'La melancolia dels oficials' de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries, 20119

Portada de La melancolia dels oficials de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries, 2011)

La melancolia dels oficials

de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries, 2011)

Per fi s'acaba de publicar La melancolia dels oficials, l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff. Representa la seva primera obra de ficció pura des del 2006. Llavors, Les amnèsies de Déu es passejava triomfant per les lleixes de les llibreries, guardonada pels premis Creixells, Salamboo i Maria Àngels Anglada d’aquell any. Al llarg d'un lustre de parèntesi, l'autor de Nils ha estat ocupat en completar tres volums de caire testimonial i autobiogràfic amb Els taxistes del Tsar (2007), Una educació francesa (2009, Premi Lletra d’Or) i Un país de butxaca (2010). No descarta continuar llavorant en aquest gènere que tant ressò li ha donat: "La gent es xafardera”, comenta. Ara per ara, però, ens trobem amb un títol que pretén ajustar-se el màxim possible als canons del gènere de la novel·la d'espionatge, amb referents històrics molt precisos, aromatitzada amb amor, guerra i observacions esmolades sobre la condició humana.

Per a aquest esperat retorn, Bezsonoff recupera el comandant Valls, un dels seus personatges més estimats, que ja havia protagonitzat Les Rambles de Saigon (la seva primera novel·la, del 1995) i La presonera d’Alger (2002, finalista al premi Just Casero). Aquí reprèn l’oficial oriünd del seu mateix poble just quan els tràgics successos que l'han deixat en l’estat de melancolia a la qual al·ludeix el títol encara cuegen. No parlaré de la mena de trauma que pateix, per no desvetllar el final d'aquella magnífica novel·la, que aprofito l’ocasió per recomanar.

L'adaptació, en dues pàgines de còmic, d'un breu fragment. Formen part de la promoció de la novel·la

Al costat de Valls, també es recupera en Leccia, l'indescriptible cors —vell company de viatge en diverses aventures—, així com una situació històrica molt estimada per l'obra bezsonoffiana: la guerra d’Argèlia. Bezsonoff subratlla que aquest drama bèl·lic l'importa molt més pel que fa al seu vessant de conflicte civil (algerians profrancesos contra algerians independentistes) que com a revolució per a la independència, pròpiament dita. D'alguna manera, resum l'essència de les paradoxes històriques que el duen a treure un seguit de conclusions pessimistes. La més cridanera, però no l'única ni la principal, que en temps de guerra tots els bàndols cometen atrocitats.

L'escriptor sap que qualsevol persona amb un mínim d'exigència intel·lectual d'això ja fa temps que n'és conscient i per tant no pren aquest filó com a tesi bàsica per moure la història. Cert que les atrocitats esquitxen les pàgines del llibre tant a través de la seva presència física, en forma d'atemptats, tortures i altra mena d'actes d'una violència descarnada, com en les actituds, opinions i tasques que un bon nombre dels personatges que hi apareixen mostren, destil·len. Fins les trobem en no pocs comentaris del propi Valls (narrador en primera persona) carregats duna causticitat demolidora. De tota manera, però, l'ensorrament de tot un món que semblava etern i, sobretot, la traïció, en tots els sentits i àmbits —temes que ofereixen una complexitat de tractament inacabable— conformen els veritables pilars on se sosté l'edifici de la novel·la.

"Les cases de Gentilly, Arcueil, massy, Palaisseau, laceraven la nit." (pag.56)

Després de terrabastall emocional patit a l'anterior títol, Valls es refugia en tot allò que per a ell encara posseeix un cert valor: la feina, els companys, l'ideal d’una Algèria francesa, la fidelitat al general De Gaulle... Un a un, tots aquests refugis emocionals li giraran l'esquena i li aniran mostrant la cara més decebedora. La cadena de traïcions transmutaran la seva melancolia del títol per l'estupor, estadi momentani que l'acabarà portant a la indignació. Valls ja havia estat sempre un home que no n'espera gaire cosa de res: ha vist de tot, li han fet de tot, ell ha fet de tot. Sort en té que s'aferra a les seves petites dèries, assaboreix els petits plaers que se li presenten, fins reviu certes obsessions que li fan bategar el cor per uns instants. Aquestes aparents foteses el mantindran viu.

A La melancolia dels oficials, però, Valls cedeix una porció de protagonisme a l'esmentat Leccia. Una part molt important de la trama es desenvolupa al vell continent. De la mà d'uns secundaris especialment contundents —tots ells, homes i dones, gent dura, de volta de tot— visitem França, Alemanya; ciutats com Paris o l'antiga Koënigsberg. Aquestes fugides a escenaris centreeuropeus oxigenen les accions, les olors i les demés sensacions que amb tanta cura pren sempre el creador d'Una educació Francesa.

