divendres, 18 de novembre del 2011

Per demanar que no quedi


Una mena de poesia en prosa (més o menys, m'ha sortit així, no sé per què) dedicat a un sentiment i a tothom qui l'ha sabut entendre i compartir. També a qui no n'ha sabut tant, per què no. El text no està gaire revisat, però no el penso perfeccionar. Que ningú se senti mal al·ludit en concret, si us plau, ans el contrari. Aquí, si de cas, les al·lusions es podrien comptar de dos en dos i de tres en tres (tant mirant cap el passat, com cap el present, com cap a un futur incert, al·ludint a qui encara no conec). Amb tot l'afecte i agraïment del món i aquell punt de melancolia, fins de lament inevitable, és clar. Sap greu si el nen que escriu la carta als reis no estigui, potser, a l'alçada de les joguina que demana, però. En fi, si no fem cap mal a ningú, per què callar? Els qui em coneixeu de veritat ho sabeu.


Per demanar que no quedi

La dona que vull serà alta o baixa.
Maca o lletja, prima o grassa, jove o vella, negra o blanca, cèlebre o anònima, catalana o sevillana, veïna de l'escala o vinguda d'una lluna de Saturn, però tindrà alguna cosa indefinible que farà que l'estimi i la desitgi amb bogeria, a tota hora.

La dona que vull tindrà pors, manies, ferides, un munt de rareses incomprensibles.
Fins serà una mica covarda. No prou, però, com per deixar-ho tot per mi i llençar-se a fer camí plegats, malgrat que cap dels dos podrà prometre cap garantia d'èxit.

La dona que vull sabrà el que significa espantar-se.
Li costarà tirar endavant i treure's de sobre la mandra.

La dona que vull serà molt despistada.
Tindrà el cap als núvols. De vegades no entendrà el que es parla.

La dona que vull semblarà beneita, però jo la sabré sàvia.
Ficarà la pota sovint i em farà quedar malament allà on anem. Aplaudirem sempre que ho faci per fer-li oblidar tots els cops que li ho han retret, tots aquells que li han clavat una puntada de peu per sota la taula.

La dona que vull no entendrà de guerres de sexes, però sabrà fer-ne gatzara.
No caldrà que li diguin que homes i dones de tant en tant interpretem el paper de botxins i víctimes, un dia els uns, l'altre dia les altres. No caldrà que ens retraguem totes les malvestats que han comés amb nosaltres els qui hem conegut abans ni ens exigirem les mateixes glòries.

La dona que vull, si és jove tindrà els pits caiguts i arrugues a la cara.
Si és vella resplendirà la nena que amaga dins la mirada.

La dona que vull, un dia perdrà el cap per un guapo.
L'angoixa que patiré se'm podrà veure a tot el mapa, però em sabrà menys greu si no deixa d'estimar-me. Si així és, procuraré portar amb bon humor les banyes.

La dona que vull m'acollirà les abraçades.
Riurem, farem l'amor i un munt més de rucades. La dona que vull serà tota una marrana...

La dona que vull tindrà sorpreses amagades.
M'humiliarà la vanitat de psicòleg demostrant-me que poc que la conec. La dona que vull per cap voldré canviar-la.

La dona que vull serà molt xerraire.
Si hi ha silencis els omplirem amb passos de dansa.

La dona que vull em passarà instruccions clares.
Em dirà que vol i no vol, que li agrada i no li agrada. Tindré un full de vol amb que pilotar sense estavellar-me.

La dona que jo vull no esperarà res de mi.
Ni un mestre ni un alumne, ni un pare ni un fill. No em demanarà que no em mogui de lloc per salvar-la. Si em tracta bé, però, sabrà que no trobarà un millor paracaigudes.

La dona que vull serà, com jo, un complet desastre.
De nit ens agafarem de les mans i ens en fotrem fins de l'alba. Anirem repassat a tots aquells que ens han volgut alliçonar, fer-nos sentir que no valem res. En dibuixarem un seguit de caricatures. Els convertirem en Pokemon i els tancarem dins una bola. Que es matin entre ells...

La dona que vull en farà cada una de l'alçada d'un campanar.
Tindrà uns gustos que cap amic entendrà. els que m'envoltin entre ells comentaran: "Però que hi fa amb aquesta dona?", però sabré que amb ningú m'hi trobaré més feliç i acompanyat.

