El Citroën 2cv, el millor invent per fer travellings

"Hauries d'emprar un Citroën 2cv. És la millor màquina per fer travellings d'exterior que s'ha inventat mai." Stanley Kubrick a Steven Spielberg, mentre l'autor d'E.T. preparava el rodatge d'Empire of the Sun (1987)

Produït entre el 1948 i el 1991, aquest humil automòbil i els seus derivats --especialment el Mehari, la seva versió jeep no oficialitzada-- es troba darrere d'alguns dels travellings (1) en exteriors més famosos --i tècnicament més perfectes-- de la història del cinema. Des que els joves realitzadors francesos van descobrir les seves dots insubstituïbles per a aquest ús a meitat dels 50, la seva suspensió excepcional, superior fins i tot a la de les berlines més luxoses i cares de tots els temps, no ha passat per alt als cineastes i tècnics més perepunyetes d'arreu del món. El recorregut de les molles que mantenen enganxats els quatre braços independents de les rodes als eixos transversals del seu xassís és tan exagerada que permet empassar sots de carretera prou profunds com per enterrar-hi el panxut Orson Welles/Quinlan de Touch of Evil, estirat, amb una dolçor única. Com a conseqüència negativa, aquesta flexibilitat rècord suavitza els camins boteruts però fa que la força centrífuga s'acarnissi amb els seus seus ocupants quan es pren una corba. Això, però, no ha suposat mai cap problema per a la seva utilització com a eina cinematogràfica.

Filmació d'un travelling amb un 2cv durant el rodatge film francès sense identificar

  

Un joveníssim François Truffaut muntat a dalt d'un Citroën 2cv, a punt de rodar un travelling pels carrers de Paris.

Rodatge del tavelling final de Les 400 coups (François Truffaut, 1959), un dels més mítics de la història del cinema 

 

Un Truffaut, ja més veterà, preparat per rodar un travelling amb l'ajut del seu infal·lible vell amic de quatre rodes

A dalt, Audrey Hepburn corrent com una esperitada en la tensa escena final de Charade (Stanley Donen, 1963) seguida a través de sumptuosos travellings rodats amb l'ajut d'un --sí, ho heu endevinat-- no tan sumptuós Citroén 2cv, com es pot comprovar a la imatge inferior

Stanley Kubrick, a la sala de muntatge, al costat de la seva inquietant filleta Vivien. No hi ha hagut manera de trobar cap fotografia de cap rodatge de Kubrick amb el famós vehicle. Al Youtube, però, es poden visionar documentals a on es pot comprovar l'ús del Mehari per a una escena de combat de Full Metal Jacket (1987)

Com a penitència incloc aquest fotograma del mateix film en el qual es poden veure dues típiques berlines 2cv dels anys 50 donant voltes a una plaça, al costat d'un Renault Dauphine i alguna altra rampoina de l'època, com ruquets al voltant d'una sínia

Tampoc hem pogut trobar cap imatge de Francis Ford Coppola rodant amb un 2cv. En descàrrec incloc un fotograma de la famosa escena, que va provocar el plor de molts fans del vehicle (en algun cas imagino que més que quan veien morir població civil), de l'atomització d'un bonic 2cv dels anys 50 per causa d'una bomba, a Apocallypse Now (1979)

Steven Spielberg fent cas del seu mestre, a dalt d'un bonic 2cv blanc, durant el rodatge d'Empire of the Sun (1987)

 

Rodatge de la recent producció francesa Les yeux de Sawleri (d'E. le Duc, 2010) en el qual es pot veure un travelling rodat amb l'ajut d'un Mehari

Travelling rodat a camp a través a dalt d'un Mehari per al film francès Une hirondelle a fait le printemps 

(de Christian Carion, 2001)

Dues imatges de la publicitat de PylaMehari l'empresa especialitzada en oferir Meharis per a rodatges. Sembla que aquesta gent, malgrat la crisi, té molta feina

Citroën 2cv (1948-1991)

(1) Un travelling és un moviment de càmera que consisteix en el desplaçament complet d'aquesta. Quan ho fa cap endavant, acostant-se a un subjecte o objecte immòbil, s'anomena dolly-in, i track-in si subjecte o objecte es desplacen en la mateixa direcció. Si s'allunya del subjecte o objecte immòbil s’anomena dolly-out, i si es desplaça a l'hora llavors se'n diu backing-track. En termes generals, se'n diu travelling horitzontal quan la càmera es desplaça horitzontalment; travelling vertical quan ho fa verticalment i travelling corb quan es desplaça de forma circular o corba en relació a un subjecte o objecte en quadre de la imatge. El basculament consisteix en un travelling en el qual la càmera es mou pendularment respecte a un eix superior (com en un pèndul) o inferior (com la maneta d'un metrònom).

Cèlia Sànchez-Mústich inclosa en l'antologia poètica "Paraula encesa" de Pere Ballart i Jordi Julià

 La poeta Cèlia Sànchez-Mústich

"En l'aparença de naïveté amb que arrenquen molts dels seus poemes és el que fa que la veu de Cèlia Sànchez-Mústich assoleixi, per sorpresa, els millors encerts expressius: entremaliada i audaç, destapa a la impensada una realitat perversa, folla, o crítica. A ls seves mans, el poema --tot i els pretextos quotidians, familiaríssims: domèstics-- és una descoberta, guiat per la confiança que la lliure associació i l'analogia duran poeta i lector a un espai imprevisible on tot semblarà nou. "Viatges" (Taques, 1997) exhaureix la metàfora que el sustenta connectant imaginativament el motiu del títol amb el món de les relacions personals, preocupació permanent de l'autora."

