Gaston Lagaffe c'est moi !

M'encanta repartir alegria entre els meus amics, i és per això que acostumo a dur-los a l'hospital a causa del meu talent com a destructor d'ossos. 

Quan devia tenir uns nou anys vaig trencar el braç al meu millor amic del col·legi, jugant al pati, utilitzant un sistema de propulsió aèria amb les cames amb el qual enviava els meus companys a l'espai durant uns segons. Justament el meu amic va ser l'únic a caure de colze, i crac! (ho sento, Miquel, no ho he oblidat). Més tard, en devia tenir uns dotze, vaig fer descarrilar el meu millor amic sitgetà (ho sento, Jordi, tampoc ho he oblidat) del tobogan del parc de Sant Sebastià. Igual que tres anys enrere, braç trencat (el seu). Aquest encara no el tinc d'amic a cap xarxa social, però qualsevol dia s'acostarà per aquí i me les farà pagar. Amb raó. 

Fins l'any passat aquest era el meu rècord de partició d'ossos d'altri. Sempre víctimes ben seleccionades. Mai enemics. Mai gent que em caigui malament. Els escollits eren sempre individus als quals els hi dec més felicitat, els meus millors amics. El 17 d'abril del 2015, però, vaig incrementar la meva quota i li vaig trencar la cama a l'amiga de la mare de la Cèlia, la pobra Ramona, una encantadora senyora de 89 anys, que havia vingut a cuidar la seva companya mentre, aquella nit, nosaltres havíem de ser a fora a causa d'un compromís. Jo l'havia d'acompanyar primer a casa seva, a deixar alguns objectes personals, fer-li de camàlic, de protector. Just arribem a la cantonada del seu carrer i, bang! crack! la víctima em rodola, topa amb la vorera i la cama se li polvoritza com un polvoró de La Estepeña. Nit a l'hospital de Sant Camil. Diagnòstic? trencament de peroné. L'endemà la vam tenim a casa, sumant un total de 174 anys, amb la seva amiga. Com que el compromís era important vam demanar a ma mare (88 anys, per tant la suma ja repuntava la xifra de 262 anys, sinó em fallen les matemàtiques) que, excepcionalment cuidés les dues dones, la convalescent habitual i la convalescent gràcies a la meva exquisida protecció. Ma germana (63 anys) em diu per Whatsapp que anirà a visitar-les, més que res per mirar de rebaixar la mitja d'edat. Tot plegat una catàstrofe prou professional, per part meva, crec. 
En fi, la lliçó que heu de treure d'aquesta història és que si m'estimeu no us acosteu a mi a més de tres metres: us hi va la vostra salut òssia.Pel que fa a l'esquelet de la gent que estimo em sento com una mena de Gaston Lagaffe (aquí li dèiem Sergi Grapes), del gran Franquin. No tinc tant d'estil com ell, encara, però em vaig perfeccionant.

Gaston Lagaffe, el personatge immortal del dibuixant belga Franquin ("el millor dibuixant del món", segons l'Hergé, el pare de Tintin) després de destruir l'oficina on treballa, gràcies a un dels seus experiments, amb el seu cap (un neurastènic Fantasio) a punt d'explotar, també, d'histèria

Ai, quan les diverses lluites pels diversos drets fonamentals lluiten entre si...

Abraham Ganwajach

A la fotografia da dalt hi podeu veure el senyor Abraham Gancwajch, jueu organitzador del grup Żagiew, dedicat a trair la màxima quantitat de jueus possible. Sembla que va fer molt bona feina per als nazis, aquest mal parit. 