A la dona que vull no podré parar d'imitar-la.
Es mourà i parlarà d'una manera que em farà riure i que, tard o d'hora, se m'enganxarà. Al cap d'una setmana, sense deixar de ser jo, em mouré i parlaré com ella. Pel carrer, tot sol, aniré caminant i em sorprendré fent aquells copets de cap graciosos. Em faré companyia a mi mateix tot imaginant que sóc la dona que vull.

La dona que vull sabrà que vol dir equivocar-se.
haurà mentit, traït, robat, matat... fins s'haurà menjat una criatura! Haurà comés tots els crims, però els portarà tots a dins, amb tot el seu pes. Sabrà molt bé el que suposa conviure amb fantasmes. Per això sol, molt més que si mai hagués trencat un plat, ja em mereixerà tota la confiança.

La dona que vull, doncs, acceptarà les seves errades.
Admetrà que ella també l'espifia i no m'acusarà de tots els mals de l'univers d'una manera sistemàtica. Tampoc, però, ella s'acusarà de tot.

La dona que vull s'haurà sentit dir de tot, de mala filla a mala mare.
Fins i tot de mala ciutadana. L'hauran titllat de rebel, de conformista. Li hauran retret que fuma massa o que no fuma gens, que això o allò no ho fan les dones de la seva edat, de la seva casta...

La dona que vull vindrà amb mi a la vora del barranc de l'estimbada.
Ens agafarem per no perdre l'equilibri mentre li clavem una puntada de peu a tot plegat i ens quedem descansats en veure com s'estavella tanta morralla.

La dona que vull s'arremangarà per agafar la pala.
M'ajudarà a treure tanta femta com ens han apilat davant l'entrada.

La dona que jo vull em deixarà per unes altres espatlles.
Per un altre cul, uns altres besos, un altre penis, unes altres paraules tal vegada més agradables. No ho farà mai, però, per una cartera més plena o la puta seguretat que d'un executiu de la Caixa. En això serà la més valenta del món, la més arrauxada de la galàxia.

La dona que jo vull serà una monja o una Matahari desfermada.
Jo suposaré el seu primer home o el que en fa mil. Li ho hauré d'ensenyar tot o ella a mi. Quan estiguem sols, però, ella per mi serà ella i jo per ella, jo. I cap altre esperit voleiarà a dins la cambra.

La dona que jo vull arrossegarà una brúixola descentrada.
Mantindrà poques certeses i no cercarà en mi cap resposta, sinó algú amb qui compartir amb tota l'ànima els seus dubtes, els seus cops de bastó en l'aire.

La dona que jo vull no em dirà "sí senyor" a cada paraula.
No deixarà les seves dèries, els seus somnis i projectes, els seus amics i amigues per mi. I fins i tot algun amant ocasional. No esperi de mi, però, que alguna cosa no em fa mal, alguna vegada. Ella no serà un robot de les emocions, però jo tampoc.

La dona que jo vull no es deixarà trepitjar per mi.
No ballarà al meu ritme excepte quan a ella li ho demani l'ànima.

La dona que vull m'avisarà quan l'he marrada.
M'informarà d'allò que li molesta, de qualsevol cosa si no li agrada.

La dona que jo vull tindrà la corda llarga.
Gastarà la paciència que ella esculli gastar. La que consideri que pot assumir, però, sense arribar a agafar-me mania, a odiar-me.

La dona que jo vull ja l'he tingut. Més d'un cop i més de dos.
I sempre l'he perdut, sempre l'he malbaratada.

Serà, potser, que jo no sóc l'home que vull?

Per demanar que no quedi.

dilluns, 7 de novembre del 2011

El monòleg final de The Incredible Shrinking Man (1957) de Jack Arnold

Un minvat Grant Williams a l'escena final del film

Estic enamorat d'aquest petit/gran film. The Incredible Shrinking Man (L'increïble home minvant, 1957) dirigida per Jack Arnold, amb guió de Richard Matheson i protagonitzada per un convincent Grant Williams forma part d'aquell reduït nombre de films de gènere de sèrie B que han transcendit abastament l'apreciació crítica a la qual aquests films acostumen a veure's confinats. L'any 2009, el National Film Registry de l'American Congress Library la va considerar "cultural i estèticament significant" i que "mereix ser conservada per sempre."