És el text que acompanya el poema escollit de Cèlia Sànchez-Mústich en Paraula encesa, la monumental antologia de 455 pàgines que Pere Ballart i Jordi Julià han bastit a partir dels qui consideren els 150 millors poetes catalans nascuts entre 1859 i 1959. En aquest sentit, trobo que el subtítol "Antologia de la poesia catalana del últims 100 anys" genera unes expectatives falses. Sinó no obligaria els autors a ordir una innecessària i malabar justificació que ocupa innecessàriament gairebé la meitat del pròleg. Aquest fet provoca que moltes de les grans veus que han estat creant poesies de primer ordre han quedat fora per una mera qüestió de partida de naixement. Amb tot, com en tota antologia, els autors (estudiosos d'una reputació de primer ordre, que han treballat de valent per aconseguir un volum, es miri per on es miri, impressionant) han fet una tria espectacular. La seva, és clar. I com en tota tria hi ha nouvinguts feliços i velles patums que en aquesta festassa s'han quedat sense pastís. Hi ha més d'un nom canònic que, seguint els criteris exposats minuciosament pels autors, sí ha quedat a fora. Però ja s'ho faran i que es busquin qui els aculli: la Cèlia, a qui fa temps que defenso com a una de les grans, hi és i això és per mi motiu de celebració. 

A part de la Cèlia, a qui per qüestions estrictament literàries considero imprescindible (no tinc cap problema a parlar-ho amb qui discrepi de la meva opinió, civilitzadament, trencant-li les cames), tinc altres motius per alegrar-me'n per la inclusió d'altres veus: hi apareixen almenys dos poetes sitgetans molt propers (la Vinyet Panyella i en David Jou) i el massa oblidat i urgentment reivindicable Joan Vergés, entre d'altres. Felicitats als escollits per a la posteritat, inclosos els més de 80 morts. Perquè sí, nosaltres també tenim un bon club dels poetes morts!

Viatges, el poema seleccionat no havia aparegut en cap altra antologia. Aquí el teniu:

VIATGES

He conegut persones desertes

portuàries, volcàniques,

il·luminades per idees boreals,

migpartides per temors

com rius gebrats,

alçades sota el nivell

dels somnis

o abatudes com muntanyes

orfes de peus a les clivelles.

N'he admirat contradiccions:

esperits parabòlics emergint

de les barraques.

També he recorregut els hemisferis

d'algunes ments en guerra,

i a despit d'aquest perill

sé que mai no em cansaré

de viatjar per les persones,

dels hostals de tendresa

on em deixen pernoctar,

dels seus fruits, ponts, ruïnes,

selves, tombes, valls,

i de tants gratacels

de preguntes

i museus on reposen

els silencis més fondos i antics.

Cèlia Sànchez-Mústich

Fantasia d'El Greco (petit sainet local)

El caballero de la mano en el pecho d'El Greco

El divendres 20 de juliol del 2012 es va celebrar un sopar-espectacle a l'Hotel Melià de Sitges en honor als 25 anys de la Fundació Ave Maria, dedicada a la cura de les persones amb discapacitats psíquiques. L'afluència de públic (més de 580 persones), la organització i l'espectacle que es va oferir, en el qual hi van participar un bon nombre d'artistes professionals i afeccionats, joves i velles glòries sitgetanes, va resultar tot un èxit. 

Al llarg de la primera part de l'acte es van atorgar diversos premis a persones i institucions que han col·laborat amb la Fundació, desinteressadament, parlaments de les autoritats i un espectacle a càrrec dels propis interns, organitzat per un grup de voluntaris sense els quals res del que es veia —i no es veia— seria impossible. No cal dir que aquesta va ser la part més emotiva de tota la nit. Un cop acabat el sopar va començar un espectacle de varietats orquestrat per en Josep Milan. La llista d'artistes que hi van col·laborar (cantants, ballarins, actors, humoristes, etc.) seria massa llarga de mencionar. Només voldria afegir que tots ells ho van fer de tot cor. 

A mi em va tocar el privilegi de participar-hi amb un sketch humorístic sobre la popular estàtua d'El Greco de Sitges, a partir d'una idea del propi director, en Josep Milan. Vaig tenir la sort de comptar amb l'ajut de tres éssers humans de luxe: les actrius Sonia Ruiz, Maria Antònia Plana i Conchi Gasulla. Crec que vam formar un bon quartet —ens ho vam passar molt bé als assaigs— i vam defensar el nostre número amb prou dignitat. Vam tenir la pega, però, de comptar amb uns micròfons inalàmbrics de fiabilitat paupèrrima. Aquest entrebanc tecnològic va triturar algunes de les parts més divertides del text. A causa d'això, el sentit general —ja per la seva natura, un pèl extravagant— va acabar resultant inintel·ligible del tot. Mala sort. Otra vez será...

En qualsevol cas, els objectius principals a assolir (recollir diners per la fundació i celebrar-ne els 25 anys) es van superar amb escreix. Felicitats, Ave Maria!

