Arquitectura de Sitges, 1800-1930, d’Isabel Coll

Dos llibres d’àmbit local esplèndids

Fa temps que vull parlar-vos de dos llibres d’àmbit local que, per qüestions diverses, penso que no seria cap bestiesa que fossin coneguts a l’àmbit nacional i, ja posats —per què no?— internacional: Arquitectura de Sitges, 1800-1930, d’Isabel Coll (ed. Ajuntament de Sitges, 2001) i La Guerra de 1936-1939 a Sitges (un dietari personal) de Joaquima Caballol i Moreu (ed. Estudis Sitgetans, 1999).
El primer és el que en podríem dir la bíblia del patrimoni arquitectònic dels darrers dos segles de la nostra vila (per tant, cal admetre que el seu interès objectiu, d’entrada, sí que sembla quelcom més parcel·lat) i el segon és un sorprenent dietari escrit per una persona fora del comú durant la guerra civil. En dir que fou escrit primer en anglès per evitar problemes amb la censura, ja xerrem massa. No vull acomiadar-me’n fins el dia que en parli, sense abans dir que em sembla una obra mestra total del gènere, un testimoni colpidor i lucidíssim que obliga al lector carregat de prejudicis ideològics a reflexionar, un llibre d’abast universal en definitiva. Però bé, ja n’hi ha prou, que avui toca l’altre.


Arquitectura de Sitges, 1800-1930, el llibre

La senyora Isabel Coll i Mirabent —a qui no conec personalment i a qui espero que la meva ignorància, si per una casualitat remota llegeix aquestes ratlles, la faci més riure que plorar— és una eminència incontestable. A la contracoberta hi diu:

“Isabel Coll, doctora en història de l’art i professora titular de la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat, des de fa trenta anys, a estudis d’art, especialment del segle XIX, període en que és una autoritat reconeguda. És autora de diversos llibres sobre Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes del moment”.

L’exemplar que tinc a les mans és de tapa dura, té 399 pàgines justes i pesa com si en tingués el doble. Sí, d’acord, és massa gros per a servir com a guia de butxaca i potser una mica raquític com a llibre de regal. Però, per paradoxal que això sembli, crec que el fet té més avantatges que inconvenients: és prou gran com per a veure bé les imatges i prou petit com perquè sigui portàtil i útil pel treball de camp. Amb tot, seria ideal que s’editessin aquestes dues versions imaginaries, encara que això potser seria demanar ja massa en aquests món en que la cultura cal que es deixi la pell pidolant per obtenir un cèntim. Però bé, tot això no deixen de ser temes d’edició, aspectes superflus, que tampoc afecten la condició d’obra fonamental en el seu gènere que, per mi, el llibre té d’una manera que no admet massa discussió.
L’obra està dividida en dues parts bàsiques. La primera és un repàs històric clarificador, perfectament ordenat, de tots els estils i la seva evolució al llarg de l’època que es tracta. La segona és un catàleg exhaustiu de tots els edificis catalogats com a patrimoni d’aquesta època, que encara existeixen, o que haurien d’existir.


Primera i segona part

La primera part fa un recorregut amè i seriós a través de l’arquitectura de la nostra vila entre l’any 1800 i el 1930, i la seva relació amb els diversos esdeveniments històrics. Pel camí, Isabel Coll no defuig d’aprofundir amb l’efecte mirall d’anada i tornada entre la arquitectura i la política i la societat del seu temps. Cal remarcar, però, que tant el to i concepte escollit són pensats i utilitzats per a que tots aquests elements arribin al lector d’una manera sempre clara i ajustada, amb la voluntat final d’informar. Sense defugir la denúncia valenta, ni l’aposta clara i decidida per la defensa del patrimoni, hom té l’agradabilíssima sensació de que la senyora Isabel defuig el pamflet exaltat. Jo crec que no n’hi havia prou amb la seva condició d’experta per haver evitat aquest perill amb la desimboltura que l’autora ho aconsegueix: el món és ple d’experts eixelebrats, que no dubten a linxar els seus oponents a la mínima que poden. Amb això no vull dir que la senyora Isabel tingui pels a la llengua. Passa que l’estil de la seva escriptura es elegant i adequat a aquest tipus d’obra en uns nivells que jo considero exemplars, dignes d’imitació. En tot el llibre no he trobat una sola frase que em fes mal, que notés que s’està fent trampa amb el lector, que se’l prengui per imbècil, una ovelleta que cal adoctrinar en la conservació. Què cal conservar és quelcom que es desprèn per si sol en anar adquirint els coneixements que aquesta obra exposa, acuradíssimament, damunt la taula. Per aconseguir l’èxit complet, el text compta amb l’ajut de les il·lustracions i l’addició d’una bibliografia completíssima.
Aquesta primera part es subdivideix en els següents grans capítols, els quals són dividits amb els seus corresponents subcapítols:

—Síntesi preliminar de la història de Sitges.
—Millores socials i urbanístiques al Sitges del segle XX. Els avenços tècnics i les comunicacions.
—La tendència Neoclàssica.
—L’Eclecticisme, Sitges com a exemple de solucions.
—El Neogòtic a Sitges: D’Elies Rogent (1856) a Marcel·lí Coquillat (1915).
—Dos edificis del progrés: L’escorxador i el Mercat.
—El Modernisme.
—Entre Modernisme i Noucentisme.
—El Noucentisme.
—La Urbanització de Terramar.
—Conclusió, Notes, bibliografia.

La segona part és, bàsicament, el catàleg dels 155 edificis del període estudiat que han assolit la categoria de protegits. Cada edifici té la seva pàgina, amb la seva fotografia, acompanyat d’una breu però completa descripció, que posa especial atenció als elements que l’han fet singular.


Les Il·lustracions

Ambdues parts s’amaneixen amb gran profusió d’imatges, com se sol dir en aquests casos. Totes les il·lustracions, tan antigues com modernes, són en blanc i negre. Això no és en absolut un problema, si amb això s’aconsegueix que el llibre sigui una mica més econòmic, com és el cas. Per comparació a d’altres volums de caire local, la qualitat general, sense tenir la nitidesa extrema que tenen alguns volums de luxe, és més que acceptable i, en qualsevol cas, no rebaixa en absolut la seva utilitat.
Al llarg de la primera part, aquestes imatges no ajuden només a contextualitzar tota la terminologia arquitectònica que, com és normal, vertebra tot el llibre, sinó també les circumstàncies històriques de cada moment. Particularment interessants són els esbossos fets pels mateixos arquitectes i dissenyadors, amb vistes de planta, façanes i de detalls. Aquests esbossos van sovint acompanyats amb la seva corresponent fotografia, de l’època o moderna, a través la qual podem contrastar les semblances i diferencies amb el projecte inicial. Les imatges antigues són de vegades testimonis visuals, inapel·lables, d’algunes edificacions que han desaparegut per sempre. La sol·lapació del sentiment de nostàlgia pel passat perdut, amb la inestimable informació factual pura, imprescindible per a l’anàlisi històrica freda, està garantida, com sol passar en els bons llibres del mateix estil.
A la part del catàleg hi ha una foto “de cos sencer” per edifici. Aquestes imatges són en la seva immensa majoria, per qüestions òbvies, de format vertical. Si ens posem una mica llepafils, hom hi troba a faltar alguna foto de detall. Però si haguéssim de satisfer aquest desig sí que el volum hauria estat el doble de gruixut.


