Fragment de l'entrevista de Salvador Pàniker a Josep Pla (1966)

Hi ha llibres que sembla que no hagin existit mai, però són capitals per a entendre el perquè d’una societat, en un moment determinat. Fins i tot s’arriba a donar el cas de que al seu temps tingueren un cert èxit comercial. Molts són assaigs periodístics, el que en podríem dir una instantània feta, amb urgència, d'un instant irrepetible. Digueu-me equivocat, però jo crec que tenen la mateixa importància —sinó més— que moltes grans novel·les per a entendre el que som ara.
Una vegada deixen de ser notícia, pateixen la descatalogació imminent, i, això és més greu, són els que primer se'n van a la foguera o a no sé on, de les biblioteques públiques. Com que surten tantes novetats, aquests centres, que hom suposa com a garants de la cultura i la història impresa del país, s'excusen rere l'argument de que són "obsolets". Algú em pot dir quin factor marca definitivament aquest criteri d'obsolència? Jo us ho dic: la mentalitat determinada que hi ha a cada època. Com a exemple em venen dos records ràpids, extra-literaris: Sabeu que durant molt temps Johann Sebastian Bach fou gairebé oblidat perquè es considerava “obsolet”? Sabeu que l’eminent arxiu de cinematografia del Museu d’art Modern de Nova York decidí, als anys cinquanta, de conservar només El Maquinista de la General de totes les obres mestres que feu en Buster Keaton als anys 20, amb l’argument de que era la única que valia la pena? (qui els anava a dir que, juntament amb Chaplin, seria quaranta anys després el creador més rentable del cinema mut i que vuit dels seus films estarien invariablement votades entre les cent millors obres de la mateixa època pels “experts”? I darrera paradoxa: al seu temps fou un dels grans fracassos comercials i de crítica del seu autor). Si aquest tipus de badades han estat fetes per institucions tan reconegudes, no vull ni pensar les desfetes que es deuen de fer a les que no es poden permetre el luxe de l'arxivament i restauració mínim.
Un d’aquests llibres és “Conversaciones en Cataluña” de Salvador Pàniker, publicat per l’editorial Kairós per primera vegada el 1966. A aquest llibre, l’autor té unes converses molt interessants amb personatges rellevants de la Catalunya d’aquell moment: escriptors en català i castellà, cantants, pintors, polítics, empresaris, periodistes, pensadors, etc. Hi ha gent de dretes, d’esquerres, catalanistes, espanyolistes i fins i tot algun feixista recalcitrant. Però sabeu què? Sota la mirada neta del senyor Pàniker, tots ells tenen la oportunitat de mostrar detalls de la seva humanitat contradictòria i la seva lliçó de vida particular. M’agrada de veure que fins els personatges que pels prejudicis polítics més exacerbats actuals (no som, en això, pitjors ara que mai abans, tampoc) a molts dels personatges no se’ls donaria cap oportunitat, i al llibre demostren ser tan o més persones que alguns amb els que jo, per exemple, comparteixo més punts de vista. I no crec que fos cosa de la censura. Els humans som així de fascinants i complexos, alhora que ens costa de no reprimir el reduccionisme espiritual en l’enemic. Fer trampa per a fer quadrar bé els números de la pròpia ideologia és un mal etern.
El llibre fou publicat en castellà però el mateix autor afirma que moltes de les converses foren fetes originalment en català, com és lògic. La primera entrevista-conversa fou amb Josep Pla. Per motius diversos he trobat molt interessant el joc de gat i ratolí que s’estableix entre l'escriptor empordanès (JP) i Salvador Pàniker (SP) en tot el que toca el tema dels alemanys. Jo, que tinc el meu punt germanòfil (barrejat amb força altres “ofils” molt i molt contradictoris) m’ha divertit molt. He mirat de transcriure els fragments principals sobre el tema, així com de fer una versió catalana el millor que he pogut, amb les presses que tenia. Si algun dia tinc temps, la repassaré.
La ironia que gasta en Pla —fent elogis que funcionen com a malèvols reductors dels mèrits dels alemanys— es troba amb un contrincant gairebé tant murri com ell.
Espero que la trobeu tan interessant com jo.


Fragments de l’entrevista de Salvador Pàniker a Josep Pla (1966)

JP—És molt enginyós aquest aparell.
SP—És un aparell alemany.
JP—Els alemanys són molt enginyosos; fabriquen uns cargols excel·lents. Això és una prova de la intel·ligència humana, que com vostè sap molt bé, és molt poca cosa.
SP—Els alemanys han fet alguna cosa més que cargols.
JP—Han fet l’ idealisme alemany.
SP—Què opina de l’ idealisme alemany?
JP—Que es pot interpretar de moltes maneres. Com la poesia de Carles Riba.
SP—Vostè com l’interpreta?
JP—La poesia de Riba?
SP—L’ idealisme alemany.
JP—Quan es posa l’article al final de la frase, el verb es pot posar en present, en passat, en futur o en el que es vulgui, i aleshores entra vostè en un embolic espantós . És molt divertit.
SP—No li agraden els alemanys.
JP—Els alemanys són uns grans científics.

(I aquí, el senyor Pàniker decideix canviar de tema —comença a preguntar sobre el lloc on viu—, perquè veu que sobre els alemanys, amb aquest Pla que fuig d’estudi, no en traurà aigua clara. Però més endavant, mentre parlen de filosofia en general, tot passant per Sant Tomàs, el tema alemany torna a sortir, d’una manera que trobo fantàstica. I aquesta vegada, en Pla ja no fa servir tant la màscara).

JP—Vostè ha estudiat a Sant Tomàs?
SP—Sí, l’he estudiat.
JP—Bon assumpte Sant Tomàs.
SP—Bon assumpte.
JP—Més bo que l’ idealisme alemany.
SP—L’ idealisme alemany també és important.
JP—També. Segur.
SP—I Kant.
JP—Segur; però Kant no era idealista.
SP—Si m’ho permet li diré que Kant és importantíssim perquè ho canvia tot; Kant porta l’home al quiròfan, el desmunta peça a peça i el torna a muntar d’una manera diferent, encara que per fora tot quedi igual que abans. Segons la meva opinió, qui no hagi presenciat aquesta operació quirúrgica no pot entendre una paraula del món modern.
JP—Kant ve dels anglesos.
SP—A vostè li agraden els anglesos.
JP—Hem d’aprendre molt d’ells.

Després d’aquesta driblada tan intencionada (Kant era bo perquè tenia molt d’anglès... coi d’home!) després encara hi ha alguna referència a Goethe, a Marx, però són més de passada i ja no s’aprofundeix en el tema. A més, per avui ho deixo, que és tard i vol ploure.

