Record personal del doctor Cèlis

La paraula metge sempre m’ha fet pensar en el Dr. Guillermo Cèlis. Encara més, dins el meu diccionari particular, el Dr. Cèlis personifica el metge per antonomàsia. I això que la seva imatge no podia resultar més heterodoxa! Mai l’havia vist amb bata. Res recordava que al rovell d’aquella closca humana d’aparença desmanegada s’hi amagava un doctor de cap a peus. Un doctor i moltes coses més: un pintor, un amant de l’art, de la cultura, un erudit en un munt de camps del saber... Un home tan encuriosit pel món que no semblava que en cuidés mai cap d’aparença. No li calia, tampoc. La seva imatge clavava la d’un gentleman de l’escola colonial, sense afectacions, amb tota naturalitat. Gentleman s’hi neix o no s’hi neix. Fa uns mesos que l’electrocardiograma universal assenyala que el cor d’aquest metge de capçalera entranyable —disculpeu l’adjectiu, però si no ho fos no escriuria aquestes paraules— ha arribat al nivell de zero b.p.m. Fins ara no m’he vist capaç d’atacar l’entrada que es mereixia. Com a periodista jo no destacaria pel meu sentit de l’actualitat. Ho sento. No em veig en cor de documentar-me gens. Agafaré el que m’arriba de la memòria tal com em vingui. No obstant, agrairé qualsevol correcció que se’m faci de noms, dates, etc.

Ja era un home gran. Passava dels noranta. Per algun estrany motiu, però, m’havia convençut que viuria tota la vida. La notícia em va sobtar. Ferir i tot. Ell, en canvi, no n’hauria fet cap de drama. Amb el seu capteniment científic, s’hauria limitat a cedir pas als joves i els seus mètodes moderns. Educadament, sense escarafalls, fins amb un punt d’esperança.

Amb el posat geperut dels alts que refusen incomodar els petits, vestit amb aquelles camises clares que li voleiaven per damunt dels pantalons, les ulleres sempiternes i una afabilitat insubornable, el Dr. Cèlis retirava a un lord anglès d’aquells que a les pel·lícules viuen retirats en un confortable bungalow de fusta, enmig la selva de la vella colònia, i que quan arribes esgotat del viatge et fa portar una llimonada natural amb gel. La seva casa, cantonada carrer Sant Isidre amb carrer de les Ànimes, amb tota l’atmosfera mediterrània que vulgueu, bé feia el fet. Amb aquell jardí, amb el seu banc de pedra, l’arbram que expandia la seva ombra i, sobretot, el toc genial, aquelles rajoletes blanques amb reproduccions assiluetades d’escenes de caça rupestres...

Tot en ell, també, emanava aquell aire entranyablement excèntric dels savis tintinescos. El seu front a cel obert i la seva cabellera que recordo blanca de sempre, mig personificava el professor Calis —curiosa semblança en el cognom!— de l’Estel misteriós, en una versió molt més acolorida, amable, estival. Els seus ulls semblaven molt més concentrats amb el que s’hi amagava dins el seu cervell que amb el que tenien al davant. I amb tot, quina mirada! I la veu serena, amb una barreja entre rogallosa i dolça, exacta, que donava patent de credibilitat a tot el que digués. Entre aquella mirada i la seva mandíbula que s’avançava, incisiva, com la quilla d’un vaixell trencador de gel polar, si jo hagués estat una malaltia, hauria escapat del cos que infectava en només veure-la!

El doctor Cèlis sempre m’havia semblat un home amabilíssim i molt generós. Recordo com un cop —jo devia de tenir quinze o setze anys i seguia un tractament que ni recordo— es va interessar pels meus dibuixos. Em va demanar que a la següent visita li portés alguna mostra. El dia acordat així ho vaig fer. No recordo que va passar com per que hi anés jo sol. El que sí tinc clar que li vaig presentar un còmic book de més de quaranta pàgines que acabava de ratllotejar en una llibreta (una història de reivindicacions socials en un planeta imaginari, una barreja de Metròpolis i Aelita, dos films muts que aleshores encara no havia vist; amb un estil dolç com el dels Moomins). L’home, fascinat amb els meus bunyols, va dedicar ben bé mitja hora a repassar el quadern sencer. Vaig tenir la sensació que els prestava molta més atenció que a l’estúpida dolença rutinària que m’havia portat a la seva consulta. I jo estava encantat! No acostumava a rebre aquesta mena d’atencions per part d’un adult. Ningú es pot imaginar el que representava per la inseguretat del Florenci adolescent que aquell savi dediqués tant de temps i energia a valorar la seva obra. Recordo que, de tant en tant, jo mirava el rellotge i patia una mica pels pacients que s’estaven florint a fora. Devien pensar que el doctor m’operava la columna vertebral o que potser m’havia mort als seus braços i es trobava enmig del neguit d’haver de desfer-se del cadàver i esborrar les proves del desastre.

Ara m’adono que amb el paràgraf precedent corro el perill de fer-lo quedar una mica malament. No ho voldria pas, de cap manera. Ningú podria superar el doctor Cèlis en professionalitat. Segur. Però en humanitat encara menys. En el cas dels metges, crec que aquesta caldria que fos una de les matèries que s'haurien d’estudiar. El que ell estava curant amb aquella dedicació cap el meu còmic adolescent tenia per mi més importància que la oferida a qualsevol mal de cap.

Cert, però, que l’home s’encantava per qualsevol minúcia que apareixia pel camí, de manera imprevisible. Les seves visites a casa deixaven un rastre de positivitat que, quan hom es trobava empiocat, s’agraïa. Dedicava el temps que tocava a inspeccionar el malalt i a signar la recepta pertinent, és clar. Això sí, abans o després de la consulta, sempre trobava algun motiu per despistar-se i distreure els presents de les seves cabòries i dolors. La seva estratègia favorita consistia en aturar-se davant les prestatgeries de llibres, alçar les celles, meravellat, davant un títol, agafar-lo, fullejar-lo i deixar anar: “Oh, aquest és molt bo! No sabia que hi hagués una traducció al català!”, per exemple, amb el qual agafava els visitat per sorpresa, aquest s'oblidava dels neguits del moment i de pas es convencia que amagava incunables a la llibreria.