Conclusió

A través dels capítols d’aquest llibre ens arriba tota la informació bàsica per a fer-nos una idea força completa del període. Les dades que hi podem consultar són exhaustives però, gràcies a la perícia narrativa i descriptiva de l’autora, mai ens ofeguen. No es tracta d’un bombardeig atapeït de dades, noms i tecnicismes, alhora que tampoc no se n’hi troben a faltar. No estem davant d’un llibre d’aquells que ens donen una cullerada de sucre per fer-nos empassar la medecina, perquè ens entenguem.
Entre les moltes conclusions que se’n poden treure, hi ha la inextricable relació entre l’arquitectura i les altres arts; la relació (com ja hem dit) amb la societat; la importància de certs personatges singulars que han deixat una empremta fonda (com ho són artistes, polítics, empresaris i mecenes); l’evolució, de vegades suau i confosa, amb la barreja d’elements estètics, de vegades trencadora, abrupta, dels estils; els dos tipus bàsics de destrucció de patrimoni: el, diguem-ne, evident (l’enderrocament absolut d’un edifici i la seva substitució per un altre de totalment diferent) i la no tan evident, però no per això menys nociva (restauracions i manipulacions, sovint poc perceptibles però que deixen una petjada funesta, irreparable), etc. I el més bell és questes aquestes conclusions les treu el lector.
Aquestes, i d’altres que no he posat per no allargar-me encara més, són les meves, però cadascú en traurà les que vulgui. Amb tot, seria injust i reductor no recordar que tant la introducció i la conclusió de l’autora són d’un ajut considerable. Però com no em canso d’insistir, mai intrusiu.
Si estimeu l’arquitectura; si estimeu el patrimoni local; si estimeu, en definitiva, Sitges, no dubteu a cercar aquest llibre, ni que sigui de sota les pedres. Aprendreu molt del vostre entorn.

El Planeta dels símils

No acostumo a fer paròdies, tot i que és un gènere pel que tinc molt de respecte. Vaig fer, però, aquesta petita broma ja fa algun temps. Avui, després de refer-la una mica, l'he recuperat. Confio en que no cal que digui sobre què la vaig fer. Si té mala llet o no, ja ho direu vosaltres (això en cas de que sigui mínimament intel·ligible, és clar). Probablement sí, però us juro que tambè està feta amb molta tendresa, sobretot cap el nostre país veí.
Estimats germans, confio en vosaltres perquè el dia que tinguem el poder universal no siguem tan revantxistes: hi ha actituds, tsk, tsk, que són molt i molt lletges. El poder és una responsabilitat que s'ha de saber administrar amb saviesa (crec que això ho vaig sentir dir a la pel·lícula "Spiderman"!). Cal que ens preparem des d'ara per quan arribi aquell dia. Com que estem acostumats a que tot ens vagi malament, aquí ningú es prepara per a aquest moment de gloria, i no hi ha res tan dolent com la improvització a última hora. Després no em vingueu amb que no us he avisat.

En fi, prou xerrameca, que ja sou prou granadets. Aquí va la història:


El Planeta dels Símils

El simpàtic astronauta espanyol Pedro Duque Olivín, juntament amb uns altres tres d'americans, accepta amb entusiasme aquella missió espacial tan inusual: cal provar una nau revolucionaria, capaç d’assolir la velocitat de la llum. Un dels punts bàsics de la missió és el de comprovar com suporta el cos humà un viatge de dos anys a bord d’un enginy com aquest. No cal dir que si fos un èxit s'obririen moltes portes que, fins ara, han romàs tancades.
Aquest cop, la feina dels astronautes és fàcil. No s’haurien de preocupar més que de passar el temps del viatge el més relaxadament possible: la nau serà controlada des de la base de la terra .
El dia de l’enlairament, tots els veïns del poble de l’ibèric venen per acomiadar-lo, i per certificar que, efectivament, que se’n va cap amunt, direcció als estels. Els seus parents li desitgen molta sort, plorosos, mentre els camarades de la facultat fan unes conyes indesxifrables sobre no sé quina cosa de l’AVE de l’espai. La sortida és un èxit: la nau va desapareixent de la visió dels presents molt més de pressa del que mai no s’havia vist. Això fa que a la base es produeixin uns moments d’incertesa. Aviat, però, se sent l’alegre veu d’en Pedro, que diu que tothom està com un gínjol. Després d’això, tothom respira tranquil.

Fa poques hores la nau s’ha posat suaument en una zona desèrtica d’aquest planeta desconegut. Els dos anys han transcorregut amb no gaire més incidències de les que podrien passar en qualsevol reality show d’aquells en que es reclouen uns quants humans en un espai tancat, per a veure que passa. El Pedro Duque i els seus companys han eixit de la nau per la finestreta creada per a tal efecte, i han descobert que l’aire és respirable.
Després de caminar una bona estona, arriben a una espècie de poblat berber. Fora les tendes hi ha tot un grup de criatures que juguen a futbol. Totes duen samarretes del Barça —menys un que en du una del Sitges— i s’escridassen en una espècie de català curiossíssim. Els astronautes —encara una mica marejats pel vol—, accepten la invitació, per part de qui sembla ser el cap de la tribu (un sahrauí morenot i guapíssim que es diu Roger), d’entrar a prendre un te a la seva tenda.
Com que en Roger parla català, s’entén força bé amb en Pedro Duque (els dos nord-americans no rasquen ni una paraula del que diu aquella regia criatura). En només cinc minuts de conversa, el cap queda perfectament informat de la situació d’aquells estrangers abillats d’aquella manera tan poc idònia per anar trescant pel desert.

—Perdoni, si us plau, com es diu aquest planeta? — pregunta, amable, Pedro amb un voluntariós català ple de castellanismes que no cal reproduir.

—Rupit. Asseguren que es diu així perquè és el nom del primer poble que hi va haver a l’Univers. —respon el cap.

—Ah sí?

—Home, i tant! La primera vegada que Nostre Senyor va anar de cos ja ho va fer ar-Rupit, no?

En Roger i en Pedro es peten de riure (tot i que l'acudit és francament pobre, rude i una blasfèmia—de baixa intensitat, això sí—innecessària), mentre els americans continuen en la inòpia. En Pedro, sempre alerta, els calma, dient-los hi que ja els ho traduirà més tard; que ara, la veritat, se li fa una mica difícil de traslladar la conya a l’anglès.
Finalment, el cap de la tribu els hi posa les notícies en un petit televisor portàtil d’estètica obsoletament futurista. Decideix que no hi ha res com que ells mateixos puguin veure el tipus de planeta on han anat a petar mitjançant la informació, sempre més objectiva, de les notícies del migdia que fan des de la capital.
En Pedro queda bocabadat davant el que veu i sent: A un país anomenat els Estats Units del Nou Empordà hi ha un lloc anomenat Els Àngels a on hi ha una industria cinematogràfica espectacular. Sembla ser que darrerament no paren de fer adaptacions cinematogràfiques d’obres clàssiques de la literatura catalana dels segles XIX i XX. Hi ha debats entre diversos professors, de totes les races i països. Els uns defensen a la Mercè Rodoreda, uns altres diuen que cal anar a seguir l’estil d’en Pla i uns tercers diuen que cal anar més enllà, i cremar tot el que s’ha escrit abans de l’any 2000. La qualitat del català que parlen tots aquests experts varia segons el convidat, l’accent i d’altres factors més difícils de descriure. Es veuen imatges de diversos conflictes armats, inundacions i trampes financeres molt semblants a les que hi havia a la Terra. Tot el que el Pedro hi veu imita amb una rotunditat esglaiadora a tot el que coneix de casa seva, però totalment canviat, com sí el que a la Terra fos blanc aquí fos negre, i al revés. Però, de tot plegat, el que li xoca més és quan veu que les llengües més emprades per tothom són el català (principalment, ja que ve a ser la clara llengua franca) el basc, el bretó, l’occità, el frisó, el gallec, l’amazig, el llombard, el quítxua, entre moltes d'altres que abans eren molt petites.

—Tot és tan igual al meu planeta! No me’n ser avenir... No sabeu si existeixen pas llengües com l’anglès, l’espanyol, el francès, l’alemany, el xinès mandarí o, fins i tot, l’italià?

