Monarquia Catalana... per què no?

El tendre personatge The Little King del gran Otto Soglow (1900-1975)

The Little King of Catalonia. Why not?

No comprenc tot aquest enrenou amb la República, l'entusiasme de tants catalans per abraçar i petonejar la tricoloritat espanyola. Amb tot el que han hagut de patir amb els règims de tradició rància, tirànica "vivanlascaenista", pobres, els amics espanyols els entenc, i els dono tot el meu recolzament. Però aquí dalt? Amb l'historial de ganes d'exterminar-nos i el menyspreu i odi que per la nostra llengua van mostrar la major part dels més venerats polítics de la Segona República Española, les ganes que ens tenien, per què? Sincerament, no ho sé veure. Però tampoc acabo d'entendre aquesta necessitat absoluta que una Catalunya independent hagi de ser, sí o sí, una república democràtica. Gent que en sap molt més que jo de política d'entrada m'han convençut que sembla el règim menys injust possible. Hi ha, però, exemples que fan trontollar la defensa d'aquest punt com a veritat absoluta. Quan des de Catalunya es parla de lluitar per la independència sempre es fa pensant, únicament i exclusiva, en muntar una república catalana. Molt bé, si l'independentisme català ho té tan clar, té aquesta fal·lera pel punt republicà, no seré jo qui hi posi pegues. Si vas a mirar, acostumo a votar (amb un nivell d'escepticisme, d'esperar-ne res, total) un partit que entre les seves sigles té l'adjectiu republicà. Però penso que no n'hi ha per tant. Si la independència hagués de passar per un règim monàrquic, tampoc m'hi oposaria, mentre se'ns prometés un mínim de justícia (cap règim pot garantir res que no sigui aquest mínim: no crec en màxims). Hi he pensat a arrel d'una pregunta (força més provocativa que la meva, val a dir: David, com et passes!) d'un home que admiro moltíssim. La meva va adreçada en exclusiva als independentistes catalans de bona voluntat, aquells als qui suposo els hauria de ser menys difícil de respondre: 

-Què preferiríeu, una Catalunya independent monàrquica o una Catalunya no independent dins una Espanya republicana? 

Els unionistes, per descomptat, teniu tant de dret a comentar i dir la vostra com aquells, però,  tot i que les vostres observacions serien molt interessants de llegir, per raons òbvies la vostra resposta a la pregunta ja la sabem, i la trobo lògica. Jo ho tinc claríssim No crec que la Gran Bretanya sigui menys democràtica que França (i mira, mentre França ha exterminat o fet agonitzar tota la seva diversitat lingüística, Gran Bretanya -que déu n'hi do- com a mínim ha pactat un referèndum d'independència per a Escòcia) i la major part dels països més admirats per la seva democràcia real, l'eficàcia del seu sistema educatiu i constant exemple de modernitat mental (el pack gairebé complet del "Nord enllà" d'Espriu: Suècia, Noruega i Dinamarca, més els avançadíssims Països Baixos, entre d'altres més de fer riure, d'acord, com Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein i la més caòticament divisible Bèlgica) malgrat que alguna d'elles l'extrema dreta hi està fent estralls a les urnes, són monarquies. Però bé, que jo sàpiga, el partit del senyor Le Pen, en la molt republicana i culta França ja em direu on l'hem de classificar dins l'espectre ideològic. El fet és que, precisament com que som Catalunya, suposadament un país imaginatiu (Dalí, Gaudí i altres figures internacionals han inspirat generacions d'humans a abraçar els al·lucinogens, i això que no coneixen en Pere Calders...), caldria que la nova monarquia es regís per unes normes elementals. Els polítics, president electe al capdavant, continuarien sent els qui treballarien en tirar el país endavant, discutint i prenent les decisions difícils i serioses, que jo sóc incapaç d'entendre i assimilar i que ens afectarien a tots de veritat. La feina del rei i la seva família seria una altra molt diferent. Evidentment que els detalls dels següents punts es poden discutir, però jo tinc les meves propostes. Aquí van:

Exemple de pàgina de The Little King, on l'estil minimalista, geomètric i l'humor estoic (de forta influència keatoniana) s'hi fa pal·lés amb evidència

Decàleg d'obligacions i funcions del rei (o reina) català

1- La feina del rei (o reina, o qualsevol variant genèrica possible gràcies als avanços de la ciència) seria únicament representativa, per donar un aire protocol·lari i xiroi a les relacions internes i internacionals. 