Em fascinen tant les històries reals de jueus col·laboracionistes nazis, de sufragistes contràries als drets de vot dels negres i d'abolicionistes contraris al vot femení com les de torturadors que han ajudat a escapar les seves víctimes, posant en risc el propi coll. Les raconeres de la història són plens d'extrems que es toquen. Tant és que cerquis el pitjor com el millor de l'ésser humà: per poc "morbo" que posis a l'hora de descobrir el contrari del que diuen les aparences, acabaràs trobant el que buscaves. Si tens paciència i millores les tècniques de recerca desmuntaràs mites i en crearàs de nous sense haver de recórrer a l'inelegant ús de les mentides, les difamacions inventades. No hi ha cap lluita a favor de qualsevol dret, per bàsic i noble que sigui, que no estigui bruta d'aliances lamentables, quan no directament ensutjada per l'atac a altres drets fonamentals paral·lels. Sovint sembla com si fos incompatible poder lluitar pels drets fonamentals de tothom, alhora, sense posar la bota damunt el cap dels oprimits del costat, uns oprimits per un motiu diferent al teu. Pobre de qui sigui dona, negra, homosexual, cega, de ves a saber quina religió i, per acabar-ho de rematar, catalana... Quina feinada tindrà! Primer haurà d'esperar a que tots els grups que defendran cada un dels drets que  li manquen es posin d'acord en el foc creuat de prejudicis que gasten, segons venti la moda prejudicial del moment!

Parlant a Facebook sobre Gancwajch i, arrel de les comparacions que alguns comentaristes (brillants, també, val a dir) feien entre aquest personatge i altres possibles traïdors actuals, l'amic Andreu Ledoux, artista holandès de naixement, català per adopció i per convicció (i ambdues coses gosaria dir que de cor) va fer algunes observacions molt pertinents. L'andreu separava la possible traïció comesa pels que creuen que fan un bé al seu país, encara que sigui duent-lo a l'esclavatge, d'aquells que han dut els seus a la càmera de gas. Una cosa molt pitjor i molt diferent, certament. Sabedor del que parlava (la seva família va patir en carn pròpia la barbàrie nazi), comentava, alhora que ens passava els enllaços i la fotografia que incloc aquí sota, que "hi ha una bona colla de traïdors/es jueus/eves holandesos/es que porten la palma perquè a banda de trair els seus, al cap i a la fi, a sobre, col·laboraven amb amb els invasors d'un altra país. 

La number one:http://en.wikipedia.org/wiki/Ans_van_Dijk i aquí la llista de tots els que varen poder jutjar (a mort). http://www.dedokwerker.nl/terdoodveroordeeld.html"

Ans van Dijk - Wikipedia, the…

EN.WIKIPEDIA.ORG

Fa poc vaig veure Zwartboek (El llibre negre, 2006), espectacular producció neerlandesa de Paul Verhoeven. La protagonista era una jueva holandesa que tenia un affaire amb un oficial alemany. Espia de la resistència, al més pur estil Mata Hari, patriota convençuda, dedicada en cos i ànima a venjar els seus passa, en ser traïda per alguns dels seus, per una traïdora. A partir d'aquí, el trencaclosques d'heroïcitats i punyalades per l'esquena està servit, amanit, això sí, amb un generós doll de sexe, violència, humor negre i sarcasme molt a l'estil de la casa Verhoeven. El film em va semblar, exageracions i deliris de documentació apart (que segons com t'agafi el cos, tenen la seva conya) una pel·lícula molt bona, molt entretinguda i molt il·lustrativa de tot plegat.

Publicitat del film Zwartboek (2006) de Paul Verhoeven, amb Carice van Houten, Sebastian Koch, Thom Hoffman i Halina Reijn

Fotografia d'uns petits admiradors d'Stan Laurel i Oliver Hardy (1933)

Lionel i Mark Braham

L'any 1933, els germans Lionel i Mark Braham, dos petits admiradors londinencs d'Stan Laurel i Oliver Hardy, van enviar aquesta fotografia i una carta entendridora als estudis Hal Roach. La parella de còmics eren al cim de la seva fama i rebien un munt de cartes, que miraven de respondre personalment, sempre que podien. En aquest cas van quedar tan impressionats que van penjar una còpia ampliada a la seva oficina. En la tendríssima resposta, Stan, a part d'agrair el regal, comentava als joves admiradors que molta gent, quan veia la fotografia, pensava que es tractava dels autèntics Laurel i Hardy quan eren petits. Stan acabava la carta aconsellant a qui feia d'Ollie de ficar-se un coixí a la panxa, sota la roba, com a toc final. 

Si hi ha un cel, tots aquells que ens han ajudat a fer empassar aquesta vida amb rialles haurien de tenir un lloc d'honor.

