dilluns, 7 de novembre de 2011

El monòleg final de The Incredible Shrinking Man (1957) de Jack Arnold

Un minvat Grant Williams a l'escena final del film

Estic enamorat d'aquest petit/gran film. The Incredible Shrinking Man (L'increïble home minvant, 1957) dirigida per Jack Arnold, amb guió de Richard Matheson i protagonitzada per un convincent Grant Williams forma part d'aquell reduït nombre de films de gènere de sèrie B que han transcendit abastament l'apreciació crítica a la qual aquests films acostumen a veure's confinats. L'any 2009, el National Film Registry de l'American Congress Library la va considerar "cultural i estèticament significant" i que "mereix ser conservada per sempre."

Jack Arnold (1912-1991) el director, acostumava a insuflar una sofisticació inusual a l'estètica i als guions dels films de ciència ficció que rodava. No en va, molts d'ells han esdevingut clàssics del gènere. Sobra dir que aquí va realitzar una feina magnífica, mostrant un pols dramàtic sense esquerdes; cuidant l'atmosfera vestint les imatges d'ajustats jocs de llums i ombres; exigint una banda sonora sensible; uns emplaçaments de càmera precisos (importants aquí, pel que fa a les perspectives falses) i uns efectes especials cuidadíssims, que han resistit el pas del temps amb dignitat.

Richard Matheson (1926- encara viu) el guionista, clàssic dels relats fantàstics (més tard es va responsabilitzar de Twilight Zone, la mítica sèrie televisiva de principis dels 60) ja havia treballat amb Arnold en més d'una ocasió. Aquí, ell mateix es va encarregar d'adaptar la seva pròpia novel·la.

Em ve de gust estendrem una mica més sobre Grant Williams (1931-1984), l'actor que va donar cos i ànima a Scott Carey amb una credibilitat inusual en aquest tipus de films. Williams, professional de formació clàssica, alternava els escenaris amb la pantalla. Home culte i sofisticat, també havia excel·lit com a intèrpret líric i pianista. La seva carrera cinematogràfica, però, no va obtenir gaire ressò i el seu nom no diu res a la major part d'aficionats. Ja als anys 60, va obrir una escola d'interpretació que li ocupava la major part del temps. A més de la seva tasca com a docent, va escriure tractats sobre interpretació. A partir de llavors, la seva presència al cinema va anar minvant, igual que ho fa el cos d'Scott Carey al film... No es va casar casar mai. Va morir als 53 anys, en patir la visita d'una peritonitis.

En si mateix, malgrat totes limitacions genèriques i de pressupost lògiques que aquesta mena de productes tenien, el film és excel·lent. No només això. En aquest cas, director, guionista i equips artístic i tècnic van saber convertir aquests inconvenients inicials en motius d'estímul per a la imaginació. Gràcies a tot això se'l pot considerar una obra mestra sense cap rubor. Cal recordar que hi ha altres films que viuen en un purgatori similar, mereixedors de rebre aquest qualificatiu. Val la pena obrir la ment, i acostar-se a cada un d'ells amb els ulls nets, sense prejudicis. Ja ho hem dit molts cops.

Sens dubte, The Incredible Shrinking Man ofereix emoció a través de la intriga, l'aventura. I un punt d'ingenuïtat, amb l'ús del clixé de la contaminació atòmica, també. Tot plegat se li suposa. Però aquí acaben els tòpics. Els creadors del film aconsegueixen que a l'espectador modern, acostumat a veure i llegir de tot, se li acabi la condescendència paternalista als cinc minuts. Els gags amb els quals riurà, ja cercaven aquest efecte a l'audiència dels anys 50: l'escena que el protagonista s'acosta a un telèfon que crèiem que, per una qüestió de perspectiva, es trobava en un primeríssim terme quan en realitat estava a només una passa (simplement, era enorme) etc. I prou.


L'anècdota que dóna peu a la història és molt simple:

Durant les vacances, mentre navega amb el seu bot, Scott Carey, un home normal i corrent, entra en contacte amb un núvol radioactiu. En tornar a la seva vida quotidiana, s'adona que les radiacions estan provocant que la seva mida vagi disminuint progressivament. Dia a dia, passa primer a perdre alguns centímetres, després arriba a l'alçada d'un nen, més tard a la d'un nino, cap el final la d'un insecte... fins que arriba un punt que l'home pren consciència que aquest procés no s'aturarà ja mai i accepta estoicament que algun dia assolirà l'infinitessimal...

Com tots els germans de gènere que han sabut anar més enllà de la rutina, The Incredible Shinking Man dóna alguna cosa més, impossible de definir en paraules. Es nota que els autors n'eren conscients (no "autoconscients", diferència molt menys subtil del que pugui semblar) i van tenir cura que els elements filosòfics i els aventurers, lluny de fer-se nosa, es potenciessin entre ells. La culminació dels primers la trobaríem en el monòleg final. acuseu-lo de cursi, si voleu. A mi em té captivat el cor. Us admeto que més d'una frase no desentonaria en una d'aquelles entrades de Facebook, tan New age, que de tant en tant tot usuari de bona voluntat accepta amb resignació dels seus amics més tendres. Però el seu conjunt, i més després de tot el que se li ha vist passat al protagonista al llarg del film, jo no puc evitar que els meus ulls se m'aneguin de llàgrimes. Serà que em faig vell. Que sóc deu cops més bleda que aquella bona gent que omple el món de frases acompanyades de fotografies de postes de sol o parelles amb cossos d'anunci de colònia, que es besen a la llum de la lluna... Mireu, cadascú abraça la seva pròpia decadència com pot. No em toqueu el voraviu.

Com a curiositat final, informarem que aquest famós monòleg en off no apareix a la novel·la en la qual es basa el film. Matheson afirmava que la paternitat del fragment pertocava al propi director, Jack Arnold. En qualsevol cas, a continuació teniu el text, que he mirat de traduir el millor que he sabut al català. Després teniu un enllaç per a que pugueu gaudir de l'escena, amb la versió original en anglès.



Monòleg final de The Incredible Shrinking Man

Jo seguia disminuint, fins a ser ... què? L’infinitesimal Què era jo? Un ésser humà encara? O l'home del futur? Si hi havia hagut altres esclats de radiació, altres núvols a la deriva per mars i continents, em seguirien altres éssers cap a aquest vast nou món? Tan a prop: l’infinitesimal i l'infinit. Però de sobte, jo sabia que en realitat representaven els dos extrems d'un mateix concepte. L’increïblement petit i l’increïblement gran finalment es reunien, tancant un cercle gegantí. Vaig mirar cap amunt, com si d’alguna manera m’abracés al cel. L’univers, incomptables mons del més enllà, el tapís platejat de Déu escampat en la nit. I en aquell moment, vaig saber la resposta a l’enigma de l’infinit. Fins llavors jo havia pensat en els limitats termes de la nostra pròpia dimensió humana. M’havia sentit superior davant la natura. L’existència començava i acabava segons la concepció de l’home, no segons la de la natura. Però va ser aleshores, quan vaig sentir com el meu cos minvava, que es fonia, convertint-se en no res, que les meves pors es van esvair. En el seu lloc hi va arribar l’acceptació. Tota aquella majestat immensa de la creació havia de significar alguna cosa. I llavors jo significava alguna cosa, també. Sí, més petit que la cosa més petita, jo significaria alguna cosa, també. Per Déu no hi ha cap zero. Encara existeix!