2- L'existència de la institució hauria d'exercir una influència mínima en l'augment de la burocràcia. La imprescindible referent a la institució hauria de produir en el ciutadà, cada cop que aquest se la trobés en un punt que l'afectés, una rialla o un somriure.

3- Les funcions del rei s'haurien de delimitar d'una manera clara. De cap manera l'haurien de permetre aspirar a assolir  poder legislatiu. S'ha d'evitar a tota costa que la institució que representa no se li pugi al cap i pretengui muntar una tirania. S'hauria de conformar a satisfer el seu ego a través de les aparicions a la premsa del cor i faramalles similars.

4- La figura i la família reial serien honorades amb tota el paripé verbal adient i es prohibiria tot atac físic en contra seu . A tal efecte, si li atorgaria un servei de seguretat raonable, aquí sí, l'habitual reglamentari en personatges públics: no en tot cal ser original. Aquests honors tindrien, però, una contrapartida. En el contracte firmat, tant el rei com tota la seva família, haurien d'acceptar tota mena de caricatures, insults i vexacions per part de la premsa i el poble.

5- Els discursos reials haurien d'estar escrits (o supervisats, en cas que el monarca ja tingués prou vis còmica) per un escriptor guionista especialitzat en l'humor, la ironia i l'absurd.

6- El càrrec de rei seria vitalici, o s'allargaria fins allà on li piqués al personatge. La successió seria de caire sanguini (descendència directa), o es podria provocar de manera, més o menys, violenta per part del poble a través d'una revolució de caire funcional, a la manera que marquen els llibres d'història.

7- El rei i la seva família rebrien un sou digne, però sense exageracions (una mica més del que cobra un mestre de secundària resultaria suficient: no cal matar-los de gana, tampoc).

8- El poble finançaria una vivenda digne, de compra o lloguer, perquè la família reial hi visqui. A tal efecte es recomana una porteria d'un edifici de l'Eixample, o similar. Si tingués un pati interior on el rei pugui esbargir les cabòries, regant les seves plantetes i meditant sobre la fatuïtat de la vida, seria ideal.

9- El cotxe oficial podria ser un Citroën 2cv o un Mehari. Vehicles de baix consum, manteniment econòmic, simpàtica figura, excel·lent suspensió i amb sostre descapotable, utilíssim perquè el monarca pugui saludar dempeus al poble, en qualsevol desfilada de caire militar o folklòric.

10- A casa seva, pel carrer, a la seva feina o quan anés a donar molles de pa a les oques de la catedral, el rei podria anar vestit com vulgui (fins i tot en bermudes, si la calor ataca de valent), però en els actes oficials tant ell com la família hauria d'habillar-se amb els vestits de gala (barretina, espardenyes, mitges de cotó, faixa i armilla de luxe, trabuc opcional, etc.)

Segur que ens sortiria molt més barat i operatiu tenir una monarquia que seguís aquests preceptes (o uns altres a debatre i votar en un referèndum) que muntar una feixuga i escleròtica república a l'estil francès, amb el seu president, amb les despeses terribles que comporten els seus fastos. Jo crec que a més seria una bona oportunitat de donar un exemple al món que no cal seguir les normes avorridíssimes establertes per la història i i que es pot jugar una mica a combinar elements nous i obsolets d'una manera imaginativa. El que sigui, amb tal de ser independents i poder cometre els nostres errors a gust, sense la imposició d'errors aliens. Per descomptat, als amics espanyols els desitjo el millor, que facin el que vulguin. Seria de lesa humanitat per par nostre, però, deixar una porta oberta a assessorar-los en el tema. Potser una monarquia d'aquesta mena els podria interessar, també, i nosaltres, amb la nostra experiència, ja els podríem informar dels pros i els contres.