Els autèntics Norvell Hardy Arthur Stanley Jefferson, més coneguts com a Oliver Hardy i Stan Laurel

Florence Turner: una de les primeres estrelles de cinema amb nom propi

Florence Turner

Florence Turner (1886-1947), una de les autènticament primeres estrelles cinematogràfiques nord-americanes. Va debutar el 1907, dos anys abans que Mary Pickford tres  que Mabel Normand i set que Chaplin. 

Vaig descobrir la pionera amb qui comparteixo nom al cicle Before Hollywood, fa 25 o 30 anys enrere, de la Filmoteca de Catalunya.  La seva naturalitat, gràcia i talent destacaven molt pel damunt del de les seves contemporànies, almenys en tots els films d'aquella selecció de joies primitives, produïdes entre 1896 i 1912. De tots ells Tintype Romance (1910) de Larry Trimble, em va marcar. M'he tornat boig buscant aquella meravella d'un sol rotlle (uns deu minuts). He remenat per tots els arxius, totes les plataformes de vídeos i no hi ha hagut manera de trobar-la. Ningú n'ha escrit res, ningú n'ha sentit a parlar. Com si no existís! Només l'he vist un cop i encara ara no dubtaria a incloure'l en una selecció personal de les vint o trenta millors films de la història del cinema. Quina argument més senzill, tan ben explicat! Quin gos més simpàtic! I quina noia més divertida i plena de modernor antiga!

Dos imatges de la hilarant Daisy Doodad's Dial (1914) de Florence Turner 

Al començament jo no sabia qui era aquella dona fantàstica, però gràcies als llibres i, després, a Internet, he anat lligant caps. No anava errat. Em trobava davant d'un personatge excepcional, ara totalment oblidat. Actualment es poden veure diversos dels seus films. Destaco el curt Daisy Doodal's Dial (1914), dirigit per ella mateixa, té uns cops d'efecte pre-expressionistes sorprenents. En aquest curt, Florence fa el paper d'una dona molt pallassa que, malgrat les reticències del seu marit, es presenta a un concurs de ganyotes. Val la pena de veure.

Florence Turner va ser també una de les primeres actrius americanes a reclamar que els noms dels actors apareguessin als crèdits (fins llavors el públic només la coneixia com "la noia Vitagraph", la companyia per a la qual treballava). A les cases productores no els interessava que el públic sàpigués els noms de les seves anònimes estrelles per por a que comencessin a demanar sous més alts (no els mancava raó, en el fons, a aquells usurers). Va ser gràcies a la tossuderia i valor d'actrius com ella que el galliner actoral es va esvalotar i que aquesta injustícia es va acabar. Més tard, malgrat la pèrdua inicial de diners, van acabar descobrint el filó que representava la invenció de l'Star System, però d'entrada la fama de rebel de la Turner va ser castigada i els estudis li van començar a barrar les portes. Ella, però, no es va acoquinar. Dona de caràcter independent, va començar a escriure i dirigir els seus propis films, que es van distribuir amb prou èxit, mentre continuava reivindicant els drets de les actrius americanes.

Poca broma amb la meva tocaia!

Durant la Primera Guerra Mundial es va dedicar a entretenir les tropes aliades, en exclussiva. Quan va tornar del front, però, es va trobar que en dos anys el món havia canviat del tot: les noves estrelles, les nova narrativa cinematogràfica, molt més fluida (però també més manipulativa, amb tot més mastegat i dirigit, on cada vegada es deixava menys espai a la creació mental de l'espectador), havien transformat el cinema que ella coneixia i no hi havia lloc per a la seva presència. Va marxar a Anglaterra on la seva estrella es va mantenir un temps, ja molt més apagada, però, fins que la seva llum s'extingí del tot. Al llarg de la següent dècada se la podia veure en diversos papers secundaris. Un dels més coneguts és el de mare de Buster Keaton a College (1927) de Buster Keaton i J. W. Horne. La Turner converteix totes les escenes que apareix al costat del (per a mi) més gran geni del cinema mut en una delícia, el millor del film. Resulta divertit pensar que ella només era onze anys més gran que ell. Ah! la precoç Florence, mare de ficció als onze anys... qui ho hauria dit!