Aquí sota, qui vulgui, pot llegir el text del nostre breu sainet:

FANTASIA D'EL GRECO

L'estàtua d’El Greco entra en escena. Duu una paleta i un pinzell a les mans i una actitud molt digna. Després d’uns pocs passos s’atura en un racó de l’escenari. En aquest moment apareixen les tres sitgetanes, en pinya, que també s’aturen (una mica com un eco visual) i l’espien de lluny. Se situen rere seu, a una distància prudencial. Ell, que en cap moment s’adona de la presència de les dones, torna a avançar el seu camí fins que s’acaba posicionant en un extrem de l’escenari. Elles el segueixen i s’aturen al seu costat, quedant tots, elles i ell, de cara al públic. El Greco mira de concentrar-se en una pintura imaginària. De tant en tant para, s’abstrau de la pintura i deixa anar un vers de Safo.

GRECO: ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτω…
Mª ANTÒNIA: Escolteu, aquell d’allà és ell, oi?
CONCHI: Jo crec que sí, però parla d’una manera molt estranya...
GRECO: ...ὠς ἄνεμος κὰτ ὄρος δρύσιν ἐμπέτ… Πύτερος!
CONCHI: “Puteros”?
Mª ANTÒNIA: Com vols que hagi dit això? Però sí que parla "raru", eh...
SÒNIA: El Greco dominava moltes llengües i va viure a molts països.
CONCHI: Mira si en sap de coses, la nena...
GRECO: Parnassus, monte situs in Graecia!
CONCHI: Què diu, ara?
Mª ANTÒNIA: No sé que de fer un grec —o una cosa així— “per nassos”...
CONCHI: Potser que li ho preguntem si és ell, no?
Mª ANTÒNIA: Ja ho faré jo... (adreçant-se-li. El Greco deixa de pintar i es gira per escoltar) Perdoni, si us plau. Vostè és el Greco, oi? Aquell de l’estàtua del Passeig de la Ribera, davant el...?
GRECO: (amable, però orgullós) El mismo que viste y calza, bella dama. Domenico Theocopoulos —o Theocopuli— el Greco! (es gira i torna a concentrar-se en la seva pintura)
CONCHI: Ara diu que vol que el copulin?
Mª ANTÒNIA: Que no! Domenico Theocopulos...!
SÒNIA: ...o Theocopuli! Allò de Greco només era per fer-se vendre millor a Castella.
CONCHI: I com n’ha tret de profit dels estudis aquesta criatura, escolta!.. (a la Sònia) Tu diga-li que nosaltres sempre l’anem a veure quan passegem.
SÒNIA: Sí, però millor fes-ho tu (a la Mª Antònia).
Mª ANTÒNIA: (el molesta de nou) Escolti senyor... (dubta un moment, no se’n recorda gaire bé del nom. El Greco es gira, una mica impacient)... Silvio Copulo: Naltres, aquí, les tres, no hi ha cap diumenge que no el vinguem a visitar i admirar, allà, al peu del pedestal...
GRECO: ¡Los calzones desde las bajuras terrenales anhelais vislumbrar, aviesas damiselas, que bien conozco yo la molicie y las taimadas calenturas que os abrasan!
Mª ANTÔNIA: Això no és cert! Que som de Sitges!
EL GRECO: ¡Gran cosa!
Mª ANTÒNIA: Naltres som devotes de vós com ho som del mestre Santiago Rusiñol, a qui cada mes, aquí, jo i totes aquestes senyores que veu al davant, li anem a portar un ram i a qui vós li deveu el renaixement que va tenir. Oi, nena?
SÒNIA: Sí, en Cases i en Rusiñol van fer una exposició d’El Greco a Paris. Fins i tot van portar els seus quadres en una processó, amb música i tot. Gràcies a això —i a Sitges!— a vós se us té en consideració.
GRECO: Ah! Maese Ruiseñor... Un gran maestro, Ruiseñor... però que como la mayoría de pintores lo veía todo aplastado...
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”? Què diu aquest, ara? Si en Rusiñol no veia res “aplastado”! Si de cas vós ho veieu tot més llargarut i “esprimachado” que la palmera de l’ajuntament!
CONCHI: I escanyolit com el senyor alcalde!
GRECO: Reynés me fecit!
CONCHI: Què diu d’un rei que defeca, ara? Que “marranu”!
GRECO: Por cierto, ¿qué fablais, que os medio entiendo? ¿Provenzal?
SÒNIA: Llemosí?..
Mª ANTÒNIA: Però que dius tu ara, maca?
CONCHI: Molt parlar però a la universitat, a Barcelona, us espatllen totes!
MªANTÒNIA: Aragonès oriental, no et fot... Català, parlem! Verge santíssima el que em feu dir...
GRECO: ¡Da igual! Reynés me fizo de la cabeza a los piés ¡y fui la primera estatua de mi mismo, de cuerpo entero, en todo el Reino de España!
CONCHI: Quin Reynés?
Mª ANTÒNIA: Coi, el mateix que va fer l’estàtua del Doctor Robert! Passa, però, es veu que quan li va demanar ja no hi havia gaire calers. L’escultor va aprofitar un cos que ja tenia a mig fer, d’un altre encàrrec —una figura que mai li van reclamar— i només va haver de fer el cap. Després el va enganxar... Nyec! I... vaja, que fa cent anys ja s’estilaven les retallades, tu!
GRECO: ¡Calumnias! ¡Yo de cuerpo entero soy!
CONCHI: Aprofitat o no, trobo que sí que té un cos ben aprofitable...
Mª ANTÒNIA: També sembla —diuen, eh— que alguns dels quadres que s’asseguren com seus en realitat són falsos...
GRECO: ¿Falsos? ¡Más calumnias! ¡Zafias calumnias e ignominias! (es gira, emprenyadíssim, i es concentra en la pintura de nou, disparant traços molt violents en l’aire)
SÒNIA: No continueu per aquí que s’emprenya i llavors què diran de nosaltres? No oblideu que som un poble de cultura!
Mª ANTÒNIA: Ara tens raó tu. Ep! Tst! Tst! “usted”, (El Greco es gira emprenyadíssim, però escolta) des d’allà dalt, deu veure unes postes de sol la mar de maques per la banda de Terramar, oi?
GRECO: Unas buenas puestas de largo diría yo. Por los espigones, por la playa, aprovechando la oscuridad... De largo, largo, ¡y algunas así de largo! (marca un pam i mig amb les mans i una gesticulació que no deixa dubtes sobre la seva intenció de suggerir la mida d’un penis espectacular i en acabat torna a pintar)
Mª ANTÒNIA: Verge Santíssima! Si en diu ara de porcades!
SÒNIA: Perquè l’heu molestat!
CONCHI: És veritat! Pregunta-li per Sitges, que li sembla.
Mª ANTÒNIA. Això... i... Escolti, escolti! (El Greco es gira a punt d’explotar davant tantes interrupcions) I Sitges? Què li sembla Sitges?
GRECO: (en sentir la paraula Sitges sembla calmar-se una mica i tornar a un to amable) Oh! Silos, sí... és un pueblo muy fermoso. Muy fermoso aunque un tanto... aplastado!
Mª ANTÒNIA: “Aplastado”! “Aplastado”! Ja em comença a pujar la mosca al nas amb tant d’”aplastado”! Com continuï així li “aplastaré” aquest de ganxo que té!
CONCHI: Nena, calma!
GRECO: ¡Me calentais la cabeza!
Mª ANTÒNIA: La cabeza, la cabeza... l'única cosa que té seva!
CONCHI: Que l’has emprenyat!
GRECO: Yo lo veo todo largo ¡largo!
Mª ANTÒNIA: Si ho veu todo “largo” potser és que... que ho té “todo pequeño”!
GRECO: ¡Largo! ¡Largo!
TOTES: Ai, que s’esvera! correu, correu!
GRECO: ¡Largoooo!
Les persegueix i elles fugen, atribolades, entre crits i improperis improvisats. Se’n van.
FI

