Peret, l'ànima d'un poble

Portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62) de Cèlia Sànchez-Mústich

Peret, l'ànima d'un poble 

Ens ha deixat Pere Pubill Calaf, més conegut com a Peret, nascut a Mataró ara fa 79 anys, el rei indiscutible de la rumba catalana. Entre les moltes coses que aquests dies s'estan dient d'ell, la frase "la rumba catalana es convertirà en una república. Només hi havia un rei i no crec que tingui cap hereu" del músic Rogeli Herrero, integrant dels Manolos, m'ha semblat una de les que millor resumeixen la seva influència a nivell musical. A la portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62), de la seva neboda "paia" Cèlia Sànchez-Mústich, se'l mira de descriure com "un dels personatges més curiosos, excepcionals i estimats del nostre poble". Prou bona definició d'urgència. Òbviament se n'hi podrien afegir una serralada d'adjectius, alguns d'ells contraposats —coherent, contradictori, contundent, amable, esmunyedís, generós, guerrer, conciliador, intel·ligent, divertit, seductor, talentós, autodidacta, familiar, independent, murri, seriós, compromès amb les causes que creia, amant de la frivolitat ben entesa...—, entre molts altres. Amb els que de segur no fallaríem, però, serien el de geni, trencador de clixés, home irrepetible que, en la mida del que va poder, va mirar de fer sempre el que li sortia del cor... i d'altres parts de l'anatomia.

Enmig d'aquest gran maremàgnum d'emocions en conflicte, de tristeses inconsolables, repassar l'inici del llibre esmentat, una conversa mà a mà, Peret-Cèlia, que la neboda poeta va transcriure i adaptar —sempre sota la supervisió atentíssima del seu tiet— suposa l'obertura d'una finestra que ofereix vistes inesperades, reflexions inusitades, pensaments a ras de pell. Després d'una bella introducció a càrrec de la Cèlia (que, per qüestions d'espai, obvio) Peret ens parla d'un fet ocorregut quen tenia tres anys i que el va marcar per sempre. Val la pena llegir-lo. Aquí el teniu:

Imatge de Peret durant la promoció del llibre

Dels nostres

(...)

Som al pic de la guerra civil i jo tinc tres anys. Estic jugant a les bales a fora la barraca. Recordo que porto pantalons curts i camisa, i benes als peus— a falta de sabates. I que em grato el cap de tant en tant perquè els polls han fet la seva barraca en els meus cabells (que són molt rinxolats i negres). Veig la meva àvia paterna, Consuelo, que renta roba en un gibrell. A mi m’han deixat amb ella i amb les meves ties Teresa i Maria perquè el meu pare està destinat a Móra d’Ebre i la meva mare es dedica a ell, a seguir-li les passes i treballar per dur-li menjar, tabac, i el que calgui. Sempre dormo al llit amb les meves ties, entre totes dues, i, ai, uix!, gairebé m’ofeguen amb la fortor d’unes untures amb que s’empastifen la cara. Avui fa bon dia i falta poc per dinar. Em miro l’àvia, que porta dol, Du un mocar al cap, un davantal i una corretja a la cintura d’on penja una cinta lligada a mig metre de fusta i unes tisores que fa servir per prendre mides i tallar teles, perquè treballa en la venda ambulant. L’oncle Mila està recolzat a la paret de les argolles, assegut en una cadira, camisa blanca, armilla negra, mocador de seda al coll, un gran bigoti groguenc a causa del fum dels caliquenyos, i un xavo que li surt de sota la gorra.

Sempre que penso en aquesta escena i en el que després va passar, ho veig com una pel·lícula en blanc i negre. Durant molt temps vaig preguntar-me per què, i ara ja ho sé: si haguessin filmat en colors aquella escena, igualment s’hauria vist en blanc i negre perquè tot era així, blanc o negre, les barraques, els cabells de la gent, les camises, els pantalons...

Jo estic entre tots dos, l’àvia i l’oncle Mila, concentrat en el joc de bales. De sobte m’espanta un soroll eixordador que ve del cel. Alço la vista: és un avió. Un avió que en vol rasant passa sobre els nostres caps. Ràpidament surten de la barraca la meva mare (que aquell dia era amb nosaltres), les ties, totes esverades i preguntant “Què passa?”. L’oncle Mila es gronxa a la cadira i amb els polzes a l’armilla els diu, tranquil·lament: “no tingueu por, és dels nostres”. L’avió fa mitja volta i fa una altra passada, aquest cop encara més baixa. Les dones xisclen “però que fa aquest paio!”. L’oncle Mila els repeteix: “tranquil·les, que és dels nostres”. L’avió, per segona vegada fa mitja volta i ara es dirigeix als corrals. Aquest cop dispara la metralladora, que destrossa les meves bales i forada el gibrell.

En escoltar-lo em quedo pensant que en Peret, als tres anys, va saber què era una paradoxa. 

—Et va donar una doble lliçó...

—O triple. No sé si va ser el tiet, que es va equivocar, o si es van equivocar els de l’avió, però amb el meu raonament de nen, vaig aprendre tres coses: que hi havia gent que matava, que no em podia refiar dels missatges de tranquil·litat, i que els “nostres” no sempre volia dir “els que no et poden fer mal”, cosa que al capdavall és completament certa. Mira el món, si no: tots som “dels nostres”, de la nostra espècie, del nostre planeta, i no parem de fer-nos mal.

Buster Keaton i The Beatles

Els (no tant) impossibles cinc Beatles. D'esquerra a dreta: Paul McCartney (al sintetitzador Tubon), Ringo Starr (al sintetitzador Moog), Buster Keaton (a l'ukelele), John Lennon (a l'ukelele i veu) i Geroge Harrison (ukelele solista, of course)

Buster Keaton i The Beatles

No sóc de naturalesa sentimental. Per descomptat enyoro els Keystone Cops, i Mack Sennett, i Stan i Oliver i la resta. Però no visc en el passat. No tinc temps. Un diumenge de pasqua em van convidar a una festa a la casa de Mary Pickford. Allà hi érem tots els supervivents del cinema mut. Vaig mirar de passar-m'ho bé, és clar, però vaig descobrir que jo no tenia res a parlar amb ells. A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps.

- Buster Keaton, de l'entrevista de Rex Reed per al New York Times, 1965

Intuïa més que sabia que a Buster Keaton li agradaven els Beatles. L'única referència que havia pogut comprovar la vaig trobar al documental Buster Keaton Rides Again (1965) de John Spotton, que segueix el vell Buster durant el rodatge del curtmetratge The Railroader (1965) de Gerard Potterton i el propi Buster (no acreditat com a co-director, però hi ha prou evidències filmades sobre com el còmic construeix les millors escenes còmiques del curt, decideix emplaçaments de càmera, dirigeix els extres i improvisa les seves pròpies accions en els plans llargs). En una escena del documental es veu Buster passejant per un centre comercial de Canadà, parlant afablement amb la gent que se li acosta. Una jove entusiasta li demana un autògraf i li pregunta si es veritat que li agraden els Beatles. Ell respon "és clar que m'agraden. I a qui poden no agradar-li?". Amb aquella sortida no queda clar si l'home realment admira el quartet de Liverpool o mira de ser simpàtic amb aquella mossa qui, no cal dir-ho, se'n va doblement encantada (i envejada per les joves fans actuals, a jutjar pels comentaris als fòrums d'Internet). 

