotré avall per les escales d’Odessa com als bons temps del Potemkin... Et prohibeixo que parlis d’aquesta manera! Aquest home és un vell verd! Me la fot amb tothom, tant és que sigui dona, home, animal, vegetal o mineral!

CARLES TORRES: Com un mineral de dura se’m posa a mi quan veig tot aquell bé de Déu que remena el cul en aquell poble collonut!

RAMONA SEMINOVA: Vols parar de dir bajanades i donar-te pressa? Fa hores que estàs més enganxat rere aquest biombo que la taca de Gorbatxev! Què farem tard!!! Dasvidanya. (surt)

CARLES TORRES: Molt bé, molt bé! Ja va, ja va... (cridant) Mister Spot!

MISTER SPOT: (entra) Sí, senyor!

CARLES TORRES: Prepari tota la faramalla publicitària, cagant llets. Cartells, anuncis per Ràdio Maricel, pel Canal Blau aquell dels collons —amb lo bonic que era la Tele Fot...— i fer bullir l’olla tot el que pugui. Pensi que aquest any no hi ha un putu duro i s’ho haurà de muntar tot amb material de reciclatge —ben a la moda dels ecopijos aquells que anirà, Juas, juas!!

MISTER SPOT: Sí, senyor!

CARLES TORRES: Vostè, Twitovic 2.0!

TWITOVIC 2.0: (entra) Digui’m senyor.

CARLES TORRES: Vostè, com a especialista en Internet i aquelles collonades de les xarxes socials, s’encarregarà d’informar a tot cristo que navega pel la xarxa. Que deixin una estona de fotre’s la dona els uns als altres amb els xats dels pebrots i parin atenció que venim a emportar-nos-les nosaltres, totes per mi, sense tant de feis, tanta piulada i tanta polla! Aquí les úniques piulades que valen són les que fa el meu ocellet! Juas! Juas! Vinga, a volar, que vull sentir més tit-tit-tit-tit- tits que quan l’Sputnik!

TWITOVIC: Sí, senyor! (surt)

CARLES TORRES: I vostè, Sam Mc Opla...

SAM Mc OPLA: Digui’m senyor.

CARLES TORRES: Què en farem de vostè? Hum... Vostè és una catàstrofe de músic... al Tú sí que vales, només veure’l, al Risto se li caurien els collons a terra i les ulleres li fotrien un pet més bèstia que el de la central de Txernòbil... però estem en crisi i no hem pogut trobar res millor. Què hi farem... Vostè s’encarregarà d’animar tot el cotarro amb musiqueta i xerinola sorollesca. D’acord? Doncs apa, a pencar! Es fa tard i a mi em fa mal la flauta de tan poc com la faig sonar! Al final se’m quedarà més seca que la puta mòmia del Lenin! Tots, entesos?

TOTS: Sí, senyor! (surten)

CARLES TORRES: Ah! Com ens hem de veure... Aquí, a corre-cuita, amb menys calers que mai, fins i tot competint amb els pòtols de l’estació, mirant de robar el seu cony de tetrabrik de don Simón de la butxaca... Però qui s’han pensat que som nosaltres? Qui s’han pensat que sóc jo, aquella colla de mindundis?

El Carnestoltes tus, Entra la infermera i torna a passar el mateix d'abans.

CARLES TORRES: Jo, el gran Carles Torres, de la noble estirp dels Torres! El carnestoltes més trempat i trempador de tots els que es fan i desfan! Ah, Sitges! Sitgetans i —sobretot— sitgetanes! Aquí vinc jo, el Carnestoltes Carles Torras, a fer-vos embogir d’alegria! Juas! Juas!

El Carnestoltes se’n va.

ESCENA III

A mida que parla el NARRADOR, es van posicionant tots els personatges de l’escena italiana. Al començament, una góndola travessa la pantalla.