Diari urbà: l'estúpid i la línia que no s'acaba

L’estúpid surt al carrer disposat a passar un bon dia.
La primera cosa que fa és acostar-se a una botiga d’entrepans i demanar un bikini. L’amo, tot i que se’l mira malament, en prepara un. L’estúpid paga i surt.
El cel és d’un color blau cartolina que fa mal als ulls. L’estúpid camina a poc a poc, per no ensopegar mentre menja l’aliment. El bikini es va esmicolant perquè l’estúpid fa un us exacte de les seves dents. Mastega cada mos no menys de seixanta vegades. L’estómac reb cada fragment amb els braços oberts. La digestió es produeix en un espai de temps normal, tirant a curt, i tot el seu organisme assoleix un grau de satisfacció comparable al d’alguns animals herbívors sans.
L’església del seu barri sembla de fireta. A l’estúpid li hauria agradat que fos més catalogable però s’ha de conformar amb el que hi ha. Com que és un paio intel·ligent, s’adapta a totes les circumstàncies contraries amb una habilitat poc usual. De fet, hi ha tres veïns que en prenen nota des fa uns quants mesos, tot i que ell no se n’ha adonat. Aquest estrany fenomen es produeix, sobretot, perquè, al capdavall, és estúpid.
La bola de billar que cau de dalt de l’avió suïs fa un soroll sec en tocar la vorera. L’estúpid l’ha esquiva per un no res i sospira alleugit per haver salvat la vida. Ignora que a dalt, a l’avió, el comandant i el copilot tenen una agra discussió sobre si aquest cop val o no val (els viatges transoceànics són molt llargs i la tripulació fa el que pot per matar les hores) i inicien una lluita ferotge amb els pals. Com que el passatge, en bloc, sembla prou aterrit, el senyor heroi decideix agafar el comandament de la nau i així evita la imminent estavellada contra l’obelisc del memorial Nelson.
L’estúpid encara té gana i compra una bossa de patates fregides. A dins hi ha una calcomania amb un dibuix grotesc, que li recorda alguna cosa que no recorda bé. Després de recordar-se’n, se li oblida. Mentre ha passat l’estona que no sabia cap a on tirar, no s’ha adonat que ja ha posat el braç sota l’aixeta on ja hi du la calcomania. Sembla mentida com el fet de pensar massa fa que a algunes persones els faci venir gana i a d’altres els hi tregui. L’estúpid és de les segones i ara, després de l’esforç mental, ja no vol la bossa de patates. Com que és molt bona persona, la dona un nen que passa gana.
El nen que passa gana arriba a una zona habilitada per a jugar a petanca i mor d’un cop de bola a la templa sinistra. Com que encara no ha tingut temps de menjar res, la mort per tall de digestió queda descartada. Ell vell occidor no ho volia fer. Li sap tan de greu que, després de mirar l’agenda del nen, porta el cos als seus pares, personalment. Els pares li agraeixen molt el gest i el conviden a sopar. Ell els diu que no, gràcies, que ja ha matat el cuc menjant les patates del nen. Els pares s’acomiaden i li diuen que sempre que vulgui que passi, que els costa de trobar algú amb qui jugar a l’Scrabble en gallec (són oriünds de Vigo i viuen amb el cor més allà que no pas a Londres, perquè són de natural inadaptat). El vell occidor prefereix no tornar i se’n va a casa seva. No li diu res a la dona i miren junts un programa de televisió on s’hi esdevenen uns prodigis indefinibles.
L’estúpid se’n va la biblioteca pública per a repassar els deures. Li costa molt de fer-se espai enmig la multitud que envaeix els espais lliures amb els portàtils de connexió wifi. S’acosta a la petita secció de llibres, amb la intenció de consultar-ne un, però de seguida nota com tothom se’l mira malament. Comença a llegir un volum molt gros, que té un títol molt curt, escrit per un filòsof francès estràbic del segle passat. Recorda com aquest filòsof causà estralls entre cert tipus de seductor.
Mentre pensa amb tot això, es produeix el drama: de sobte, s’adona que no ho pot llegir amb la mateixa facilitat que quan era jove. S’espanta quan nota que el cervell li va cada cop més a poc a poc. L’esgarrif es torna pànic en descobrir que les cames també desacceleren el pas, involuntàriament. I és així, mica a mica, sense que ell hagués fet cap mal a ningú, que s’acaba petrificant.
L’estúpid s’ha convertit en una estàtua de cartró ondulat.
Quan s’acaba el dia, la senyora de la neteja de la biblioteca agafa el ninot de cartró, el rebrega i el llença a la bossa normal (mai separa les escombraries, aliena a qualsevol càstig diví, policial o de consciència: és una dona valenta, amb conviccions fortes). El més trist del cas és que ningú el plora, el troba a faltar i ni tan sols el recicla (ja n'hem parlat d'això), excepte, durant un temps, pels tres veïns que sempre prenen nota. Però aquests també se n'acaben oblidant perquè el ser humà és així d'inconstant.
El sol es pon i el cel agafa un color magenta cartolina que fa de mal mirar. Avui ha estat un dia que el cel no se n'ha sortit, definitivament.
Londres podria ser la millor ciutat del món sinó fos perquè existeixen competidores molt ben entrenades i diverses.