Corprenedora Mater Dolorosa d'El Greco

Proverbis lingala

La zona de món on es parla el lingala

El lingala és un idioma centre-africà bantu amb un ric catàleg de variants i dialectes. Representa la llengua mare d'uns 10.000.000 de natius d’ètnies bantus com els mongo, subdividides en tribus com els Bolia, els Bokote, els Boganduru, els Ekonda, els Mbole, els Ndengese, els Nkutu, els Ntomba, els Sengele o els Songomeno (Déu meu, com esgota el copy and paste!), i administrades per estats com el Congo, Angola o la República Centroafricana. Els europeus, després d'haver-la anomenat primer lobangi i, més tard, cap a la dècada dels 80 del segle XIX, bangala, van acabar fixant el nom actual, lingala, a començaments del segle XX,

Avui, com que tenia una mica de temps, m’he pogut dedicar a passar uns quants proverbis lingala al català, via traduccions franceses que es poden trobar a diversos llocs de la xarxa: per desgràcia, desconec el més elemental d’aquella llengua i les seves variants. Donaré la benvinguda a qualsevol esmena —sempre i quan vingui signada—  i, si tinc temps, l'aplicaré. Gràcies.

Música Techno en lingala? Per què no?

Proverbi Ngbandi:

Mon nzo ngbo na ngia,wa mo olo.                         

Abans de matar una serp, cal enganyar-la.

Proverbis Tetela:

Fo akaleke tshundju mbaka yowokota kema

El gos es volia instruir i va ser mossegat pel simi.                                                                  

Lohita otoyi hatongona odika 

Un sol dit no obre una nou.

Proverbi Tshokwé :

Iso  lialila  lielialila.

L’ull que plora, plora sempre.

Proverbi  Bembe: 

Lusuku Lumo  talubochakya Nyama.

Un sol fet no pot canviar tot un sistema.

Proverbis Luba:

Kashingi muditela, mwena bwalu bwenda mudimenya.

Qui se sent amb mocs es moca.

Biwa dishinda, wamanyia tshia kukushinda.

Si caus, no oblidis que t’ha fet caure.

Mobomi nzoku, akokufa se na nzoku  

Qui mata amb l’espasa, amb espasa morirà.

Proverbi Yombe:  

Tsusu siata, kalekanga nzala ko.

Una gallina que cloca no dorm famolenca.

Proverbi Budza:

Mopute agwa mbonguana.

La llebre mor a causa de tornar al lloc del perill.

Proverbi  Mongo:

Bolito wotamba n'kawuya.

El valor d’un baobab es troba en les seves branques.

Membres d'una tribu Mongo en una fotografia del segle XIX

Proverbi Zande:

Ngela kusayo ngianga gunde te.

Mirar enrere no és sinònim de por.

Proverbi Bashi:

O’mushoi aderha ahengemire c’arhaderha kahengamire. 

Un vell parla tort, però no diu coses tortes.

Proverbi Songyé:

Omuana mbi nguandi yo sandi wanzolanga.

El nen, fins i tot si és dolent, serà sempre objecte d'afecte pel seu pare i la seva mare.

Antiga foto d'un ritual Songyé

Proverbis lingala, en general:

Okua nzo andi keyi ko, ngendi vo kana vakonko.

Si l’amo no t’ha deixat dormir sota el seu sostre, no li diguis que amb un raconet en tindries prou.