El doctor Cèlis era molt més guapo que el professor Calis, eh. A la imatge, el professor Calis, assegut a l'esquerra

Recordo dos moments d’una comicitat irresistible:

En encetar a la pubertat, el meu cos, com el de tothom, va passar pel peatge de les mutacions imprevistes. Una d’elles segur que hauria suposat un regal de la natura per a més d’un, però a mi em va posar molt nerviós: les meves hormones femenines van embogir i, en conseqüència, van decidir inflar els meus pits, sense haver-me preguntat si aquella implementació sorpresa m’interessava. Gràcies a un tractament receptat i controlat pel doctor Cèlis no m’ha calgut gastar mai un cèntim en sostenidors.

La primera visita la vaig fer acompanyat de ma mare. Després d’exposar els motius de la nostra preocupació i d’un curós examen al meu pitam incipient, l’home es va deixar anar amb una conferència sobre les reaccions químiques que experimenta el nostre cos davant certs estímuls. El savi anava i venia d’una argumentació a l’altra, didàctic, divertit, totalment concentrat en l’exposició dels fets, sense deixar el seu somriure que l’ajudava a trobar les paraules justes. Nosaltres dos el seguíem hipnotitzats, dubtosos, però, de si la nostra memòria seria capaç de retenir tanta informació. En un moment de la dissertació, el meu salvador se sentia tan relaxat i engrescat a la vegada que ens va deixar anar una cosa així com:

—... Aquesta mena d’excitacions es produeixen per pur contacte, segons com, eh... com per exemple... hum... com quan es toca un penis i aquest respon amb una erecció, igualment quan es toca un mugró, aquell, en sentir l’estímul, també es posar dur...

En aquest punt, el doctor va callar en sec, com si un grup de policies furiosos l’hagués desvetllat d’una catarsi. Es va adonar que potser s’estava passant. Va alçar la vista, amb una expressió de nen avergonyit —sense deixar mai el seu somriure de marca, ara ja com a protecció, pobre— i va descobrir a ma mare que no donava crèdit al que acabava de sentir, que tampoc sabia ben bé que fer, amb la boca que li tremolava nerviosa i els seus ulls que anaven, com un metrònom a ritme d'andante con motto, de mi cap a ell, d’ell cap a mi. Es va erigir un silenci incomodíssim en el qual ell va mirar ma mare, cercant comprensió i alçant les espatlles, com volent dir “Què hi farem. La natura és així. Jo no en tinc la culpa”. Ma mare s’anava incomodant encara més, sense saber que dir ni fer, en un estat de sever garrativament. I jo, allà enmig, em sentia com un privilegiat espectador, fent esforços sobrehumans per aguantar la rialla. Aquesta va esclatar, més tard, en família, quan vam explicar al pare aquest moment d’una tensió còmica impossible de descriure amb justícia.

L’altre moment que recordo coincideix amb una conferència de debò, de les que es fan davant un auditori que es desplaça per sentir parlar algú expert en algun tema i a la qual hi vaig assistir quan jo tenia uns tretze anys, amb el meu pare. El tema a tractar: el ioga. Els conferenciants: el doctor Cèlis i el senyor Paco, professor de gimnàstica que vaig experimentar al curs 1975-1976, l’únic que vaig cursar als Escolapis de Sitges —la meva escolarització és tan inversemblant que si algun dia pretengués escriure la meva pròpia Educació espanyola, no tindria cap valor des del punt de vista documental, com a exemple comú.

Sobre el senyor Paco havia sentit algunes llegendes de gran força evocadora —deien que havia estat trapezista!— i que segur que els qui el van tenir més d’un any i conèixer de prop, en parlarien amb molt de més coneixement de causa que jo. Només afegiré que el primer cop que vaig veure en marxa el sistema d’instrucció del sergent de Full Metal Jacket d’Stanley Kubrick vaig pensar automàticament en ell. Un sergent Hartman que retirava físicament al rocker granadí Miguel Rios, val a dir...

Tot i estar plena a rebotir, no recordo la sala on es va escenificar l’acte —em vol sonar que al primer pis del Prado, encara que bé podria ser que al mateix col·legi— ni el perquè aquells dos senyors que semblaven pertànyer als pols més oposats que disposa l’espècie homo sapiens, que establia un procés de química humana que posava a prova tota mena de prejudicis, van decidir unir esforços per parlar d’un tema tan espiritual. Tant és. L’estrella absoluta va ser el doctor Cèlis, que ens va descobrir a tots la seva genialitat com a entertainer humorístic.

Segur que la distància en el temps m’ha gravat l’experiència amb una pàtina ideal. Però no recordo haver-me entendrit i riure tant a gust en tota la meva vida en un acte que, a priori, prometia unes dosi d’avorriment acollonidores.

Crec que va començar la xerrada en Paco. Als meus ulls infantils em va semblar que s’explicava molt bé. Tot allò de mirar un arbre, concentrat, i que tu acabaves esdevenint part d’aquell l’arbre —o una cosa així, que això és el que vaig entendre, vés— feia un efecte prou convincent en la seva veu que en només sentir-la et quadraves i feies una salutació militar. Però, és clar, en començar el doctor a ampliar la informació exposada pel sorprenent nou home zen, tot ídem va desaparèixer, ipso facto, de la sala per donar pas a la comicitat pura i dura. Oh, quin geni de l’humor!

Se suposa que el ioga és un tema que té a veure amb el relaxament, el no moviment, la no acció. Doncs jo el que més m’ha quedat de les intervencions d’en Cèlis són precisament els nervis que duia al damunt i com el conduïen a deixar anar les ocurrències més espatarrants, a fer gestos divertidíssims, a un acció constant, de dibuix animat. A cada comentari seriós d’en Paco, l’audiència sabia que en Cèlis no trigaria gaire a desmuntar-lo —sense cap malícia, amb tota la voluntat d’ampliar els comentaris tècnics del professor de gimnàstica amb el seu punt de vista mèdic— només obrís la boca amb el seu somriure nerviós, alcés aquelles celles tan marcades i mostrés uns ullets rodons, estupefactes, tal vegada ho faria una titella del Muppet Show en descobrir una realitat d’avaluació inconeguda.

