dimarts, 17 de setembre de 2013

La caiguda que va començar malament i va acabar bé


La caiguda que va començar malament i va acabar bé


En aquest pla del seu primer llargmetratge, Les tres edats (The Three Ages,1923 de Buster Keaton i Eddie F. Cline), dins una escena de persecució per damunt uns terrats, Buster havia preparat meticulosament l'impuls que calia per arribar a la cornisa de l'edifici del davant. A l'hora de la veritat, però, tot va anar malament i va passar el que es pot veure aquí. Malgrat que, com és lògic (l'home era molt arriscat, però no un suïcida), hi havia una xarxa protectora dos pisos més avall, el cop el va deixar fora de combat durant un parell de dies. Li van produir més mal les ferides que s'havia fet en l'autoestima que no pas les físiques, però: trobava una falta de professionalitat imperdonable haver errat els càlculs.

Els seus col·laboradors, mentrestant, un cop revelat i visionat el pla pel seu compte, van insistir-li que valia la pena donar-hi un cop d'ull. La presa realment era força espectacular i potser es podria aprofitar per a alguna altra cosa diferent. En veure-la, Buster es va adonar que els seus ajudants tenien raó i en lloc d'agafar i llençar aquell metratge a les escombraries va decidir replantejar l'escena. Eddie F. Cline, el seu col·laborador més directe, explica com el còmic va inventar d'una tirada tota l'enfilall de gags consegüents. els que al final van veure els espectadors i que nosaltres encara podem gaudir: En Buster cau però és aturat per diversos tendals que pengen de les finestres de sota. Els primers es van foradant, però l'impacte acaba perdent força en l'últim, a l'alçada del primer pis. Quan ja es veu salvat, tot i que mal penjat, amb els peus i el cul penjant ridículament, de mala manera, al final les juntures que sostenen el tendal a la façana acaben cedint al pes i es trenquen, el tendal bascula cap avall, impulsant Buster cap a dins de l'edifici com si llencés una bola. En el següent pla interior el veiem lliscant pel terra del pis fins anar a petar a un inesperat forat pel qual cau. En el següent pla (tot va a tota velocitat), ja a a la planta baixa, descobrim que es tractava del forat i la barra de descens d'un parc de bombers. El cos del seu personatge cau per la barra desmanegadament, com el d'un ninot llençat, cau de cul en terra, rebota com una pilota i acaba petant a seure just damunt un sortint d'un camió que, justament en aquell moment, arrenca i surt del parc. Buster, atordit i sense entendre res del que està passant, s'aferra com pot al vehícle que corre a tota velocitat per tota la ciutat a complir un servei fins que s'atura davant la comissaria en flames de la qual... ell havia fugit corrent a l'inici de la persecució! Per tant, tornada al punt de partida, com si hagués caigut a la casella de la calavera en el Joc de la oca. No cal dir que aquesta brevíssima escena està interpretada, filmada i muntada amb una naturalitat i mestratge absoluts, com acostuma a ser en el cas d'aquest home.

Doble lliçó moral de torn: en lloc de perdre el temps culpabilitzant-te dels teus errors és millor canviar els plans d'atac per aprofitar les relliscades, a favor. De vegades un error pot indicar el camí per anar més lluny que el pla prèviament preparat. De tant en tant, si són bons col·laboradors, val la pena escoltar que diuen els teus ajudants i després, reconèixer el seu mèrit en públic: en totes les entrevistes, Buster sempre esmentava els noms de qui havia tingut tal o qual idea i sempre parlava emprant el "nosaltres vam decidir", en lloc del "jo vaig decidir" (excepte quan es tractava de qüestions i troballes molt personals com per exemple quan parla que ja de nen va crear el seu personatge), ja que considerava el cinema un art col·lectiu.