NARRADOR: En Carles Torres i na Ramona Seminova van muntar l’empresa familiar “Viuda e hijos Carnavales Torres” amb la que van moure la festa per tot arreu del mon. (pausa) Cert dia que organitzaven el Carnaval de Venècia es van trobar a soles en una habitació del Palazzo Ca d’Oro. (pausa) Allà mateix, entre Spritz Apperol i Spritz Campari, van engendrar al seu primer fill, en Marco Torres, (pausa amb dos gemecs d’engendrament) Marco Torres, més tard conegut com a Marco Paquetti. Durant un Erasmus a Nàpols, en Marco va conèixer la Michaela Jackson, una siciliana descendent d’un americà mafiós. La Michaela i el Marco van formar una família que sempre va destacar pel seu refinament exemplar, tant en el llenguatge com en el compliment de les normes més estrictes dictades pel Papa di Roma.

MARCO PAQUETTI: Oh, estimate amanti miei, estimate matone miei... cada giorno quando mi llevo penso que meraviglia essere italiano e parlare italiano... que bella la nostra lingua....

LUCA CATUA: Sí, maestro.

MARCO PAQUETTI: L’Italiano... quel piazzere logopèdico! Se t’omple la boca ancora mai que como deixo aqueste due porca mala done quando gli repasso ambe la mia Torre de Pisa particolare...

DEBORA TANKAS i DEMANDA HUEVOS: Hi, hi, hi...

MICHAELA JACKSON: (entra) Sí, sí, tu parla tutto il que volei, que io sí que me fai uns farti de refregare il mio Colisseo ambe gli tuos tre pari de coglioni de de matone. Quelle cose que porten suls pantaglioni estan fati di màrmol di Carrara, no come il tuo tortellini minúsculo que e piu cargolatto e passato di moda que un Fiat Topolino!

MARCO PAQUETTI: Questa dona e una vera porca! Corpo di Bacco!

MAITE TORRES: (entra) Per favore! Vogeli callare un secondo, e comportate como persone educati?

MARCO PAQUETTI: Ah! questa e la mia fratella Maite! E piu intelligente que Leonardo da Vinci e di giovene estava piu bona que la Claudia Cardinale quando ancora no li penjaven le tetti fins el terra... (Maite surt)

MICHAELA JACKSON: Que terrible la mia vitta, esposata con questo degenerato, mafioso, prosziutto di terzera categoria. Marco!

MARCO PAQUETTI: Per servire a lei...

MICHAELA JACKSON: Ah, quando penso en le nostre ballerine,. espavilate e belle come la Madonna de Michelangelo. Sei tan gentile... Tutte elle sono il sole di questa casa, sempre e ripiena di sorollo per tutti le habitazzione...

MARCO PAQUETTI: Di sorollo no, amore mio, di vitta, vitta e emozione, di arte senza freno!

MICHAELA JACKSON: Di arte amatorio volei dire, trosso di porco! Que lo poso sentire di un kilòmetro de distanza, como si sente l’orolore d’un formagio calabrese!

MARCO PAQUETTI: Cosa buona il formagio calabrese, ambe un poco di lambrusco e pane con tomato n’hi ha per xupare il dito.

MICHAELA JACKSON: Questo huomo e un animale. Io mi quedo qui en non vengo a Sitges! Arri vederci! (Michaela surt)

MARCO PAQUETTI: Alora non vingis, pesata! Questa dona e boja como una regatora senza forati... E bene, que porrei io fare? Ai ascoltato que questi anno Quella povera gente non ai d’argento, que la caixa de l’ajuntamiento està escuratta e estan tratando d’arrancare une miserabile monede ni que sigui de l’imposto de l’aqua o de la merda qui recollen per le case.... Sorte tengo d’estare con gli miei huomi di confianza, le tre matone piu gentile e serviziale di tutta la bota italiana. Luca Catua, Tomassi Gala e Tonino Foglia...

ELS DOS MATONS: Signori...

MARCO PAQUETTI: E també ambe le mie due amanti, le piu belle farfalle di tutta la Citta Eterna di Roma e la flotante Venezia, le miei gondole bamboleanti, que mi posi la mia columna vaticana piu trempata que gli canone de Navarone! Devora Trankas e Demanda Huevos. Le due sono bella e un poco tonti. Ma perche vorrei io una testa con cervello si e capaci di fare une mamate piu xuclatori que un recaudatore de l’Estato Espagnolo?