El bon profanador

—Qui és vostè? Què hi fa a casa meva?
Amb aquesta sortida que li donen, el profanador de tombes també se’n du, sap greu de dir-ho, un ensurt de mort.
—I vós, que hi feu aquí dins, viu?
—Que què hi faig? Coi, és casa meva!
Com que casa seva? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra. Com a professional aquilotat, el profanador de tombes ha vist de tot. Des que s’hi dedica en exclusiva —els anys que ho combinava, pels matins, amb la xurreria, no compten— s’ha trobat amb tres casos de gent mal morta, i pitjor enterrada. La primera vegada que li va passar, fugí esperitat només sentir els cops i crits, provinents de dins el nínxol, emesos pel mort revifat. De primer, els remordiments per haver abandonat aquell nou Llàtzer en un lloc tan poc higiènic se’l menjaven. Però després, en recordar la sorollada que feia, es va convèncer de que segur que, tard o aviat, ja el rescataria algun altre passavolant. Amb aquest àgil gir mental, la consciència s’hi conformà. Per si de cas, però, les següents oportunitats que és trobà amb un aital compromís, deixà de banda l’obligació laboral en favor de la humanitària, i ajudà a aquells pobres desgraciats a sortir del mal lloc a on havien anat a petar.
Això d’avui, però, representa una novetat. El presumpte ressuscitat protesta justament pel contrari: no vol sortir. Qualsevol sospita de reacció traumàtica a la contra —que el mort s’hagués desvetllat, com d’un somni, i que encara s’imaginés ajaçat al llit de la seva cambra, a casa seva— es fa miques en descobrir que, efectivament, l’interior del nínxol profanat té tota l’aparença d’una vivenda normal; un pel estrafeta, això sí. El pobre home no estava ni dormint, sinó que, arraulit dins un llit en forma de cartutx de dinamita, seguia una Nàstic-Barça, d’altíssim interès, a través d’un televisor portàtil.
—Jo... us asseguro que em sap molt de greu.
—Sí, mira, què fàcil! Si la porta que acaba d’esbotzar fos meva, encara en podríem parlar. Però com vol que li expliqui això al propietari? No té ni idea del tipus d’animal que és, ni de la condemna de contracte que vaig haver de firmar! Pensi que només que li faci una rascadeta de no res al sòcol, m’engega al carrer sense miraments!
El profanador de tombes, home sensible que dispensa el capteniment pels neguits dels vius que nega pels dels morts —sinó ja m’explicaríeu com podria fer aquesta feina amb un mínim de competència—, es disculpa tot el que pot i, a més, s’imposa el compromís de pagar de la seva butxaca la intervenció del millor lapidista per tal que li arregli l’entrada, i no hi quedi cap rastre de l’incident.
Després d’aquesta proposta tan sentida, el llogater s’estova una mica.
—Miri, qui s’ha de disculpar sóc jo per tots els crits que li he etzibat. No sé quins motius el poden haver portat a castigar-me amb el que m’ha fet, però salta a la vista que vostè és com jo, un ciutadà amb un sentit ètic principal. Se li veu als ulls. Sap què? La cosa tampoc és tan greu, si més no, tan urgent. El propietari —un autèntic escanyapobres— visita els seus nínxols un cop al mes, amb una regularitat suïssa, però ara mateix encara tenim dues setmanes de temps. Si vostè em diu que em pot trobar qui ho deixi tot com una patena abans del 25, endavant.
El profanador de tombes gairebé esclata a aplaudir davant el canvi d’actitud, quasi acrobàtic, del veí ennixolat. Tanta comprensió el commou. Ja no se’n troba.
—Us prometo que cridaré en David (el millor guixaire de Puigpelat) i demà mateix veureu com de la meva trencadissa no en quedarà ni el record.
—No cal que en parlem més, doncs.
—Per cert, com van?
—Ah, aquests! Dos a dos, la cosa està molt emocionant. Jo crec que el Nàstic, avui, donarà una sorpresa.
—Jo, de jove, jugava amb els juvenils, però ho vaig haver de deixar perquè el vapor de l’oli dels xurros em va desgraciar els pulmons, de per vida. Però l’afició no se m’ha passat. I amb el Barça... hi ha allò de que fa gràcia que el petit pugui guanyar al gran; no sé si m’explico.
—I tant! Escolti, què farà vostè ara, aquesta nit?
—Home, jo, ara, tornar cap a casa i guardar el botí de la nit —tot plegat no re: quatre rellotges, polseres, agulles de cap, alguna dent d’or... el de sempre— al calaix, fins que vingui la dona amb els nens, la setmana que ve. Ara són a Mallorca per veure la coronació de la reina de les Balears, sap? No ho sé, era una cosa que li feia il·lusió; ho veia a les revistes —coses de dones— i ens podíem pagar el capritxet, ves. En fi, res d’urgent.
—Doncs perquè no es queda aquí, a veure el partit amb mi? És fosc i fa fred. A on vol anar ara, home de Déu? A més —perdoni que li tregui això, ara— si em deixa així, amb l’entrada trencada, aquesta vista tan trista, enmig de la nit, a mi em fa com una mica de cosa. Digui’m escrupolós, però jo sóc d’aquells que no s’hi acostumen a viure al cementiri. Ja ho sé que aquest és un món molt sever, que t’obliga a fer coses que en el fons no voldries, però...
El profanador de tombes accepta la invitació encantat. Al llarg de la conversa, ell havia estat tota l’estona palplantat, mentre el fred li pujava per les cames, de mala manera, fins a solidificar-les. La única escalforeta provenia del petitíssim nínxol que, com més s’allargava la cosa més confortable li semblava. Una vegada dins, els dos homes han de fer no pocs esforços per a encabir-s’hi amb unes mínimes garanties de no morir d’asfíxia, però al final l’esforç té com a premi un èxit meritori.
La suma del nouvingut a la visió del partit porta bona sort al Nàstic, que fa el gol de la victòria tot just un minut abans que el partit acabi. Els dos homes celebren el triomf de l’equip tarragoní com cal.
Sembla mentida la manera com la casualitat juga a favor de que neixin les millors amistats, fins i tot en les situacions i els llocs més inconvenients.

Amb la Toni Rabassó se'ns ha anat una part de Sitges

En memòria de la Toni Rabassó

Sabeu què ha passat avui? Doncs que a partir de demà Sitges serà menys Sitges i una mica més una altra cosa. No sé si pitjor o millor, però una altra cosa, segur. Perquè? Doncs perquè la increïble, irrepetible i insubstituïble Toni Rabassó ha mort. És així de bèstia la cosa. I us ho juro, he emprat aquests tres adjectius tan suats perquè, per una vegada, tots tres són justíssims. La Toni Rabassó es mereixia aquests i molts d’altres més. I tampoc, per una vegada més, aquesta última frase és un fred tòpic.

Els pobles, les ciutats, els països, estan fets d'edificis, temples, muntanyes i monuments immortals, que els seus habitants veneren i mantenen com poden en contra del pas del temps. Hi ha d’altres de monuments, però, que defineixen un lloc, i que els que hi viuen miren d’apropiar-se’n, encara que els creadors, més d’un cop, han estat blasmats per aquells qui ara els en fan èpiques odes: els artistes, científics, els grans homes i dones polítics, que ens deixen la seva obra en forma de llibre, de carrer, de pel·lícula. Però encara ni queden uns tercers que se m'afiguren igual d’importants, però amb una aparença molt més discreta, que deixen una posit molt més personalitzada. Per això, el seu patrimoni corre el perill de perdre’s en morir l’últim representant dels seus contemporanis.

La Toni, la increïble, irrepetible i insubstituïble Toni Rabassó és un d’aquests darrers que parlo en aquest coi de poble. I dic poble, perquè els que d’una manera o altra estimem Sitges, no li diem mai ciutat, oi? Els sitgetans —fins i tot els més al marge com jo, tan poc digne, per poc implicat ni associat... encara— som la gent més refotudament cofoïa del món, una colla de meritoris imbatibles en això de mirar-nos el melic. D’acord. Però el nostre poble és el nostre poble, no una ciutat. En volem el seu progrés —cadascú amb la seva manera oposadíssima d'entendre aquest mot—, sí. La paraula ciutat, però, ens crema a les mans. La preferim trobar estampada damunt d’aquelles altres agrupacions humanes que tenen un altre tipus de sentit. Titllar Sitges de ciutat esdevé, doncs, tal com ho veig, un elegant insult tecnòcrata.

Toni, estimada, temuda, esquivada, anada a buscar Toni, saps que, a més de qüestions més profundes, sense tu, viure en aquest racó de món ara té moltíssima menys gràcia? Quants anys tenies? Més de vuitanta i menys de noranta, això segur. Però el teu somriure d’Stan Laurel (i que ningú se m'ofengui: aquest gran comediant per mi llueix com un dels grans de la història); la teva veu alhora murri, dolça i infinitament còmica; la teva sensibilitat i tacte amb els altres, lliçó de consideració allà on fossis; el teu indescriptible sentit de l’ humor; la teva estranya manera de tenir barra (motivada més per obligació mèdica que perquè ho volguessis)... s'amunteguen massa coses que no es poden resumir en un trist tros de paper o de res.

Representaves la imprevisibilitat personificada. Qui sóc jo —de fet ningú que la conegui al meu nivell, pura anècdota— per a descriure’t, definir-te? Què he fet jo perquè no et sentis sola? I, per una altra banda, què no has fet tu per a que els vells que es floreixen a l’hospital se sentin una mica menys abandonats (per exemple, entre mil i un de la teva bondat natural)? A la primera resposta haig de dir, avergonyidíssim que res, de res, de res, de res, en comparació de la teva estranya, i de vegades desconcertant, alegria, sempre al servei del proïsme.