L'any següent, Buster participaria en el seu últim llargmetratge A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1966) de Richard Lester. Lester havia dirigit A Hard Day's Night (1964) i Help! (1965) els dos millors llargmetratges dels Beatles. És coneguda l'excitació del director per poder comptar amb Buster al repartiment del seu darrer film i com va lamentar haver de reduir dramàticament la seva part a causa de la sobtada (i fatal) malaltia que va se ki va declarar durant el rodatge. La veneració pel vell mestre i la influència del seu estil es veuen reflectits en la quantitat (i qualitat) de gags, el treball de càmera i muntatge, i la manera com actuen els fab four, sobretot Ringo Starr, el més keatonià de tots. Hi ha acudits visuals que remeten (sense mai arribar a la còpia) directament a films del còmic, com l'escena de Ringo, la noia i el toll d'A Hard Day's Night amb forts ecos de la situació similar a The Balloonatic (1923). Després de visionar aquell film, Buster va comunicar el seu vist-i-plau al jove director. Juntament amb Jacques Tati, el considerava un digne seguidor de l'estil que ell, Lloyd i Chaplin havien creat dècades enrere, sense haver caigut en el pobre pastitx habitual en casos similars. 

No ha estat, però, fins que per pura casualitat he trobat aquest paràgraf d'una entrevista per al New York Times, feta quan l'home comptava gairebé setanta anys, que no he trobat una referència explícita a la seva beatlemania, fos quina fos la intensitat amb la qual s'havia infectat. I, és clar, em fa molta gràcia, n'estic encantat. 

Des de la perspectiva actual, amb The Beatles abastament acceptats com el grup més important de la història de la música pop, amb dos dels seus membres assolint l'estatus de mites morts, venerats i explotats comercialment fins a la nàusea, aquesta afirmació pot semblar banal, gairebé conservadora. Però feta el 1965, quan el grup només comptava amb tres discs de música "alegre, juvenívola i despreocupada" (no seria fins aquell any que no apareixeria Rubber Soul, el primer canvi de rumb en el so i intencions del grup), que només cal veure els documentals de l'època, amb masses d'adolescents histèriques, per adonar-te'n a dins de quin sac et podien ficar si confessaves aquella preferència musical, l'afirmació té un molt de declaració de principis. Quants de vosaltres (jovenetes de quinze anys, absteniu-vos: la pregunta va sobretot a cavallers de 70) tindríeu prou nassos d'enfrontar-vos als vostres prejudicis i dir, ben alt i fort, que sou fans de One Direction? Ah, és clar, no es poden comparar The Beatles i One Direction, em direu. Els primers eren uns genis musicals mentre els segons són un producte comercial, de laboratori, típica manufactura empaquetada d'aquesta època ultratecnificada i artificial, pensat per rentar el cervell de les noietes, que repeteixen fórmules i bla-bla-bla... Hum, no heu llegit que en deia molta premsa dels Beatles, el 1965, oi? Sembla mentida fins a quin punt es podrien agafar molts d'aquells antics articles i, només canviant el nom del grup, posats a contrallum s'assemblarien com dos flocs de neu a tot el que diuen els actuals, o al que diuen alguns prepotents seguidors de la música rock clàssica, fins de la més comercial (però també clàssica: que pentini cabells blancs, allò de "Fulano era un hortera, sí, però tenia classe, no es pot comparar amb aquests mindundis...")

Giff animat per Kristeen del vell Buster Keaton ballant rock a cor que vols als crèdits de l'execrable Beach Blanket Bingo (1965) perpetrat per William Asher

"...A mi m'agraden els Beatles, per exemple, i alguns no havien sentit mai un disc dels Beatles. Havien perdut el ritme dels temps."

Diu Buster, amb la qual cosa es dedueix que podria continuar: "i sempre hi ha coses noves maques, tan sols cal estar amb els cinc sentits ben oberts i deixar enrere els prejudicis". No era el primer cop que Buster es mostrava escèptic amb els "vells grans temps". Enyoravael el bo i millor d'aquells "vells temps", com diu aquí mateix, però sabia que quedar-se lamentant per tot el que s'ha endut el vent no li permet fruir amb tot allò que els temps actuals poden oferir de nou, bo i excitant. Per desgràcia no hi ha una època unívocament millor a totes, ni passada, ni present, ni futura. Totes les èpoques són l'edat d'or d'alguna cosa. Ara mateix és l'edat d'or d'un munt d'elles. La nostàlgia per les alegries perdudes, tot allò que omplia la nostra miserable infància de felicitat, ens pot jugar males passades a l'hora de superar prejudicis. Les alegries del passat són un territori confortable. Es troben en aquella habitació que sabem que sempre ens hi torbarem a gust. Sorpreses cap, però sabem que quan ens sentim massa aclaparats per la voracitat del món actual (de tots els móns actuals: la vida en moviment sempre és voraç) ens hi podem anar a refugiar una estona. Aquella habitació no té finestres i ningú ens vindrà a emprenyar. Aquesta manca de finestres, però, és una arma de doble tall. Si volem que aquelles tot el que trobem bell del passat no mori caldrà sortir, de tant en tant, i mostrar-les a com més gent millor, escampar als quatre vents que allò no és mort, sinó viu, ben viu. I al revés, cal sortir a fora a prendre l'aire que passa, renovar-nos amb tot allò que ara mateix s'esdevé i val la pena. Que valgui la pena per a nosaltres! "Oh, és que ara no trobo res que m'agradi", direu, i tindreu tot el dret. Segurament tindreu tota la raó del món i contra això no s'hi pot fer res. A mi també em passa això. Però sé que no és culpa del món sinó meva. He estat jo que no m'he entrenat en fruir dels nous estímuls. O potser tot allò que va omplir la meva adolescència de felicitat em va entrar a la primera? Moltes de les perles que més m'agraden em van suposar un entrenament dur. No he fumat mai, però tots hem sentit a dir als fumadors com de desagradables acostumen a ser les primeres cigarretes. Fins i tot els vicis requereixen un esforç, una dedicació, abans no quedis atrapat en les seves xarxes mortíferes!

I en fi, aquesta divagació ens porta a descobrir una diferència més amb el gran mestre Chaplin. Què suposava el rock & roll per a Chaplin? Mireu el seu llarg (ho sento, però jo el trobo un monument pesadíssim al seu propi ego) A King in New York (1957) i està clar: soroll, degeneració, una banalitat que renta el cervell de la joventut americana. Què suposava el rock & roll per a Buster Keaton? Un invent genial, una música simple, directa i excitant (la qual balla amb gran entusiasme en algunes, d'altra banda abominables, pel·lícules de platja i biquinis dels anys 60). Chaplin no desaprofita la oportunitat de tenir el rock davant seu per moralitzar.  Buster, es treu l'americana i es posa a ballar. Sempre és igual. Chaplin no entén el món actual perquè representa el nostàlgic del segle XIX que mira d'allargar el màxim aquella agonia dickensiana arnada tot el que pot, amb els seus carros de cavalls i els seus llums de gas, les dames de vestit llarg, una era on tot era artesania pura, delicada porcellana. Buster, en canvi, tampoc entén el món actual però perquè té pressa perquè arribi el segle següent. El món no té prou màquines encara i ell n'inventarà de noves, encara més delirants que les actuals. Chaplin abominava dels cotxes. Buster als dotze anys ja era el mecànic i el conductor de l'automòbil familiar. A Modern Times (1936) un indefens Charlot és engolit pel mecanisme de la màquina en una escena d'un simbolisme potentíssim en contra de la deshumanització del món actual: la màquina, feta d'engranatges infernals es menja l'individu, literalment. Buster, per la seva banda, hauria estat encantat de fabricar-la ell mateix, aquella màquina, amb les seves pròpies mans. Davant el terror que Chaplin té per la tecnologia, Buster hi oposa l'entusiasme maquinista i la solució pràctica, sense contemplacions i sense lliçons morals ni advertir o culpabilitzar l'espectador per res. Davant l'actitud negativa i els sermons del primer, el positivisme i la diversió del segon. 