El públic rodolava pel terra de riure a cada intervenció del popular metge. Va haver-hi moments que el mateix Paco —que jo abans havia arribat a sospitar que tenia prohibit somriure per causa d’alguna ordre rebuda a la secta satànica de la qual segur devia pertànyer— no es podia aguantar les cleques fins el punt que, pobre mascle tocat de mort, perdia el fil, queia del trapezi i s’estavellava, definitivament, contra la xarxa del fons, vençut per la conya marinera inaturable del gran doctor, improvisat humorista en estat de gràcia.

Definitivament, des d’aquell dia ençà, si en Cèlis em queia bé, fins el final dels meus dies, encara em caurà molt millor. I, guanys sorpresa de la conjuntura, en Paco, per osmosi, també. En tornar a les sessions escolars d’instrucció marine, la seva severitat i les seves imprecacions militars ja no em podien provocar el mateix canguelo un cop l’havia vist petar-se de riure amb les sortides del seu company de conferència.

La última vegada que vaig estar a la mateixa habitació amb el doctor, farà cosa d’uns cinc anys, quan mon pare s’estava morint. Va ser un dels molts cops que la senyora de la dalla ho va provar. Malgrat el seu talent —va anar de poc aquella nit— se’n va haver de tornar per acabar la feina un parell d’anys més endavant. La situació no podia ser més desagradable, depriment. Hi érem tots. Havíem acudit a la crida. El doctor Cèlis inclòs. Passava dels 85 i era més gran que el meu pare. Però, tot i l’afebliment lògic de l’edat, estava allà, al peu del canó, recolzant-nos tot el que necessitàvem i més. Mon pare no passava d’una ombra del que havia estat. Se’m feia estrany no ser jo el malalt i que els dos homes estiguessin drets, davant la prestatgeria dels llibres, valorant, engrescats, la raresa d’algun exemplar...

Per la natura eminentment científica i sàvia del personatge, no voldria acabar amb un to melancòlic. Segur que ell no protestaria i em deixaria fer, estoicament. Un metge ha vist morir molta gent. Però també n’ha vist néixer en igual mesura. La feina de doctor crec que ha de ser una de les que et fa conviure amb més cruesa, minut a minut, amb el procés vital, el pas del temps. L’equilibri entre el distanciament necessari perquè no t’afectin certes coses i la comprensió de la emotivitat humana per poder entendre el que sent el pacient i l’acompanyant i donar-li una mà que conforta requereix que el professional estigui fet d’una pasta molt especial. Trobo que encara n’hi ha pocs de doctors que es tornen bojos. El doctor Cèlis destacava entre la resta dels humans. Amb el seu punt excèntric i tot, si voleu. Però de boig no en tenia res. Formava part, a més, d’aquella elit que fa que el món, sense deixar el seu punt divertit, sigui una menys boig, més racional, més just.

No ens entristim més del compte amb el final biològic del nostre conciutadà. Ell ho preferiria. Ja se sap, els processos naturals, l’envelliment de les cèl·lules, l’organisme... M’esforçaré en no caure en allò en que, melancòlic de mena, sempre dic que Sitges perd una persona irrepetible. Irrepetible no cal que ho digui jo si ho era o no. Però segur que el doctor hauria preferit que mirés de no oblidar els nens que he vist a la darrera Festa Major Petita de Santa Tecla, el material tan fantàstic que puja. Tots aquests nanos, amb la seva il·lusió, el seu entusiasme, les seves ganes de formar part d’aquesta col·lectivitat tan difícil d’explicar a un nouvingut com és la nostra vila, representen embrions de personatge irrepetible. Molt més que jo mateix, ésser de sociabilitat fluctuant, que mai he sabut de quina manera integrar la meva silueta dins aquest trencaclosques que no para de canviar de forma.

Bon viatge, Doctor Cèlis. I no pateixi, que el poble està en bones mans.

'La melancolia dels oficials' de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries, 20119

Portada de La melancolia dels oficials de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries, 2011)

La melancolia dels oficials

de Joan-Daniel Bezsonoff (Empúries, 2011)

Per fi s'acaba de publicar La melancolia dels oficials, l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff. Representa la seva primera obra de ficció pura des del 2006. Llavors, Les amnèsies de Déu es passejava triomfant per les lleixes de les llibreries, guardonada pels premis Creixells, Salamboo i Maria Àngels Anglada d’aquell any. Al llarg d'un lustre de parèntesi, l'autor de Nils ha estat ocupat en completar tres volums de caire testimonial i autobiogràfic amb Els taxistes del Tsar (2007), Una educació francesa (2009, Premi Lletra d’Or) i Un país de butxaca (2010). No descarta continuar llavorant en aquest gènere que tant ressò li ha donat: "La gent es xafardera”, comenta. Ara per ara, però, ens trobem amb un títol que pretén ajustar-se el màxim possible als canons del gènere de la novel·la d'espionatge, amb referents històrics molt precisos, aromatitzada amb amor, guerra i observacions esmolades sobre la condició humana.

Per a aquest esperat retorn, Bezsonoff recupera el comandant Valls, un dels seus personatges més estimats, que ja havia protagonitzat Les Rambles de Saigon (la seva primera novel·la, del 1995) i La presonera d’Alger (2002, finalista al premi Just Casero). Aquí reprèn l’oficial oriünd del seu mateix poble just quan els tràgics successos que l'han deixat en l’estat de melancolia a la qual al·ludeix el títol encara cuegen. No parlaré de la mena de trauma que pateix, per no desvetllar el final d'aquella magnífica novel·la, que aprofito l’ocasió per recomanar.