Nkento okuenda omolonde, umpitika dioko diandudi; onkento ovutudivo : mawonso mandudi nkutu, okuvo intukidi lukoko.

Quan a la dona quan va al camp li dieu: "Porta’m tapioca amargant” i ella us respon: “Tota la tapioca és amargant” no espereu cap mena de tapioca...

Undidi enguba, wa ku ntenda enkutu.

Se m’ha menjat tots els cacauets i encara em demana la bossa.

Onsusu wadidi kimosi kimosi, ikayukutila wowo.

La gallina s’empassa gra rere gra. S’atura quan està plena.

Ombua uvendanga ekata kiandi, kiakangala io muntu kiatoma.

Sigues net: abans de sortir a passejar, fins hi tot el gos es llepa les seves parts.

Kitina malu meso moniako.

Si veus el perill, fuig.

Maza matia keyokanga nlele ko.

L’aigua bullent no crema la roba.

  El recent grup de rap Lopango Yapa Nka aplega joves congolesos residents a França i Alemanya que han decidit escriure els seus texts en la seva llengua mare.

Ntietie minankandi tezo kiafi kitaluanga.

Abans d’empassar-te una pedra, considera el diàmetre del teu anus.

Muntu nokeno mvula, kalendi songua kutia ko.

No serveix de res donar foc a un home xop per la pluja.

Muntu kuenda malembe bua, nge kuenda ntinu, nga kubuakue?

Si caminant a poc a poc hi ha qui ensopega, com pretens no fer-ho corrent a tota velocitat?

Vo za ia engoma kumanganana ko, kadi engoma ia ingi ina.

Tocar el timbal no té res de gloriós des del moment que hi ha molts timbalers.

Onsusu ankento finangesatima kakokoluela.

Si crides sense raó aparent, serà que tens por que se’t consideri culpable.

Nti antete wavonda nioka.

És el primer cop de bastó el que mata la serp

Cançó de Bressol amb Urgents Tocs de Violència i Desconcert

L'ALCALDE, LA LLUNA I LES TRUITES ABATUDES A ESBUFECS DE SARBATANA

(Cançó de bressol per neguitejar infants desprevinguts)

Dins la butxaca dreta del sèrum esquerre

Tinc una bamba bomba, biromba d'alcalde.

Espia el truiter (l’arbre sagrat de les truites)

I escup la sarbatana, l’escampa pel terra.

I l'hi esbomba pel cap. Fa pim-pam! Cent engrunes!

Xisclen i ronquen amb uns grinyols ambrosíacs.

El meu alcalde no el van votar ni els celíacs

I ara plora al tel de llum de la lluna buna (1).

—Quin gran mos de sutge la llar dels selenites!

Quin tros de babau que amb bobsleigh em llisca!

Tot això és real?

Tot això és cabal?

Tot això que dicto

Val algun ral?

Algú em pot dir...?

—Algú em pot dir el què?

—Algú em pot dir

que m’heu posat al cafè?

Autor desconegut fins i tot per maleir 

(1) "Buna" és el nom que a Andorra se li dóna al sac de gemecs. Per tant no parlo de brunes, prunes ni rucades per l'estil, equivocadament. Els errors, si els trobeu, cal cercar-los en una altra banda. Per exemple, segur que molt pocs es fixaran en dues incoherències molt estudiades completament inacceptables al bon gust i al sentit científic. Però tant és. Ja he desistit a esperar que existeixi algú amb criteri en aquest món de lliure-pensadors avortats. 

Defensa del "morreig" espontani en públic

En un moment del film Irma la Douce (1963) escrita (juntament amb el seu còmplice I.A.L. Diamond) i dirigida pel mai prou admirat i reverenciat Billy Wilder, el cambrer filòsof li deixa anar al personatge del policia reconvertit en macarró quan aquest s'escandalitza de veure que al barri on ha anat a petar ningú s'amaga per fer l'amor: 

“Això mostra la mena de món on vivim. L'amor és il·legal, però no l'odi. Vostè pot odiar on sigui, quan sigui, a qui sigui. Però si vol una mica d'escalforeta, de tendresa, una espatlla on plorar, un somriure que el reconforti, s'ha d'amagar per les cantonades més fosques, com un criminal. Pfui!" 

Vaig a fer una defensa de les morrejades, especialment les homosexuals, perquè ja n'estic fins els oeufs/eggs/huevos/etc: 

El 1975, el meu pare es va jubilar. Ell i ma mare van aprofitar la nova situació per començar a viatjar. Els dos havien treballat com a animals de càrrega i s'ho mereixien. El 1976 es van estrenar amb Londres. No hi havien estat mai. En tornar, recordo com mon pare s'admirava dels anglesos: "Érem al Hyde Park i per tot arreu hi havia parelles morrejant-se, caragolades. Quina diferència d'aquí!. Cap família amb criatures feia escarafalls, els nens jugaven a la seva, acostumats i abstrets, i la policia no els deia res. Vaig pensar: aquest coi d'anglesos ens porten un segle d'avantatge en civilització!". 

Deixant al marge altres aspectes discutibles de si ens en porten tant d'avantatge o no, jo, que tenia 13 anys llavors, vaig sentir-me orgullós que mon pare pensés així, i s'expressés en aquests termes. 