"Si no hagués estat còmic hauria estat un bon enginyer industrial" deia sempre l'amic Buster. La gran quantitat d'il·lustres personatges que van visitar casa seva han deixat prou testimonis que demostren que no anava de broma. Per tot arreu hi havia complicats gadgets mecànics a l'estil de Rube Goldberg o els invents, més nostrats, del Professor Franz de Copenhague del TBO. Qui ho havia de dir, en Buster fan dels Beatles... A mi no em sorprèn. De fet tampoc m'hauria sorprès que hagués estat fan del Kraftwerk, el grup (no estrictament còmic) més purament keatonià, amb un sentit de l'humor més sofisticadament fred, que conec, si l'home haguès viscut uns quants anys més. Més d'un ja li havia posat el sobrenom de l'"home màquina" dècades abans que als Mensch Machinen de Düsseldorf. Això ja seria ciència ficció, però. Deixem les coses com estan. I estan prou bé!

Buster Keaton, l'home màquina

Llista de les guerres actuals i comparació de les víctimes del 2013 amb les del 2014

  Guerres principals o conflictes amb més de 1,000 morts per any

  Guerres menors o conflictes amb menys de 1000 morts per any

                                (dades de finals de juliol del 2014)

Llista de les guerres i conflictes actuals segons la Upsala Data Program

Realment, no sembla que el desastre de la guerra hagi d'acabar mai mentre existeixin societats humanes, animals o vegetals. Els experts afirmen que cada cop, però, mor menys gent per aquesta causa. Si ens fixem en el nombre estricte de morts, sí, tenen raó. Segons les estadístiques, la quantitat global va progressivament disminuint cada any. Sumant les xifres del següent panell he comptat que l'any passat es van oficialitzar 125.009 persones mortes. La xifra d'enguany, a data d'avui (finals de juliol), és de 41.654 morts. En els dos dies que controlo l'evolució de l'enllaç he pogut comprovar que les dades es posen al dia amb una certa celeritat: l'escandalosa massacre a Palestina, per exemple, ja s'ha comptabilitzat. També he observat que per l'eclosió d'un conflicte nou (l'horror d'Ucraïna), n'hi ha hagut 5 (els de les dues Corees, que dura des del 1945; la insurgència de la Guerra del Senyor, que aplega diversos països centreafricans; el del Delta del Níger; el dels nòmades sudanesos i el concret, oficial, entre els dos Sudan), que, sense especificar si han acabat o no, no sumen més víctimes mortals. A aquests probablement caldria afegir algun més que a hores d'ara ja ha acabat o es troba a les escorrialles, malgrat no haver pogut evitar deixar feina endarrerida per a la senyora mort. 

Amb aquestes dades, quines conclusions se'n poden treure? Si utilitzem la fredor inhumana (però pràctica) dels generals que discutien sobre els milions de vides humanes de més o de menys a devastar, segons com es desenvolupés l'imminent conflicte atòmic al film Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (Dr. Strangelove or How I Learnt to Love the Bomb, 1963) d'Stanley Kubrick ens podríem aventurar a especular que, si no apareix algun rampell virulent tipus Ruanda, el 2014 acabarà amb un descens de la mortaldat total d'entre el 40 i el 50% (gairebé la meitat, doncs) respecte l'any passat. Suposo que, malgrat els seus errors i discutibles decisions, que en més casos dels desitjables hauran ajudat a enquistar i empitjorar els problemes, si no existís l'ONU (no oblidem que allà s'hi troba representada la majoria dels estats oficials i tots, en menor o major mesura, en són responsables) molts d'aquests conflictes provocarien encara morts. Ens n'alegrem, com els responsables de Trànsit quan informen que els decessos en carretera han disminuït respecte l'any anterior? Continuem la valoració amb aquella alegria que mostren els portaveus del govern del senyor Rajoy quan ens il·lustren sobre com, després de 68 mesos d'augment de l'atur, ara, per fi, es pot confirmar que fa gairebé 10 mesos la xifra d'esclauets feliços i contractats remunta tímidament, menystenint la remuntada salvatge del nombre d'immigrants que retornen als seus països d'origen, farts de tant d'abusos laborals, mentides i fracassos, i de la interessadament imprecisa quantitat d'espanyols de soca-rel, preparats o no, escampats per tot el món desesperats per trobar feina a fora? Posar-nos derrotistes i dir que no, que en contra del que sembla tot va molt pitjor i que hi ha conspiracions amagades rere cada cantonada i la culpa de tots els mals del planeta la tenen les poetes joves i sexis o els artesans tuaregs dedicats a manufacturar polseres de baquelita? No crec que es pugui treure una sola mena de conclusions i menys si no es miren altres dades. Que cadascú pensi el que vulgui i analitzi fins allà on la seva energia analítica li permeti.

D'entrada, una dada que no apareix en aquest panell és la diferència entre la quantitat de morts civils i de morts de combatents. Hi ha estudis, però, que semblen confirmar la sospita que al llarg dels darrers dos últims segles aquest percentatge s'ha decantat obscenament en direcció de la xifra dels morts civils. No dec ser gaire original si dic que formo part dels que trobo indignant que això sigui així. No es pot negar que un bon cop de crueltat innecessària sempre funciona com un toc de gràcia infal·lible a l'hora de deixar clar qui mana. Xenofont ja explica a la seva crònica (la magnífica Anabasis) com, després d'haver guanyat una escaramussa, un dels seus propis oficials decideix ordenar la decapitació de tots els cadàvers dels enemics caiguts en combat. Xenofont, sense deixar de trobar l'ordre tan repugnant com nosaltres, entenia que la seva execució afegiria un plus d'advertiment sobre com les gasta un grup de civilitzats grecs si se li toca massa el voraviu quan va d'excursió per l'Imperi Persa. I així ha estat, des de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki als bombardeigs indiscriminats sobre Dresden i altres ciutats alemanyes en resposta a les barbaritats nazis i japoneses fins a tota mena de bombardeigs actuals per tot arreu, des d'Afganistan a Síria, des de l'esfondrament de les Torres Bessones als raids sobre la població palestina, sense oblidar que Barcelona va ser una de les ciutats que va estrenar aquesta fatídica tradició aèria. Tant com hem avançat en tecnologia militar i encara no hem aprés a fer la feina de destruir les bases de l'enemic sense arrasar barris sencers on només hi viu població civil. A tot plegat, la cosa es complica quan els governants i/o defensors alliberadors dels seus respectius pobles no dubten a utilitzar la seva pròpia població desarmada com a carn de canó, com a valor transaccional, ja sigui com a escuts humans, ja sigui com a element estratègic de propaganda, sang fresca per vendre i revendre: una fotografia d'un nen rebentat en un conflicte de fa quatre mesos o quatre anys (o fins i tot a causa d'un terratrèmol o una altra desgràcia natural) sempre fan un bon efecte, encara que el falsejament de la informació vexa per un igual l'honor del mort de la fotografia com el dels morts que realment s'estan produint ara mateix, en el conflicte que es denuncia. 