Heu tingut mai la rara sort de sentir la Toni explicar un acudit? Ostres, Toni, eres un geni de l’ humor! Però també un geni de la parsimònia entesa com a autoprotecció intel·ligent. La vida t’ha d’haver estat molt difícil, segur. Però se’t veia a la cara que un dia devies decidir que, sí, que l’existència havia de resultar necessàriament difícil, d’acord, però que tu te’n riuries fins l’últim dia. I així ho has fet. I fins l’últim moment ens has donat a tots una lliçó de dignitat com poques.

La teva dignitat, però, mai ha estat una dignitat de gran heroi, sinó una dignitat amb trampa, una dignitat de mirar de fer les cosetes a poc a poc, i amb bona lletra, no fos cas que ens canséssim gaire i ens agafés un treball. Una de les últimes vegades que et vaig veure, vaig tenir la sort de gaudir d’una de les teves constants obres mestres del dia a dia. Oh, Toni, eres una màquina de generar estupefacció entre el personal! El fet va succeir un capvespre, quan vaig anar a buscar uns pantalons a casa ma mare i tu eres allà, també, de visita. Ma mare, pobra, acabava de patir un accident que, una mica més, li escapça el fèmur. Tu, fent us de la teva estranyament cerimoniosa mímica, te'm vas acostar i ens vas xiuxiuejar, amb el teu registre confidencial: “oh, i ara me’n vaig, perquè el fill voldrà estar amb la mare una estoneta, a soles”. I sí, després de dir adéu, vas agafar els portantes i vas marxar, deixant-nos a ma mare i a mi en un estat d'estupor indefinible, durant ben bé quinze segons. Després, jo amb ma mare m’hi vaig estar amb prou feines cinc minuts escassos més, discutint els quatre assumptes pràctics que m'havien dut allà, fins que, sense necessitat d’allargar més del compte la visita, vaig marxar. Vaig baixar l’únic pis que hi ha del replà de l'edifici fins la porta del carrer i, per tan poca cosa, no vaig ni encendre el llum de l’escala. Tot i la foscor, no calia, els meus peus coneixen els graons de memòria. L’ensurt que em vaig fer en arribar a baix i trobar-me la Toni, en silenci, tota palplantada, enmig la foscor, com si fos un espectral Nosferatu de cera, va ser monumental.

—Què hi fas aquí Toni? Mare de Déu, has estat aquí tota aquesta estona, a les fosques?

—És clar. Mira, com que el mànec d’aquesta porta no m’agrada gens d’obrir, m’estava aquí esperant que baixés algun veí, perquè ho fes ell.

No ho va dir, però va donar a entendre “a veure si m’haig de cansar si ho puc evitar!” Lògicament, li vaig obrir la porta i, amb els seus sobreactuats gestos i aquella manera barroca, extraplanetària, que tenia de parlar, em va donar totes les gràcies del món. Com sempre, va aprofitar per oferir-me uns encantadors adjectius que no em mereixo per res del món. Perquè la Toni, no sé si ho sabeu, sempre mimava a tothom. En la màxima mesura possible. Per a això sí que mai va tenir ni un sospir de mandra. I jo, per ella sempre vaig ser el Florenciet, aquell nen que ja no sóc, ni seré. Ara, ja no queda ningú que em digui Florenciet mai més. Amb 46 anys que tinc hauré de començar a fer-me a la idea de que aquesta propina exagerada s’ha acabat. La meva infància ha mort, definitivament.

La Toni era llesta, molt llesta, però sabia com fer sentir bé, i alhora com crear un clima de suspens indefinible; com posar en el pesquis de qualsevol que la trobés pel carrer en un “i ara que deurà d'estar preparant aquest coi de dona?” com ningú que he conegut. Al nostre poble se’ns ha mort la Toni. Al nostre poble li han arrencat una cosa que no està escrita, esculpida, ni res de res enlloc, excepte en els cors de molts vilatans. Al nostre poble, demà hauria de ser dia de dol nacional. Jo, que tan poc he fet per tu—no res he fet—, no t’oblidaré mai. Com jo, et juro que n’hi haurà una carretada de gent. I els que sí, els que sí han fet (els parents, amics propers) no ho vull ni imaginar el que han de sentir. Si jo ploro que no han de sentir els que tenen cent mil vegades més dret que jo. Amb tot, sé que fins aquests escopiran la llàgrima amb una rialla quan et recordin explicant un acudit dels teus. Sé que mai permetries que ens poséssim massa solemnes. No pateixis, no ofendré la teva memòria en aqust sentit. Ja està. Llàgrima eixugada.

Sigui com sigui, però, estimada Toni, mai t’oblidarem. No pot haver-hi ningú que t'hagi conegut capaç de cometre aquest mena de pecat inútil.

Fins aviat, maca!