Buster Keaton (31 anys reals) i Florence Turner (42 anys reals) a College (1927), de Buster Keaton i J. W. Horne

El seu eclipsament i el posterior oblit són una veritable llàstima. El seu estil espontani, és ple d'una veritat, d'una modernitat i una frescor intemporals. Vagi per ella, avui, el meu record. I el Florenci se'n va, però la Florence es queda, amb aquest enllaç a la simpàtica miniatura esmentada més amunt. 

Petit apunt sobre Marie Stopes

Marie Stopes

Marie Stopes (1880-1958) va ser una dona de ciència (paleobotànica i eugenicista, sobretot) i poeta, amb controvertides opinions sobre el control de natalitat. Defensora dels drets de la dona fou acusada de simpaties amb el règim nazi, cosa no del tot certa. O no ben bé. Se sap que va enviar un llibre a Hitler per aconsellar-lo sobre el que ella entenia per control de natalitat. La idea que un i altra tenien sobre el tema divergien prou com per, durant la guerra, no dubtar a recolzar la lluita contra aquell règim i la defensa del seu país. Amb tot, Stopes representa una d'aquelles figures polièdriques, d'extrems, carregada d'aparents contradiccions. 

Sé que, per poc que m'hi posés a conèixer-la millor, m'hi acabaria obsessionant. M'encanta la fotografia! De moment, però, només he esgarrapat la superfície - allò de començar amb la Vikipèdia i després anar entrant a llegir articles, enllaços, fòrums, trobar-te amb els hospitals Marie Stopes, vídeos al Youtube, i tot molt barrim-barram de moment) Aquí hi ha aquest enllaç a un d'aquests sobre una polèmica recent sobre aquest tema.

Va escriure un tractat Married Love and Love Marriage i altres llibres. És curiós que ella estigués a favor del control de natalitat (amb algun tint racista i tot, pel que he pogut veure) però en contra de l'avortament, amb mà ferma. Curiosament les seves clíniques es dediquen, entre altres coses per a les quals es van fundar, a avortar. Segur que ella no n'estaria gens feliç i molt probablement es posaria al costat dels manifestants que en molts llocs protesten per aquesta pràctica en aquestes clíniques.

¡El número 1 ya en tu quiosco!

En un canal de televisió, d'aquells que mira la pobra dona segrestada que tenim al zulo de casa, he sentit com un anunci cantarellejava, de lluny, una frase que creia extingida: "¡El número 1 ya en tu quiosco!". Una sacsejada espinal m'ha enviat a una època antiga i hostil. Encara en queden de "quioscos"? Encara més: encara queda dempeus "mi quiosco"? M'ha sonat a rampoina sònica extingida, d'un temps pretèrit, perduda en la foscor, un temps fet d'objectes que es tocaven amb les mans, es retallaven, s'enganxaven i es pintaven... I jo que, que sempre he estat un patata retallant, enganxant i pintant, i que em pensava que m'havia tret, gràcies a la tecnologia actual, tota aquesta nosa de sobre, per sempre...

Academicisme, William Adolphe Bourguereau, Mendelssohn...

La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau

"Academicisme". Un cop van inventar aquesta paraula els incapaços van trobat un antídot per empestar tota una categoria d'artistes que, d'entrada, l'únic pecat que cometen és conèixer l'ofici millor que ells. Això sí, l'acadèmia no ho és tot. I fins i tot pot no ser res, si no transmet. Jo també prefereixo l'obra d'un artista d'ofici incomplet que el d'un gran mestre si el primer em remou les entranyes més que el segon. Però una cosa és una cosa i l'altra una de molt diferent. La història de l'art és la història de les grans injustícies, de les grans mentides sedimentades. 

Aquest quadre de dalt és La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau, un pintor que al segle XIX era un déu i ara es troba, malgrat una tímida recuperació d'última hora, maleït, reclòs a les golfes dels trastos vells: era massa bo i no bevia, ni es drogava, ni tenia una vida amb la qual Hollywood pogués fer un biòpic trasbalsador. Parlant d'aquest pintor la meva admirada Montserrat Olivés em va comentar: "Mendelssohn, també ha pagat el peatge de ser ric, jueu, dotat per la pintura, l'escriptura, llicenciat en dret - si no ho recordo malament - i gran compositor. Era feliç en la seva vida familiar, ajudava als companys - va treure d'un problema judicial important a Schumann- va redescobrir i posar en valor un Bach oblidat i menystingut - tampoc bevia ni es drogava. Les seves pintures són magnífiques. Em sembla que no li han fet gaire homenatges..."