I malgrat tot, la gent desarmada continua morint, per decisions pel broc gros. Moren a Palestina (i no m'empasso que tots siguin escuts humans, senyor Netanyahu: calia arrasar tants barris pacífics?), però també moren a d'altres indrets. Què se n'ha fet de Síria, per exemple? No pot ser que d'un conflicte que el 2013 va generar més de 75.000 morts, i enguany més de 25.000, ara només serveixi per reciclar les fotografies del seu holocaust i suplantar les (també reals) que es produeixen a Gaza. Obres qualsevol diari i no hi ha ni una sola ratlla. Obres el Facebook i la bona gent que fa sis mesos ploraven per tot allò ara reploren damunt les mateixes imatges, aplicades a uns morts geogràficament i històricament diferents (tot i que haig d'afegir que sembla que cada cop s'està recorrent menys a imatges d'arxiu i més a la barbàrie actual). Al final ens trobem amb una paradoxa ben bèstia. Normalment s'acostuma a acusar el futbol, els programes intranscendents de la televisió, la poesia científica o qualsevol altre cap de turc d'arma adormidora de la consciència del poble i cadascú, segons les seves dèries o manies, s'apunta a la desqualificació moral del proïsme (els alienats sempre són els altres). En repassar la llista tan llarga de l'enllaç, però, em pregunto si els conflictes que cada dia apareixen als mitjans i a la xarxa, acompanyats d'un omnipresent dit que t'acusa d'inconscient si bades mirant les musaranyes, no s'estaran utilitzant de la mateixa manera. No diem el que no és: els publicitats són també conflictes reals, espantosos, però acaben pervertits per la seva utilització mediàtica, per la seva conversió en massacre a la moda. En definitiva, acaben essent emprats com una mena d'opi del poble encara més recaragolat que el del futbol (pobret), massa traumàtic per als sentits de l'espectador sensible com perquè a aquest li quedi espai per reflexionar sobre l'existència d'altres guerres i atrocitats que s'estan perpetrant en aquest mateix planeta. Aquells territoris continuen maltractats per la violència i estarien deixats de la mà de déu si no fos pels esforçats Metges sense Fronteres i similars, defensors de causes concretes, oblidats per la tv, pels diaris, per Internet, que miren d'estar a tot arreu com poden, amb els mitjans cada cop més migrats.

I ara, permeteu-me un final, si voleu, naïf, tot desitjant que d'una punyetera vegada es deixi de matar gent innocent en aquest planeta.

Si us plau, cliqueu l'enllaç de les dades dels diversos conflictes, data de començament i nombre de víctimes, recollides per l'Upsala Data Program de l'ONU i publicada a la Wikipèdia:

LLISTA DE LES GUERRES I CONFLICTES ACTUALS 

Et voilà tout ce qui m’est arrivé à Lodève… (notes de Cèlia Sànchez-Mústich, traduïdes al francès per Nathalie Bittoun)

17e Voix de la Meditérranée Festival de la poésie Lodeve 2014

Et voilà tout ce qui m’est arrivé à Lodève…

par Cèlia Sànchez-Mústich, traduction Nathalie Bittoun

Ne commençons ni par le début ni par la fin, mais par le milieu. Le point culminant du temps vécu à Lodève au Festival Voix de la Méditerranée de poésie (rien que trente heures, rien de moins que trente heures !) a été ce vasistas ouvert sur le ciel, dans la chambre de la maison où nous ont accueillis (par le biais de l’organisation) un couple de volontaires. Didier et Béatrice vivent leur amour dans une maison (spectaculaire) « pour partager amour et maison avec les autres », selon leurs mots, et ils ont un peu rougi quand je leur ai dédié le poème « Chambre d’amis » (un autre eut été impensable !) dans l’un des récitals auxquels j’ai participé.

Et maintenant, refaisons un petit tour depuis le début. Il n’est pas rare que les anomalies donnent des fruits positifs : mon premier récital n’était pas pour moi, c’était celui d’une femme poète grecque qui n’avait finalement pas pu venir, et ce devait être un spectacle sur musique d’accordéon. L’organisation m’a alors proposé de réciter à sa place et, bien que cela signifiait que je devais me lever à cinq heures du matin pour arriver à Lodève bien avant de ce que j’avais prévu, j’ai accepté (Que dis-je, accepter ! Non ! Il me semble que j’ai fait comme la doublure de la soprano qui, la mort dans l’âme, se réjouit de l’aphonie subite de la diva !). On attendait une Grecque, et c’est une Catalane qui s’est présentée, mais ma crainte de voir les gens partir s’est évanouie en voyant que la salle était pleine et qu’ils étaient tous là, bien installés, prêts à assumer le risque d’un changement de programme. À la fin du récital, de nombreux spectateurs se sont approchés pour me faire savoir combien il leur avait plu, dont une Américaine qui vit à New York, une fan de la langue catalane qui, avec son mari, va depuis de nombreuses années à Prades, et elle exultait ! Une expérience passionnante, lire des poèmes en catalan avec une interprète de l’élégance de Catherine Bédarida et l’accompagnement (pas du tout envahissant) de l’accordéonniste Renaud Grémillon, exceptionnel, séduisant (style « beau mâle », avec son débardeur blanc, comme s’il allait travailler au port).

Recital à la Galerie  Ô Marches du Palais, avec la musique de Rigaud Grémillon (accordéon) et animée par Catherine Bédarida 

Pendant cinq jours, la ville de Lodève est littéralement assiégée par la poésie, ou vice-versa. On regarde en l’air et il y a des poèmes suspendus d’un côté à l’autre des rues, on regarde devant soi et on trouve des poèmes sur les murs et dans les vitrines, on regarde par terre et on voit des poèmes écrits sur les trottoirs, tournant aux coins de rues. On tend l’oreille et, de partout, ce sont des vers, des chansons et le brouhaha de la fête qui arrivent. Et puis aussi, cette année, le nom d'Abbas Kiarostami, invité du Festival.

La deuxième lecture a été partagée avec un poète occitan, Jean-Marie Petit, un sacré personnage, communicatif et ironique, avec aussi le privilège d’une jeune interprète à mes côtés, Azyadé Bascunana. Et le tout, présenté par l’affectueux François Szabó, qui se défendait drôlement bien en catalan ! Il aurait fallu voir ma tête quand j’ai constaté qu’il plaçait sur la table quatre de mes livres (différents, bien entendu) de poèmes et un en prose. « Comment ça se fait que tu aies ça ? », lui ai-je demandé (ce n’est pas normal qu’un Français qui ne te connaît ni d’Ève ni d’Adam ait quatre de tes livres) et, pour toute réponse, un fier sourire énigmatique. 

Au Jardin de l'Hôtel de ville, avec Adzyadé Bascanuna (comédiene), François Szabo (animateur), et Jean-Marie Petit (poète occitan)

Des centaines de personnes (organisateurs, animateurs, interprètes, consultants, volontaires, artistes, poètes de la Méditerranée et d’au-delà) rendent possible une bulle de bonheur qui m’a rappelé la petite bulle de la « Festa de la Poesia » de Sitges. 