L'adaptació, en dues pàgines de còmic, d'un breu fragment. Formen part de la promoció de la novel·la

Al costat de Valls, també es recupera en Leccia, l'indescriptible cors —vell company de viatge en diverses aventures—, així com una situació històrica molt estimada per l'obra bezsonoffiana: la guerra d’Argèlia. Bezsonoff subratlla que aquest drama bèl·lic l'importa molt més pel que fa al seu vessant de conflicte civil (algerians profrancesos contra algerians independentistes) que com a revolució per a la independència, pròpiament dita. D'alguna manera, resum l'essència de les paradoxes històriques que el duen a treure un seguit de conclusions pessimistes. La més cridanera, però no l'única ni la principal, que en temps de guerra tots els bàndols cometen atrocitats.

L'escriptor sap que qualsevol persona amb un mínim d'exigència intel·lectual d'això ja fa temps que n'és conscient i per tant no pren aquest filó com a tesi bàsica per moure la història. Cert que les atrocitats esquitxen les pàgines del llibre tant a través de la seva presència física, en forma d'atemptats, tortures i altra mena d'actes d'una violència descarnada, com en les actituds, opinions i tasques que un bon nombre dels personatges que hi apareixen mostren, destil·len. Fins les trobem en no pocs comentaris del propi Valls (narrador en primera persona) carregats duna causticitat demolidora. De tota manera, però, l'ensorrament de tot un món que semblava etern i, sobretot, la traïció, en tots els sentits i àmbits —temes que ofereixen una complexitat de tractament inacabable— conformen els veritables pilars on se sosté l'edifici de la novel·la.

"Les cases de Gentilly, Arcueil, massy, Palaisseau, laceraven la nit." (pag.56)

Després de terrabastall emocional patit a l'anterior títol, Valls es refugia en tot allò que per a ell encara posseeix un cert valor: la feina, els companys, l'ideal d’una Algèria francesa, la fidelitat al general De Gaulle... Un a un, tots aquests refugis emocionals li giraran l'esquena i li aniran mostrant la cara més decebedora. La cadena de traïcions transmutaran la seva melancolia del títol per l'estupor, estadi momentani que l'acabarà portant a la indignació. Valls ja havia estat sempre un home que no n'espera gaire cosa de res: ha vist de tot, li han fet de tot, ell ha fet de tot. Sort en té que s'aferra a les seves petites dèries, assaboreix els petits plaers que se li presenten, fins reviu certes obsessions que li fan bategar el cor per uns instants. Aquestes aparents foteses el mantindran viu.

A La melancolia dels oficials, però, Valls cedeix una porció de protagonisme a l'esmentat Leccia. Una part molt important de la trama es desenvolupa al vell continent. De la mà d'uns secundaris especialment contundents —tots ells, homes i dones, gent dura, de volta de tot— visitem França, Alemanya; ciutats com Paris o l'antiga Koënigsberg. Aquestes fugides a escenaris centreeuropeus oxigenen les accions, les olors i les demés sensacions que amb tanta cura pren sempre el creador d'Una educació Francesa.

"...Els meus veïns de vagó pesaven figues." (pag. 56)

Pel que fa a l'estil, m’arriscaria a dir que ens trobem davant el perfeccionament màxim del que can Bezsonoff pot oferir en aquesta línia. Això no és poc, si tenim en compte que parlem d'un autor que ja des del primer volum ha mostrat una maduresa i seguretat amb el que vol dir i com ho vol dir difícilment comparables.

Goso assegurar que si ens acostem a examinar de prop, fragment a fragment, retrobem uns elements homologables al bo i millor de la seva obra. Val a dir que sense sorpreses ni ensurts remarcables, tampoc. Aquesta no ha excel·lit mai, en cap moment, però, com la seva fita principal. La riquesa de vocabulari; la repugnància pels verbs i paraules comodí —no trobareu cap altre autor català que defugi amb més elegància i radicalitat el verb “ser”—; les frases curtes i clares que fan que la narració sembli volar; la puntuació seca, simple, efectiva, que confereix una agilitat alleugerida de tot greix... tot plegat conforma un conjunt del qual qualsevol lector exigent n'espera d'un Bezsonoff genuí, de primera.

"La Catherine va baixar per fi, quaranta minuts més tard al Guichet. Mai no m'havia aventurat tan lluny en la línia d'Sceaux." (pag.56)

Si ens allunyem una mica més, fins a apuntalar-nos en una perspectiva més general, ens adonem que aquí sí que hi ha canvis respecte a algunes de les febleses que de vegades es podien argumentar per millorar alguns dels seus títols més antics i de les que, progressivament, ha anat afinant: l'estructura general, l'encaix de totes les escenes, el control --tot i que no eliminació-- i ús a favor de les digressions. En el cas que tenim entre mans es nota molt la feina de poliment al darrere d'aquesta història que, segons el propi Bezsonoff explica, ha anat treballant al llarg dels últims quinze anys. El resultat final és, sense renunciar per res a alguns dels aspectes més heterodoxes del seu savoir faire, espectacular.

En una època en que tants llibres semblen cuinats de pressa, esbossos a mig treballar, amb impaciència, un excés d'ego i una cura de l'estil només puntual, a batzegades, un llibre concís, precís, pensat per aconseguir que totes les frases tinguin un sentit, que cada esdeveniment generi una sensació, que les diverses trames paral·leles es travin com les peces d'un trencaclosques --d'aparença desmanegada, però que al lector sofisticat no se li escaparà la intencionalitat, per mi, força evident-- amb l'efectivitat d'un samurai emprant la seva katana.

Amb tot el que s'arriba a explicar a La melancolia dels oficials qualsevol autor amb una mestria inferior o amb la vanitat més desfermada, hauria atipat un volumàs de 600 pàgines, 450 de les quals perfectament prescindibles. Bezsonoff, en canvi, s'ha dedicat a escoltar el que la narració que tenia al davant li xiuxiuejava a cau d'orella molt més del que ho podria haver fet cap a la seva coqueteria d'escriptor. En conseqüència, les ha llençat a la paperera aquestes 450 pàgines fins a clavar una obra de voluntat impecable, en la que no n'hi manca ni n'hi sobra cap. Hi haurà acudits que us faran més o menys gràcia --les ironies cruels, marca de la casa, m'han provocat no poques rialles nervioses, tot i que no totes m'han semblat igual d'efectives: mai es pot exigir que la sintonia autor-lector mantingui una modulació impecable a tota hora!-- , observacions més sorprenents o no tant i solucions d'estil que, lògicament, provocaran aplaudiments en uns i menys entusiasme en altres.