El dentista

El dentista té fusters i paletes a la consulta. La sorollada de les obres el desespera.
El visita son pare per portar-li el diari, com cada dia. Els pim-pams dels martells fan perdre els nervis al dentista. Només veure el pare, el mata amb un peu de rei dels obrers.
Per relaxar-se, se’n va a missa. El capellà que l’escolta s’esvera però, per professionalitat, no li ho demostra. El dentista sent alleugerir la seva ànima. El rau-rau que el turmentava s’esvaeix.
Camina pels carrers de la ciutat. No mira el què passa al cel, però tampoc el què hi passa al subsòl. Abans d’arribar a casa, se’n recorda que s’ha deixat una pacient a mig fer, amb la màquina dins la boca. Tan de pressa com pot, agafa un taxi. El trànsit sembla coagular-se. Paga el que hi ha i continua a peu.
Arriba a l’edifici de la consulta. L’ascensor s’ha espatllat. Puja per l’escala. A cada pis mira per la finestra que toca al carrer. A cada pis canvia la perspectiva de la cruïlla del davant . Pujar l’escala el cansa, però trobar canvis de perspectiva, a cada finestra, el distreu.
Arriba a la porta de la consulta. No troba les claus. Li han caigut mentre corria. El deure l’empeny a esbotzar la porta. Aquesta no s’obre del tot, perquè el cos del pare no ajuda. Tot i que, per l’angle d’obertura, amb prou feines, hi passa, aconsegueix d’escolar-se. Esquiva el cos del pare. Aixeca massa la cama. Se sent un crec a l’esquena. Després de l’auto-examen, veu que no passa res. Corre a veure la pacient.
La màquina de boca encara va fent zzzzit. A la cadira d’operacions no hi ha ningú. La finestra no és com abans. S’aboca al carrer, per confirmar si la pacient ha saltat, per nervis. Sobre el sostre d’un Citroën, la veu. La postura que té li recorda la dels que ballen twist. Però la pacient no balla res. De fet, no mou un múscul. Des de tan amunt, el dentista no ho pot distingir, però la pacient té un filet de sang que li surt de sota el cap. El filet de sang s’escampa pel sostre del cotxe i li xopa la roba de l’esquena.
El dentista torna a passar per damunt del seu pare. Aixeca la cama. Se sent un crec. L’examen diu que no passa res. Tanca la porta amb clau. Baixa l’escala a peu. Mira per les finestres de cada planta. La vista canvia de perspectiva, una altra vegada, a l’inversa de quan pujava. Arriba al carrer.
S’acosta al vehicle que hi ha al costat de la vorera, entre els altres. Toca la galta de la pacient amb la mà. Agafa el cos de la dona, amb compte. El baixa del cotxe. El diposita damunt la vorera. Posa l’orella al cor. No hi sent res. Li tanca els ulls perquè li fan cosa. Comença a pitjar-li el pit, rítmicament, amb les dues mans. Acosta els seus llavis als de ella. Li bufa dins. Deixa de bufar. Torna a manxar-li el pit amb les dues mans. Torna a bufar a dins. Manxa. Bufa. Manxa. Bufa. La pacient tus. El dentista s’atura i espera, a veure que passa ara. La dona mira al seu voltant i no entén res. El cap li fa mal i no entén res. S’aixeca, a poc a poc, amb l’ajut del dentista, i no entén res. Mira els coloms que volen, els núvols que corren, autobusos amb anuncis sobre una pel·lícula amb un negre que va guanyar un Oscar, el dentista que panteja, i no entén res. De sobte, fa un bot. Recorda, i ho entén tot. S’aparta del dentista, d’una estrebada. Gira el cap molt de pressa, a la recerca d’un policia. A cada tomb de cap esquitxa gotetes de sang, que li surten de l’occipital.
Veu un agent. S’hi acosta i li explica tot: el crim al pare; l’abandó que ha patit ella, amb la màquina dins la boca. Tot. El policia arronsa les espatlles i li diu que ell no hi pot fer res, que ell només és un funcionari. La pacient té un atac d’impotència. El policia es protegeix la cara amb una mà i el sotacós amb l’altre, perquè mai no se sap com poden acabar aquestes reaccions. Ella s’aprofita que el policia no té tres mans, i li clava un cop de puny a l’estómac. L’agent, que ja patia la síndrome de Sinopsis, comença a fer esses en un espai de 12 metres quadrats.
El dentista comença a avorrir-se. S’encén una cigarreta. Se’n va. Fuma i camina. Fuma i accelera el pas. Fuma i corre. Corre i corre. I fuma i fuma. De tant en tant, tus. La dificultat de combinar ambdues accions té aquestes coses. El cigar s’acaba. El dentista s’atura. Llença la burilla a una paperera. La paperera inicia una combustió. El dentista pren una mica d’aire. Encén una cigarreta. Torna a caminar. Fa cada vegada més pipades. Fa cada vegada més passes. Comença a córrer, de nou. Fuma amb energia, de nou. Corre. Fuma. Corre i corre. Fuma i fuma. Tus. Tus i tus, és clar.
Se li passen les ganes d’encendre més cigarretes. No vol córrer més i s’asseu a la vorera, amb els peus damunt el carrer. Un autobús passa ran la vorera i li esclafa els peus. El dentista crida. Crida i tus perquè encara no s’ha refet d’abans.
Torna a l’església. No hi ha el capellà i s’ha de conformar amb el substitut. El substitut l’absol, abans no obri boca. El dentista protesta. No ve a confessar-se, sinó a demanar suport. El substitut li diu que ell no té l’autorització. Que no en sap. Que té pressa per anar al futbol. Què de nit no pot dormir.
El dentista l’agafa pel pit i el sacseja. Les ulleres del substitut surten volant. Acaben posades a la cara d’una beata, que tot just acaba d’entrar. La beata confon les imatges que veu. No les reconeix amb la nitidesa d’abans. La situació li agrada. S’aferra a les ulleres amb una mà, perquè no li caiguin. Fuig corrent del temple amb el botí.
El dentista deixa de sacsejar el substitut. S’agenolla als seus peus. El substitut no pot més. Treu tot el dinar i el diposita, en un tres i no res, damunt el cap del dentista. El dentista s’esgarrifa per la pluja. Salta. Corre cap a la pila de senyar-se. Es renta la bilis i el dinar del substitut que miren de corroure-li la pell del crani i els cabells.
El pecat fereix Déu, dalt del cel, enmig del cor. Déu, en la seva grandesa, el perdona. El dentista no sap com agrair-li-ho. Déu li accepta una cigarreta. El dentista convida Déu a un cafè.
Tot xerrant, ballant, bevent i visitant museus, passen junts tota la nit. Quan s’acomiaden, es passen l’adreça electrònica i el número de mòbil. Déu li ha caigut més bé que no es pensava. Cal anar superant prejudicis.
Ja surt el sol. El dentista se’n va cap a casa, a dormir. En ficar-se al llit, s’adona que ha après una lliçó. Però com que aquesta no és la hora que acostuma a anar-se’n a dormir, l’oblida. Tanca el llum i maleeix la seva memòria.
A la ciutat, al camp, al desert, al pol, al bosc i al poblet la vida surt i s’omple de llum. Al mateix temps que això passa, a les antípodes passa justament al revés.
Bona nit, bon dia.
Bon dia, bona nit.

Pluja, vent i canvi de pis

La combinació del carregament de caixes de cartró, plenes de llibres i rampoines de tota mena, amb una pluja que sembla que t'hagi de esclafar, literalment, contra el terra, dona una sensació d'indefensió i abandonament com poques. No dic que sigui una cosa totalment negativa. Però la sensació hi és.
Això sí: un vent inconcebible, el mar que s’hi rebota, empipadíssim, i el virat grisós que agafa tot el que és abastable per la vista —que et fa sentir com si talment fossis dins d'una pel·lícula en blanc i negre—, tensa la corda romàntica fins a uns límits que no sé si la vena aorta del mateix Gustavo Adolfo Béquer podria suportar.
Desitjaria molt més portar una càmera que tantes caixes i conduir un cotxe prestat, la veritat.

El cementieri de Liège, any 2006 (fotos)

L'any 2.006, la meva amiga Elisabeth i jo vam ajudar a fer una trasllat de pis a l'Alain. Aquest és un amic comú que, després de donar tombs per el nostre país des que era una criatura, se'n tornava a la seva ciutat natal, Liège, a Bèlgica.

Aquell viatge, d'entrada feixuc, va representar una experiència memorable. L'Alain ens va mostrar una cara oculta d'una ciutat que en altres temps s'alçava com un dels puntals industrials d'Europa. Ara, però, s'ensorra. El cementiri del barri del meu amic, com la resta de la vila, també. Fascinat per una sensació d'abandonament col·lectiu com pocs cops he tingut, vaig fer aquestes fotos. Em sentia alhora afectat i frívol. No sé si vaig ser un inconscient, un immoral.

La mort dóna molt de si. Sempre et fa guanyar punts de molt profund si en parles. Et fa quedar bé. Com que tots hem de morir, has de ser molt idiota per no aconseguir que la gent se senti una mica menys sola, tot fent passar la medecina de la notícia amb una mica menys d’amargor.
I hom s’ajuda a un mateix, de pas.

O ho intenta.

Comentari a l'entrada d'El quadern gris del dia 14 de setembre de 1918 (II) Novel·la o dietari?