Ah! i finalment, una picada d'ullet als amics anarquistes. Ja ho sabem que tot això dels estats i tal no deixa de ser una mentida fastigosa, tant del sistemes capitalistes assedegats de cobdícia com dels comunismes rovellats i corruptes i que algun dia s'hauria d'acabar. Ja ho sabem que per assolir un món feliç s'hauria d'aniquilar els estats, esfarinar tots els diners, convertir tots els polítics del món en pastors de cabra pirenaica, cremar totes les banderes, fer parlar esperanto a tothom, dinamitar tots els museus i biblioteques i enderrocar l'edifici de l'ONU. Només demano que, si us plau, després de tants segles d'anar veient com en el món tal com ha funcionat com fins ara només existeixes si oneja la teva puta bandereta davant l'edifici aquell, em faria com una mica d'il·lusió veure que els turistes s'adonen que per una moments Barcelona és la capital d'un país anomenat Catalunya, on hi ha una llengua pròpia, amb la seva literatura i a on, a part de matar toros i ballar sevillanes, hi ha unes tradicions especials. I un cop haver viscut durant uns anys aquest somni, endavant, enderroqueu i afuselleu tot el que vulgueu (a mi inclòs, per petit burgés desvagat i subvencionat per la seva pietosa família o qualsevol altre excusa) i acomplim el vostre somni de justícia completa.

Mentrestant tot això arriba, o no, jo mateix em proposo a ocupar aquesta figura. No em demaneu mai que em dediqui a la política, perquè no vull conduir cap país a la ruïna i a la degradació moral. Però ser rei en les condicions que proposo, caram, ara mateix hi firmaria. Doneu-me una mica de temps per entrenar els meus fills en el bullying al qual els sotmetria la premsa, i prou. Per tant, si aviat tenim un nou país per estrenar i us cal un monarca, ja sabeu on trobar-me.

Groucho Marx: un text seriós d'un home molt seriós

Julius Henry Marx (1890-1977), més conegut pel seu nom artístic Groucho Marx, convertit en un ciutadà anònim sense el maquillatge

Vull creure que no m'hauria de barallar amb gaires proïsmes per consensuar que Julius Henry Marx (1890-1977), molt més conegut pel nom artístic de Groucho Marx, és un dels grans monuments de la història de la comèdia, en qualsevol de les seves formes. El personatge còmic que va crear al costat dels seus germans, immortalitzat en un corpus cinematogràfic desigual però únic, ha tingut una influència tan gran, a tots nivells, que no se n'hi poden escapar ni els seus detractors ni els humoristes (en cas que n'hi hagi algun) que el desconegui. Groucho Marx (va, diguem-li Groucho, això de Julius fa estrany) va ser molt més que aquella estrambòtica caricatura de capitalista descapitalitzat, amb cigar havà als dits, ulleres rodones i bigoti pintat, que desconcertava/aniquilava tothom qui trobava pel davant amb les seves pulles sarcàstiques, destructives i autodestructives, bombes de corrosió immediata, on s'hi barrejava, en suïcida i divertidíssima contradicció, l'arribisme més descarat amb una actitud revolucionària, sense cap ni peus, contra tot ordre establert, amb l'excepció de les dames que, eventualment afegides al pack anterior, quedaven desorientades per uns impossibles intents de seducció. Julius va ser un home molt diferent al Groucho que ell mateix no parava d'alimentar, en memorables aparicions televisives. Pare i marit formal (sempre que podia), persona discreta que preferia la intimitat de la seva llar a la vida social i que passava llargues hores llegint i practicant escales amb la guitarra, va escriure una bri de literatura humorística (i no tant) esplèndida. Groucho i jo (Groucho and Me, 1959), un dels meus llibres favorits (ai! si tots els llibres mediàtics fossin així!), destaca molt especialment. Avui em ve gust vull difondre aquest fragment extret del capítol Unes pallassades no previstes al número. En ell, barrejat amb aquell humor que al nostre home li surt pels porus encara que no vulgui, hi deixa anar unes quantes reflexions i observacions molt serioses i profundes sobre una de les parts fosques de l'ésser humà. En broma, en broma, punxa.

Parla Groucho:

Unes pallassades no previstes al número

(...)