La troisième lecture s’est partagée avec la poète française Laurence Vielle, drôle et originale, et là aussi j’ai eu droit à un présentateur, Philippe Païni (très bien documenté), une interprète, Périne, qui savait pénétrer les poèmes, et un second interprète d’exception (pour la partie consacrée à l’interview qu’il nous ont faite) : Florenci ! Qui est monté sur l’estrade et a fait ce qu’il fait toujours : aider avec efficacité et enthousiasme, et créer une bonne ambiance. À la fin de la lecture, un Français du public qui ressemblait à George Clooney m’a mis les mains sur les joues et m’a dit le « merci beaucoup » le plus enflammé que l’on me dira peut-être jamais.

Recital à la Place du Puits avec Philippe Païni (animateur), Laurence Vielle (poète) et Périne Faivre (comédiene)

Et faisons maintenant un saut vers la fin pour pouvoir glisser en arrière. Nous étions déjà à Perpignan, de retour, à la recherche d’une adresse car sur la route nous devions ramasser un paquet pour une amie, complètement paumés, et, quand on a demandé à un Perpignanais s’il pouvait nous indiquer où c’était, il s’est offert à monter dans la voiture et à nous guider chemin faisant, et on allait drôlement loin ! (C’était soit un psychopathe qui voulait nous trucider, soit l’homme le plus aimable et le plus prévenant du monde.) Et c’est comme ça qu’on est arrivés à destination. Au moment des adieux, le dernier exemplaire de Cet espace entre nous qui était dans mon sac s’est retrouvé entre ses mains pour toute récompense. Que se passait-il ? Était-ce parce que l’onde de choc de l’explosion poétique de Lodève, chargée de générosité, était arrivée à Perpignan et avait provoqué ce fait miraculeux ?

Reculons un chouïa pour arriver aux deux heures de signature de livres. Non, je n’ai pas passé deux heures à signer des livres sans arrêt (même à Lodève, ce miracle est impossible…) mais, si je peux me permettre l’expression, ça a été mon meilleur « Sant Jordi » poétique : j’ai signé une bonne douzaine de livres à des personnes que je ne connaissais pas, dont certaines avaient assisté aux lectures. Et elles se présentaient avec des sourires et même des embrassades que je ne savais pas comment recevoir tellement ils étaient authentiques. Et comme je ne sais pas parler français (il faut que je lise plus de Tintin pour y remédier), je leur écrivais une dédicace méli-mélo, mi-catalane, mi-française (j’avais une antisèche, stratégiquement cachée sous un livre, que m’avait écrite Szabó, ce complice).

Que m’est-il arrivé d’autre à Lodève ? Eh bien j’ai connu Ada Salas, poète de Cáceres, et la poète française Lu Raoul, charmantes. J’ai eu la surprise de constater que Tònia Passola et Gustavo Vega étaient venus me voir, ces amis poètes qui se trouvaient au festival voisin de Sète, où elle récitait. Je me suis cassé la figure (genoux égratignés et contusion au bras) et ai été secourue (outre par Florenci) par un touareg dont la tunique était aussi bleue que mes genoux un moment après, et à qui nous avons ensuite acheté des boucles d’oreilles de son petit étal, en guise de souvenir de Lodève et de symbole de « se relever après une chute ».

Merci au directeur du Festival, Franck Loyat, et à son équipe. Et aux amis qui étiez au bureau du festival, à tout bien ficeler, qui traitiez chaque poète et chaque artiste comme s’ils étaient uniques au monde, Laetitia, Amandine, François, Vicente... Et merci Marc Delouze pour ton support et pour la cofondation de Voix de la Méditerranée. Et merci François Michel Durazzo pour la merveilleuse traduction de Cet espace entre nous, sans laquelle… Et Myriam Solal, qui a provoqué l’irruption de mon livre traduit à Paris. Et merci beaucoup[1], Florenci, d’être le meilleur des compagnons et de partager ce vasistas qui regardait le ciel de Lodève.

Notre « Chambre d'amis » particulière

Cliquez sur le lien pour voir la film de Cèlia a Lodève 

Cliqueu l'enllaç per veure el film de la Cèlia a Lodeva 

Clicar el enlace para visionar el filme de Cèlia en Lodève

Click the link to watch the film of Cèlia in Lodève

[1] En français dans le texte.

Qui és aquest actor?

Qui és aquest actor? 

Resposta: Harold Lloyd (1893-1971)

Harold Lloyd a Never Weaken (1921) de Fred Newmayer

Aquestes fotografies formen part del seu book com a actor, quan buscava feina al Hollywood de 1913 (ell tenia 19 anys llavors). Al costat del seu amic Hal Roach va fer d'extra i secundari en un munt de produccions, fins hi tot abans que Chaplin. A partir del 1915, dins la companyia que acabava de crear el seu company, va aparèixer en una quantitat enorme de curtmetratges  on va interpretar dos personatges còmics de personalitat poc original. No va començar a tenir èxit fins que no va inventar el noi de les ulleretes, uns quants anys més tard, en una sèrie de films curts cada cop més bons. Va ser un èxit progressiu però, un cop el va assolir, no va fer altra cosa que anar a més. A partir de Grandma's Boy (1921), el seu primer llargmetratge, dirigit per Fred Newmayer, va regnar durant tota la dècada dels anys 20, amb un èxit comercial i de crítica sense comparació. En arribar els primers anys del cinema sonor la seva fama va minvar, però es va saber retirar a temps el 1938. El 1947 el prestigiós Preston Sturges, amb finançament del mateix Howard Huges, el va convèncer d'intentar un breu i fallit retorn que el va convèncer de plegar veles definitivament. Va viure la resta de la seva vida feliçment retirat del cinema, a la seva mansió i la seva família, dedicat als seus hobbies favorits, i fotografiant belles senyoretes com la jove Marilyn Monroe.

Monarquia Catalana... per què no?

El tendre personatge The Little King del gran Otto Soglow (1900-1975)

The Little King of Catalonia. Why not?

No comprenc tot aquest enrenou amb la República, l'entusiasme de tants catalans per abraçar i petonejar la tricoloritat espanyola. Amb tot el que han hagut de patir amb els règims de tradició rància, tirànica "vivanlascaenista", pobres, els amics espanyols els entenc, i els dono tot el meu recolzament. Però aquí dalt? Amb l'historial de ganes d'exterminar-nos i el menyspreu i odi que per la nostra llengua van mostrar la major part dels més venerats polítics de la Segona República Española, les ganes que ens tenien, per què? Sincerament, no ho sé veure. Però tampoc acabo d'entendre aquesta necessitat absoluta que una Catalunya independent hagi de ser, sí o sí, una república democràtica. Gent que en sap molt més que jo de política d'entrada m'han convençut que sembla el règim menys injust possible. Hi ha, però, exemples que fan trontollar la defensa d'aquest punt com a veritat absoluta. Quan des de Catalunya es parla de lluitar per la independència sempre es fa pensant, únicament i exclusiva, en muntar una república catalana. Molt bé, si l'independentisme català ho té tan clar, té aquesta fal·lera pel punt republicà, no seré jo qui hi posi pegues. Si vas a mirar, acostumo a votar (amb un nivell d'escepticisme, d'esperar-ne res, total) un partit que entre les seves sigles té l'adjectiu republicà. Però penso que no n'hi ha per tant. Si la independència hagués de passar per un règim monàrquic, tampoc m'hi oposaria, mentre se'ns prometés un mínim de justícia (cap règim pot garantir res que no sigui aquest mínim: no crec en màxims). Hi he pensat a arrel d'una pregunta (força més provocativa que la meva, val a dir: David, com et passes!) d'un home que admiro moltíssim. La meva va adreçada en exclusiva als independentistes catalans de bona voluntat, aquells als qui suposo els hauria de ser menys difícil de respondre: 

-Què preferiríeu, una Catalunya independent monàrquica o una Catalunya no independent dins una Espanya republicana? 