—Hum... deixa’m pensar... la veritat és que moltes d’aquestes llengües que parles o no existeixen o no les conec. Les deuen de parlar tribus molt reduïdes de països primitius, d’aquells que estan molt tancats en ells mateixos, no sé si m’entens. L’anglès sí que em sona, perquè ho vaig veure en un documental. Sé que es parla en una regió petita d’una illa que hi ha a l’hemisferi nord del planeta i sé també que pretenen fer la seva literatura i totes aquestes coses, però penso que és una llengua massa incompleta per a parlar de setiments (parlo pel que sento, eh). L’espanyol?... hum... em sona, em sona... Hi ha una cosa que en diuen castellà —molta gent, amb mala fe, diu que és un dialecte del català; una barreja entre el català i el gallec, amb més influència de l’àrab (una altra llengua morta) que aquells, però els lingüistes seriosos diuen que no. I jo, sincerament, penso com ells. Sembla que fa poc està donant molts conflictes en una àrea no massa llunyana de l’altra país que t’he esmentat. Aquesta gent insisteix que el cubà, l’argentí i l’andalús —i moltes altres encara més diferents— són la mateixa llengua i això, no fotem, si que crec que han de ser ridículs intents de manipulació política. A mi totes em sonen molt diferents, com si fossin llengües molt separades, amb lèxic i estructures lingüístiques molt diverses. Però hi ha altres coses que no estan bé. Ara, per exemple, els que hi viuen estan patint uns bombardejos terribles. Sembla que no volen parlar català, ni acceptar les normes internacionals. Tothom està contra seu, com si se'ls tingués mania. Però a mi em commouen. De vegades em diuen que sóc massa tou, però penso que el que s’està fent amb aquella gent és un abús. Estan sols, defensen la seva terra, la seva cultura, però a ningú li importa un rave. Els del nostre planeta som així de miserables.

En Roger ha dit tot això en un to resignat i trist. No hi ha dubte que és una persona amb bones intencions, tot i que, per ser cap de tribu, té llacunes culturals ìmperdonables.

Per la pantalla del televisor es veu ara una ciutat molt semblant a Barcelona. Pel que es sobreentén, aquest lloc és el rovell de l’ou de les finances i la cultura del que podria ser la primera potència d’aquell planeta. Des d’una cambra que recorda molt les estances del Palau de la Generalitat, un polític molt seriós fa un discurs esgarrifós. Parla d’amenaçar de bombardejar de nou a un petit país no gaire llunyà en el cas que no deposi la seva actitud rebel. Després es veuen unes imatges, dantesques, colpidores, del que semblaria un Madrid destruït per les bombes i la misèria, que trasbalsen profundament el cors dels astronautes.

En Pedro rau assegut dalt d’una duna, molt pensatiu. Els seus companys dormen: després de la pallissa de la caminada per la sorra estan rebentats, pobres. En Pedro no es pot treure del cap les imatges que ha vist, els comentaris que ha escoltat. En aquest planeta tot és ben boig. I no, no té cap ganes de posar-se a caminar per una platja i trobar-se l'estàtua de la llibertat, com va veure en una pel·lícula que sempre li ha fet molta ràbia.

La Lluna i el Sol

De tant en tant, una escapadeta a l'espai, per respirar una mica, va bé.

Avui, aquí teniu la Lluna i el Sol, tal com es veuen des de el nou pis (ep! el sol amb un filtre fosc ben potent: nens, no feu fotos al sol ni en broma!).

Adéu a pepe Rubianes, amb tres epigrames de Marcial

Ha mort en Pepe Rubianes.

La notícia m’ha posat trist, és així. L’espai que queda buit és inquietant. Molts se n’alegraran. Jo no, i això que només l’havia vist a Antaviana, a un espectacles seu, en solitari, i a la televisió, a diverses entrevistes. Però ja en vaig tenir prou com per a veure que allò era una força de la natura incomparable, una perla raríssima d'aquelles que surten cada molts milions d'ostres.
Podríeu estar d’acord o no amb les animalades que deia, sentir-vos ferits o inspirats. Però el que és segur és que era un individu que feia i deia el que li semblava, de la manera que li venia al cap, sense cap mena d'autoprotecció ni hipocresies. I, per mi, ho feia molt bé.

Què era barroer i un pocasolta? Un bocamoll? Evidentment! i ell no se n’amagava pas. Però ha d’haver-hi de tot a la vinya del Senyor, i si algú ha estat tocat pel do de la impertinència malparlada, espontània, amb un talent poc normal, per què no l’ha de poder emprar? A més, crec que la gran diferència del Pepe respecte a altres insultadors és que ell, com a mínim, tenia sentit de l’ humor (ell era el primer blanc de les seves caricatures), cosa que no podem dir d’altres amargats que cada dia fan articles al diari, a on hi aboquen els seus prejudicis amb una gràcia zero (algun d’ells, tingut sovint per gran escriptor!). Amb el seu parlar brut, el Pepe feia net, com aquella dona de la neteja que, per higienitzar la part més podrida de la casa dels seus amos senyors, no dubta a embrutar-se les ungles pintades, allargant el braç fins el fons, si cal.

Què a vosaltres el Pepe no us en feia gens de gràcia? Només faltaria que tots estiguéssim d’acord! A mi, normalment, m’agrada molt més la extrema subtilitat; l’erotisme amagat dins el jersei de coll alt, més per ocultació que per l’evidència; la metàfora aparentment banal; l’estil britànic més aristocràtic, fred i distant. El Pepe jugava a una altra lliga, esgarrapava una altra part de l’esperit. A fe de Déu, que amb mi funcionava, tot i viure en el planeta dels llepafils!

De tota manera, reduïr en Pepe a això seria com fer el que fan alguns freakies d'Star Wars (film pel que sento més aviat poca simpatia, encara que per generació sempre es sobreentén que no hauria de ser així) amb el grandíssim Sir Alec Guiness: el posen a l'altar pel coi de personatge d'Obi Wan Kenobi, i obvien els més de cinquanta anys de carrera d'un dels més grans actors britànics de cinema i teatre del segle XX. Que la punta que es veia fos molt puntxaguda, no vol dir que l'iceberg Pepe no tingués les seves ben bones nou parts submergides de rigor, amb tot de formes i suntuositats insospitades per la massa, dins la qual, en aquest cas, cal que m'inclogui.

Un dels meus poetes favorits és Marcial, el creador d’epigrames punyents, insultants, irreverents i malparladíssims. Visqué a Roma entre l’any 40 i el 104 de la nostra era. Marcial era el que en diem un torracollons absolut. El seu punt és entremig de Rubianes i l’extrem doble sentit que tant m’agrada. Les seves invectives personals, no ho puc evitar, m’encanten. En llegir la traducció en català que li va fer el senyor Antoni Cobos sempre m’he imaginat la veu d’en Rubianes recitant-los.

Exemple d’epigrama on l’esperit Rubianes podria ser-hi d’una manera força crua:

Per què no et beso, Filenis? Ets calba.
Per què no et beso, Filenis? Ets vermella.
Per què no et beso, Filenis? Ets bòrnia.
Qui això besa, oh, Filenis, fa una mamada.

Avui, però, voldria fer el meu petit homenatge al desaparegut actor, amb els següents tres epigrames de l’autor llatí, dedicats a un poeta “massa poeta”. Imagineu-vos en Rubianes recitant-los —vestit amb una túnica per a la ocasió, si voleu. Per mi poca cosa es pot dir més sobre segons quins pesats que ens amarguen la vida amb les seves petulants creacions literàries, o del tipus que sigui. Però també un recordatori inquietant del pesats que nosaltres mateixos podem arribar a ser —fa por d’haver estat un Ligurí, millor no preguntar al nostre entorn— quan perseguim a alguna pobra víctima entre els amics o la família per torturar-los, i una venjança feta poesia salvatge amb la qual aquestes víctimes —tots ho hem estat també— s’hi poden identificar.

Rubianes, aquí hi ha una mica de Marcial. Tot per tu:

—44—
¿Vols saber què passa que ningú se t’acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l’esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigressa enfurismada
perquè li han pres el cadells
ni l’escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sofriments?
Recites quan m’estic dret i recites quan m’assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M’escapo cap a les termes: et sento a cau d’orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me’n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin gran mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.

—45—
Si Febus va fugir de la taula de Tiestes,
no ho sé. Nosaltres, però, fugim de la teva, Ligurí.
I això que és esplèndida i plena de menjars ben magnífics,
però, quan tu recites, res no pot ser agradable.
No vull que em posis un turbot o un roger de dues lliures,
no vull bolets, no vull ostres. Calla!

