diumenge, 2 d’octubre de 2011

Conte del cafè volàtil

Conte del cafè en volàtil

Diumenge, 16h, 11m.

Després d'un intent infructuós per quedar amb una persona concreta —no penseu malament, un bon amic que no podia... o penseu malament, tant me fa—, he decidit anar al Cafè Roy. Aquí hi ha wifi.

Olor de pa, cafè i cervesa. Prenc un americà, tot sol. Teclejo, amb la intenció de compartir-lo per la xarxa, ni que sigui amb una entelèquia humana indefinible.

Som sis clients. En una taula del costat de la finestra hi ha dos joves que xerren i riuen. Els altres quatre —tres homes i una donaocupem les quatre cantonades exactes de la sala, de planta quadrada, central, parapetats rere el nostre portàtil. No sé qui de nosaltres deu riure més. Per dins, però...

El quartet de clients virtualitzats que no virtuosos, interpretem a la perfecció el nostre paper de passar l'un de l’altre. Hi ha una norma no escrita que diu que iniciar un acostament entre persones que es troben manipulant el seu portàtil en un espai públic representa el màxim crim possible pel que fa a la invasió de l'espai privat. Més fins i tot que molestar una parella que s'esforça a unir els seus cossos en un parc públic, d'amagat —o no.

Arriba un cinquè client que s'asseu just a la taula del mig. Els sentinelles de cantonada el controlem de reüll. L'home —calb, no sé perquèobre el seu portàtil i comença a navegar. Fa una cara de felicitat insultant. La sala central, vista des de dalt, deu semblar la cara del dau que té els cinc puntets negres.

Un dels dos que xerrava i reia es treu el mòbil i comença a llegir i enviar piulades. L’altre se’l mira somrient, educat. Tota la paciència que està disposat a mostrar amb el seu company, a mi se m'acaba. Decideixo posar això al blog, sense mirar-m'ho gaire més. Després ho enllaçaré al Facebook. Al final, pagaré i sortiré a donar un tomb pel poble. Potser d’aquesta manera m'ensopego amb algun conegut —el que sigui, no estic en condicions de posar-me exquisit avuiamb qui podré prendre alguna cosa. De pas comprovaria que no m'he quedat mut.

Com comenci a enviar piulades pel Twitter, però, em sentirà.

2 comentaris:

Gemma ha dit...

Noi, veig que avui els dos estem de pega. No sé per què , o potser si, ho he trobat trist.

Florenci Salesas ha dit...

Sap greu que no tinguis el dia, Gemma.
En el cas de la petita narració, més que tristesa el que hi ha és un cert desencant, una angoixa general. No és res nou. La soledat de la gent, l'allunyament... I potser sí que se li pot dir tristesa. No ho sé.
Gràcies per comentar.