Estimats Antoni i Helena Bonals:
La vostra és una discussió complicada perquè gira al voltant del sentit mateix de les paraules. Els termes que empreu, encara que hi ha qui s’ha pres la molèstia de fer-ne una classificació sistematitzada i, per això, estudiada als centres educatius i seguida per les diverses corrents crítiques (suposo) estan sempre, en última instància, a expenses de com cadascú entén el significat de cada mot, i per fins a on cadascú entén les distintes classificacions literàries que hi ha (i que, no ens enganyem, s’estan constantment revisant). I això que no parlem ni de gèneres! Aquí s’arriben a generar discussions tan impossibles d’acabar com la de que algú digui “jo, que detesto les històries de guerra, adoro ‘Sense novetat al front’, perquè no és, de fet, una novel·la de guerra, sinó una història que ens parla de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat, la traïció, bla, bla,bla...” a un amant de les històries d’aquest gènere i, aquest darrer, no sàpiga no es pugui aguantar per a rebatre’l tot dient-li que totes les grans històries de guerra no són només això, sinó també “històries de que parlen de la manipulació del poder, les divisió de classes, l’amistat...”
No sé si El quadern Gris podria agafar-se com una novel·la, sincerament —potser sí!—
ni tampoc em barallaria amb qui defensés que és poesia (i no només per l’experiment sorprenent que va fer Vidalica fa uns dies). El quadern gris és ple de texts que tenen més poesia que molts poemes composats amb voluntat de tal, motiu que donarà per a uns de dir “però això no vol dir que sigui poesia” i per als altres “això fa d’El quadern gris, tot i la màscara de la prosa, una dels cims de la poesia catalana”. També narra una història personal que comença el 1918 i acaba el 1919, en un moment en que el protagonista-observador deixarà definitivament l’època d’estudiant, per a iniciar una etapa nova de la seva vida; que té fins i tot el seu què de presentació, nus i desenllaç —per més difuminada que la trama estigui, a través de records i anades i vingudes del món exterior a l’interior— i ens trobaríem amb argumentacions —amb arguments acadèmics validíssims!—, per a defensar dues postures contraries sobre els límits del que cal considerar novel·la. Jo, per part meva no tindria cap inconvenient a concedir que aquesta obra és tot això i, a més, ciència ficció, si ho preferiu. Del que no hi ha cap dubte, ho sento molt, Helena, és de que és un dietari. Un dietari arreglat, maquillat, manipulat, si es vol, però dietari al capdavall. Potser hi ha moltes mentides o personatges inventats, però la major part dels principals, dels que marquen una continuïtat, són reals, i els fets, també. No sabem fins a quin punt els seus diàlegs no són manipulacions del propi autor, així com no sabem fins a quin punt el Sòcrates que parla a través de Plató ha estat mai, de debò, Sòcrates (per cert, són teatre o no els diàlegs platònics? Déu meu, no vull encetar aquesta discussió, ara!) i sí sabem en canvi que algun dels fets ocorregueren, però en dates diferents (hi ha aquí gent molt més informada que jo, que té controladíssimes aquestes fallades de memòria, intencionades o no, del mestre). El dietari és real per quan, molt més que pel subtítol (perdona Antoni, en això discrepo de tu: una novel·la es pot titular de moltes maneres i que hi posi “un dietari” no seria, al meu parer, una prova definitiva) existeix en la seva forma primigènia, en paper —de fet és, literalment, un quadern gris!—, amb els escrits a mà i que els senyors de Xarxa de mots ens han anat mostrat amablement a través de les fotos i enllaços, escampats al llarg de la publicació del bloQG i que, a més, fou publicat en versió facsímil ja fa un temps. Encara podríem dir que aquests arguments tampoc podrien ser res si no fos per la prova definitiva: des de tot un bon grapat d’experts, fins a coneixedors directes d’en Pla, que parlarien amb infinita més propietat que qui escriu això, es refereixen a aquest text com a dietari. Si tots menteixen a l’hora, a manera de complot informatiu, ja seria una altra qüestió, de fet —ara que hi penso— força divertida perquè ara mateix estaria fent el préssec a tutiplén.
Resumint el meu raonament: penso que l’afirmació de sí El quadern Gris és un dietari no hauria de ser objectiu de discussió perquè, amb tot el que s’ha dit, ho és, mentre que la de que sigui una novel·la és discutible, en el sentit de que és pot argumentar fins a l’infinit defensant-la o atacant-la. Vull dir, que, si volem, podem discutir que El quadern Gris és o no un dietari, però llavors crec que correm el perill de ficar-nos dins el territori de l’Einstein o Sherlock Holmes , més que no en el de les definicions literàries i fins a on comencen i acaben els seus límits, discussió si que crec la de si és una novel·la o no, admet. I jo, posats a admetre, admeto que el que sigui que coi és El quadern gris no m’importa gaire i sí que veig que aquí hi ha dos comentaristes del bloQG que, cadascun a la seva manera, els agrada molt.
Jo, que he llegit encara molt menys que l’Antoni i que l’Helena Bonals, és el que penso i és possible que pixi fora de test, però no, em sap greu, per aquesta mancança lectora. Si de cas, ho serà perquè la meva lucidesa està entelada i no me’n he adonat.
Bona tarda a tothom.