LES DUES AMANTS: Signori...

MARCO PAQUETTI: E bene, noi haviamo d’anare.. Venga, venga, presto! fuggi via tutto il mondo, que ens esperen a Sitges tutti il sitgetani afamati di carnavali! (cantant) Arrive derci Romaaaa.

Surten tots en desbandada, com poden i entren les ballarines.

MAITE TORRES: Andiamo ragazze! Recordate come anava la música, le passi, tutto?

LES ALTRES. Ma o meno...

MAITE TORRES: Pensate que haviamo d’assajare molto bene! Non podiamo fare il ridiculo in fronte di un publico tan seletto como el sitgetano. Alora, andiamo a comenzare. Uno, due, tre i...

Ballen un breu número i surten.

ESCENA IV

L'sky line d'una ciutat americana llisca al fons mentre van apareixent en Lluentó, Jean Culan, Pier Oli i Tess Finter, surant en l'aire com els superherois clàssics.

NARRADOR: En Carles i la Ramona encara tindrien un altre fill: en Lluentó Torres. En Lluentó va néixer durant el Carnaval Gay de Sant Francisco, als lavabos de la mansió dels Salkin, productors de Superman I (pausa i “Please” amariconat). Ara roman als Estats Units a on exerceix de superheroi rosa al costat dels seus companys Jean Culan, Pier Oli i Tess Finter, uns mascles a l’alçada de les circumstàncies.

PIER OIL: Pleeeeease, pleeease!!!

LLUENTÓ: Oh, my God! Aquest Pier Oil sempre va amb els Walkman i s’entera de res! (amb això justifiquem que no parli en tota l’estona) Ai! How excited em trobo! Per fi ha arribat el Carnaval de Sitges!

JEAN CULAN: Oh, dear Lluentó, quina sort poder-hi anar! How cool és Sitges!

TESS FINTER: I Nosaltres aquí, Jean Culan, mentrestant, florint-nos perseguint dolentots. What a shit, man...

JEAN CULAN: Oh yeah, Tess Finter. Si al menys ens floríssim entre flowers...

TESS FINTER: ...and butterflies volant per entre els meus cabells daurats...

JEAN CULAN: Però si no tens els cabells daurats, honey...

TESS FINTER: I have els meus cabells amb tots els colors del rainbow, my love. A diferent colour every night...

JEAN CULAN: ... Oh yes, it’s sooo beautiful! Però a Sitges no veuran ni els teus colors, Gay Man, ni els meus, ni per la night ni per el day. Haurem de restar aquí in the US.

TESS FINTER: Yes! quin avorriment els US, Jean Culan: amb Hollywood, Broadway... el Gran Canyon del Colorado no es pot comparar amb la bellesa de les costes del Garraf...

JEAN CULAN: ...Las Vegas, la Mafia, l’Arnold Schwazzenager, Walt Disney congelat per Pescanova...

TESS FINTER: Oh, yes! No pots anar enlloc sense avorrir-te... Com m’agradaria veure tots aquells bears, els ossitush, tan peludets i calbets de la White Subur...

LLUENTÓ: Can you Stop de dir bestieses? És clar que vindreu a Sitges amb mi.

TESS FINTER: Really?

LLUENTÓ: Of course, really! Jean Culan, Tess Finter, Pier Oli, què hi faria jo allà sense vosaltres, els meus estimats companys. No ho veieu que I need you? I love you both amb tot el meu heart, my friends.! Què dic my friends? My brothers!

JEAN CULAN: It’s so beautiful això que acabes de dir Lluentó!

TESS FINTER: De debò que podrem venir a Sitges?

LLUENTÓ: I tant que sí!

JEAN CULAN: I veure la Sireneta del Pere Jou posada un altre cop in front of the sea com l’Estàtua de la Llibertat!

LLUENTÓ: Yeah!

TESS FINTER: I el nou drac restaurat amb uns colors encara més gai dels que tenia?