Jack Arnold (1912-1991) el director, acostumava a insuflar una sofisticació inusual a l'estètica i als guions dels films de ciència ficció que rodava. No en va, molts d'ells han esdevingut clàssics del gènere. Sobra dir que aquí va realitzar una feina magnífica, mostrant un pols dramàtic sense esquerdes; cuidant l'atmosfera vestint les imatges d'ajustats jocs de llums i ombres; exigint una banda sonora sensible; uns emplaçaments de càmera precisos (importants aquí, pel que fa a les perspectives falses) i uns efectes especials cuidadíssims, que han resistit el pas del temps amb dignitat.

Richard Matheson (1926- encara viu) el guionista, clàssic dels relats fantàstics (més tard es va responsabilitzar de Twilight Zone, la mítica sèrie televisiva de principis dels 60) ja havia treballat amb Arnold en més d'una ocasió. Aquí, ell mateix es va encarregar d'adaptar la seva pròpia novel·la.

Em ve de gust estendrem una mica més sobre Grant Williams (1931-1984), l'actor que va donar cos i ànima a Scott Carey amb una credibilitat inusual en aquest tipus de films. Williams, professional de formació clàssica, alternava els escenaris amb la pantalla. Home culte i sofisticat, també havia excel·lit com a intèrpret líric i pianista. La seva carrera cinematogràfica, però, no va obtenir gaire ressò i el seu nom no diu res a la major part d'aficionats. Ja als anys 60, va obrir una escola d'interpretació que li ocupava la major part del temps. A més de la seva tasca com a docent, va escriure tractats sobre interpretació. A partir de llavors, la seva presència al cinema va anar minvant, igual que ho fa el cos d'Scott Carey al film... No es va casar casar mai. Va morir als 53 anys, en patir la visita d'una peritonitis.

En si mateix, malgrat totes limitacions genèriques i de pressupost lògiques que aquesta mena de productes tenien, el film és excel·lent. No només això. En aquest cas, director, guionista i equips artístic i tècnic van saber convertir aquests inconvenients inicials en motius d'estímul per a la imaginació. Gràcies a tot això se'l pot considerar una obra mestra sense cap rubor. Cal recordar que hi ha altres films que viuen en un purgatori similar, mereixedors de rebre aquest qualificatiu. Val la pena obrir la ment, i acostar-se a cada un d'ells amb els ulls nets, sense prejudicis. Ja ho hem dit molts cops.

Sens dubte, The Incredible Shrinking Man ofereix emoció a través de la intriga, l'aventura. I un punt d'ingenuïtat, amb l'ús del clixé de la contaminació atòmica, també. Tot plegat se li suposa. Però aquí acaben els tòpics. Els creadors del film aconsegueixen que a l'espectador modern, acostumat a veure i llegir de tot, se li acabi la condescendència paternalista als cinc minuts. Els gags amb els quals riurà, ja cercaven aquest efecte a l'audiència dels anys 50: l'escena que el protagonista s'acosta a un telèfon que crèiem que, per una qüestió de perspectiva, es trobava en un primeríssim terme quan en realitat estava a només una passa (simplement, era enorme) etc. I prou.


L'anècdota que dóna peu a la història és molt simple:

Durant les vacances, mentre navega amb el seu bot, Scott Carey, un home normal i corrent, entra en contacte amb un núvol radioactiu. En tornar a la seva vida quotidiana, s'adona que les radiacions estan provocant que la seva mida vagi disminuint progressivament. Dia a dia, passa primer a perdre alguns centímetres, després arriba a l'alçada d'un nen, més tard a la d'un nino, cap el final la d'un insecte... fins que arriba un punt que l'home pren consciència que aquest procés no s'aturarà ja mai i accepta estoicament que algun dia assolirà l'infinitessimal...

Com tots els germans de gènere que han sabut anar més enllà de la rutina, The Incredible Shinking Man dóna alguna cosa més, impossible de definir en paraules. Es nota que els autors n'eren conscients (no "autoconscients", diferència molt menys subtil del que pugui semblar) i van tenir cura que els elements filosòfics i els aventurers, lluny de fer-se nosa, es potenciessin entre ells. La culminació dels primers la trobaríem en el monòleg final. acuseu-lo de cursi, si voleu. A mi em té captivat el cor. Us admeto que més d'una frase no desentonaria en una d'aquelles entrades de Facebook, tan New age, que de tant en tant tot usuari de bona voluntat accepta amb resignació dels seus amics més tendres. Però el seu conjunt, i més després de tot el que se li ha vist passat al protagonista al llarg del film, jo no puc evitar que els meus ulls se m'aneguin de llàgrimes. Serà que em faig vell. Que sóc deu cops més bleda que aquella bona gent que omple el món de frases acompanyades de fotografies de postes de sol o parelles amb cossos d'anunci de colònia, que es besen a la llum de la lluna... Mireu, cadascú abraça la seva pròpia decadència com pot. No em toqueu el voraviu.