"...Els meus veïns de vagó pesaven figues." (pag. 56)

Pel que fa a l'estil, m’arriscaria a dir que ens trobem davant el perfeccionament màxim del que can Bezsonoff pot oferir en aquesta línia. Això no és poc, si tenim en compte que parlem d'un autor que ja des del primer volum ha mostrat una maduresa i seguretat amb el que vol dir i com ho vol dir difícilment comparables.

Goso assegurar que si ens acostem a examinar de prop, fragment a fragment, retrobem uns elements homologables al bo i millor de la seva obra. Val a dir que sense sorpreses ni ensurts remarcables, tampoc. Aquesta no ha excel·lit mai, en cap moment, però, com la seva fita principal. La riquesa de vocabulari; la repugnància pels verbs i paraules comodí —no trobareu cap altre autor català que defugi amb més elegància i radicalitat el verb “ser”—; les frases curtes i clares que fan que la narració sembli volar; la puntuació seca, simple, efectiva, que confereix una agilitat alleugerida de tot greix... tot plegat conforma un conjunt del qual qualsevol lector exigent n'espera d'un Bezsonoff genuí, de primera.

"La Catherine va baixar per fi, quaranta minuts més tard al Guichet. Mai no m'havia aventurat tan lluny en la línia d'Sceaux." (pag.56)

Si ens allunyem una mica més, fins a apuntalar-nos en una perspectiva més general, ens adonem que aquí sí que hi ha canvis respecte a algunes de les febleses que de vegades es podien argumentar per millorar alguns dels seus títols més antics i de les que, progressivament, ha anat afinant: l'estructura general, l'encaix de totes les escenes, el control --tot i que no eliminació-- i ús a favor de les digressions. En el cas que tenim entre mans es nota molt la feina de poliment al darrere d'aquesta història que, segons el propi Bezsonoff explica, ha anat treballant al llarg dels últims quinze anys. El resultat final és, sense renunciar per res a alguns dels aspectes més heterodoxes del seu savoir faire, espectacular.

En una època en que tants llibres semblen cuinats de pressa, esbossos a mig treballar, amb impaciència, un excés d'ego i una cura de l'estil només puntual, a batzegades, un llibre concís, precís, pensat per aconseguir que totes les frases tinguin un sentit, que cada esdeveniment generi una sensació, que les diverses trames paral·leles es travin com les peces d'un trencaclosques --d'aparença desmanegada, però que al lector sofisticat no se li escaparà la intencionalitat, per mi, força evident-- amb l'efectivitat d'un samurai emprant la seva katana.

Amb tot el que s'arriba a explicar a La melancolia dels oficials qualsevol autor amb una mestria inferior o amb la vanitat més desfermada, hauria atipat un volumàs de 600 pàgines, 450 de les quals perfectament prescindibles. Bezsonoff, en canvi, s'ha dedicat a escoltar el que la narració que tenia al davant li xiuxiuejava a cau d'orella molt més del que ho podria haver fet cap a la seva coqueteria d'escriptor. En conseqüència, les ha llençat a la paperera aquestes 450 pàgines fins a clavar una obra de voluntat impecable, en la que no n'hi manca ni n'hi sobra cap. Hi haurà acudits que us faran més o menys gràcia --les ironies cruels, marca de la casa, m'han provocat no poques rialles nervioses, tot i que no totes m'han semblat igual d'efectives: mai es pot exigir que la sintonia autor-lector mantingui una modulació impecable a tota hora!-- , observacions més sorprenents o no tant i solucions d'estil que, lògicament, provocaran aplaudiments en uns i menys entusiasme en altres.

En definitiva, no es podrà negar que ens trobem davant un llibre ben ideat, ben fet, ben documentat, honest, amb estil i contingut, amb humor, drama i tragèdia, personal i alhora humil, amb una temàtica que enriqueix la literatura catalana, sovint massa hipnotitzada per unes temàtiques vàlides --tot és sempre vàlid si se sap fer, si dóna la sensació que ens trobem davant alguna cosa nova--, però una agenda de visites una mica massa plena. Per donar a la diana, el nostre home ha decidit moure les seves tropes de paper amb cautela, a partir d'un material conegut (Algèria, en Valls, etc.), però ha defugit caure en la trampa de la revisitació crepuscular, en l'obra testamentaria. Amb en Valls no ens ensopeguem davant un D'Artagnan xaruc, i en Joan-Daniel Bezsonoff encara és jove!

La melancolia dels oficials representa un pas en territori conegut, sí, però en el qual la precaució no suposa covardia, avorriment, si no respecte cap el lector. Un respecte que ha donat com a resultat una obra de primera categoria, emocionant, vibrant, el millor exercici per enfortir la musculatura i avançar cap a un futur on totes les portes són obertes.