En definitiva, no es podrà negar que ens trobem davant un llibre ben ideat, ben fet, ben documentat, honest, amb estil i contingut, amb humor, drama i tragèdia, personal i alhora humil, amb una temàtica que enriqueix la literatura catalana, sovint massa hipnotitzada per unes temàtiques vàlides --tot és sempre vàlid si se sap fer, si dóna la sensació que ens trobem davant alguna cosa nova--, però una agenda de visites una mica massa plena. Per donar a la diana, el nostre home ha decidit moure les seves tropes de paper amb cautela, a partir d'un material conegut (Algèria, en Valls, etc.), però ha defugit caure en la trampa de la revisitació crepuscular, en l'obra testamentaria. Amb en Valls no ens ensopeguem davant un D'Artagnan xaruc, i en Joan-Daniel Bezsonoff encara és jove!

La melancolia dels oficials representa un pas en territori conegut, sí, però en el qual la precaució no suposa covardia, avorriment, si no respecte cap el lector. Un respecte que ha donat com a resultat una obra de primera categoria, emocionant, vibrant, el millor exercici per enfortir la musculatura i avançar cap a un futur on totes les portes són obertes.

Professionalitat malaltissa (relat curt)

Professionalitat malaltissa (2007)

El poeta del desamor usa un procediment creatiu perfectament sistematitzat.
Gràcies a l'experiència, sap com procedir per obtenir el resultat ideal: Primer, escull la dona adequada. Després, la sedueix fins que l'enamora. Llavors, abans de llençar-se a la caça d'una de nova, l'abandona. Li trenca el cor. En aquest punt agafa com un llamp la llibreta --no fos cas que a la dona afectada se li passés el disgust o es morís de desamor-- i observa les seves emocions fins que li sembla entendre-les. Tot plegat li resulta molt útil per composar poesies bellíssimes. En elles podem constatar com s'apropia de tot el sofriment examinat i com, després d'una pirueta lingüística exemplar, l'aplica a la seva pròpia persona, com si l'hagués experimentat ell mateix, de primera mà. Descriure aquest sentiment seguint aquests passos genera al seu voltant força més admiració que si l'hagués hagut de patir personalment.
El poeta del desamor, desprès de molts anys d'èxits, decideix, sense tocar una coma del seu sistema, canviar el punt de vista: no parlar, ja, de l'objecte abandonat sinó de si mateix.
Un cop publicat el seu nou poemari, passa uns dies d'angoixa. Per fi li arriben les primeres crítiques i les xifres d'exemplar venuts. L'èxit aconseguit el desconcerta. D'ara estant, però, ja no se'l pot anomenar 'poeta del desamor' sinó el poeta d'algun altre gènere encara per determinar.
Enmig d'aquesta indefinició genèrica, l'ex-poeta del desamor se sent del tot perdut. Es fastigueja de si mateix. Decebut, amargat i emprenyat, llença el llapis al mar amb tanta ràbia que es desencaixa les barres i li espetega un capil·lar del coll.

Uns nens asseguts damunt la sorra aplaudeixen.
Santa innocència...

Carta de la poeta Rosa Leveroni al seu estimat casat... amb una altra

La casa de Rosa Leveroni a Port Lligat

Rosa Leveroni (1910-1985) avui dia cimeja com una de les poetes de referència dins la història de la literatura catalana. Dona avançada al seu temps, compta amb una biografia es podria arrenglerar al costat de les de les trencadores de motlles. La seva obra poètica, que darrerament comença a gaudir d'una certa recuperació, va patir l'eclipsament per part d'altres veus que ressonaven amb més puixança. Amb tot, sempre va rebre l'atenció de mestres com Salvador Espriu qui la considerava com a una dels grans.
La Leveroni va viure diverses històries sentimentals ocultes amb alguns personatges influents de la època. La més important —per durada i intensitat: va començar a principis dels anys trenta i va acabar amb la mort de l'estimat, el 1971— va ser, amb diferència, la que va mantenir amb l'escriptor i historiador Ferran Soldevila, qui mai va deixar la seva esposa.
Avui, a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, he fet un descobriment que m'he empassat d'una tirada. L'any 1994, l'editorial valenciana 3i4 va publicar un llibre on es recollien diversos texts personals de la poeta, en els quals parlava al seu amant dels seus sentiments.
En llegir-los, sentim amb vivesa que ens endinsem en les pors i angoixes més profundes del qui estima a algú que ja es troba lligat a una tercera persona. Malgrat que els editors han conservat els errors dels manuscrits originals, sovint escrits de pressa, pàgina a pàgina, paràgraf a paràgraf, anem notant com se'ns clava el neguit de no voler-se fer pesat; de no espantar i generar la fuga, el cansament; per voler que t'entenguin, pensin en tu, que valorin com cal tot el que fas per donar i de rebre, i per entendre l'altre; de fer comprendre el patiment d'esperar, dels llargs silencis, fent esforços sobrehumans per no caure en el xantatge emocional --i malgrat tot caure-hi, per la desesperació del no saber--, en l'excés de peneta, de recurs de baixa estofa. I tot això amb l'amarga consciència de saber que, sempre que l'estimat vulgui, la podrà deixar: ell té la paella agafada pel mànec. Ell és qui en un moment donat pot plantar-li la família per davant els nassos com a excusa ineludible. I a ella li tocarà, sempre, callar i acceptar els canvis que aquesta espasa de Damòcles basculant imposi amb la seva crueltat.

Les cartes ens esquitxaran d'ennuig, de tristesa, de retrets i desil·lusions, sí, però també hi torbarem un mà a mà d'erudicció (amb profusió de textos en llengua original anglesa, francesa, castellana, d'autors clàssics i contemporanis) una demostració de que el que amaga la Leveroni a la recambra per aportar a la relació no es tracta només de faramalla decorativa i prou.