Com a curiositat final, informarem que aquest famós monòleg en off no apareix a la novel·la en la qual es basa el film. Matheson afirmava que la paternitat del fragment pertocava al propi director, Jack Arnold. En qualsevol cas, a continuació teniu el text, que he mirat de traduir el millor que he sabut al català. Després teniu un enllaç per a que pugueu gaudir de l'escena, amb la versió original en anglès.



Monòleg final de The Incredible Shrinking Man

Jo seguia disminuint, fins a ser ... què? L’infinitesimal Què era jo? Un ésser humà encara? O l'home del futur? Si hi havia hagut altres esclats de radiació, altres núvols a la deriva per mars i continents, em seguirien altres éssers cap a aquest vast nou món? Tan a prop: l’infinitesimal i l'infinit. Però de sobte, jo sabia que en realitat representaven els dos extrems d'un mateix concepte. L’increïblement petit i l’increïblement gran finalment es reunien, tancant un cercle gegantí. Vaig mirar cap amunt, com si d’alguna manera m’abracés al cel. L’univers, incomptables mons del més enllà, el tapís platejat de Déu escampat en la nit. I en aquell moment, vaig saber la resposta a l’enigma de l’infinit. Fins llavors jo havia pensat en els limitats termes de la nostra pròpia dimensió humana. M’havia sentit superior davant la natura. L’existència començava i acabava segons la concepció de l’home, no segons la de la natura. Però va ser aleshores, quan vaig sentir com el meu cos minvava, que es fonia, convertint-se en no res, que les meves pors es van esvair. En el seu lloc hi va arribar l’acceptació. Tota aquella majestat immensa de la creació havia de significar alguna cosa. I llavors jo significava alguna cosa, també. Sí, més petit que la cosa més petita, jo significaria alguna cosa, també. Per Déu no hi ha cap zero. Encara existeix!

dimarts, 1 de novembre del 2011

El monòleg de Peter Lorre a "M" (1931) de Fritz Lang


Peter Lorre, enmig de l'escena de l'esfereïdor monòleg


Peter Lorre: de professió, home anguniós

D'origen austríac, Peter Lorre (1904-1964) ha estat un dels millors i més desaprofitats actors de la història del cinema. Posseïa una varietat expressiva inacabable. Podia abordar amb igual desimboltura el drama com la comèdia, passar de registres de gran estatisme i expressions lacòniques a altres d'un histrionisme grotesc. La seva gran oportunitat li va venir quan només comptava amb 25 anys amb ni més ni menys que amb el paper de l'assassí de criatures de M (1931) l'obra mestra de Fritz Lang, i la penúltima que va rodar a Alemanya. El seu psicòpata va assolir unes cotes de patetisme i autenticitat que encara avui dia tallen l'alè i el seu monòleg considerat un clàssic que s'ha emprat com a exercici en escoles de cinema arreu del món.

Per desgràcia, mai més va tenir papers de la mateixa altura. L'actor, que arrossegava un cos que s'inflava i desinflava a cada film (tant aviat semblava una tortuga com una sargantana) i uns ulls de granota bullida, estava condemnat a representar éssers torturats o torturants. Per acabar-ho de posar fàcil, dos anys després d'aquell èxit, els nazis van arrabassar el poder. Lorre, com tants artistes alemanys o residents (el mateix Lang, per exemple), va fugir del país. Primer va pujar fins a Anglaterra, on va interpretar alguns rols secundaris interessants a les ordres d'Alfred Hitchcock. Ben aviat, però, va deixar la terra materna de Sherlock Holmes per salpar cap a Hollywood, on s'hi instal·là definitivament. Allà va tenir la oportunitat de protagonitzar una versió molt fluixa de Crim i Càstig (1935), inspirada en l'obra de Dostoievski, probablement un dels films més fluixos de Josef Von Sternberg, i el serial del detectiu japonès Mr. Moto, exòtic i com pocs, entre d'altres personatges estrafolaris.