LLUENTÓ: YEAH! YEAH, YEAH!

JEAN CULAN: Then, no perdem més temps i anem a Sitges!

TESS FINTER: Anem! Let’s go!

LLUENTÓ: Let’s go to Sitges!

Canten la cançó Let’s Go To Sitges.

TOTS: Night, summer night in San Francisco

I can resist it hot, hot moon

I found my baby, but she's not there

I am so hungry, I wanna sing

Hey, let's go to Sitges

Come on, let's go

Hey, let's go to Sitges

Let's go tonight!

Let's go, let's go, let's go!...

Surten

ESCENA V

Parla el narrador. En un ambient segle XVIII, entren en Ricard Patís i Madame Champieau.

NARRADOR: En Carles Torres va tenir un germà, en Ricard Pastís Torres. Durant la seva estada a París va conèixer la Madame Champieau, a qui va encisar amb la promesa que algun dia seria rei del Carnaval. Tots els seus parents mascles ho havien estat. Amb ella va formar una família, un grup decidit i acostumat a enfrontar-se a tota mena de situacions, sense que se’ls caigués els anells...

Pausa i esperar a que s’obri el vano

RICARD PASTÍS: E-mail de mon frere! Aquest any haurem d’anar tots a Sitges per muntar toute le Carnestoltade.

Pausa i esperar a que s’obri el vano de Mdme. Champieau.

MADAME CHAMPIEAU: Ricard Pastís Torres, Mais ça c’est pas possible! Allò és un poble bàrbar, encara més que le petit village d’Asterix!

RICARD PASTÍS: Oh, ma cheri, ça c’est vrai, oui. I tot està ple de barbuts calbs que no es posen desodorant...

MADAME CHAMPIEAU: No es posen desodorant! Sacre bleu! Salvatges!

RICARD PASTÍS: Però no podem renegar de la nostra identitat, mon amour. Nosaltres portem sang sitgetana al nostre interior.

MADAME CHAMPIEAU: Jo a la meva sang hi porto champagne Möet Chandon, no aquell fluid rústic, ple de Malvasia, ni parlem aquell patois de pagesos, ce chose... le catalan!

RICARD PASTÍS: Oui, Je sais que pot arribar a ser repugnant, però hi hem d’anar. En Carles m’ho demana i ens devem a la família.

MADAME CHAMPIEAU: La família, la família... Com si t’importés gaire la família quan te n’anaves al llit amb aquella bagassa de la Katherine! Putain!

RICARD PASTÍS: Ja et vaig demanar perdó comprant-te aquell vestit de Christian Dior i la bossa de Louis Vutton, chèrie...

MADAME CHAMPIEAU: Christian Dior? Louis Vutton? Però si eren unes imitacions que havies comprat a un argelí pied noir a la parada del Metro de L’Opera!

RICARD PASTÍS: Què volies? Estem en crisi!

MADAME CHAMPIEAU: Volia que el teu Concorde parés d’aterrar en qualsevol aeroport que se t’obrís de cames enlloc del meu! Cochon!

RICARD PASTÍS: Però si les teves cames estan més tancades i petrificades que les d’una escultura de Rodin!

MADAME CHAMPIEAU: Ça c’est surrealiste! Surrealiste, dadaiste e post-impressioniste!

RICARD PASTÍS: Pas question! Ens en anem a Sitges, peti qui peti. Es tracta d’una emergència familiar!

MADAME CHAMPIEAU: Ara en diuen emergència familiar anar a tastar totes les pommes de terre sitgetanes! Fa mil anys que no em fas un petó!

RICARD PASTÍS: Abans besaria en Jean Marie Le Pen! Mon dieu... Mini Baby Bel! (pausa) Petit Ècolier! (pausa) Venez ici! (Entren els dos fills)

PETIT ECOLIER: Papan, Petit Ecolier m’ha trencat el volant del meu Peugeot!

MINI BABYBEL: Això no es veritat! Ja te l’havies carregat abans fent l’amour amb la Katherine!

RICARD PASTÍS: No fotis que em fots banyes amb la Katherine mon fil!