—46—
Quan em convides a sopar, no hi ha altra causa que aquesta:
vols recitar-me, Ligurí, els teus versets.
Tan bon punt m’he tret les sandàlies em porten un llibre
enorme entre els enciams i la salsa de gàrum.
Se’n llegeix un altre, mentre el primer plat es retarda.
Ja és el tercer, i el segon plat encara no arriba.
I recites un quart llibre i, fins i tot, un cinquè.
Si em serveixes senglar tan sovint, farà pudor.
Així doncs, si no dediques els teus traïdors poemes als verats,
al final soparàs tu sol, Ligurí, a casa teva.

Marcial

Saki i Buster Keaton

Ahir, al suplement de Cultura de l'AVUI, em cridà l'atenció una foto del escriptor anglès Hector Hugh Munro, més conegut com a Saki.

La notícia feia referència a que finalment es publicaran en català alguns dels contes d'aquest autor sorprenent, exponent únic d'un cert humor anglès, fosc, absurd i càustic. Jo, com a amant que sóc del millor humor cuinat a aquella illa, no me'n puc estar d'anar corrent a llegir-me'l. De moment, qui ho vulgui, pot fer algun tast a la xarxa, tant en la versió original, com en traduccions a d’altres llengües.

El que em cridà l'atenció de la foto fou la increïble semblança amb la imatge del meu admirat Buster Keaton. De fet, a la primera llambregada, pensava que es tractava d'alguna foto seva que m’era desconeguda. Però no. Després, amb una ràpida recerca per la xarxa ja vaig veure que el tal Saki tenia unes faccions força particulars, més allunyades que las que tenia el genial director i actor nord-americà de les que aquesta imatge feien sospitar.

La foto, evidentment, pateix del típic retoc exagerat de la època. He mirat de trobar alguna de Buster que se li pogués assemblar, tant en actitud com en posa. Quan en trobava una que quadrava amb el primer, no ho feia amb el segon. Finalment, he decidit d’optar per una de punt de vista frontal (molt famosa, potser massa), en la qual Buster fa cara de res. Llàstima, perquè en té unes quantes en que aixeca les celles amb una altivesa similar a la del senyor Saki, aquí.

Bé, mentre no trobi res de més suc interior, us deixo aquestes dues imatges exteriors.

Ah! Abans de marxar us vull esmentar una altra curiositat:

Saki visqué entre el 1870 i morí el 1916, mentre Buster o feu entre el 1895 i el 1966. Buster, però, s'inicià al cinema, de la mà del seu padrí "Fatty" Roscoe Arbucle el 1917, justament un any després de la defunció de l'anglès. Llàstima!

De tant en tant, potser sí que cal recorrer una mica a Maquiavel.

El Cavall Fort ha estat molt bé i la seva tasca ha sigut heroica en una època en contra. I encara és una revista ben viva que, en certs ambients molt combatius encara cueja. Jo parlava més a nivell d'incidència social, i ja no tan sols de revistes: ara, amb la competència de medis de tot tipus, el paper va de baixa a tots nivells; en castellà també. Vull dir que fins i tot el Club Super 3, si no s'espavilen els seus responsables, acabarà essent només un carnet, una excusa, per poder anar a llocs sense pagar. Als canals per cable per a públic infantil i juvenil (Disney Channel, etc.), als videojocs i a tota la cultura de masses que el que el 1919 hauria estat el “Patufet”, el català hi existeix tant com hi és el quítxua. Tot el que és vulgar, però —anem amb compte amb això darrer, doncs ja és una guerra en el territori que se suposa nosaltres hauríem de dominar— fins i tot entreteniments més sofisticats i elitistes són aclaparadorament en castellà. Ara totes les adolescents poden parlar i escriure català, gràcies a l'escola —ehem, és un dir, en un intent d’optimisme forçat— però cap d'elles du un català-parlant guapo a les fotos de la carpeta, vull dir. És així.
L'altre dia, jo mateix feia broma sobre el català "donut". Però aprofitaré per fer autocrítica sobre la part equivocada d’aquell comentari: aquí som massa fins per a fer baixa cultura de debò, de la que rebenta mercats. Tampoc cal anar tant baix, o en segons quines direccionsno és el nostre tarannà, ni en sabem. Però hi ha estratègies maquiavèl•liques per explotar, armes que no les fa servir ningú —i que cal fer-ho bé, no sense cap criteri, eh, llençant bombes a tort i a dret, malbaratant munició i destrossant allò d’irreparable—, pel que diran. No som tant un país d’horteres com de cursis, de bledes. En Pla ja deia una cosa semblant.
Tal com estan les coses en aquest precís moment, dona la sensació de que per als joves d'aquí, la cosa més "catalana" que recordaran del seu imaginari col•lectiu quan siguin grans hagi de ser el solitari Doraemon. Tot i que porta vint anys de tabarra, sembla l'únic que queda. El gat còsmic aquest du una responsabilitat i un pes a l'esquena que, pobret, arnat i suat com està, amb prou feines pot ja defensar. Ell és l'únic "català" que els meus fills no demanen que tregui de la pantalla, fulminat pel comandament cruel a l’instant, i això només quan tenen el dia nostàlgic (ja comencen a ser granadets).
No sé ben bé com s’ha de planificar l’estratègia general, però per a educar cal emprar una certa dosi de “deseducació”. Ja dic que són uns materials perillosos que no es poden donar al primer manefla: cal, com he dit, plantejaments maquiavèl•lics d’alt nivell. Ens cal generar revulsius de xoc, que molestin a una part de la població, que siguin políticament incorrectes, que generin polèmica. Que, en definitiva, atraguin l’atenció de qui vulgui saltar-se la llei. En realitat el que s’estaria fent és crear una sensació de saltar-se-la la llei. Posaré dos exemples:
Als anys vuitanta hi havia una sèrie de Tv, que jo trobava horrible, però que tenia un èxit increïble: la Bola de Drac dels nassos. Només cal fer un tomb pels seus clips en català penjats pel You Tube per llegir —al costat dels ja previsibles anti-calans, és clar— comentaris escrits en castellà que enyoren la sèrie quan era en català. Sobre això, puc explicar una experiència curiosa que vaig viure a principis de la dècada actual, un dia quan era assegut al cinema, abans que tanquessin els llums per a començar la pel•lícula. Darrera meu tenia dos nois castellanoparlants que protestaven perquè la sèrie Shin Chan havia perdut tota la gràcia en doblar-la en castellà: “¡que cutre queda llamar “Nevado” al “Nevat”!,y lo de “¡culito, culito!” queda fatal. Hay cosas que han de ser en catalán, tio”. Us ho juro.
Jo no dic que s’hagi d’anar a la recerca de l’escàndol més bèstia, només que cal posar l’ull ben posat. I és evident que no hi haurà dos catalans que estiguem d’acord de cap a on cal disparar la bala i que aquesta un dia et picarà a tu, i l’altre em farà saltar de la cadira a mi. Els programadors, els promotors de pop, els editors diran que l’entorn no ajuda, i és cert; que ja s’ha fet proves que haurien d’haver tingut èxit assegurat i no ha estat així per mil i una traves externes, també serà cert. Però no s’ha de menysprear el fet que fa que quelcom quedi encastat dins la memòria sentimental de cadascú es basa fonamentalment en la manera en com allò ens ha arribat per primera vegada. Jo entenc molt bé aquells nois castllanoparlants amb allò del Shin Chan: de petit jo veia el “Flinstones” i per mi, com a tots els nens de la nostra generacó, eren “Los Picapiedra”. Ara, de gran, amb el cap podré valorar la feina dels dobladors catalans; hauré aprés a entendre que no hi ha res com sentir les veus originals en anglès, però dins el meu cor, sentimentalment parlant, res podrà substituir les veus del doblatge porto-riqueny que tenien els personatges, i els segurament innapropiadíssims noms de Pablo i Pedro pels de Fred i Barney. Cal no oblidar mai com t’han rentat el cervell abans de començar a fer-ho tu amb els altres. Ho sento, però és així.
El Cavall Fort, la Cucafera i tantes altres revistes, han fet i fan el que poden. Els pares també ho fem per ajudar-les, però la feina de xoc contra l'entorn és titànica.
Però bé, no tot està perdut. Com he dit, encara ens queden cops amagats, que aquí de creativitat no en manca. Només demano que es facin servir aviat perquè tanta resistència cansa.