Aquí teniu uns quants fragments escollits d'una de les cartes:

Carta a l'amant casat, de vacances (fragment)

de Rosa Leveroni

Saber que per a tu l'amor és una idea confortable —sense donar més importància de la que té, però— ja és quelcom reconfortant per a mi. Saber que el meu amor no t'és una nosa, un pes mort, ja m'ha fet un xic feliç.
"Quan aquest amor ja no fos, aleshores et doldria". Te'n recordes? No creus que potser tenia raó?
(...)
Una tarda magnífica. De tan magnífica m'ha deixat una recança: temo ara la nostra pròxima tarda. Temo que en ella hi trobaràs a faltar-hi algú.
I aquesta recança és la que has vist en els meus ulls tristos.
La que m'ha tornat a portar el sofriment.
Temo la nostra tarda doblement: l'he esperat i desitjat massa. Hi he pensat en excés i tinc por de no saber-me adaptar a la realitat.
Tots aquests entrebancs, totes aquestes dilacions, són un avís de que seria millor deixar-ho córrer. Temo el fracàs i la conseqüència inevitable: el sofriment. Potser jo quedaria millor si ho féssim així, però no em veig en cor, m'ha fet massa il·lusió de poder renunciar-hi voluntàriament, ara.
Una coqueta et pot fer sofrir. Un amor —el meu— no t'ha fet sofrir gaire. Tanmateix, però, no em dol. Posada a triar, em quedaria una vegada més amb l'amor.
(...)
M'ha causat una satisfacció —ben dolorosa, és cert— veure com no m'havia equivocat de res. Veure com no eren fantasmes allò que temia, com la passió no m'ha impedit d'ésser clarivident: hi jugaves i t'has fet mal... Em dol per tu. Pensa, però, que et resta encara el gos fidel... que sap posar el cap a la falda sense dir res.
(...)
He recordat aquella impaciència que em pren de vegades —quan em sento lassa pel sofriment— desitjant poder dir-te: Ja no t'estimo.
Sóc feliç si veritablement t'he donat alegria. Tan feliç, que aquest matí —a les sis— m'he despertat exultant. "Què passa?", m'he dit, i immediatament m'ha vingut el record de la nostra trucada per telèfon, d'ahir vespre.
La nostra tarda... No ha estat una desil·lusió. Però ha estat quelcom de ben diferent del que em pensava. I a darrera hora... No és impossible —o millor, no pensar.
Temies els meus retrets? Quin dret tenia a fer-los? No és pas teva la culpa que jo m'hagi enamorat —d'aquesta manera un xic absurda— de tu... Potser seré jo ara qui haurà de consolar.
Fer-te retrets? No hauria estat una cosa gaire elegant.
M'ha estat dolç que a última hora em parlessis com m'has parlat, malgrat de no poder creure —i em dol— aquell "T'estimo" que m'ha semblat sentir-te dir d'esquitllentes... No era veritat, però ha estat consolador.
Ha estat la més dolça mentida que et podies inventar.
(...)
Aquell "T'estimo" que tu ni deus recordar haver dit, omplirà el meu pensament —i els meus somnis— durant un temps més o menys llargs.
Durant el temps que s'escolarà fins a la nova crisi de dolor que m'espera sens dubte, implacablement, i que ja temo ara.
Aquest dolor que em revolta de vegades fins l'esgotament, i d'altres, en canvi, em fa sentir orgull solitari, tenaç, que porta l'estimar d'una manera gratuïta.
Aquest dolor... No han passat més de vuit dies i torna a ésser en mi més vivent que mai ha estat... Altra vegada torna a rabejar-se la gelosia. Però potser més que aquesta en si, em fa mal la teva inconsciència, la teva actitud. Tu, l'home sensible, l'home delicat, sembla estrany que no vegis —si ho veus aleshores ja és crueltat— allò que em fereix.
I aquesta inconsciència indica una cosa almenys: la poca cosa que represento per a tu. I ara sento que voldria morir una altra vegada més també.
Però aquestes coses poden semblar retrets i no vull fer-ne. Sé que no hi tinc cap dret.
M'has recordat i has sabut demostrar-ho. No saps el bé que això m'ha fet. I penso una vegada més com amb ben poca cosa podria ésser feliç (Florenci diu: no puc evitar, emocionat, recolzar l'enorme veritat que conté aquesta frase!!)
I una vegada més, també, em plau dir-te com em sento d'orgullosa d'estimar-te
Però sembla que et dolgui la mica de felicitat que vares donar-me (genial!!!! Leveroni, I love you!!! engega el carallot del Soldevila a la bassa de les granotes i vine amb mi!) Tens raó, però no saps el mal que m'has fet. Coneixia el sofriment, però no tan intolerable com aquest d'ara.
No podia més. He anat a veure a J. M'ha fet bé.
El que temia més: esdevenir per a tu una nosa. Això és ara la causa major de sofriment.
Esdevenir una nosa per a aquella persona a qui es donaria tot, per a qui es viu només... És horrible aquest avant-tast de l'infern... (qui superi aquest paràgraf que vingui i me l'escrigui).
És terrible també, constatar com el dolor que m'infereixes no pot allunyar-me de tu. Ben al contrari, sembla com si aquest amor absurd s'enfortís amb ell, creixés encara més i més.
I em pregunto amb por si no és una degeneració. Em fa l'efecte d'haver perdut el sentit de la dignitat. De quedar tan malament!
I em dic quina ànima canina, quina ànima d'esclau m'ha tocat en sort.
M'has dit aquest matí quan parlava de l'horror d'ésser una nosa: "Això és una deformació". Potser sí. Però aquest meu amor em fa pensar en el microscopi: augmenta fins a la deformació, però només allò que en realitat hi ha, malgrat de no veure's a primera vista.
La passió pot ésser per ella mateixa una terrible lucidesa (Si aquesta reflexió no és genial ja no sé quina ho pot ser).
Estimat, aquesta nostra tarda ha fet que em separés de tu amb un record amable, dolç. No saps com t'ho agraeixo. Hauria estat ben amarg per a mi servar un més i mig, potser dos —dos mesos!— un record dolorós, una última imatge desagradable. Ara no serà així i n'estic contenta.
Estic contenta, em sembla que així aquests dos mesos de repós seran més profitosos. Em desacostumaré de sofrir potser.
Aquesta sensació d'alleujament que esperava trobar aquest matí certament hi era. Però la recança, també prevista, ha esta més grossa del que temia. Fins t'he desitjat vora meu encara que tinguessis que portar-me un dolor; crec que ja m'hi havia habituat.
He pensat amb por: el dia d'una separació definitiva, quina cosa terrible seria per a mi.
Escriuré aquí, ara, aquelles coses que no posaré en les lletres que t'enviï, però que tindrien d'anar-hi. No saps com em dol que no pugui ser. Però deu ésser millor així.
Has avançat les vacances. Aquests dies esperava la teva tornada, malgrat de saber-ne la inutilitat. Era absurd, desagradable, que substituís el medi, el marc, i tu en fossis fora. Cercava consol posant en ordre la teva taula, desant els llibres deixats fora de lloc. Retornant-te a la Biblioteca de Catalunya. I també —perdona— rondinant per la teva manca d'endreç. Era l'únic mitja no gaire revelador que tenia per poder parlar de tu.
(...)
M'avergonyeix el record de la meva mesquinesa i comprenc que et dolgués. Penso en la necessitat de l'esmena, sé que no serà una cosa fàcil però ho intentaré, paraula.
No serà cosa fàcil. Aquesta matinada m'he despertat amb una sensació de tristesa dolorosa: somniava la Biblioteca; tot era igual i ressentia aquell neguit, aquella gelosia amarga —obrava de la mateixa manera— i una vegada més, era profundament infeliç.
Quan era infant em feia sofrir el somniar amb foc i lladres; pensar-hi, cada nit temia la son, perquè de primer em trobava impotent enfront d'aquests somnis. Més endavant, però, quan ho somniava podia despertar-me i aleshores deixava de sofrir. Avui m'ha sobtat retrobar la mateixa sensació, tan remotament pretèrita.
Ja sóc em aquell poble massa bell per a estar-hi sol, acolorit ara per una esperança —ja sé, però, com és d'absurda— més que per això no deixa d'ésser-ho. T'espero.
T'espero perquè encara t'estimo.
M'ha semblat que els dies s'escolaven lents, esperant un temps prudencial per escriure't. Ara quan ja puc fer-ho, em fa una certa peresa. M'ofega aquell benvolgut inicial.
T'he escrit. T'imagino l'estranyesa que et produirà l'estaribot inicial, veuràs després que no n'hi havia per tant i tindràs raó. Però ja t'advertia: no sabia quin to podria prendre. Ha sortit un to amistós, lleuger i potser —horror!— un xic pedant. Ha estat una 'performance' per a mi escriure aquesta lletra. Veig com a tu m'he acostumat a parlar-te de d'aquestes plans, i com no sé fer-ho d'una altra manera.
I això potser et doldrà un xic?
(...)
Cadaqués ha perdut per a mi els seus atractius. M'és semblant ara a aquelles fotografies descolorides i borroses que ens desencisen deixant-nos la recança de la llum i el color originals. Hi ha alguna cosa que no em deixa veure-hi clar: la teva absència.
Davant d'una cala propícia, una posta de sol acolorida, un clar de lluna fotogènic la sento més agudament encara. I penso com és difícil oblidar.