Cert dia de començaments dels 80, jo em trobava amb la meva novia/dona (la tinc d'amiga al Face, qui em segueix la coneix i actualment mantenim una amistat a prova de bomba). Ens estàvem regalant una transvassament salivar nivell presa de Guanajuato, celebrant els fogots primaverals, al Parc de la Ciutadella. Petons i prou. Uns petons guapos, d'aquells d'anàlisi estomatològic, això sí. Però res més. De sobte, se'ns va presentar un policia. L'home ens va fúmer una júlit tan gran com el mamut de pedra que teníem al darrere, que si hi ha nens susceptibles de corrompre's, que si naps, que si cols... Quina vergonya vaig passar! ningú es pot fer el càrrec de la culpabilitat que ens vam endur quan vam marxar d'allà! Més tard vaig entendre que no havíem fet res de dolent i que ningú al món hauria de patir una humiliació similar per petonejar la persona que estima (o a qui ha seduït per unes hores, que coi!) en públic, en un cert moment d'eixelebrament hormonal. Ja per aquella època vaig pensar: Com s'ho fan les parelles homosexuals si els agafa un fogot d'aquesta mena en mig del carrer? Si a un duet d'aquests se'ls acut de mostrar al món només un 50% del que fèiem la meva noia i jo el policia els hauria engarjolat i la societat en pes apedregat per "contaminar la innocència de la seves criaturetes, tan netetes d'esperit i cor, pobretes filles de Déu" ai sí... Cada sessió d'aquestes estarà més o menys bé i imagino que tots tenim els nostres límits de fins a on hauria d'arribar la ratlla "morrejaire", a on s'hauria d'aturar. Però defenso que hi ha demostracions d'eufòria a les que tothom hi hauria de tenir dret, per un igual. O tots moros, o tots cristians. 

Sitges és un poble que, sí, sovint per circumstàncies que tenen a veure més amb la pela que una altra cosa, se'l sobreentén acostumat a veure segons quines demostracions afectives que en un altre lloc escandalitzarien a un percentatge de població més elevat. En aquest sentit, quan passejo amb els meus fills (ja quan eren petitons, per tant més tendres de patir un collons de trauma, o ara mateix) i de tant en tant veiem que una parella del mateix sexe pot expressar el seu amor, desfici, escalfatura, joie de vivre (o digueu-li el que voleu) al mateix exacte nivell que se li permet a una parella hetero, me'n recordava del pare en tornar de Londres i els deia (ara ja no, ja són prou grans per aguantar arrancades de saviesa paterna): "Mireu, no oblideu mai que aquest poble, acumulador de tants altres motius per avergonyir-se, en aquest tema porta un segle d'avantatge en civilització a la majoria de pobles del món. Heus aquí un motiu autènticament legítim per sentir-vos-en orgullosos." 

Els meus fills han vist morrejar-se gais des que eren una miniatura i no per això han perdut cap innocència: jugaven, anaven a la seva i han crescut sans i justs, sense culpabilitats ni prejudicis idiotes. I sí, tan cabronets com ho podria ser qualsevol nen de la seva edat. 

"I no els fa fàstic veure com es petonegen dos barbuts?" No ho sé. I si així és, que diguin ecs! i s'aguantin, tal com jo feia quan veia l'Errol Flyn i l'Olivia de Havilland repetonar-se en un primer pla de 4 m2 per 5m2 al Cinema Prado. Jo deia: "Ecs! i per què sempre s'han de fer un petó als morros? I si s'empassen les baves?". No més fàstic, doncs, que quan es veuen caques al carrer. Per cert, de gran bé m'agrada menjar-me'ls els morros de la meva parella i ben agraït estic a totes les dones magnífiques a les que m'han ofert l'honor del petoneig celestial. Vull dir que de trauma cap ni un. "Jo no vull que els meus nens vegin segons quines coses", diran alguns. A mi tampoc m'agrada que vegin segons quines altres, autènticament repugnants, i m'haig d'aguantar perquè la nostra societat vessa de misèries que no es poden amagar ni amb 1000 km2 de tela negra. Prefereixo mil cops que fins i tot vegin com un senyor fica la mà a la bragueta a un altre, amb el seu consentiment, que no un mal parit amb poder ficant-la a la butxaca d'un poble innocent i desprotegit. Si em pregunten, la primera imatge la puc explicar, mentre a la segona encara no li he trobat cap explicació. I qui diu senyors, senyores, que sospito que fins i tot en aquest tema la discriminació de gènere fa que se les accepti encara menys, excepte per a donar morbo a segons quines escenes de ficció.

Bon dia, gais, lesbianes i heteros, transexuals de tota mena, trifàssics i el que es vulgui! Que tingueu sucoses morrejades, siguin per amor, per degeneració eròtica pura i dura o perquè esteu de conya marinera. I els que no volgueu, també, que us respectin el dret a mantenir els llavis en la més escrupolosa virginositat. He dit.

Two of Us, de Motor Combo, tema de la setmana al web del gran periodista musical Jaime Gonzalo

El prestigiós periodista espanyol Jaime Gonzalo ha escollit la nostra peça Two of Us, continguda dins el CD POLO, com a "Tema de la setmana" a la pàgina d'entrada del seu web www.jaimegonzalo.com . Aquest és el text, l'enllaç i les imatges que hi podreu trobar. Aquesta peça està basada en un bell haiku de la meva amiga australiana Angela Richards.

Esta semana: «Two of us»

"Sinfonía electrónica con raíces en el tecno kraut que desde Düsseldorf desarrollaran Kraftwerk, la envolvente y aérea fragancia de esta canción invita a postergar el momento de comenzar la semana. Rigores que tienen los lunes. Me ensimismo en ella, floto para mis adentros, remoloneo en la sedación sensorial que me provoca su sintético pero embargante pulso. Qué agradable abandono, qué celestial amortiguación. Es «Two of us» uno de los varios atractivos que residen en Polo, 2012, recién publicada celebración de los diez años de vida del dúo barcelonés Motor Combo."