No recordo el seu nom, però un famós filòsof misantrop, després d'una nit de profunds pensaments (i de tallar-se  tres cops mentre s'afaitava) va anunciar a un món indiferent que ningú era completament desgraciat davant el fracàs del seu millor amic. Hi ha prou veritat en aquesta àmplia generalització com per fer que la majoria de nosaltres ens sentim culpables, i certament pot ser aplicada al món de l'espectacle. En el decurs dels anys, he observat massa exemples de la inhumanitat de l'home cap a l'home perquè pugui discutir l'afirmació del filòsof. (...)

Havent format part únicament a la professió teatral, ignoro com reacciona davant l'èxit o el fracàs la gent que es dedica a altres activitats. Però estic segur que una gran part d'enveja entra dins el maquillatge de gairebé tothom.

El negoci teatral és una professió molt variable. L'estrella d'avui és sovint el captaire de demà, i viceversa. Probablement m'apedregaran pel que vaig a dir, però tinc la impressió que un fracàs sonat a Broadway proporciona alegria i alleugeriment a una part substancial del món de l'espectacle. Això no significa necessàriament que, al matí següent d'un fracàs d'aquesta mena, tots els productors, directors i actors surtin al carrer a ballar un fandango ( o, si són comunistes, una masurca), però la veritat és, ras i curt, que gairebé tot el món se sent inquiet quan un productor rival no només es destaca de la massa, sinó que continua fent-ho. Al món de l'espectacle l'èxit permanent resulta imperdonable. El fracàs demostra de manera concloent que el que acaba de caure no té més talent que la resta del ramat, i que la majoria d'èxits han estat pura sort.

He assistit a banquets de Hollywood i he observat els mal dissimulats centelleigs dels ulls dels meus amics mentre comentaven alegrement la crítica d'una nova pel·lícula dolenta, o la notícia que, a causa de la seva baixa audiència, l'espectacle televisat de Joe Blow havia deixat de ser patrocinat per X. Exceptuant a les persones a qui afecta, ningú es tira per terra i es posa a plorar. He vist actors (homes que han vigilat acuradament la seva dieta durant mesos) trencar sobtadament la continència i devorar un banquet que hauria honrat Enric VIII, només perquè havien sentit una notícia dolenta respecte a un competidor.

He de confessar amb vergonya considerable que la meva reacció davant el fracàs d'algun dels meus contemporanis no he tingut tons tan elevats com, diguem-ne, els pensaments del doctor Schweitzer. És molt desconcertant per a un còmic estar assegut al seu camerino i escoltar un altre comediant que mata de riure al públic. "Bravo" és una paraula magnífica quan es dirigeix ​​a un mateix, però una exclamació bastant desagradable quan la llancen a un competidor. Si jo fos un bocamoll, podria parlar d'una estrella que solia tancar la porta del seu camerino i després obrir l'aixeta del lavabo només per assegurar-se que el so dels aplaudiments o de les rialles que arrencava un rival no arribaven als seus insegurs oïdes .

En resum, cap actor vol que una altra persona triomfi més que ell. Això serà negat amb vehemència per la majoria dels meus germans i germanes de professió, però no et deixis enganyar per les seves protestes. Els he vist, observat i escoltat.

Fins ara m'he estat referint únicament a la professió teatral, però tots vivim en una jungla gran i perillosa. I la primera llei de la Natura és la supervivència. I la millor manera de sobreviure és esperar que el rival s'estavelli. Desgraciadament per a la raça humana, estic segur que aquest aspecte vergonyós de la seva condició es pot trobar en qualsevol altre negoci o professió .

Certament, ningú de l'empresa Chrysler queda abatut o es posa a plorar si, un any, la General Motors produeix un cotxe amb una estructura que es comença a desintegrar a una velocitat de trenta milles per hora. Ni tampoc se sentiran gemecs a la fàbrica Ford si Chrysler treu un nou model en el qual les peces semblen haver estat unides amb pasta dentifrícia. Només cito aquests exemples per demostrar que per desgràcia ningú és completament infeliç davant el fracàs del seu millor amic.

(...)

Poca gent sap que Julius era tan bo amb la guitarra com els seus germans Adolph (Harpo) i Leonard (Chicco) amb els instruments que els van fer famosos. Practicava un mínim una mitjana de tres hores al dia i inter`retava peces de Rachmaninoff. Però això és una altra història...