Frases de la gran Mae West traduides al català. Mae, I'll never will be able to thank you all you have done for us, simple mortals...

Oh, geni entre els genis, Mae West estimada... ni el teu cos ni el teu somriure ni la teva mirada em diuen tot el que em diu el teu cervell privilegiadíssim. Però per ell et donaria el meu cos una sola nit, encara que només fos perquè et fotessis un fart de riure de mi

Algun cop ens veiem en la situació en la que ens diuen que no sabem el que és l'amor; que, fins i tot, ni l'amistat. Als que ens agrada segons què, se'ns pot arribar a refregar que el nostre concepte d'aquests termes elevats va per una senda totalment erronia, decebedora, fins vulgar. No sempre directament... però sí que es deixava entendre per persones d'una moral suposadament superior a la nostra, aquests ubermenschen que han sortit de la caverna de Plató. Això, és clar, suposa un cop poc agradable per a la idea sovint excessivament elevada que tenim de nosaltres mateixos, els que ens hem quedat a dins, adorant ombres xinesques de pa sucat amb oli.

Passa, però, que hi ha un geni anomenat Mae West que en aquests casos sempre ens acompanya. Aquest àngel de la guarda no ens dóna la raó, perquè nosaltres, pecadors dissoluts, la raó mai la tenim, només faltaria. Nosaltres representem éssers sense raó, que hem vingut a aquest món a repartir una felicitat. Una felicitat prohibida si de cas, una felicitat per als que tenen un concepte elevat de l'amor trobaran infame, penós, empobridor...

Oh, Mae West! how I love you!!

El bé que has fet sent com ets, tant a les dones com als homes! Tu suposes la intel·ligència i la lliberació més enllà de l'estretor d'aquells qui encapsulen homes i dones dins d'apartats totalment contraris, enemics, com si els homes fóssim botxins d'alguna cosa més enllà que de nosaltres mateixos... Tu suposes la base de tota una manera d'alliberament de la dona autèntic, perquè suposa, també, l'alliberament de l'home. Tu suposes el trencament de les regles que només es van crear per fer-nos passar per l'adreçador i fer que homes i dones ens veiéssim obiligats a interpretar uns rols que no sempre ens resultaven còmodes, que no sempre trobàvem lògics... El valor de ser tu, de lluitar per ser tu i ja està, sense cap voluntat d'alliberar a ningú. I sense pretendre-ho, vas alliberar els dos gèneres a la vegada!

Oh, Mae West, gran dona, persona excepcional, éssser lúcid privilegiat, dea excelsa! Actriu estranya, no massa atractiva pels meus gustos... Els teus films no goso dir que siguin gaire bons, ho sento molt (tot i que tu n'eres la guionista i dialoguista de tots ells, que el teu talent i lucidesa desbordava qualsevol art!) Perdona'm, de debò! Perquè la meva admiració i amor va més enllà del que les obres que la industria cinematogràfica et va imposar a fer.