© 2012 Jaime Gonzalo.

Entrevista a Eli Gras i Florenci Salesas (Motor Combo) a l'Eco de Sitges per Joan Tutusaus

Eli Gras i Florenci Salesas amb el CD de Motor Combo (fotografia de Joan Tutusaus)

PERFILS LOCALS (entrevista de la contraportada de l'Eco de Sitges del 16 de març del 2012)

Eli Gras i Florenci Salesas

Motor Combo

“Tenim conciència inconscient”

per Joan Tutusaus

Motor Combo, el duet d’electropop format per Eli Gras i Florenci Salesas, celebra el desè aniversari amb POLO, un experiment sonor editat per La Olla Expréss. Es tracta d’una experiència a la que cal acostar-se des de la curiositat i la manca de prejudicis, eclèctic i indefinible, que ha sonat a Sitges i que a l’estiu es presenta al nord d’Europa

Pregunta.- Motor Combo fa deu anys. Què és aquesta proposta musical?

Eli.- Té els mateixos anys que la Olla Expréss, que és el nostre segell. Som unes ments a pressió autèntiques i autòctones. Érem la banda de la Olla, que es va crear per presentar un disc d’en Florenci. Això que hi ha aquí són representacions d’allò, amb un grup que ens vam inventar per fer-ho. Teníem en Raúl Hidalgo, que era el tercer tocant sintetitzadors. Tocàvem música electrònica minimal, però ara hem passat a fer coses molt diferents. Les nostres vides han estat complicades, no hem tret molts discs ni ens hem promocionat...

Florenci.- És la feina de trenta anys que ens coneixem l’Elisabeth i jo. Ella s’ha dedicat a l’experimentació. Motor Combo, de molts camins possibles, n’ha agafat un; què passa quan l’Eli i el Florenci s’ajunten.

E.- El disc té un punt estrany perquè no bevem del pop, no saps ben bé que estàs escoltant. Fem el que ens rota.

F.- I ens rebaixem un a l’altre la èpica. Ens limitem molt. Ja sortirà. Pot haver de tot, però “motorcombitzable”. Molts ritmes que ens surten no sabem ni que són.

E.- Som autodidactes, no músics d’estudi. Però l’altre dia una persona em deia que a nivell d’arranjaments té coses de música clàssica.

F,. Hi ha molt de patiment darrera d’aquest disc, però si per algú es simplement una cosa divertidíssima, genial.

P.- Partiu de la llibertat d’expressió absoluta en la creació?

E:- Sí, però autocensurada.

F.- Sí, i això que fem el que volem.

P.- I per què us autocensureu?

F.- Perquè ens sentim lliures. Hi ha molts nos. Ens diuen surrealistes, però no ho som necessàriament.

E.- No té perquè assemblar-se a res, l’autocensura és no copiar.

P.- Tots dos sou creadors, toqueu altres disciplines artístiques...

F.- No tenim normes exteriors, però d’internes les tenim totes.

E.- Se’ns va una mica el cap. Les bifurcacions són tantes... Jo faig folk, ruïdisme, o he estat en un grup de música grega, i he tocat heavy... et pots anar, però no s’escapa el concepte. Tenim consciència inconscient.

P.- Voleu que us entenguin o només teniu necessitat d’expressar-vos.

F.- El que volem és que hi hagi comunicació, no fem aquesta música només per a nosaltres. Una dona de més de vuitanta anys em va dir que fèiem jazz futurista. Volem agradar a les iaies! Que la gent ho escolti, i que els agradi. Els nens, que no tenen prejudicis, els ho poses i es posen a ballar.

E.- És fantàstic que cadascú en fa una lectura diferent. Hi ha gent que diu que som el pitjor grup de la història...

F.- En directe entra molt més.

P.- Se us ha d’escoltar sense prejudicis...

F.- Com tota la música. Això sí, els sons són tots nostres. Només hi ha un rap, però no hi ha res samplejat.

E.- ha estat una feinada, ningú sap les hores que porta aquest disc de feina, de discos durs esborrats, de recuperar i remesclar entre el 2004 i el 2012... Ha estat un infern, però fèiem 10 anys, i calia fer alguna cosa.

F.- I que quedi alguna cosa de tot plegat...

P.- Quina sortida té la vostra música?

E.- No ho sé, alguns temes són espots. Inicialment, no fèiem electropop, sinó electrònica minimal, per dir-li d’alguna manera.

F.- Està clar que no l’hem fet per vendre, hi ha molta conya, però tot té un perquè. Un dia vaig agafar unes poesies de la Elisabeth, i amb un mutipistes de casset i diversos instruments, vaig fer un muntatge. Pensava que m’assassinaria, però ella va quedar fascinada. I aquelles versions tan bèsties són el que va quallar.

E.- Sí, va ser com un atac de bogeria: uns músics experimentals intentant fer pop adaptat a la nostra manera de fer, perquè no som escoltadors de pop...

P.- Tampoc sembla respondre a una traça de cap camí...

F.- Hi és, però instintivament. El que sona ha de ser genuí, el que ha de sortir dels cervells de l’Eli i el meu quan xoquen, de vegades agradablement i d’altres no tant, ha de sortir alguna cosa que sigui veritat.

E.- Per això dèiem que cal rebaixar, destil·lar, perquè si ens deixem anar ens n’anem de mare, ja que som uns nervis. Siguem elegants, frenem-nos un pèl.