Amb l'arribada dels anys 40, va començar a tenir una mica més de sort. Va enfilar alguns dels papers de repartiment més recordats de l'època a clàssics incontestables com a Casablanca de Michael Curtiz i The Maltese Falcon de John Huston, ambdues del 1941, al costat de Humprey Bogart, o Arsenic and Old Lace (1944), la hilarant comèdia negra de Frank Capra, amb Cary Grant. Els personatges que va interpretar en aquestes cintes van augmentar la seva fama internacional, però també el van acabar d'encasellar. Aquells éssers estranys, doctors boigs, miserables anguniosos que es bellugaven com un rèptil, li van servir de medi de subsistència fins el final dels seus dies, que van finalitzar a la factoria de l'inefable Roger Corman, al costat del seu amic Vincent Price. La seva efígie, difícil d'oblidar com poques, va sortir fins i tot els dibuixos animats de la Warner Bross, que van emprar la seva caricatura per a acompanyar a l'amic Bugs Bunny en uns quants curts.

Podríem argumentar, per no lamentar-nos tant, que algú amb un físic i una cara com aquella tampoc podria haver aspirat a gaire cosa més. Que encara gràcies. Per refutar aquesta idea, m'agradaria recordar el cas de l'anglès Charles Laughton, magnífic intèrpret d'aspecte diguem-ne original, que va protagonitzar clàssics realitzats per mestres del setè art com Wilder, Vidor, Renoir, Preminger, Hitchcock, Kubrick, etc. des que va començar gairebé el mateix any que el nostre home, fins que va morir, el 1962. Les coses van com van...



Hans Beckert acorralat


Del mut al sonor: un gran pas endavant pel que fa al so, deu passos enrere pel que fa als aspectes visuals

No hi ha cap forma d'art que hagi desenvolupat el seu llenguatge tan de presa com el cinema. En només 35 anys, des dels primers films d'Edison i els germans Lumière fins les últimes grans obres mestres de finals dels anys 20, el canvi equivaldria al que existeix entre les pintures rupestres i Vermeer de Delft per una banda i fins Kandinski per una altra: l'experimentació més radical ja es va esgotar tota pels voltants de 1929, no ho oblidem. El mateix Fritz Lang va jugar un paper important per donar ales al nou art. No ens estendrem sobre aquest tema que donaria per a tot un altre article. Només voldria deixar constància que l'arribada del sonor va encotillar enormement les possibilitats d'aquell llenguatge visual just quan havia arribat al cim.

El daltabaix que es va produir en els anys de transició (1929-1930) va suposar el final de tota una manera de realitzar cinema que havia assolit la màxima puresa i perfecció tècnica (el cinema mut) i el naixement d'una de nova (el cinema sonor). Cal recordar, però, que precisament en aquell període d'incertesa es van intentar alguns dels experiments més interessants pel que fa a l'ús del so i la imatge. De nou, tot tornava a estar per inventar. Els defensors de la puresa del gran moment del cinema mut hem d'admetre, també, que ben aviat es va trobar el camí adequat i els directors més perspicaços van saber adaptar la mobilitat de càmera i narrativa estrictament cinematogràfica existents abans de l'eclosió del so a les noves possibilitats que aquest oferia. Fritz Lang, en aquest sentit, va tornar a destacar com a personatge clau.

Metropolis (1927) havia estat una pel·lícula enorme. Massa i tot. Amb aquell film, Lang i la seva dona, la guionista Thea Von Harbou, van sobrepassar tots els límits d'espectacularitat i deliri pel que fa a la cinematografia alemanya. Els seus seguents films (Spione (1928) Der Frau im Mond (1929)), malgrat que en molts sentits potser milloren aquella obra mítica, que sembla volar més enllà del bé i del mal, no van superar el seu estatus en cap sentit. La última, rodada en plena transformació del mut al sonor, fins i tot va fregar el fracàs econòmic. Davant això, Lang es va veure obligat a pensar molt la seva primera jugada "sonora". I va fer bé.

El 1931, la càmera ja s'havia alliberat del tot de l'encorsetament al que de sobte havia estat sotmesa per culpa dels temibles micròfons. Durant el període que va del 1929 a començaments de 1930, aquells estris captaven el més mínim so: per evitar que el brogit de les càmeres eclipsés els diàlegs, les van haver de tancar dins unes cabines i filmar-ho tot a través d'un vidre. Això suposava un pas enrere visual terrible, que obligava als directors a recórrer a un estil narratiu com el que s'emprava vint anys abans. Per a un creador eminentment visual com Lang, això representava un crim estètic imperdonable, un retorn a les cavernes. Com hem dit, però, pel 1931 totes aquelles dificultats ja s'havien superat gairebé del tot i la càmera ja podia (si calia) tornar a volar com abans. Amb M, el director del monòcul i Frau Von Harbou, van crear una de les obres que marcarien una direcció autènticament cinematogràfica amb la nova tècnica sonora.



