L'efímera imatge ideal

Everett Sloane, en el paper de Bernstein, a l'escena que fa la seva confidència a Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles

"Un home pot recordar un munt de coses que mai hauries cregut que pogués recordar. Un dia de 1896 jo anava cap a Jersey en un ferry i així com partíem un altre ferry entrava. Hi havia una noia esperant-lo. Duia un vestit blanc. Portava una ombrel·la blanca. Només la vaig veure un segon. Ella a mi no em va veure per a res, però li juro que des de llavors no ha passat un sol mes que no hagi pensat amb aquella noia com a mínim una vegada."

Aquesta confessió personal del vell Bernstein al periodista Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles segueixen sent el meu fragment de diàleg favorit d'aquell film. Hi ha gent que han estat al nostre costat, treballant, compartint experiències durant anys, i per les quals saps que mantindràs una fidelitat afectiva vitalícia. De cop, però, cert dia, per molt que t'hi esforcis, no hi ha manera de recordar el seu rostre. Per contra, hi ha personatges fugissers, d'entrada destinats a interpretar el paper d'efímers figurants dins la pel·lícula de la nostra existència, que ens marquen per sempre. No parlo d'enamoraments enfollits a primera vista, tot i que aquests casos també s'hi podrien incloure. Parlo de fascinacions de difícil classificació, éssers humans amb una aparença destinada a quedar-se gravada amb foc roent a la memòria, persones a les qui guardem una estranya, íntima, fidelitat. Van i venen dins els nostres circuits mentals com aquelles ciutats que només apareixen en els nostres somnis, un cop i un altre, al llarg de la nostra història onírica.

Fa poc vaig trobar una ferma candidata a formar part d'aquest ideal. Era a primera hora del matí d'un dia entre setmana. Havia d'anar a Barcelona per només dur un paquet i tornar ben ràpid cap a Sitges. El lloc del lliurament era al carrer Rosselló, molt a prop de l'estació de tren d'Aragó. Això em permetia, si anava de pressa, d'agafar el següent tren de tornada sense perdre temps, en no gaire més de quinze minuts. Al Passeig de Gràcia no hi havia gaire gent, ni tampoc gaire trànsit. No recordo a l'alçada de quin carrer em trobava, vaig i topo amb una dona d'un atractiu irreal, just en el moment que s'asseu a la cadira d'una terrassa. No us la descriuré, no vull trencar la il·lusió, feu-vos la vostra. Només esmentaré com la llum l'embolcallava, la seva roba, com anava pentinada, els seus gests i la seva mirada desprenien una charme divina. Jo tenia el temps just i la vaig sobrepasar, sense aturar el pas, ni mirar enrere. Em feia il·lusió haver-me extasiat amb aquella aparició, haver viscut aquest miracle (tan cursi, si voleu) i ja tenia ganes d'arribar a Sitges per comentar-ho a la Cèlia: aquesta mena de coses ella les aprecia especialment i qui sap si potser en podria treure algun partit literari. A l'alçada de Rosselló em trobo amb el meu contacte, li passo el paquet i ens acomiadem, afectuosament però sense distraccions. De tornada, hauré de passar de nou per davant de la dona màgica, inevitablement. Mica a mica em vaig acostant a la terrassa, encara poc ocupada, on seu i sembla que menja alguna cosa. Finalment ho veig. Horror. La deessa s'ha transformat en un homúncul deforme. No entenc que engrapa, ni ho vull entendre. Només sé que es tracta d'algun espècimen d'entrepà llefiscós i repulsiu que conté un producte regalimaire galtes avall més anti-eròtic possible. La seva ferocitat a l'hora de mastegar, les deformacions assolides per aquell rostre monstruós em recorden els anguniosos personatges Georges Grosz o els del curtmetratge Jidlo (1992), de Jan Švankmajer, quan devoren un plat o la pota duna taula. D'aquesta manera fou com aquella estampa celestial va ser dinamitada per una realitat 180º oposada. I així ha estat com, per molt que m'esforci a recordar, a dia d'avui la segona imatge ha pràcticament esborrat la primera dins el meu si més íntim. El somni ha quedat anorreat per un monstruós malson.
I nosaltres? Pot una imatge nostra, entrellucada durant uns segons per un estrany, transcendir l'efímer espai que el destí li va reservar per formar part dels seus records més estimats? Sí, és clar, no les podem controlar, aquestes coses. I millor que no ho intentem o pararíem boigs. Jo mateix he tingut l'oportunitat de saber-me objecte inconscient de tan dolça admiració, quan em van presentar a una fins llavors desconeguda en un festa, l'any 1989: "Tu eres avui al cafè de l'Òpera, oi? Quan t'he vist entrar m'he quedat fascinada per les teves ulleres, per com caminaves i com anaves vestit (ja us ho dic ara, res d'especial) i he pensat, 'ostres, quin paio més interessant'". Aquella floreta no tenia cap altra intenció que informar-me d'una casualitat, ho puc ben assegurar. De tota manera sempre és molt més agradable quedar fixat en la memòria d'un estrany per les imatges més belles que puguis inspirar que no pas per quan et tires un pet, quan perds els estreps mentre busques aparcament, quan gires la cara cap a l'altra banda quan veus un pobre pel carrer, quan et mostres en el teu grau màxim d'imbecilitat pública. Ves a saber a quants estranys, pobres, els haurem amargat el dia amb una imatge nostra vista justament quan ens trobàvem més a prop de la de la segona trobada amb la dona de la meva història que no pas amb la primera. Realment hi ha primeres impressions que sí han de valer, per força, perquè no tindràs mai més cap altra oportunitat.
Com m'alegro que el vell Bernstein no tornés enrere per veure com la seva bella dama de l'ombrel·la blanca mastegava amb una hamburguesa farcida de ketchup amb els llavis untuosos i les barres ben obertes...

Una imatge de Jidlo (1992) de Jan Švankmajer, perquè us feu una idea gràfica del que parlo