Comentari a l'entrada del bloc del Quadern Gris del dia 14 de setembre del 1918

Avui, a l’exquisit bloc sobre el Quadern Gris que porta Xarxa de mots —del qual en sóc un addicte públic, quina pena d’home!— hi ha una entrada monumental http://elquaderngris.cat/blog/?p=654 , com a mínim en mida: ni més ni menys que trenta quatre pàgines. Déu ni do! Jo ja sabia que algun dia havia de venir; el que passa és que porto molt malament els comptes i me l’he trobat de sobte, amb els mariners dispersos, el vaixell varat al port i jo encara avaluant els danys del casc de l’anterior combat. Sí, ja ho sé que encara han de venir uns quants cuirassats de tonatge similar al futur, però ja tindrem temps de veure que en fem el dia que m’ataquin. De moment, aquest m’ha arribat mentre tenia tota la tripulació de permís, escampada per tota l’illa, intoxicada amb els líquids més corrosius i ajaçada amb senyoretes d’afecte negociable. Jo no m’hi perdo per aquests racons que només em farien mal: l’almirall ha de mantenir-se sempre seré. Però l’atac s’ha complicat no poc gràcies a que una frase més o menys afortunada que vaig deixar anar fa temps, i que ha estat emprada per un dels més actius membres recents. Davant d’això, per més que a la meva moral li vingués la dèria de competir amb la del més rectilini membre d’una comunitat mormona estricta, jo sol no puc contraatacar; em cal la tropa. I ara, que ja la tinc tota quadrada al pont del vaixell —més descamisada que no pas voldria— ja em veig en cor de veure, com mínim, reparo les desfetes produïdes de proa a popa, que això ja sembla un formatge suïs. Començarem amb una mica de pràctica d’espiritisme amb la barra d’adreçar-me al propi autor.
Admiradíssim Josep:
M’agradaria que m’expliquessis com t’ho has fet aquest darrer mes per a escriure un promig (no ho he comptat, eh) d’una entrada cada dos o tres dies i, de vegades, fent fins i tot una tacada de quatre o cinc de seguides per jorn? I avui, una amb trenta quatre pàgines! Déu meu, aquesta incontinència de ploma només la podria comparar a la de la metralleta d’en Segarra o, si ens posem una mica més bèsties, a la de l’inefable Marcial Lafuente Estefania, encara que l’home s’ho feia com podia amb un Colt 45.
No sé ni per on començar, cohibit com estic pel debat entre l’Antoni i Helena Bonals, el primer amb el seu enciclopèdic coneixement d’en Pla i la segona amb un contundent i ple d’intenció —però exquisit— atac que li clava per estribor, amb l’agravant d’emprar un torpede que vaig fabricar jo mateix per a un altre tipus de nau molt diferent. Tot i el molt que m’honra l’ús de la meva frase, i que el que diu l’Helena és meditable, estic d’acord amb l’Antoni en que no sembla ben bé el mateix tipus d’entrada. En aquesta hi ha, sobretot a la primera part, un partit entre la descripció i la opinió guanyat per tres a zero a favor de la primera (i les opinions em semblen comentaris/resum agudíssims, plens de bon humor), tota una vanguàrdia que ja parla del tipus d’exèrcit de reserva que té en Pla amagat a les seves casernes. En la segona, un cop ja clavat el traç dels personatges i l’escenari, l’atacant passa a un diàleg-discurs molt en l’estil dels que en Gori i companyia es disparaven els uns als altres al cafè. Fins aquí, doncs, des del punt merament estilístic, crec que l’Antoni té raó quan diu que manté l’estil general del Quadern. Tot i això, hi trobo alguna feblesa, cosa gens estranya en una matraca tan llarga. És gairebé impropi que alguna bala no vagi a l’estratosfera (Pla, afortunadament, és humà, no en Lucky Luke). Per exemple, reconec que, tot i que a mi m’agrada més la primera part, merament descriptiva i especulativa (la casa dels Colomines; el xoc entre Roca i Colomines sobre la “arqueologia” gironina; el retrat del botiguer, sort de cub de caldo reconcentrat del senyor Esteve russilonyià —ho diria així un d’aquells senyors de la semiòtica aquella?—, cert tipus que tots hem conegut i que ja ha pràcticament desaparegut de certes parts de la nostra geografia, etc.), hi ha algun paràgraf a on s’hi acumulen potser massa adverbis acabats en “ment” i una lleugera –només lleugera— vagància a cercar mots una mica més precisos en la descripció, amb un pelet més reciclatges del normal del catàleg de la casa. De tota manera, si el fragment s’ha escrit de debò en un dia, s’entén que no es poden cargolar tantes cigarretes a la recerca de l’adverbi o l’adjectiu. Pobre Pla, també cal cuidar la salut! (i a veure qui és tant maco de fer una cosa semblant, encara que després hi dediqui un temps a reescriure-ho). A la segona part, la cosa ja se m’ha fet una miiica massa llarga, sobretot al final, tot i sense arribar —per a mi, ep!— a la ben argumentada decepció, o comparació amb el text del 23 de desembre, que ha fet la punyent amiga Helena. Com diu l’Antoni, potser és una qüestió de gustos o, potser, és que hi ha dies en que els lectors tenim l’atenció lectora més alta que altres.
Tot plegat ens ensenya molt de les percepcions de cadascú i fins i tot les nostres pròpies sobre com ens agrada o no un text, depèn el dia o l’etapa de vida que tenim. Quan penso en la feina del crític professional, m’esgarrifo de la responsabilitat que ha de sentir, oprimint-li el pit. Imagineu-vos el pensant: “ostres, avui ,que m’he barallat amb els nens, amb la sogra, que hisenda em vol crucificar, que el que vull és llegir una cosa que no em faci pensar o,millor encara, no llegir res, i haig de valorar aquest totxo...” Podem ser tot el sarcàstics que vulguem sobre el fet que més d’un d’aquests senyors, aquest tipus de coses ni se les plantegen i que tiren pel dret, molt més preocupats per a cercar un lloc a l’star sistem del gremi que no a fer una valoració argumentada amb l’ajut de referents amb sentit. Però professionals de debò n’hi ha a tot arreu i és per a aquells a qui adreço el meu sospir i la alegria que tinc de ser simplement un bocamoll de bloc i escriptor de modestes biografies de “Grandes personajes”, al qual se’l segueix o se li fa una botifarra gimnàstica i musculada.
Què tingueu molt bon dia, especialment, avui, a l’Antoni i a l’Helena Bonals.

Elogi dels correctors d'estil i un fragment d'una entrevista a Terenci Moix sobre el tema

A les editorials hi ha uns professionals, els anomenat correctors, o correctors d’estil, que vetllen perquè l'obra final publicada estigui escrita correctament, sense faltes d’ortografia, amb una gramàtica perfecte i el lèxic adient. Com que sempre hi cap la possibilitat que l’autor hagi emprat alguna incorrecció expressament —per una qüestió d’estil, per la presència d'un personatge que s’expressa de certa manera, perquè apareix un ofici, tècnica o element desconegut pel corrector...— o, simplement, perquè pot passar que ell, també, s’equivoqui, l’escriptor rep una primera prova per fer una repassada final. De tant en tant, hi ha texts que van i venen d’un cantó a l’altre un munt de cops, pim pam! com al ping-pong, a la recerca de l’enteniment perdut. Tot depèn de l’editorial, els diners que s’hi juguen o de molts altres factors. Sigui quin sigui el cas, mai no hi ha prou ulls per descobrir aquella maleïda errada que, per més que s’examini fins a la indigestió, de tant en tant s’escola a la primera edició, tot fent pam-i-pipa a tothom.

Tot això que he comentat no suposa cap novetat per a cap editorial, autor i fins i tot lector habitual. Forma part del procés de la industria editorial, com la comprovació d’un nou vehicle per a la industria de l’automòbil. Per aquesta banda, doncs, cap misteri ni cap novetat sabuda o intuïda com a lògica per tothom.

En la meva modesta i agradabilíssima experiència editorial, he pogut experimentar la correcció dels meus textos i, a la vista del profit que tant els llibres com jo mateix n’hem anat traient, haig de dir que n’estic encantadíssim. És més, me n'orgulleixo d'afirmar que el meu corrector és el meu mestre.

El meu català no és tot el bo que voldria —si arriba a regular ja seria molt: pateixo de les mateixes impureses que molta gent de la meva generació—, però el meu castellà encara tremola més. Com diria la meva amiga Eli, al meu castellà “li manca coloquialitat”; va tirant; enganya als patates totals, sí, però no cola: sempre hi ha un racó o un altre que es nota que qui escriu no és un senyor de Segòvia. A mi, que encara m’hi sento com un intrús estafador enmig d’aquest sidral, em sorprèn de veure que cometo força menys errades de les que m’esperava. D’entrada, això em provoca una il·lusió —els maliciosos digueu-li miratge— tremenda i m'arrisco a caure en el perill de creure que algun dia potser sí que prendré un cafè amb Gustavo Adolfo Béquer. Després, però, m'adono d’errors de redacció de criatura de primària, de badades monumentals i de més catalanades de les que sospitava —així com en català de castellanades, en anglès d’ambdues, etc. I el que podria acabar sent un constant repicar al pit, tot sospirant i dient “Senyor quina creu...”, suposa, al capdavall, un exercici d’aprenentatge utilíssim. Després del darrer llibre, no me’n vaig poder estar i li vaig escriure un mail a l’editor perquè, si us plau, li donés les gràcies al meu misteriós corrector; que li comuniqués, sense cap protocol, que jo el considerava el meu mestre. De debò insisteixo que no és un acte raspallatiu i prou, sinó de justícia pura. Tan de bo jo tingués el meu corrector personal a la butxaca i m’anés polint aquelles juntures que grinyolen a totes les bestieses que dic i escric...