El trànsit i el soroll als carrers de la Barcelona de 1919

El senyor Silveri Garrell —a qui tinc el plaer de conèixer, només, a través dels seus comentaris al bloQG—, hi deixà ahir un de força inspirador sobre la vida a Barcelona a l'any 1919. Entre d'altres coses, hi deia:
“Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació.”
Admeto que quan llegeixo "El Quadern Gris", a mi també em sovintegen uns importants atacs de nostàlgia. Aquella devia de ser, un cop acabada la Gran Guerra, i tres anys abans de la nefasta dictadura de Primo de Rivera, una mena d’època daurada dins la llarga història d'aquesta ciutat que, per sort, n'ha tingut més d'una.
Entre d’altres fets engrescadors, feia cinc anys que existia la Mancomunitat (el primer òrgan de —tímid— autogovern, avançada del la Generalitat dels anys trenta), llavors amb en Josep Puig i Cadafalch com a president, i gairebé dotze de la inauguració de l’ Institut d’Estudis Catalans.
A nivell artístic, el Modernisme encara cuejava, mentre el Noucentisme li donava guerra. Els primers moviments de Vanguardia que esclataven a la resta d’Europa (el Futurisme, el Dadaisme, el Cubisme, etc.) entraven pels Pirineus i començaven a fer els seus primers estralls entre els inquiets artistes catalans, que els adaptaven a corre cuita a les peculiaritats del tarannà local.

La població de la ciutat ja ratllava els 700.000 habitants. Aquesta quantitat mereix consideració. Recordem que era la que tenia València fa quatre dies i que, ara mateix, noranta anys després, el cens barceloní la supera només en una mica més del doble (al voltant de 1.600.000 d’habitants). Si dic “només” és perquè, en el mateix espai de temps, viles com Gavà (2.300 el 1920, 45.000 ara), però també pobles com el meu, Sitges (3700 llavors, 26.000 ara) han vist com la seva població es multiplicava per 10 o per 20. Si comencem a parlar de L’Hospitalet de Llobregat (on va néixer mon pare, el 1926), Cornellà i altres ciutats del que se’n diu l’àrea metropolitana, la bogeria adquireix dimensions que escapen de tot control analitzable.
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).

Un cop aquí, anem ara a tractar el tema del transit i del soroll a la ciutat al 1919.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.

Els vídeos:

Aquest és el vídeo més antic que he trobat, rodat pels voltants de 1908, o potser abans. Gairebé no hi ha cotxes, però sí una quantitat espaordidora de ciclistes suïcides. M'agradaria destacar la simpatia, alegria i innocència que es respira per tot arreu: tothom sembla tenir ganes de jugar amb la novetat de la càmera. Aquesta innocència, pocs anys després, despareixeria per sempre.

En aquesta pel·lícula publicitària, conservada a la Filmoteca d'Amsterdam, s'hi pot veure la Barcelona de 1912 (per tant, set anys abans que la de la data de l'entrada del bloQG). Cal imaginar que, en aquest petit espai de temps, els cotxes ja devien de canviar la fesomia dels carrers. De tota manera, aquí ja se'n comencen a veure més a que a l'anterior clip.

Film en la línia de la famosa "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" de Walter Rüttman, que mostra un dia a la Barcelona de 1940, primer any de la caiguda de la ciutat. Aquí fem un salt excessiu per a entendre la època de la que parlàvem. Però va bé per veure, precisament, el canvi traumàtic -a només 21 anys vista, després de tot- produit per la guerra. Tot i que la càmera evita de mostrar la pobresa, les desgràcies i les destruccions dels recents bombardeigs, la ciutat que surt és molt més trista i molt menys innocent que a la que hem vist al primer vídeo.

Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.

(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:

http://www.xtec.net/~malons22/patufet/noupatufet.htm
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html

Tot plegat aniria millor

Al bloQG d’ahir (entrada del 20 de febrer de 1919, és clar) Josep Pla hi escrivia el següent fragment:

“...i a l’Ateneu. Llargues converses amb Joan Climent i Alexandre Plana. El primer és un catòlic respectuós amb els ateus. El segon és un ateu respectuós amb els catòlics. Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics.”

Fantàstic, no? De tant en tant, jo també tinc aquesta sensació de viure un moment únic de civilització tan extrema com aquest, amb algú, a algun lloc. Això passa de vegades d’una manera inesperada, d’altres justament pel contrari: perquè vas a on saps el que hi trobaràs.

L’Antoni, comentarista habitual, ha clavat amb concisió:

“Tant de bo tothom fos com Joan Climent i Alexandre Plana! Respectuosos els uns amb els altres pel que fa a les creences i les idees.Tot plegat aniria millor.”

Què simple i, per tant, què perfecte també, oi? Què més és pot dir? Les paraules justes, una idea claríssima, una veritat absoluta expressada tan bé que sona obvi, com una cantarella que hem sentit milers de vegades als avis. Ambdós textos, tan el fragment de l’original com el comentari del senyor Antoni, semblen no res de tant que són. L’un parla d’un fet que sempre s’esdevé entre dos coneguts amics, i mira de traslladar-lo literalment, molt més preocupat d’aquesta literalitat, de dir la veritat, que de fer literatura. L’altre en treu la conclusió, la lliçó moral incontestable, que tothom amb un mínim de pesquis hauria de veure.

Doncs si tot és tan normal que ratlla el tòpic i el lloc comú, a on li veig la gràcia? Doncs que no em sembla tòpic ni lloc comú, sinó saviesa de marbre, per ambdues parts. Fins i tot el ser més illetrat del món pot entendre aquest missatge i sentir-se’n tocat; sense picades d’ullet a cap tipus d’iniciats; sense copets de colze ni complicitats de cap classe als membres del club, a menys que no pertanyi al dels éssers humans. Quan algú troba una cullera com aquesta, que pot arribar tan al fons, de manera que ho pot remenar tot sense que no hi quedi res més a dir, sense insultar la intel·ligència i la cultura, per una banda; ni avergonyir o menystenir l’analfabet, per l’altra, crec que s’arriba al màxim de l’art i del pensament. Llavors el que cal fer és no tocar res, no posar-hi més sal, deixar estar l’ego una estona a l’armari, no fos cas que vingui a esguerrar-ho tot.

No ho trobeu difícil això? Potser m’ha arribat (m’ha fet riure, pensar i emocionar-me, tot a l’hora) perquè tinc el dia tou, amb la sensibilitat amb l’ona programada en la mateixa freqüència. Podria ser: que l’estat d’ànim del lector sempre hi té a veure en la sensibilització enfront l’obra, és una cosa ben sabuda i ressabuda. D’aquí uns anys, demà mateix, per sempre més, en tornar enrere, em semblarà una reacció exagerada, potser. O no.

De quina manera ens va canviant la pell, eh? De vegades perquè ens cremem sota el sol, d’altres per un accident, o malaltia. Però en gran part d’elles no ens adonem de com unes cèl·lules van substituint a les altres. I un dia ens mirem al mirall i ens preguntem no només per on ha sortit aquella arruga (la marca del temps evident) sinó quan ens va sortir aquella piga, i quan aquesta regió del braç s’ha tornat color galeta maria...