Burguereau no sé fins a quin punt era tan generós com Mendelssohn. No el conec prou i ara se'm fa molt costa amunt llegir fins i tot la seva entrada a la Wikipèdia francesa. Sé que al seu moment va arribar a assolir un prestigi només comparable al que va tenir Picasso a finals del segle XX (i l'home crec que s'ho va creure força, també, no ho sé, pel que recordo). Després, però, amb l'arribada de l'impressionisme i altres avantguardes encara més radicals, el neoclassicisme i molts d'aquells "ismes" del segle XlX han quedat sepultats per corrents artístiques més modernes o més antigues.

I aquí baix, els mortals, mentrestant, anem fent bullir l'olla.

La cabra siempre tira al monte, de Juan Crek

Fotografia d'Aitor González Baringarrementeria

Fa un parell d'anys, amb aquest text, que per a mi conté tota la saviesa de la història de la humanitat, reconcentrada, de Juan Crek, vaig fer pensar i riure la meva tieta. La dona feia temps no reia. Gràcies cabreta. La cabra siempre tira al monte forma part del microllibre Amor platónico por los animales, La olla Expréss, 2004, amb il·lustracions d'Eli Gras.

LA CABRA SIEMPRE TIRA AL MONTE

de Juan Crek

Y que le importa a la cabra la arista de una roca, 

una piedrecilla entre las pezuñas. 

Que le importa al monte unas cagadas de cabra 

o una brizna de hierba menos, 

o de poleo menta. 

Que nos importa a nosotros. 

Dejemos que la cabra tire al monte, 

que la petanca no sea espectacular, 

que el escarabajo roqueño cante sin parar. 

Si la cabra tira al monte será su naturaleza, 

que de personalidad no entiende, 

y si entiende ya se la forjará. 

Y que la cabra tire al monte y tire que tire 

y a algún lugar... llegará.

"La nit estesa" (Acidalia, 2015), de Chryssula Kokossulis

La nit estesa (Acidalia, 2015), és la primera novel·la de l'eivissenca Chryssula Kokossulis. El llibre narra una història plena de neguit sobre el món de la droga, les màfies i les relacions humanes. El català no és la llengua nativa de l'autora. D'ascendència grega i alemanya, na Chryssula va marxar de la seva Alemanya natal per instal·lar-se a Eivissa quan ja era adulta. Des de ben aviat va prendre consciència de la situació de la llengua i, en poc temps, es va convertir en una enèrgica activista en la seva defensa. Malgrat les dificultats i mancances lingüístiques inevitables, va decidir obrir un blog, La noia estrambòtica, en català, un indescriptible català de ses illes salpebrat de girs estrambòtics (valgui aquí la redundància) fruits de la urgència, neguit i impaciència compulsiva-comunicativa de l'autora. Aquestes tensions internes, que farien miques el ying i el yang més ortodox, no van ser un impediment per a que l'any 2015 guanyés el Premi ciutat d'Eivissa de poesia amb Emmetzinat (Balàfia Postals, 2015). 

Amb La nit estesa podem dir que estem davant un llibre eminentment punk, amb (allò que els punks valoren tant) "actitud". No és que la Chryssula ataqui el català de la mateixa manera que The Ramones es penjaven la guitarra, esgarrapant només tres acords, tampoc (ella en toca més d'acords, encara que molts sonin bruts com un blues sortit d'una gola esgargamellada del delta del Mississipi), però sí que en el seu cas es nota que, per damunt de qualsevol altra consideració, priva la necessitat desesperada de voler dir alguna cosa. La novel·lista utilitza un llenguatge sorprenent i descarat (no té cap mirament a tant aviat utilitzar construccions estrangeres i expressions gens legítimes, com recuperar mots arcaics, d'una catalanitat atàvica, molt poc urbana, en un contexts d'una actualitat absoluta). Sempre he estat un defensor de la llengua escrita per no-natius. Jo mateix no he tingut cap mirament (i la barra precisa) a escriure algun text en anglès o occità, amb tot el que aquells atemptats lingüístics hauran suposat de dolorosos per a Shakespeare o Mistral. Les aportacions dels no-natius, com les dels no-músics tipus Hans Joachim Roedelius, resulten, malgrat les òbvies limitacions davant l'ortodòxia normativa, refrescants i sovint innovadores. La nit estesa no n'és una excepció. Per a generar aquest impacte, aquí hi ajuden (o ens ho compliquen, tot dependrà segons, també, l'actitud que ataquem la nostra lectura), l'estructura entretallada i nerviüda, el ritme ràpid i uns personatges que tan aviat destil·len patetisme com tendresa. Enmig de tot això s'agraeixen els petits tocs humorístics que, per estar a l'alçada de la resta, mantenen to muscular estrambòtic general.

