Lligant d'alguna manera amb l'escrit del post anterior, avui rescato un altre fragment de l'obra de Cèlia Sànchez-Mústich. En aquest cas es tracta de "Diagnòstic Lluna nova" (Premi Don·na de Narrativa 1993), dietari novel·lat on l'autora narra l'experiència de cinc mesos d'hospitalització de sa mare a causa de la declaració d'una llarga malaltia. Al llarg del llibre, la Cèlia ens descriu moments tendres, punyents, fins i tot divertits, i exposa les seves reflexions amb l'aparent facilitat habitual i una visió inconformista i exploradora que es nega a quedar-se a mig camí, allà on la major part de tots nosaltres ja consideraríem haver-hi trobat prou material literari i filosòfic.
Aquí, l'escriptora (en aquest moment precís acaba de passar alguna desgràcia que trasbalsa l'hospital on es troba com a acompanyant i on ha fet amistat amb altres interns) reincideix en el tema dels "camps de desconcentració", extret d'"Il·lusionistes del futbol" (2007), tractat en el post anterior, des d'un altre angle. El text és del 1993, però de dolorosíssima actualitat, malgrat que això ja no ens hauria de sorprendre:
Diagnòstic Lluna nova (fragment del capítol VII)
de Cèlia Sànchez-Mústich
Hi deu haver hagut alguna desgràcia, un accident. Quan he engegat el televisor ja havien donat la notícia. Ara parlen de no sé quin ministre que ha anat a l'hospital a interessar-se per l'estat de salut de cadascun dels supervivents i a intercanviar impressions amb ells.
Penso en tu, que vas trepitjar la fosca frontera en un llit de residència, absolutament sol. I també penso en tu, Juan Antonio. I en tants d'altres.
No puc deixar de donar voltes al mateix. Quan les persones ens morim "en grup", enfardellats (sigues-li bomba, accident d'avió o terratrèmol) se'ns compadeix individualment i a les nostres famílies se les conhorta de forma abassegadora (si més no, de paraula) una per una. Tanmateix, quan és "un per un" que ens morim o patim alguna desgràcia en solitari, aleshores la compassió esdevé global, sobreentesa i mai no expressada. No, no pretenc que els reis i els ministres i els alcaldes visitin cada casa on hi ha una defunció, ni tampoc que deixin de donar el seu encoratjament als afectats per qualsevol tragèdia que, per les seves dimensions socials, espectaculars, s'ha fet prou coneguda. Però em rebel·lo amb la desproporció d'aquestes exhibicions de condol personalitzat, envers unes persones que no són amics ni tan sols coneguts d'aquells que el practiquen.
Em molesta no pas que s'emplenin primeres planes al voltant d'una tragèdia que ha patit el cos social (nombre elevat de víctimes, rellevant personalitat d'algun dels protagonistes...) sinó que es doni una importància desmesurada a cadascun dels afectats en particular. i em sap greu, justament perquè la té, perquè totes les morts afecten un ésser humà, i per a ell, és la seva, és l'única. I no es pot compadir de forma individualitzada, públicament la mort d'uns afectats per X sense ferir la sensibilitat de tots aquells que pateixen anònimament la desgràcia a casa seva. I ja no en parlem si aquesta desgràcia prové d'una manca de justícia, precisament social.
En aquests moments m'entren unes ganes imperioses de consolar algú. De tancar el televisor i entrar, omnipresent, a cada casa on hi ha un dol -de manca de vida, de manca d'amor, de somnis vençuts...