Els unionistes, per descomptat, teniu tant de dret a comentar i dir la vostra com aquells, però,  tot i que les vostres observacions serien molt interessants de llegir, per raons òbvies la vostra resposta a la pregunta ja la sabem, i la trobo lògica. Jo ho tinc claríssim No crec que la Gran Bretanya sigui menys democràtica que França (i mira, mentre França ha exterminat o fet agonitzar tota la seva diversitat lingüística, Gran Bretanya -que déu n'hi do- com a mínim ha pactat un referèndum d'independència per a Escòcia) i la major part dels països més admirats per la seva democràcia real, l'eficàcia del seu sistema educatiu i constant exemple de modernitat mental (el pack gairebé complet del "Nord enllà" d'Espriu: Suècia, Noruega i Dinamarca, més els avançadíssims Països Baixos, entre d'altres més de fer riure, d'acord, com Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein i la més caòticament divisible Bèlgica) malgrat que alguna d'elles l'extrema dreta hi està fent estralls a les urnes, són monarquies. Però bé, que jo sàpiga, el partit del senyor Le Pen, en la molt republicana i culta França ja em direu on l'hem de classificar dins l'espectre ideològic. El fet és que, precisament com que som Catalunya, suposadament un país imaginatiu (Dalí, Gaudí i altres figures internacionals han inspirat generacions d'humans a abraçar els al·lucinogens, i això que no coneixen en Pere Calders...), caldria que la nova monarquia es regís per unes normes elementals. Els polítics, president electe al capdavant, continuarien sent els qui treballarien en tirar el país endavant, discutint i prenent les decisions difícils i serioses, que jo sóc incapaç d'entendre i assimilar i que ens afectarien a tots de veritat. La feina del rei i la seva família seria una altra molt diferent. Evidentment que els detalls dels següents punts es poden discutir, però jo tinc les meves propostes. Aquí van:

Exemple de pàgina de The Little King, on l'estil minimalista, geomètric i l'humor estoic (de forta influència keatoniana) s'hi fa pal·lés amb evidència

Decàleg d'obligacions i funcions del rei (o reina) català

1- La feina del rei (o reina, o qualsevol variant genèrica possible gràcies als avanços de la ciència) seria únicament representativa, per donar un aire protocol·lari i xiroi a les relacions internes i internacionals. 

2- L'existència de la institució hauria d'exercir una influència mínima en l'augment de la burocràcia. La imprescindible referent a la institució hauria de produir en el ciutadà, cada cop que aquest se la trobés en un punt que l'afectés, una rialla o un somriure.

3- Les funcions del rei s'haurien de delimitar d'una manera clara. De cap manera l'haurien de permetre aspirar a assolir  poder legislatiu. S'ha d'evitar a tota costa que la institució que representa no se li pugi al cap i pretengui muntar una tirania. S'hauria de conformar a satisfer el seu ego a través de les aparicions a la premsa del cor i faramalles similars.

4- La figura i la família reial serien honorades amb tota el paripé verbal adient i es prohibiria tot atac físic en contra seu . A tal efecte, si li atorgaria un servei de seguretat raonable, aquí sí, l'habitual reglamentari en personatges públics: no en tot cal ser original. Aquests honors tindrien, però, una contrapartida. En el contracte firmat, tant el rei com tota la seva família, haurien d'acceptar tota mena de caricatures, insults i vexacions per part de la premsa i el poble.

5- Els discursos reials haurien d'estar escrits (o supervisats, en cas que el monarca ja tingués prou vis còmica) per un escriptor guionista especialitzat en l'humor, la ironia i l'absurd.

6- El càrrec de rei seria vitalici, o s'allargaria fins allà on li piqués al personatge. La successió seria de caire sanguini (descendència directa), o es podria provocar de manera, més o menys, violenta per part del poble a través d'una revolució de caire funcional, a la manera que marquen els llibres d'història.

7- El rei i la seva família rebrien un sou digne, però sense exageracions (una mica més del que cobra un mestre de secundària resultaria suficient: no cal matar-los de gana, tampoc).

8- El poble finançaria una vivenda digne, de compra o lloguer, perquè la família reial hi visqui. A tal efecte es recomana una porteria d'un edifici de l'Eixample, o similar. Si tingués un pati interior on el rei pugui esbargir les cabòries, regant les seves plantetes i meditant sobre la fatuïtat de la vida, seria ideal.

9- El cotxe oficial podria ser un Citroën 2cv o un Mehari. Vehicles de baix consum, manteniment econòmic, simpàtica figura, excel·lent suspensió i amb sostre descapotable, utilíssim perquè el monarca pugui saludar dempeus al poble, en qualsevol desfilada de caire militar o folklòric.

10- A casa seva, pel carrer, a la seva feina o quan anés a donar molles de pa a les oques de la catedral, el rei podria anar vestit com vulgui (fins i tot en bermudes, si la calor ataca de valent), però en els actes oficials tant ell com la família hauria d'habillar-se amb els vestits de gala (barretina, espardenyes, mitges de cotó, faixa i armilla de luxe, trabuc opcional, etc.)

Segur que ens sortiria molt més barat i operatiu tenir una monarquia que seguís aquests preceptes (o uns altres a debatre i votar en un referèndum) que muntar una feixuga i escleròtica república a l'estil francès, amb el seu president, amb les despeses terribles que comporten els seus fastos. Jo crec que a més seria una bona oportunitat de donar un exemple al món que no cal seguir les normes avorridíssimes establertes per la història i i que es pot jugar una mica a combinar elements nous i obsolets d'una manera imaginativa. El que sigui, amb tal de ser independents i poder cometre els nostres errors a gust, sense la imposició d'errors aliens. Per descomptat, als amics espanyols els desitjo el millor, que facin el que vulguin. Seria de lesa humanitat per par nostre, però, deixar una porta oberta a assessorar-los en el tema. Potser una monarquia d'aquesta mena els podria interessar, també, i nosaltres, amb la nostra experiència, ja els podríem informar dels pros i els contres.

Ah! i finalment, una picada d'ullet als amics anarquistes. Ja ho sabem que tot això dels estats i tal no deixa de ser una mentida fastigosa, tant del sistemes capitalistes assedegats de cobdícia com dels comunismes rovellats i corruptes i que algun dia s'hauria d'acabar. Ja ho sabem que per assolir un món feliç s'hauria d'aniquilar els estats, esfarinar tots els diners, convertir tots els polítics del món en pastors de cabra pirenaica, cremar totes les banderes, fer parlar esperanto a tothom, dinamitar tots els museus i biblioteques i enderrocar l'edifici de l'ONU. Només demano que, si us plau, després de tants segles d'anar veient com en el món tal com ha funcionat com fins ara només existeixes si oneja la teva puta bandereta davant l'edifici aquell, em faria com una mica d'il·lusió veure que els turistes s'adonen que per una moments Barcelona és la capital d'un país anomenat Catalunya, on hi ha una llengua pròpia, amb la seva literatura i a on, a part de matar toros i ballar sevillanes, hi ha unes tradicions especials. I un cop haver viscut durant uns anys aquest somni, endavant, enderroqueu i afuselleu tot el que vulgueu (a mi inclòs, per petit burgés desvagat i subvencionat per la seva pietosa família o qualsevol altre excusa) i acomplim el vostre somni de justícia completa.