PETIT ECOLIER: C’est pas vrai, papan! La Mini Babybel està gelosa perquè al seient del seu Citroën no hi cap el seu cul gros!

MINI BABYBEL: Has ecouté el que m’ha dit le Petit Ecolier, maman?

RICARD PASTÍS: Ce me’n fout! Deixeu estar totes aquestes ximpleries! Tothom a preparar les maletes que ens en anem ara mateix cap a Sitges. Allez! Allez!

PETIT ECOLIER: Quoi? Però si he quedat per anar a un concert del Jean Michel Jarre amb la Katherine!

MINI BABYBEL: I jo una desfilada Prêt a Porter de Chanel!

MADAME CHAMPIEAU: Le votre pere no atèn a raons fills meus. Però en aquest cas em sembla que l’oncle Carles ens necessita a tots..

MINI BABYBEL: Booooo...

RICARD PASTÍS: Ja ho heu sentit! Per fi la votre mere ha dit una cosa amb seny. ..

MADAME CHAMPIEAU ...No m’ho agraeixis que ja m’ho pagaràs, cochon de merde...

RICARD PASTÍS: Au! vinga. No tenim més temps a perdre. Tothom en position et tactique, aerodynamike! com al Tour de France! (els altres es van posicionant en fila darrere d’ell) Allons i les enfants de la patrie! Que le Carnaval de Sitges et arrivé! Au revoire, com va dir Voltaire llençant son chapeau per l’air!

PETIT ECOLIER: (Mentre se’n van) No va ser en Louis de Funes qui va dir això, papan?

RICARD PASTÍS: Fermez la bouche, imbecílle! Vinga! Allez, allez!

Surten

ESCENA VI

Mentre el narrador parla, s'alça l'escenari de la Punta de Sitges i entra l’alcalde.

NARRADOR: Sitgeeees, playa de Oroooo (cantant) Després d’un llarg viatge, els membres de la família Torres, escampats pel món, acudeixen a la cita carnavalesca amb puntualitat britànica. El nostre estimat batlle els rep amb els braços oberts i el cor ple d’emoció, tal com pertoca a la primera autoritat sitgetana.

ALCALDE: Ja fa un dia que haurien de ser aquí i encara no ha vingut ni la guia del paraigües! Com no s’afanyin això serà un desastre. Ja prou problemes tinc amb aquest coi de crisi que a sobre no puguem celebrar el carnaval per manca de Carnestoltes... Ai, senyor, déu meu, que encara m’hi hauré de tornar a posar jo... però no, això no pot ser... Ai, com m’he de veure, de Don Juan Tenorio a Muerto sin velatorio i de Carnestoltes a Carenesmortes... Ja m’imagino la crònica del Morando a l’Eco: “El carnaval d’enguany ha representat un notori enterro de la sardina de principi a final, vatua l’olla! Vostès ja m’entenen”... Sort que amb aquest trajo negre que porto ja passo per l’enterrador. (Se sent bullici) Oh, què és això? Què senten les meves orelles? Ja són aquí, per fi! O potser són aquells trinxeraires tocacampanes de l’Ateneu que ja destrossen el local de Sant Bartomeu el dia que l’inauguren!

Entren tots per tot arreu. Sona xilòfon.

CARLES TORRES: Ni tocacampanes, ni tocaxilòfons! Aquí estic jo, el gran Carles Torres, vell, fotut, cansat, fet una coca, però encara amb ganes de tocar-te els collons a tu i a tota la teva colla d’arrapapats a la poltrona!

ALCALDE: Benvingut, oh! Senyor Carnestoltes, però no li puc permetre que digui això! Penquem com a esclaus dia i nit...

CARLES TORRES: Sobretot de nit, lladregots, que us conec!

ALCALDE: Això és injust! Fem molta feina que no es veu!

CARLES TORRES: Millor que no es vegi o el poble us desterraria a tota la banda a una illa salvatge o, molt pitjor, a Vilanova!

ALCALDE: Hem redreçat la palmera de l’ajuntament!...