L'assasí davant la seva pròpia imatge

M, un punt i a part dins la història del cinema
Obsessionat com sempre per arribar a aprofundir en les contradiccions de la condició humana, Lang va idear, juntament amb la seva dona, la següent història:
La ciutat de Düsseldorf viu atemorida per la presencia d'un misteriós assassí de criatures. Cada cop que es produeix una d'aquestes atrocitats, la policia realitza batudes massives pels baixos fons. El "sindicat" de lladres i criminals de tota mena, farts del sabotatge constant que aquestes batudes suposen per als seus negocis i, davant la incapacitat de la policia per atrapar el psicòpata, decideix cercar-lo i eliminar-lo pel seu compte. Al final, l'encerclen, l'atrapen i l'arrosseguen a les clavegueres, a la força. Allà l'espera una nodrida representació dels malfactors de la ciutat, amb el més notori de tots al davant, fent el paper de jutge, disposats a jutjar-lo com si es tractés d'una cort...
El film va suposar un triomf estètic i comercial complet. Molt més modest que Metropolis, tant en el seu plantejament com en les seves pretensions (aquell respirava per tot arreu la voluntat de voler ser, al preu que fos la pel·lícula més gran de tota la història del cinema, amb una autoconsciència que pot arribar a resultar enutjosa). Alguna cosa deuria de tenir quan, sempre que se li preguntava, Lang sempre responia que, de totes les que havia rodat, aquesta era la seva obra favorita.
He enllaçat el clip de la primera part de l'escena final. La podeu (heu de!) visionar aquí baix. Els diàlegs de la banda sonora es troben en l'original, en alemany, subtitulats en anglès. A sota he traduït al català l'estremidor monòleg de Peter Lorre, directament dels subtítols. Em sap greu, però el meu alemany es limita a saber que diuen les lletres dels temes de Kraftwerk.


Una de les víctimes innocents, en el moment que se li presenta un senyor que li regala un globus. Al fons, un cartell públic que avisa del perill i la recerca i captura del monstre.

El text del monòleg, escrit per Thea Von Harbou i Fritz Lang i interpretat per Peter Lorre
Què en sabeu vosaltres d’això? Qui sou vosaltres, a més? Qui sou? Criminals? Esteu orgullosos de vosaltres mateixos? Orgullosos de trencar caixes fortes, de fer trampes a les cartes? Robar coses que no són vostres. No us caldria fer tot això si haguéssiu tingut una bona educació o si tinguéssiu una feina honrada. Si no fóssiu un grapat de ganduls mal parits!
Però jo… jo no em puc ajudar a mi mateix! No tinc cap control sobre això! Aquesta cosa dolenta dins meu, el foc, les veus, el turment… estan aquí tota l’estona, manant-me a sortir al carrer, seguint-me, en silenci, però la puc sentir com hi és. Es tracta de mi, perseguint-me a mi mateix. Jo vull escapar, escapar de mi mateix. Però és impossible. No puc escapar. Haig d’obeir. Haig de recórrer carrers inacabables. Vull escapar, fugir. I tota l’estona em persegueixen fantasmes. Fantasmes de les mares. I tots aquelles criatures. Mai em deixen tranquil. Són allí, sempre allí. Sempre, excepte quan ho faig. Quan jo… llavors no puc recordar res…
I més tard veig aquells cartells I llegeixo el que he fet. Ho he fet jo tot allò? Però no puc recordar res. Però qui em creuria? Qui pot entendre el que suposa ser jo? Com em sento forçat a actuar… Com ho he de fer… Fes-ho! Jo no vull… Fes-ho! No vull, però fes-ho! I llavors una veu crida… No puc suportar sentir-la! No ho puc suportar! No ho puc suportar!...

Beckert esgarrifat en descobrir que algú li ha estampat la M de Mord (assassí) amb un guix a l'esquena de l'abric


I aquí teniu la primera part de l'escena, que acaba amb el diàleg que he transcrit més amunt. Espero que us agradi i en traieu un bon partit. Gràcies!