Mentrestant tot això arriba, o no, jo mateix em proposo a ocupar aquesta figura. No em demaneu mai que em dediqui a la política, perquè no vull conduir cap país a la ruïna i a la degradació moral. Però ser rei en les condicions que proposo, caram, ara mateix hi firmaria. Doneu-me una mica de temps per entrenar els meus fills en el bullying al qual els sotmetria la premsa, i prou. Per tant, si aviat tenim un nou país per estrenar i us cal un monarca, ja sabeu on trobar-me.

Groucho Marx: un text seriós d'un home molt seriós

Julius Henry Marx (1890-1977), més conegut pel seu nom artístic Groucho Marx, convertit en un ciutadà anònim sense el maquillatge

Vull creure que no m'hauria de barallar amb gaires proïsmes per consensuar que Julius Henry Marx (1890-1977), molt més conegut pel nom artístic de Groucho Marx, és un dels grans monuments de la història de la comèdia, en qualsevol de les seves formes. El personatge còmic que va crear al costat dels seus germans, immortalitzat en un corpus cinematogràfic desigual però únic, ha tingut una influència tan gran, a tots nivells, que no se n'hi poden escapar ni els seus detractors ni els humoristes (en cas que n'hi hagi algun) que el desconegui. Groucho Marx (va, diguem-li Groucho, això de Julius fa estrany) va ser molt més que aquella estrambòtica caricatura de capitalista descapitalitzat, amb cigar havà als dits, ulleres rodones i bigoti pintat, que desconcertava/aniquilava tothom qui trobava pel davant amb les seves pulles sarcàstiques, destructives i autodestructives, bombes de corrosió immediata, on s'hi barrejava, en suïcida i divertidíssima contradicció, l'arribisme més descarat amb una actitud revolucionària, sense cap ni peus, contra tot ordre establert, amb l'excepció de les dames que, eventualment afegides al pack anterior, quedaven desorientades per uns impossibles intents de seducció. Julius va ser un home molt diferent al Groucho que ell mateix no parava d'alimentar, en memorables aparicions televisives. Pare i marit formal (sempre que podia), persona discreta que preferia la intimitat de la seva llar a la vida social i que passava llargues hores llegint i practicant escales amb la guitarra, va escriure una bri de literatura humorística (i no tant) esplèndida. Groucho i jo (Groucho and Me, 1959), un dels meus llibres favorits (ai! si tots els llibres mediàtics fossin així!), destaca molt especialment. Avui em ve gust vull difondre aquest fragment extret del capítol Unes pallassades no previstes al número. En ell, barrejat amb aquell humor que al nostre home li surt pels porus encara que no vulgui, hi deixa anar unes quantes reflexions i observacions molt serioses i profundes sobre una de les parts fosques de l'ésser humà. En broma, en broma, punxa.

Parla Groucho:

Unes pallassades no previstes al número

(...)

No recordo el seu nom, però un famós filòsof misantrop, després d'una nit de profunds pensaments (i de tallar-se  tres cops mentre s'afaitava) va anunciar a un món indiferent que ningú era completament desgraciat davant el fracàs del seu millor amic. Hi ha prou veritat en aquesta àmplia generalització com per fer que la majoria de nosaltres ens sentim culpables, i certament pot ser aplicada al món de l'espectacle. En el decurs dels anys, he observat massa exemples de la inhumanitat de l'home cap a l'home perquè pugui discutir l'afirmació del filòsof. (...)

Havent format part únicament a la professió teatral, ignoro com reacciona davant l'èxit o el fracàs la gent que es dedica a altres activitats. Però estic segur que una gran part d'enveja entra dins el maquillatge de gairebé tothom.

El negoci teatral és una professió molt variable. L'estrella d'avui és sovint el captaire de demà, i viceversa. Probablement m'apedregaran pel que vaig a dir, però tinc la impressió que un fracàs sonat a Broadway proporciona alegria i alleugeriment a una part substancial del món de l'espectacle. Això no significa necessàriament que, al matí següent d'un fracàs d'aquesta mena, tots els productors, directors i actors surtin al carrer a ballar un fandango ( o, si són comunistes, una masurca), però la veritat és, ras i curt, que gairebé tot el món se sent inquiet quan un productor rival no només es destaca de la massa, sinó que continua fent-ho. Al món de l'espectacle l'èxit permanent resulta imperdonable. El fracàs demostra de manera concloent que el que acaba de caure no té més talent que la resta del ramat, i que la majoria d'èxits han estat pura sort.

He assistit a banquets de Hollywood i he observat els mal dissimulats centelleigs dels ulls dels meus amics mentre comentaven alegrement la crítica d'una nova pel·lícula dolenta, o la notícia que, a causa de la seva baixa audiència, l'espectacle televisat de Joe Blow havia deixat de ser patrocinat per X. Exceptuant a les persones a qui afecta, ningú es tira per terra i es posa a plorar. He vist actors (homes que han vigilat acuradament la seva dieta durant mesos) trencar sobtadament la continència i devorar un banquet que hauria honrat Enric VIII, només perquè havien sentit una notícia dolenta respecte a un competidor.

He de confessar amb vergonya considerable que la meva reacció davant el fracàs d'algun dels meus contemporanis no he tingut tons tan elevats com, diguem-ne, els pensaments del doctor Schweitzer. És molt desconcertant per a un còmic estar assegut al seu camerino i escoltar un altre comediant que mata de riure al públic. "Bravo" és una paraula magnífica quan es dirigeix ​​a un mateix, però una exclamació bastant desagradable quan la llancen a un competidor. Si jo fos un bocamoll, podria parlar d'una estrella que solia tancar la porta del seu camerino i després obrir l'aixeta del lavabo només per assegurar-se que el so dels aplaudiments o de les rialles que arrencava un rival no arribaven als seus insegurs oïdes .

En resum, cap actor vol que una altra persona triomfi més que ell. Això serà negat amb vehemència per la majoria dels meus germans i germanes de professió, però no et deixis enganyar per les seves protestes. Els he vist, observat i escoltat.

Fins ara m'he estat referint únicament a la professió teatral, però tots vivim en una jungla gran i perillosa. I la primera llei de la Natura és la supervivència. I la millor manera de sobreviure és esperar que el rival s'estavelli. Desgraciadament per a la raça humana, estic segur que aquest aspecte vergonyós de la seva condició es pot trobar en qualsevol altre negoci o professió .

Certament, ningú de l'empresa Chrysler queda abatut o es posa a plorar si, un any, la General Motors produeix un cotxe amb una estructura que es comença a desintegrar a una velocitat de trenta milles per hora. Ni tampoc se sentiran gemecs a la fàbrica Ford si Chrysler treu un nou model en el qual les peces semblen haver estat unides amb pasta dentifrícia. Només cito aquests exemples per demostrar que per desgràcia ningú és completament infeliç davant el fracàs del seu millor amic.

(...)

Poca gent sap que Julius era tan bo amb la guitarra com els seus germans Adolph (Harpo) i Leonard (Chicco) amb els instruments que els van fer famosos. Practicava un mínim una mitjana de tres hores al dia i inter`retava peces de Rachmaninoff. Però això és una altra història...