Bé, prou. Com sempre me n’he anat als núvols i m’he posat a parlar més de l’embolcall i de detalls episòdics que del nervi principal. Tornem al text original: Ser respectat per l’enemic i demostrar que el respectes mutu és el primer pas per a deixar de ser-ho, d’enemics. Però arribar a ser més apreciat pels enemics que pels teus té un plus d’humanitat molt descarat: és allò de que a casa és molt difícil de mantenir la disciplina de grup; que al més mínim canvi de peu pots ser acusat de traïdor, sobretot si tenim el dia poc inspirat i les paraules i els gestos expressen el contrari del que volem. Tot això, sense comptar que apart del nivell mitjà de prejudicis que tots tenim, hi ha gent amb paranoies realment molt més extremes del normal. Si te’n toca un dins el teu bàndol, la dinàmica d’atac es pot convertir en tot un infern dins la trinxera, abans de sortir a començar a escampar bufes al contrari. No és estrany doncs que, enmig la batalla, vingui de gust de seure una estona dins un forat de bomba i jugar una partideta de cartes amb un soldat de l’altre bàndol, també fart del zel constant dels seus companys més amargats (encara que, com al meu cas, les poques vegades que jugo a cartes, m’han d’explicar de zero de que va tal o qual joc).

“Climent, que coneix la seva gent, es refia dels ateus. Plana, que coneix la seva, es refia dels catòlics.”

És quelcom més que una paradoxa, és una descripció sense additius refistolats d’una característica molt humana, que molts tenim a dins. Quan de pecat i de virtut n’hi ha ho deixo per als capellans, els monjos budistes, els cirurgians professionals del cervell i als savis que tenen tots els cromos de la col·lecció. Sigui per egoisme o pel que sigui, ara tan me fa. Si tots ho féssim així més sovint, tal com diu el senyor Antoni:

“Tot plegat aniria millor”.

Bé, les empreses que viuen de la discòrdia potser no pensarien el mateix i llavors ja l’hem cagat per una altra banda. No tenim remei...

100 anys del Manifest Futurista de Filippo Tommaso Marinetti

Avui fa 100 anys del primer manifest de vanguardia del segle XX: l'eternament polèmic "Manifest Futurista".
Crec que el text és prou important (i bèstia, i tot el que li volgueu dir) com per fer-li un petit homenatge, traduint-lo al català. L'he extret de l'original en italià, tot i que fou primer publicat en francés. Després he anat comprovant els resultats amb diverses versions angleses, franceses i castellanes. Pel que fa als onze apartats del manifest pròpiament dit, he emprat la traducció que ja vaig fer per la Vikipèdia, fa força temps enrere, quan encara estava inspirat per a afegir-hi entrades (sí, jo també he escrit entrades a la Vikipèdia, algun problema?). De moment, però, el deixo així, o no seré a temps per l'anniversari!
No s'acostuma a trobar el text íntegre, sinó només els onze punts esmentats que, així sols, sense la introducció i la conclusió, queden com una cosa freda, estranya, orfe. A més, aquestes parts considero que són, de llarg, les millors del text. M'entusiasma especialment els paràgrafs del final referits a l'immens plaer que serà d'ésser destronats per les noves generacions, quan faci quaranta anys. Aquí hi trobareu, doncs, una versió completa del text que escrigué Marinetti. He mirant de conservar el to i l'adjectivació delirant i homèrica (la qual cosa ja és una paradoxa prou divertida per si sóla) de l'original tan bé com he pogut.
M'agradaria traduir algun dia el "Manifest de la Música Futurista", una altra obra mestra del gènere, escrita pel senyor Francesco Balilla Pratella, pel qual sento una simpatia especial. Però com que fou publicat el 1911, hauríem de dir allò de que avui no toca i el deixarem per quan arribi, si som vius. A més, ja hem pencat prou per a acabar aquest a temps.
Espero que el gaudiu i us sigui útil i inspirador, però no per a fer maleses: deixeu que els que construeixin parkings damunt de ruïnes ibèriques, bufetegin la gent i aniquilin les biblioteques siguin uns altres. Vosaltres sigueu bons minyons, feu cas a la iaia, tingueu seny i mireu de mantenir el sentit de l'humor, sinó anireu de pet a l'infern.
Dames i caballers, amb tots vosters (retomb de caixa), el "Manifest del Futurisme" en català!




Fundació i Manifest del Futurisme per Filippo Tommaso Marinetti

Publicat per primera vegada al “Le Figaro”, el 20 de febrer del 2009, fa avui 100 anys.


Introducció:


Els meus amics i jo passàrem tota una nit en vetlla sota làmpades de mesquita, autèntiques cúpules amb penjívoles filigranes de llautó, brillants com els nostres esperits què, com elles, romanen corpresos per la radiació del seu cor elèctric. Estiguérem moltes hores arrossegant el nostre enuig atàvic pel damunt d’opulentes catifes orientals; discutint de cap a cap, fins els confins extrems de la lògica; ennegrint manta resmes de paper amb frenètica escriptura.
Un immens orgull inflava el nostre esperit, perquè ens sentíem sols, en aquella hora ombrívola, i és així com ens despertem ara, com fars orgullosos o com sentinelles llençats contra d'un exèrcit d'estrelles enemigues que ens espien mentre ens envien la seva llum des del seus celestials campaments. Així com els fogoners s’agiten davant els forns infernals que alimenten les hèlix de grans vaixells; així com els negres espectres que busquen a les palpentes les panxes roents de locomotores llançades a la seva carrera boja, com si fossin borratxos oscil·lant, amb un incert bategar d’ales, al llarg dels murs de la ciutat, així ens sentim ara.
De cop i volta saltem, en sentir el bramul formidable dels tramvies d’armadura doble que, enormes, passen retronant, resplendent amb llums multicolors, com una vila que, per festa major, el Po hagués, d’imprevist, desarrelat i arrossegat fins al mar, enmig de cascades i gorges diluvials.
Després, el silenci s’esdevé. Però mentre escoltàvem l’extenuat barboteig dels vells canals, els murmuris de les seves oracions febles, i el grinyol dels ossos dels palaus malaltissos damunt les seves barbes verdes, humides; nosaltres ens posem a rugir des de les finestres dels nostres automòbils famèlics.
"Anem-nos-en"! Deia jo. "Fugim, amics! Anem-nos-en! Finalment, la mitologia i l'ideal místic han estat derrotats. Som a punt d’assistir al naixement del Centaure i, aviat, després, de veure volar els primers Àngels!... Caldrà sacsejar els portalons de la vida per provar les baldes i frontisses!... Anem-nos-en! Mireu allà, a terra, la primeríssima aurora! No hi haurà res que aigualeixi l’esplendor de l'espasa vermella d’aquest sol que ens alliberarà, per fi, de la nostra tenebra mil·lenària!..."
Ens acostàvem fins les tres bèsties esbufegants, per palpar amorosament els seus tòrrids pits. Jo m'estenia al meu automòbil com un cadàver al seu fèretre, però de sobte vaig ressuscitar sota el volant que, com una ganiveta de guillotina, amenaçava el meu estómac.
La furiosa escombra de la bogeria ens expulsà fora de nosaltres mateixos i ens conduí a través de carrers, tan aspres i profunds com els llits dels torrents. Aquí i allà, una raig de llum malalt, a través del vidre d’una finestra, ens ensenyava a desconfiar de les fal·laces matemàtiques dels nostres ulls periclitats.
Jo cridava: "Amb l’olor, tan sols amb l’olor, n’hi ha prou per a les nostres bèsties. "I nosaltres, com joves lleons, ensumàvem la Mort, amb la foscor tacada de pàl·lides creus, que evitàvem pel vast, violaci, viu i palpitant cel.
No hem tingut mai cap Amant ideal que erigeixi fins els núvols la seva sublim figura, ni cap Reina cruel a qui oferir els nostres cossos, recargolats com anells bizantins! No hi ha res pel que morir, llevat del nostre desig d’alliberar d’una vegada el nostre valor de tant de pes inútil!
I nosaltres corríem, llançant-nos a les portes de les cases, on els gossos vigilants s’arrissaven sota els nostres pneumàtics que cremaven com collars de roig encès. La Mort, domesticada, em trobava a cada corba, allargant una pota amb elegància, o de tant en tant s’ajaçava al terra, amb l’estrèpit dels martells pneumàtics estridents, tot deixant-me un ull de vellut a cada bassal.
"Alliberem-nos de la carcassa horrible de saviesa i seny, i llancem-nos com fruita pigmentada d'orgull, amb la boca ampla, desencaixada pel vent!... Donem-nos completament al Desconegut, no per desesperació, sinó per reomplir els pous profunds de l'Absurd!”
Amb prou feines havia jo pronunciat aquestes paraules, que vaig fer girar el meu cotxe bruscament, amb l’ebrietat del gos que intenta mossegar la seva cua, quan, de cop i volta, vaig veure dos ciclistes que se m’acostaven, brandant els seus punys, submergits enmig d’una discussió, mentre miraven de convèncer l’un a l’altre amb arguments contradictoris. El seu dilema estúpid bloquejava el meu camí.. Quina nosa! Uf!... Vaig haver de frenar en sec i, per més fàstic, les meves rodes, després de volar per l’aire, anaren a petar dins una rasa...
Oh! Materna rasa, gairebé curulla d'aigua fangosa! Bella rasa de la fàbrica! Em vaig empassar gustosament el teu fang fortificant, que em recordà la santa mamella negra de la meva dida sudanesa... Quan vaig sortir —estripat, fastigós, i pudent— de sota el cotxe capgirat, vaig sentir travessar el meu cor, deliciosament, pel ferro roent de l’alegria.
Una multitud de pescadors armats amb els seu ormeigs i naturalistes polsegosos brollava entorn el prodigi. Amb cura pacient i meticulosa, aquella afectuosa gent manipulà una grua alta, amb tot de cordes i ganxos, per pescar el meu cotxe, talment com si fos un tauró. L’automòbil emergí lentament de la rasa, abandonant el fons, tantejant com un platet de balances, fins que es veié del tot la seva pesant carrosseria, d’excel·lent disseny, i la seva confortable tapisseria.
Creien que era mort el meu tauró bonic, però només calgué una carícia meva per reactivar-lo, i heu-lo ressuscitat, heu-lo accelerant, de nou, eixamplant les seves aletes potents!
I així, amb el rostre cobert pel bon fang de la factoria —empastifament d’escòria metàl·lica, de suors absurds, de fulgors celests— nosaltres, contusionats, ensutjats, amb el braç en cabestrell però impàvids, declarem la nostra principal voluntat a tot ser humà vivent damunt la terra:


Manifest Futurista:

1. Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat.

2. El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia.

3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, el insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.

4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.

5. Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.

6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic fervor dels elements primordials.

7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l'home.

8. Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent.

9. Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.

10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.

11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó; a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

Conclusió:
Llancem des d’Itàlia aquest manifest d’heroica violència i d’incendiaris incentius, amb els quals fundem avui el "Futurisme", perquè anhelem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d’arqueòlegs, de cicerones i d’antiquaris.
Itàlia ha estat massa temps mercat de drapaires. Volem alliberar-la dels innombrables museus que la cobreixen d’innombrables cementiris. Museus, cementiris! Tan idèntics, veritablement, per la seva promiscuïtat sinistra de tants cossos que no es reconeixen! Dormitoris públics on s’hi dorm sempre costat per costat amb sers odiats o ignots. Museus: Absurd cafarnaum de pintors i escultors matant-se ferotgement a cops de línia i de color, entre les mateixes parets que els encabeixen.
Que se’ls fes una visita, de peregrinatge, un cop l’any, com qui va al cementiri per tots sants a visitar els seus morts... ho concediria. Que es dipositin flors, una cop l’any, davant la Giocconda, també ho concedeixo... Però anar a passejar quotidianament pels museus les nostres tristeses, les nostres fràgils decepcions, la nostra morbosa inquietud, no ho admetem! Us voleu emmetzinar? Us voleu podrir?
Què hi podeu trobar en un quadre decrèpit, sinó la fatigosa contorsió de l’artista, que s’esforça per infringir les barreres infranquejables oposades al seu desig d’expressar enterament el seu somni?... Admirar una obra d’art vetusta equival a vessar la nostra sensibilitat en una urna funerària, enlloc de projectar-la més enllà fins una via inaudita, en violentes gestes de creació i acció.
Voleu malvendre així les vostres millors forces en aquesta eterna i inútil admiració del passat, de la que en sortireu mortalment acovardits, empetitits i masegats? En veritat declaro que la freqüentació quotidiana dels museus, les biblioteques i de les acadèmies (cementiris d’esforços vans, calvaris de somnis crucificats, registres d’impetuositats trencades...!) és pels artistes el que la tutela perllongada dels pares per als joves ebris d’intel·ligència, efervescents de talent i voluntat. Tanmateix, pels moribunds, pels invàlids, pels presoners, l’admirable passat pot ésser balsàmic a les seves ferides, ja que l’esdevenidor els és prohibit... Però nosaltres no, no el volem, nosaltres, joves i forts futuristes! Que vinguin amb nosaltres els alegres incendiaris de dits carbonitzats! Heu-los aquí! Heu-los aquí!... Endavant! Caleu foc a les prestatgeries de les biblioteques! Oh, la joia de veure galeries completes a la deriva, deixeu que la corrent d’aigua dels rius desviats s’endugui i extingeixi els vells quadres gloriosos! Empunyeu els pics, les pales i el martell i demolim sense pietat els fonaments de les ciutats venerables!
El més vell de nosaltres, amb prou feines té trenta anys: és per això mateix que ens resta encara tota una dècada per acomplir el nostre programa. Quan tinguem quaranta anys cal que altres més joves i més vàlids que nosaltres ens tanquin a les golfes com si fóssim manuscrits inútils! Ho estarem desitjant!
Vindran contra nosaltres, els nostres successors; vindran de lluny, de tot arreu, dansant hipnotitzats per la cadència alada dels seus primers poemes, aferrant l’aire amb els seus dits predadors, i respirant caninament, a les portes de les acadèmies, la bona olor dels nostres esperits en putrefacció, destinats ja a les sòrdides catacumbes de les biblioteques!
Però no, nosaltres no hi anirem mai allà. Aquells ens trobaran al final, una nit d’hivern, en plena ruralia, sota una turmentadora tenda de campanya timbalejada per la pluja monòtona; ens hi veuran arrecerats prop dels nostres aeroplans trepidants, enmig de l’acte d’escalfar-nos les mans a la fogata miserable, nodrida pels nostres llibres d’avui, que flamejaran alegrement sota el vol lluminós de les nostres imatges. S’amotinaran al voltant nostre, desbordant angoixa i despit, exasperats per la nostre supèrbia infatigable, i se’ns llençaran damunt per matar-nos amb més ferotgia i odi, més implacable com més gran siguin l’admiració i l’amor que dins les seves entranyes ens hagin tingut.
I la forta i sana injustícia esclatarà radiosament als seus ulls. I estarà bé. Perquè l’art no pot ser més que violència, crueltat i injustícia. El més vell de nosaltres no té encara trenta anys: per tant hem malaguanyat ja grans tresors de força, d’amor, d’audàcia, d’astúcia i de ruda voluntat; l’hem gastat amb neguit impacient, amb fúria, sens estalvi, sens mai perdre l’alè, sens reposar mai, a mans plenes...Mireu-nos! No estem encara esposats! El nostre cor no sent la més lleugera fatiga, perquè és nodrit de foc, d’odi i de velocitat!... Ho trobeu estúpid?... és lògic, perquè vosaltres no us recordeu d’haver vençut mai!
Dempeus sobre el cim del món llencem el nostre repte a les estrelles!
Que s’hi oposen objeccions?... Prou! Prou! Les coneixem... Ens les sabem de memòria!.. Però ens cerciorem de que la nostra bella i falsa intel·ligència ens referma!
— Nosaltres no som— dieu —més que el resum i la prolongació dels nostres avantpassats.
I què?... Que així sigui!... I què importa? Nosaltres no volem escoltar! Guardeu-vos de repetir les vostres infames paraules!...
Alceu el cap!...
Dempeus sobre el cim del món llencem, un cop més, el nostre repte a les estrelles!...