Més d'una alabances que va a parar a certs escriptors potser hauria d’anar directament al seu corrector. Aquesta gent fa una feina fantàstica. En ells recau la responsabilitat de que els nens tinguin llibres de text acuradament redactats, i aprenguin les seves llengües com cal; que els llibres tècnics deixin ben clar que el que s’ha de tallar és el cable vermell i no el blau —de manera que ens podem estalviar petar pels aires mentre mirem de desactivar una bomba, per exemple— i que la narrativa i la poesia vagi creant llengua/es. Els correctors són uns herois silents, que s’han d’empassar més d’una pedra i mirar de fer que texts inintel·ligibles siguin entenedors.

Sembla que en Josep Pla era un exemple d’escriptor agraït amb el seu corrector (llegiu els comentari del senyor Ramon Torrents http://elquaderngris.cat/blog/?p=478#comment-5050 ). Aquest notícia m’ha plagut molt, ha fet que la simpatia que tenia pel personatge encara hagi augmentat uns quants punts. Ara resulta que en Pla, el gran wanker segons més d’un indocumentat , sabia donar les gràcies a qui tocava i al Cèsar el que és del Cèsar. Bravo! N’hi ha d’altres, però, que sembla que no. Jo no dic que no sigui bo alimentar una mica l’ego —sobretot si la pròpia autoestima penja d’un fil— però hi ha qui es passa i fan desfilar la seva trituradora per damunt el pobre anònim professor que ha hagut de fer mans i mànigues per esmenar tant incompreses obres mestres com obscuritats perfectament negligibles.

A manera de contrast amb l’agraïment d’en Pla, no puc evitar de pensar en una entrevista a Terenci Moix que vaig llegir ja fa temps al llibre Preguntar no és ofendre, un recull d’entrevistes fetes entre els anys 1968 i el 1974. L’he buscat, l’he trobat i aquí sota copio el fragment on l'escriptor posa de volta i mitja els seus correctors. No pretenc desprestigiar en Terenci Moix. Com a argument no s'aguantaria per demagògic. A més, a les entrevistes, el preguntat respon com pot, depèn el moment, el mal o bon dia que tingui. La manipulació de l’entrevistador és impossible d’avaluar. El talent de Terenci com a escriptor, i fins i tot la seva vàlua personal, no es pot valorar per un detall tan insignificant i lateral. M’interessa, però, el testimoni de certa actitud. L’entrevista existeix. En aquest cas, després de tot, va ser revisada fins a cert punt pel propi interessat. Potser sí que els correctors amb qui va topar eren tan impresentables com ell afirma, però el to que fa servir el trobo, sincerament, molt prepotent i ploramiques. És clar, ell és l’artista maltractat per la “incompetència” dels professionals de l’editorial i aquests, ja se sap, són uns no-ningú als quals difícilment cap entrevistador seriós els posarà un micròfon davant els nassos.

L’entrevista la va realitzar Carlos Isasi. Va aparèixer amb el títol de L’Art de la narrativa i va ser llegida als alumnes de la Universitat d’Erlangen.

Aquí teniu el fragment esmentat:

L’ART DE LA NARRATIVA DE TERENCI MOIX

“CI—S’ha parlat molt de la seva negligència estilística que apareix dissimulada per la intervenció del corrector d’estil. ¿Què hi ha de cert, en tot això?”

“TM—Una estupidesa com qualsevol altra. Alguns correctors es volen declarar amos i senyors de la creació d’altri, la qual cosa jo no acceptaré ni toleraré mai. Naturalment, hi havia un temps que em calia un senyor que em corregís les faltes ortogràfiques, perquè jo el català el vaig aprendre molt tard (de fet, quan vaig guanyar el Victor Català encara estava estudiant català). Ara bé, jo només tolero que em corregeixin les faltes ortogràfiques (les quals, de tota manera, ja no faig; veurem si en troba alguna en aquesta resposta), i sempre he demanat que em donin la llibertat d’equivocar-me en les altres qüestions, ja que sóc jo qui s’ha de responsabilitzar de la meva obra, i no pas, posem per cas, el pobre senyor Artells, que al cel sigui. (Encara l’any 74, quan vaig estar a Mèxic, els socis de l’Orfeó Català em demanaven si l’havia matat jo, l’Artells, a causa d’aquell famós article. Incidents a part, sobretot el fet que es morís poc temps després de ficar-me jo amb ell, em mereix tots els respectes, naturalment.) Bé, com li deia, a mi alguns correctors me n’han fet de grosses i madures. Per exemple, quan a Alfaguara, l’any 67, m’anaven a publicar una novel·la que es deia Sadístic, Esperpèntic, àdhuc Metafísic, que després es va carregar la censura, el corrector em va subratllar la paraula “monestir copte” dient que aquesta paraula, en català, no existia. En una altra part del llibre, el protagonista, deixat anar per la seva obsessió (era un masturbador llibresc, un antecedent claríssim d’Oliveri) feia una llista d’autors que l’obsessionaven i jo obrava per un sistema de juxtaposició; és a dir, cada dues o tres ratlles, es repetia el nom d’algun dels autors, però a mida que anava avançant la llista es tornava a repetir, multiplicat, Melville, Dostoievski, Flaubert, Flaubert, Flaubert, Shakespeare...). L’intel·ligentíssim corrector es va dedicar a esborrar els noms repetits i, quan arribava a Henry James, que en un determinat es repetia cinc vegades per tal de donar a entendre objectivament la seva incidència sobre el protagonista, el corrector es va permetre una anotació conyívola: “Deu ser molt important, aquest, que surt tantes vegades”. Com pot veure jo no descuro l’estil, sinó que els correctors d’estil no en tenen gens: s’han perdut en la gramàtica; I això em semblaria perfectament correcte si no es dediquessin a esmenar l’estil. ¿Vol un altre exemple? A les Onades... jo volia transmetre el caràcter esnob del personatge a través de la prosa i, en un determinat moment, feia que construís la seva frase a la manera francesa: “Comme il est beau” quedava escrit “Com n’és de bonic”. Jo m’hi vaig discutir i li vaig dir que, si arribat a la pàgina 60, no s’havia adonat que el meu personatge havia de dir “Com és bonic” era que no havia entès res ni del personatge ni de la novel·la. I jo em pregunto: ¿es pot corregir un autor sense entendre’l? Je me’n doute.”

Bé, a mida que anava transcrivint el text me n'adonava que tenia encara més tela de la que recordava. No cal afegir-hi res més. S'explica per si mateix. És una llàstima que el senyor Moix no se'n recordi de cap exemple a on sigui ell el que quedi en ridícul, tot i que, parlant d'aquest tipus de temes, n'hauria estat capaç? Què cadascú faci les seves pròpies especulacions. Si vol.