FUERTES, Sílvia Comes interpreta Gloria Fuertes a El Prat

Fotografia de Xavier Pintanel de la Sílvia Comes i els altres músics que l'acompanyen: Maurici Villavecchia, Dick Them i Lluís Ribalta (extreta d'aquí )

Ahir, al Teatre Modern del Prat, mentre a fora dos equips madrilenys es disputaven una tassa metàl·lica, vam tenir el privilegi (paraula gastada, però no me'n ve cap altra al cap) de rebre un impacte que val tot l'or del món: Sílvia Comes interpreta, declama, canta Gloria Fuertes, acompanyada exquisidament per Maurici Villavecchia al piano, Dick Them al baix i de Lluís Ribalta a la bateria. Una obra mestra escènica i musical, nascuda al cor i treballada, després, fins a l'últim detall, per transmetre la profunditat d'aquella gran poeta al públic. I, un cop vist i sentit tot allò, realment no cal cap esforç per entrar-hi (els versos de la Fuertes se't claven a l'estòmac sense cap ajuda exterior), però sí que ha valgut la pena que un luxe d'artista com la Comes ajudi a fer-li d'altaveu, a fer visible allò que sovint s'amaga rere prejudicis, del desconeixement. Encara estic mut i, com ja he dit al començament, totes les paraules que em venen al cap em sonen més a tòpic que mai. Em desespera mirar de trobar un elogi que faci justícia a aquest treball de la Sílvia. Al final m'acabaran venint ganes d'insultar-la. No em queda altre remei! Passa, però, que la magnitud del seu l'atac és tan gran que tampoc trobo cap insult a l'alçada, per defendre'm. Sílvia, mai et podré arribar a perdonar tota la sensibilitat i talent que ens vas regalar ahir. Tia, te la tinc jurada, però no sé de quina manera em podré venjar. M'has deixat sense cap home, sense cap canó, sense cap estratègia. No em queda ni un trist còdol de riu per tirar-te al cap! Bravo!

Per acabar, una de les poesies que no es troben al CD Fuertes (Satélite K, 2014) en forma de cançó, però que la Sílvia ens va recitar, com tota la resta, d'una manera insuperable. El CD, no cal dir-ho, és tota una lliçó sobre com musicar i interpretar un poeta. En aquesta línia crec que no he sentit una cosa millor, en cap llengua. Ho dic molt sincerament.

Ya ves qué tontería,

me gusta escribir tu nombre,
llenar papeles con tu nombre,
llenar el aire con tu nombre;
decir a los niños tu nombre
escribir a mi padre muerto
y contarle que te llamas así.
Me creo que siempre que lo digo me oyes.
Me creo que da buena suerte;
Voy por las calles tan contenta
y no llevo encima nada más que tu nombre.
Cuando te nombran, me roban un poquito de tu nombre;
parece mentira que media docena de letras digan tanto.
Mi locura sería deshacer las murallas con tu nombre,
iría pintando todas las paredes,
no quedaría un pozo sin que yo asomara
para decir tu nombre,
ni montaña de piedra
donde yo no gritara
enseñándole al eco
tus seis letras distintas.
Mi locura sería enseñar a las aves a cantarlo,
enseñar a los peces a beberlo,
enseñar a los hombres que no hay nada
como volverme loco y repetir tu nombre.
Mi locura sería olvidarme de todo,
de las 22 letras restantes, de los números,
de los libros leídos, de los versos creados.
Saludar con tu nombre.
Pedir pan con tu nombre.
- siempre dice lo mismo- dirían a mi paso,
y yo, tan orgullosa, tan feliz, tan campante.
Y me iré al otro mundo con tu nombre en la boca,
a todas las preguntas responderé tu nombre
- los jueces y los santos no van a entender nada-
Dios me condenaría a decirlo sin parar para siempre.

Gloria Fuertes (1917-1998)

Retrat d'una joveníssima Gloria Fuertes per Julio Santiago

Mirall de versos, de Mireia Lleó

Corrandes de la tendresa

Mirall de versos Rosa Leveroni en la memòria 1910-1985

Mireia Lleó i Bertran

(Témenos, Barcelona, 2011)

“Res ve de res”, afirmava Parmènides. Els creadors sempre s’han emmirallat en les obres del passat. N’hi ha que s’han decidit per la referència directa, ja sigui a través d’homenatges erudits o emocionals, fan fiction, paròdies, desconstrucions o fins i tot demolicions de l’original. Amb el seu Mirall de versos, Mireia Lleó i Bertran ha optat pel diàleg poètic amb la seva admirada Rosa Leveroni. 

Quins motius poden moure una creadora actual a emprendre un projecte d’aquesta mena? Potser una cosa tan senzilla com l’amor, fer reviure un clàssic que per a ella ha esdevingut una companyia íntima, amb un eco propi. I punt. Gosaria qualificar aquest diàleg de corrandes de la tendresa. Unes corrandes en les quals les contrincants no es miren als ulls —ja se saben la mirada—, no competeixen. La Mireia, conscient que la Leveroni no escrivia amb la voluntat de veure’s reflectida en l’albedo d’un satèl·lit del segle següent, interioritza els elements principals dels versos escollits i en basteix una nova creació al marge. La jugada tenia evidents riscos: el ridícul, l’artificiositat i la xaroneria sobrevolen amb la crueltat d’un esquadró de trencalossos afamats qui s’endinsa en segons quins experiments. Joiosament, però, l’autora de Parc encès no tan sols surt indemne de la prova sinó reforçada. 

Les dues poetes aborden una temàtica similar, uns interessos que les agermanen: l’amor, la mort, l’etern retorn i l’enyor sàfic, la natura i el cos... Per parlar d’aquests temes la poesia leveroniana utilitza sobretot imatges provinents de la natura, molt en la tradició clàssica romàntica. Lleó es mou en aquest àmbit amb la mateixa frescor i habilitat que la seva mestra i eludeix els tòpics sense recórrer a artificis rebuscats. A tall d’exemple, si per una banda veiem com Leveroni deixa el llistó molt alt quan poetitza amb arbres i núvols: Els meus somnis, ocells a redós de tes branques / de roure despullat, que entre les puntes tanques / un cel opalescent, i de núvols i blau.., Lleó respon amb una senzillesa desarmant: En núvols de ningú m’he construït / l’espai tan reduït de les quimeres / i els arbres de la ment em xiuxiuegen, / branques al vent de totes les mancances (pag. 67).

Cal remarcar que aquestes rèpliques funcionen com a obra literària independent, tenen vida pròpia més enllà del motiu que les va originar. Emocionen per si sols, i no necessiten cap esment a Rosa Leveroni per existir com a fet poètic únic.

Per acabar, deixem fer a les poetes (pag. 85): He parlat de la mort com d’una amiga / que partí vers una illa inconeguda / i saps que tornarà i ha de portar-te / un enfilall d’obscures meravelles. diu la Leveroni. He vist de tant a prop la mort que no s’ajorna / rondant pel celobert, entrant per la finestra. / L’agost era suau, el fred era dins nostre. / Sovint he dit la mort. Accepto el seu pas mut.” apunta la Mireia. Jugant amb les seves paraules, a nosaltres tan sols ens queda embadalir-nos davant d’aquest enfilall de lluminoses meravelles i acceptar-ne el seu pas eloqüent. 

Si cliqueu aquest enllaç podreu visitar l'entrada a la Vikipèdia sobre Mireia Lleó i Bertran