F.T. Marinetti,"Le Futurisme", Le Figaro, 20 de febrer de 1909.

Tots tenim la nostra història

La meva dona i jo tenim uns quants coneguts comuns a algun bloc, a la xarxa, sobretot a través dels que es poden trobar al sistema americà Livejournal. Jo, per qüestions d’horari i mala organització, fa temps que no hi penjo gairebé res. Amb tot, encara mantinc el contacte amb els blocarires que m'hi vaig relacionar més.
Un d’aquests és una senyora de Kansas City, executiva del departament de creativitat d’una important empresa local. Ja fa ben bé quatre anys que ens seguim, mútuament, la pista. És algú molt interessant, amb cultura, sentit de l’ humor i obertura mental. A més sembla que també és una generosa i bona persona. Per postres exhibeix el que se’n diu una exquisida educació, i escriu amb un estil molt acurat. Però això no vol dir que sigui una bleda, ni molt menys: déu n’hi do les guitzes que clava quan vol.
Al seu bloc —que segueixo molt menys del que voldria, com ja he dit— hi deixa comentaris sobre l’actualitat, pensaments i, de tant en tant, rondina sobre algun tema polític o social, com tothom, és clar. Però, fins i tot en aquests casos, la seva elegància es manté molt pel damunt del que ens tenen acostumats certs personatges cavernaris i tristíssims, de pèssim gust i qualsevol signe polític, que habiten a la premsa local i veïna. De tant en tant, també hi penja fotos del seu entorn —té força bon ull pels angles insòlits de la vida quotidiana— o el típic enllaç a adreces web que considera d’interès, per compartir. Penja també (a entrades d’accés restringit) informacions sobre la seva vida privada, en les que mai empra un estil planyívol, autoconmiseratiu. En aquestes entrades defuig sempre qualsevol tipus de pornografia sentimental o física.
Entre ella i jo hi ha diferències i similituds importants, com entre qualsevol ser del nostre planeta, però el que és segur és que és una persona molt agradable de tractar, que sap escoltar i el que diu no es basa en prejudicis o esteribots, sinó en raonaments.
Actualment, gràcies al seu càrrec, el seu modus vivendi és prou bo. Això ha fet que, no fa gaire, un conegut seu de la xarxa li hagi ventat un moc. Ella s’hi ha tornat, amb gràcia i sequedat, amb una entrada al seu bloc en la qual hi posa algunes cartes damunt la taula. El títol de l'entrada és "Tots tenim la nostra història".
El seu escrit m’ha agradat moltíssim, prou com perquè mirés de traduir-lo el millor que he pogut a la nostra llengua, i penjar-lo aquí mateix (amb el seu permís, per descomptat, doncs es tracta, a més, d'una entrada privada). Mai n’havia parlat del seu passat a aquest nivell, però em consta que tot el que hi diu és cert. Crec que, en qualsevol cas, és una lliçó, encara que potser per a molts ja sabuda i bàsica. O això espero. Per mi té el valor afegit de ser real i viscuda per algú que em mereix molt de respecte.
Espero que us interessi. Aquí us la deixo:


Tots tenim la nostra història

Hi ha quelcom que sempre tinc present quan llegeixo algun text escrit per algú altre a Internet (o allà on sigui) i és el fet de que nosaltres coneixem només una part de la història d’aquella persona. La part que vol compartir.
Fa poc, algú amb qui interactuava a la xarxa m’etzibà, com a resposta a un suggeriment meu, que millor que callés, que jo no havia caminat ni un kilòmetre dins les seves sabates. Prou cert. Ell tampoc no podria pas saber-ho tot de mi, i més amb el poc que jo li havia explicat fins llavors.
Tanmateix, aquesta no és una entrada tipus “aquesta te la dec”. És una explicació.
La meva vida és ara, en la seva major part, immensament feliç. Però no sempre ha estat així. Tot el que tinc ho agraeixo a Déu, que em va donar ànims per a canviar la meva situació, i també una mica de sort al llarg del camí.
Fa un temps —uns 15 anys més o menys—, jo era enmig d’una situació desesperadament infeliç: un mal matrimoni, una feina que odiava I un significatiu sobrepès. Si miro enrere puc veure que l’excés de pes era un símptoma d’un problema molt més gran. Tot plegat venia per culpa de la meva autoestima. Era una cosa que es veia d’una hora lluny.
Cert dia em vaig adonar que gairebé tot a la meva vida era d’aquella manera perquè jo volia. Sí era grassa era perquè menjava massa; si tenia una feina que no m’agradava era perquè no estava prou preparada per als coneixements que em calien, i tenia un matrimoni desgraciat per una pila de raons que no venen al cas.
Aleshores vaig decidir posar-hi fil a l’agulla.
Vaig dir prou al meu matrimoni, cosa gens fàcil, en cap circumstància, tot sigui dit de pas. Vaig haver d’enfrontar-me a un fracàs que m’estava devastant emocionalment. Estava escagassada ja que això suposava que m’hauria d’espavilar tota sola. Fou una bona sotragada descobrir que el meu ex-marit tenia un deute de 40.000 dòlars, sense que jo ho sabés. Un sotragada encara més gran fou que, tot just després de la separació, ell es declarés en fallida. Això em convertia llavors en la responsable de tot el deute. Tenia 30 anys.
Vaig posar-me a treballar i a tornar a l’escola. Durant uns quants anys, mentre em preparava pel futur, no vaig tenir un minut lliure. Vaig treballar de valent per pagar cada factura del deute, mes rere mes, amb la por de que m’embarguessin, que no em deixava dormir. Al mateix temps, havia de prendre cura de dos avis invàlids. Amb tot us haig de dir que no ho vaig fer sola: tinc una gran família. El cas és que tenia responsabilitats.
Vaig patir humiliacions I vergonyes al llarg de tot aquest camí: el retorn del deute, el fracàs del meu matrimoni. Tot plegat era una carga pesada.
Però què coi podem fer? Ens trobem en situacions I nosaltres tenim, al capdavall, l’elecció: o sentir llàstima de nosaltres mateixos, o deixar de lamentar-nos de el dolent que el món és amb nosaltres, i començar a fer alguna cosa positiva per canviar la situació.
Jo vaig escollir la segona.
Al llarg d’uns quants anys, el camí escollit fou difícil. Vaig perdre pes fent exercici i menjant d’una manera més racional. Vaig trobar una feina molt bona perquè em vaig cremar les celles estudiant fins estar prou preparada per poder aprofitar algunes oportunitats. Em costà ben bé deu anys poder tornar tot el deute, però ho vaig fer. No calgué que em declares en fallida; no vaig haver de demanar més ajut del necessari a ningú, i vaig evitar l’embargament.
El perquè d’aquesta entrada és el de deixar ben clar que la idea que alguns tenen de que jo no sé el que és passar-la magre, i que tot el que tinc m’ha plogut del cel, no és del tot acurada.
Res en aquest món és gratis. La sort ajuda, és clar. Però al final crec absolutament que cal fer la segona elecció, la que jo vaig prendre. Els patiments que comporta podran no ser del nostre, gust però és la que cal fer.
Mirant enrere, si jo hagués continuat sent la persona que era, hauria pogut haver canviat alguna cosa? Em creieu o no, no hauria pogut. Aquestes experiències m’han fet qui soc ara. Soc més forta, més espavilada, i tinc més compassió pels altres que abans de decidir fer el canvi.
No ha estat pas fàcil, probablement ha escurçat la meva vida, però així ha estat.


Comentari final:

Abans de tancar la màquina voldria incluir una breu creuament de comentaris que tinguérem al seu bloc deu ja fer cosa d'uns tres anys.
Jo estava força encuriosit per si aquesta dona havia fet mai d'actriu en alguna sèrie de televisió o alguna cosa així: la seva cara em resultava no només familiar, sinó molt expressiva. Ella em contestà que sí, que de jove havia estat actriu i que era probable que l'hagués vist a algun lloc, i ho va rematar tot dient:
—Pero ho vaig deixar perquè m’agrada menjar, saps?
Dubto que oblidi mai aquesta resposta.