Fernándo Guillén, Queru, Sitges... de Cèlia Sànchez-Mústich

Fernando Guillén recita Benedetti als jardins de l’Hospital de Sant Joan, durant la Festa de la Poesia a Sitges del 2009

 El passat 17 de gener passat moria a Madrid l'actor Fernando Guillén, que havia residit a Sitges des de feia molts anys amb la seva estimada Queru. La parella feia la seva vida com qualsevol altra. En Fernando era un personatge molt estimat i se li han dedicat diversos articles i recordatoris. A nivell espanyol, la premsa, és clar, també n'ha anat plena. Passa, però, que en aquella s'ha silenciat d'un manera especialment insensible a la seva estimada parella, una dona que en aquests moments es troba en un estat d'una certa indefensió i abandonament. La Cèlia Sànchez-Mústich, amiga de la parella, que s'ha mantingut al seu costat en uns moments molt difícils (juntament amb altres persones, els pocs parents propers), ha estat l'única a mencionar la vídua real en un article a l'Eco de Sitges del passat dia 25 de gener. La recent lectura de diverses revistes del cor, en les quals s'afegeixen encara més pales de cal viva damunt aquest personatge incòmode, m'ha convençut per copiar l'article de la Cèlia i penjar-lo a la xarxa perquè estigui a l'abast de tothom. No cal dir que la Cèlia ha estat (sempre ho és) molt prudent i respectuosa a l'hora de parlar de l'assumpte: no es tractava de revifar ferides, treure'n profit escampant brutícia i empastifar innecessàriament segons quins noms (persones que també estimaven el cèlebre actor i l'han cuidat fins l'últim moment) sinó de posar llum sobre una persona que, malgrat haver comés els seus errors (qui no?), s'estimava el Fernando amb tot el cor i era corresposta, i que a causa de circumstàncies que no vénen al cas, no ha pogut veure'l (no s'han pogut veure) durant gairebé dos anys, amb l'estocada final cruel de no haver pogut estar junts en hora tan tràgica.

FERNANDO GUILLÉN, QUERU, SITGES...

En tota història acostuma a haver-hi éssers silenciats. En la història de Fernando Guillén, també. Però deixeu-me anar pas a pas, o titubeig a titubeig, perquè emprenc aquestes lletres amb una sensació de fragilitat extrema. Em cal fer-ho, però. Per ell. Per ella. D’ella en parlaré d’aquí a unes ratlles.

   Per agafar impuls, fixo la mirada en una petita placa que tinc enganxada a la paret de la meva habitació, la placa que duia l’escultura del premi Trinitat Catasús que l’any 2009 els periodistes de Sitges van concedir a l’actor Fernando Guillén. Va anar a parar a la meva paret a causa d’un error: quan vaig recollir, en nom, seu (ell estava rodant una pel·lícula a Mèxic) el premi, la nit dels Premis Sitges d’aquell any, em vaig adonar que la xifra de l’any estava equivocada, hi deia 2008! De seguida va ser substituïda per la bona, i la placa descartada... me la vaig guardar com el record d’un amic que ara se m’apareix més lluminós que mai.

   Els sitgetans hem sentit la mort de Fernando Guillén, més enllà del que representa perdre un gran, emblemàtic, versàtil i entregadíssim actor conegut de tots. Vivia a Sitges des de feina més d'una dècada, i la seva natural discreció no li impedia tenir una actitud extremament propera i una constant voluntat de col·laborar desinteressadament en actes socials o culturals de la nostra vila. Però no hi vivia sol, a Sitges. Hi vivia amb la Queru, la seva companya sentimental des de feia molts anys. I ella sí que, per unes o altres raons (que ara no és el moment d'analitzar), forma part d'aquesta nòmina de silenciats a la qual em referia. No l’han esmentada, a ella, els diaris i els telenotícies que han informat de la mort de l’actor o han parlat sobre la seva vida (i ben poc, que a ella li importa, això, en aquests moments). És cert que el Fernando va passar els seus últims temps a Madrid, atès pels seus fills, dos dels quals són els també actors Cayetana i Fernando Guillén Cuervo, excel·lents persones. I amb la complicitat de la mare dels seus fills. La seva malaltia va sobrevenir després d'una malaltia sobtada de Queru que els va impedir a tots dos poder estar junts en aquest tram final de la seva vida. Però Queru existeix, amb limitacions físiques i amb el gran dolor de la pèrdua. S’estimaven, i penso que és de justícia que en quedi constància, ni que sigui en el nostre petitó i grandíssim Eco de Sitges. Es van conèixer un dia que ella va anar al teatre on ell actuava. Després de la funció, la Queru, lluny de pensar que aquell actor que tant li agradava seria inaccessible, va tirar pel dret i li va deixar una nota a la guixeta del teatre. Així va començar tot, i allò que ella pensava que duraria una setmana, es va prolongar fins el dia de la mort del Fernando, o més ben dit, ho farà mentre ella visqui. Des d'aquestes pàgines, el meu homenatge particular a aquesta dona.

     I amb el permís i en nom de tots els sitgetans que estimaven i valoraven el Fernando Guillén, deixeu-me enviar-li a ell una abraçada tan fonda i persistent en el temps com la seva grandesa d'esperit. 

Cèlia Sànchez-Mústich