I el lector, què en pot treure de tot això? En el meu cas puc dir que mentre l'anava llegint em costava trobar un paràgraf on jo no passés de l'esgarrifament a l'admiració. Això sol ja representa un mèrit. Sens dubte costa trobar un text tan sorprenent en la literatura catalana. Sigui millor o pitjor, resulta impossible quedar indiferent davant aquestes planes. Us ho puc ben assegurar.

Senyoreta Sílvia, de Sílvia Bel Fransi

Lluíííís (Viena Edicions, 2015) de Sílvia Bel Fransi

Aquest dijous, 8 d'octubre, a les 19.30h, Enric Viladot, editor, Àstrid Bierge, periodista i l'actriu Babeth Ripoll presenten Lluíííís (Viena Editors, 2015), l'últim llibre de poemes de Sílvia Bel Fransi a llibreria Laie (Pau Claris, 85, Barcelona). 

No us podeu perdre els poemes d'aquesta dona. O sí, perquè tot es pot perdre. Però entre perdre i guanyar, què voleu que us digui. Millor guanyar no? Aviso: no són aptes per a ments frívoles, d'aquelles que només accepten la profunditat quan ve embolcallada de circumspecció. Aquí, de circumspecció, poca. Prospecció, molta. Poesia, tot. I un punt de murrieria, això sí. Una mica allò de la cançó Always Look in the Bright Side of the Life, piulada per l'Eric Idle al final de Life of Brian (1979) del Monty Python... Plego, no m'empatollo més. Compreu-lo, llegiu-lo. Ja em direu el què. A mi m'encanta. Aposto, Compro. M'hi llenço de cap. Triple salt vital cap endavant. Allez-hop!

Ha estat un plaer poder realitzar aquest filmet de tres minuts per a Senyoreta Sílvia, un dels poemes que conté el llibre. La mateixa poeta hi posa veu i interpreta el personatge principal. Espero que us ho passeu tan bé veient-lo com nosaltres quan el vàrem fer. 

Senyoreta Sílvia

                               How unpleasant to meet Mr. Eliot.

Que agradable trobar-la a vostè,
senyoreta Sílvia.
Que agradable retrobar-la
en aquest parc, a l’aire lliure.
Amb aquesta pell tan pàl·lida
qualsevol pensaria:
«un bell vampir» o «està malalta».
En canvi, que agradable retrobar-la.
Hi ve sovint, vostè, per aquí?
Ah! Intentava escriure un poema?
Disculpi, no volia importunar-la,
senyoreta Sílvia.
Jo visc aquí mateix,
arrandesòl segona,
girant el cap, a baix, a l’esquerra.
Sóc la seva ombra.
No volia importunar-la.
Escrigui, escrigui sobre coses
que no tenen importància.
Faci veure que no em veu
com fa amb el veí més enllà
de la porta de l’escala.
Ignori que vostè també és grisa
i plana,
i que el seu cos es perd,
s’aiguabarreja, es desfragmenta
arrandesòl també
amb altres cossos
anònims, anèmics, alopècics,
més alegres o andrògins
que vostè.
Disculpi. Si em trepitgen parlo massa.
No volia importunar-la.
Un plaer, de veritat,
retrobar-la així, perduda
enmig del parc,
seient en un banc,
espolsant-se coloms,
abaixant el cap.
Un plaer, de veritat.

   Sílvia Bel Fransi