P.- El presenteu a Berlin...

E.- Sí, el juliol farem una gireta al nord d’Europa, Brussel·les, Berlin o Hamburg. Ens fem grans i hi ha coses que s’han de fer.

F.- Sí, allà hi tenim fans, tot i que els més forts els tenim a Tarragona, a Rennes, França i a Sitges, gràcies a la Carmeta Milà i a la gent d’El Cable.

E.- És com el final d’una era. Motor Combo estava integrat a les nostres vides, però alhora era dispers. Era tan normal, que no li donàvem importància.

F.- Hi ha qui ens demana música “canyera”, i altres que prefereixen la màgia dels temes tranquils. Una vegada, un ens va dir que li havia agradat molt el tema polític. Li vam preguntar que quin, ja que no en tenim cap. Resulta que era “Caspa indòmita”, que ell l’havia entès com a polític, contra la caspa. Doncs si l’entén així, genial!

Article de Cèlia Sànchez-Mústich sobre POLO, l'últim CD de Motor Combo

Portada de POLO (La Olla Expréss, 2012), l'últim CD de Motor Combo (Eli Gras i Florenci Salesas)

L'Eco de Sitges acaba de publicar un article que la multi-premiada i poli-reconeguda poetessa Cèlia Sànchez-Mústich acaba d'escriure dedicat al CD que Motor Combo hem trigat gairebé 10 anys a cuinar. Des d'aquí li agraeixo moltíssim les seves amabilíssimes, inspirades i inspiradores paraules. En nom de l'Eli i meu, gràcies, Cèlia!

AVENTURA EN EL POLO

Si diem Florenci Salesas probablement ens vingui al cap un singular personatge, generós, hiperactiu, polifacètic, cada cop més integrat en les activitats lúdiques de Sitges. Però hi ha una faceta seva encara no prou coneguda entre els sitgetans. La música. I és de la seva música, que us voldria parlar. I del seu CD, intitulat POLO, que acaba de sortir al carrer i que és obra del tàndem format per Florenci Salesas i Eli Gras, tots dos creadors i únics integrants (actualment) del grup Motor Combo.

Vagi per endavant que, si bé la meva especialitat són els versos, no estic versada en música electroacústica... (em curo en salut per les inexactituds que pugui cometre). No fa pas gaire que vaig descobrir que els meus prejudicis sobre aquest tipus de música havien desaparegut, i crec que (com sol passar) va coincidir amb el mateix moment de reconèixer que els havia tingut.

POLO ve a condensar deu anys d’il·lusions, de creativitat a tota prova passada pel sedàs de múltiples dificultats, de concerts tan dispersos en el temps com intensos i cada cop amb més seguidors enfervorits.

Imagineu-vos sintetitzadors, seqüenciadors, percussió electrònica, piano, baix, guitarra, flauta, xilòfon, harmònica, carraca i diversos estris i joguines sòniques. I també dues veus, entre insinuants i angèliques, apareixent estratègicament, de tant en tant, amb insòlites i concises lletres que evoquen dualitats, contradiccions, tendreses, i subversions d’alt calibre (“me gustan las ruinas, me gusta envejecer”).

Imagineu-vos sons electroacústics a dojo i ritmes i esbossos de melodia ordits amb esperit artesanal. Imagineu-vos uns títols que per si sols ja aconsegueixen fer-nos les primeres pessigolles al cervell: Xino en bicicleta, Napoleó nen, Si parla italiano, Aneguet anegat, Orelles graduades, Hawai sustitos, Caspa indòmita, Elis-elis... Títols que són molt més que una referència, que estan fusionats amb els temes talment haguessin nascut junts o s’hi haguessin encastat a causa d’un xoc. Molts d’ells suggereixen situacions infantils i juganeres, però no ens en refiéssim pas: les bones pel·lícules de por saben fer por sense trons, amb sol... I tot i que Polo no en fa gens, de por, sí que pot causar-nos un pànic minúscul (títol d’un dels seus temes), una amenaça subliminar, un estimulant neguit d’origen imprecís que pot brunzir com un insecte en situacions d’aparent o hipotètica normalitat.

Per la banda dels temes alegres i planers, m’agradaria posar l’accent en Las zapatillas suecas, ben segur el tema més conegut entre els fans del grup i un exemple de tema comercial i alhora profund. D’una profunditat gosaria dir que filosòfica o metafísica, mèrit de l’Eli Gras, que n’ha fet la lletra. Una profunditat que, a poc que badem, se’ns pot passar per alt a causa del to absolutament distès i eixelebrat de la cançó. “Las zapatillas suecas se alargan según el pie” o “calientan según el frío” o “se aplastan según el peso”. I penso que justament aquestes seran les propietats de POLO quan arribi als oients. POLO serà en si mateix unes sabatilles sueques que per a cada un de nosaltres tindran efectes diferents. Permeteu-me, doncs, que us expliqui els efectes que el disc ha tingut sobre els meus... peus, i que convidi tothom a escoltar-lo i experimentar:

POLO de Motor Combo m’ha envaït com un cant a la flexibilitat agosarada, al desconcert mesurat, a la infantesa lúcida, a les dimensions sobreposades, a la quotidianitat excepcional, a la placidesa inquietant, a les sorpreses subtils, a la transgressió intimista, a les filigranes de l’obsessió, als contraris que s’abracen, a les fibres de la petitesa, als filaments de la passió infiltrant-se per totes les escletxes!

Cèlia Sànchez-Mústich

Una imatge recent de l'autora de l'article