CARLES TORRES: Doncs jo la veig igual de torta. Una altra cosa us heu redreçat, bandarres.

ALCALDE: No és veritat, abans ho estava molt més!

CARLES TORRES: Però que dius, muixigango? Si qualsevol dia ens esclafarà el senyor rector o el Miret un dia d’aquests que surt tot esverat de l’arxiu!

MADAME DE CHAMPIEAU: Doncs jo trobo moltes millores, m’agrada l’estàtua de l’Alfaro de la rotonda...

CARLES TORRES: Però que diu aquesta boja gavatxa? La gasolinera de Can Perico sí que era bonica!

MADAME DE CHAMPIEAU: ...I el Corasón Partío, també c’est beau. Quedaria molt bé al Centre Georges Pompidou...

ALCALDE: Això ho van posar els socialistes!

CARLES TORRES: Calla tu, mitja-tita! Si vosaltres tinguéssiu calers em plantaríeu una carrinclonada d’aquelles del Lladró de la mida de la cigala del Colós de Rodas a cada rotonda!

ALCALDE: No és cert! Tenim molt bon gust artístic nosaltres també!

LLUENTÓ: On són els bears-ositush? I can’t see anyone still!

CARLES TORRES: Què diu aquest marieta de pessebre? Treu-te la fava de la boca, maca, que se’t pugui entendre!

LLUENTÓ: On són les plomes?

CARLES TORRES: Coooollons, quin personal m’ha tocat! Ja estic ben arreglat jo, també!

LLUENTÓ: És veritat. No veiem nothing del que ens esperàvem trobar!

MARCO PAQUETTI: Questo maricone a tutta la razone...

MADAME CHAMPIEAU: C’est vrai. Aquest carnaval serà una merde

MARCO PAQUETTI: Fuora inventi estranyi! La gente vole vedere ragazze amb grandi tetti e culi bamboleanti al ritmo espatarranti de la Rafaella Carrá!

MADAME CHAMPIEAU: I beaucoup de carrosses plenes de glamour com les de le roi Louis XVI!

LLUENTÓ: I plomes! Molts plomes! Plomes by everywhere!

CARLES TORRES: Voleu parar de ploriquejar com a iaiones? Quina vergonya de família! Sou pitjors que els polítics que venim a criticar!

MADAME CHAMPIEAU: No fotis, cunyat!

CARLES TORRES: Calla tu, Carla Bruni de costellada! Deixeu tots de protestar i anem per feina! Demostrem a aquests carallots del que som capaços els Torres amb quatre quartos! Què ens retallen? Doncs retallats anirem! Què ens la tallen? Doncs ja ens tornarà a sortir, i més retrempada que mai! De més dures n’hem passat i sempre ens en hem sortit i més dura se’ns ha posat! És temps de carnaval, no de funeral! El carnaval és alegria, disbauxa i bon humor! El pobre se’n riu del ric i el ric se’n riu de l’altre ric! Els socialistes dels convergents i els convergents dels socialistes! I tothom dels submarinistes, els surfistes i tota mena d’istes...

ALCALDE: Quin discurs més bonic. M’estic emocionat i tot!

CARLES TORRES: No et confiïs tu, mussol de campanar, que ja et tocarà el rebre de debò. Això d’avui només ha estat l’aperitiu... Con deia, rieu-vos tots de tots: els homes de les dones i les dones dels homes! Els pares dels fills i els fills dels pares! Els casats dels solters i els solters dels casats! I al final, quan tots plegats portem la màscara ben aferrada a la cara fotrem una mascletà que s’hi cagarà la mosca! Les nostres rialles pujaran cap el cel i faran miques els núvols, els llamps, els trons i tot el que ens surti dels collons! I dels ovaris! Siguem dignes dels nostres ancestres centenaris! I ara tothom a cridar amb mi, des del més petit al més gran, del més alt al més baix, del més llest al més animal! Visca Sitges i visca el seu Carnaval!

TOTS: Visca! (Tots ballen al ritme del Sitges Carnaval. En acabar s’apaguen els llums i s’acaba l’espectacle).

FI