Mae West, ets gran, molt gran! Enorme! Tu sola has fet l'impossible perquè dones i homes no ens sentim culpables molt més que milers de llibres de filosofia i poesia que en el fons la única cosa que aconseguien era el contrari, que odièssim la vida. Tu fas que estimem la vida! Que ens en fotem! Que ens estimem a nosaltres mateixos! Que estimem les nostres febleses! Mae West, ets gran, molt més gran del que diuen els més optimistes!!!

Tots els que han vingut darrere teu nomes han fet que seguir un camí que tu vas obrir, llaurar damunt pedra impracticable, amb el sacrifici de la teva pròpia persona, contra la estúpida censura del Codi Hayes que a partir de 1932 va destrossar cada una de les teves obres, que va destrossar el cinema que en l'època muda rebossava llibertat, alegria autèntica! Vas lluitar amb un sacrifici admirable, heroic, com el d'un samurai!

Mae West, dins el segle XX el teu nom hauria de resplandir com un dels grans. Dels més grans! Més que el inelegant aquell del Gandhi que, seria tot el gran home que vulgueu l'independentista aquell que cau bé a tothom, però en termes de glamour (amb aquell coi de ridícula túnica, si us plau!) no en tenia ni idea.

Aquí teniu unes quantes frases de la gran, de la enorme, de la insuperable, de la inimitable i constantment imitada Mae West. Si hi ha un servei que pugui fer a la humanitat que valgui la pena, aquest es parlar d'aquesta irrepetible dona.

Silenci, si us plau, parla Mae West:

Només es viu un cop, però si ho fas com cal, amb un de sol n’hi ha prou.

Generalment, miro d’evitar caure en la temptació excepte quan no ho puc evitar.

No hi ha noies que vagin pel mal camí, sinó noies que se l’han adaptat.

He escrit la història jo mateixa. Va d’una dona que va perdre la seva reputació i mai la va enyorar.

Entre dues coses dolentes, sempre escullo la que encara no he provat.

Quan sóc bona sóc molt bona, però quan sóc dolenta sóc millor.

El bon sexe és com un bon bridge. Si no tens una bona parella, millor que tinguis unabona mà.

Per evitar el perill de perdre la reputació el que cal fer és perdre-la el més aviat possible i deixar de patir.

Sempre ho provo tot un cop, dos si m’agrada i tres per assegurar-me’n.

No sóc una dama model. Un model tan sols és una imitació de la cosa real.

No són els homes de la teva vida el que importa, sinó la vida en els teus homes.

Les senyores que juguen amb foc haurien de recordar que el fum els anirà als ulls.

El sexe és emoció en moviment.

Sóc soltera perquè vaig néixer així.

Un excés de coses bones seria fantàstic!

Aquells que s’escandalitzen amb facilitat els hauríem d’escandalitzar més sovint.

Mai m’he preocupat de les dietes. El nombre de pastanagues que m’interessen són elnombre que pots aconseguir amb un diamant.

El matrimoni és una gran institució, però jo no em sento preparada per a cap institució.

No deixeu que un home es faci preguntes durant massa estona, perquè pot es pot arribara convèncer que podria trobar la resposta en algun lloc.

A les dones els agrada un home amb passat, però prefereixen l’home amb present.

Tot amant descartat hauria de tenir una segona oportunitat, però amb algú altre.

Estima el teu veí. I si resulta que és alt, ben plantat i devastador, et costarà menys, és clar...

Mai he dit que seria fàcil. Només dic que val la pena.

Si “una mica” es fantàstic i “molt” és millor, cal anar pel “massa”.

Equivocar-se és humà, però et fa sentir divinament.

Les noies bones van al cel. Les dolentes a tot arreu.

Mai ets prou vell per tornar-te jove.

He trobat homes que no sabien besar, però sempre he trobat temps per ensenyar-los afer-ho com cal.

Una dona que sap que és una corda no vol que la lliguin.

No puc entendre les dones que voldrien viure soles al món. Sense homes, qui et pujariala cremallera del darrere del vestit?

Tots els homes que he trobat em volien protegir. Encara no sé de què.

Una dona enamorada no pot ser raonable... a menys que no ho estigui d’enamorada.

Una bona corba és millor que una espasa.

Sóc el tipus de dona que ha arribat a l’èxit, pujant d’error en error.

Una copa més i seré sota l’amfitrió.

Sóc una dona de poques paraules però un munt d’acció.

He comprovat que els homes amb ideals existeixen. Sempre lamento no haver-los conegut abans que els tinguessin.

No m’interessa la puntuació, només el joc.

Quan les dones s’equivoquen, els homes que les segueixen l’encerten.

L’amor no és una emoció o un instint: és un art.

Mai he estimat ningú de la manera en que m’estimo a mi mateixa.

No us caseu amb un home per reformar-lo. Per a aquesta tasca es van crear els reformatoris.

Pots admirar les corbes d’una dona quan te la presenten, però cal esperar a una segona trobada perquè et mostri nous angles.

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi: el moment que el príncep Andrei descobreix el cel

El fragment de Guerra i Pau, de Lev Tolstoi, que descriu com el príncep Andrei Bolkonski descobreix el cel:

Fragment final del Capítol XV: Enmig la batalla d’Austerlitz, un batalló rus es atacat pels francesos per sorpresa. Els soldats russos, confosos , fugen en desbandada. El portador de la bandera l'abandona. El jove príncep Andrei Bolkonki, en veure aquell desori, baixa del cavall, carregat de vergonya i ràbia, agafa l’estendard i, posant-se al davant dels qui fugien, els encoratja de nou a l’atac. Els grup de soldats renova la fe en la lluita i segueixen el príncep en la seva càrrega embogida. Poc després, el príncep es ferit i cau a terra, agafat a la bandera. Els soldats passen pel seu costat i el donen per mort. Un cop ha passat tot, el ferit obre els ulls...

(...) Va obrir els ulls esperant veure el final de la lluita entre l’artiller amb el soldat francès i si l’artiller havia mort o no, si els canons havien estat salvats o havien caigut en mans de l’enemic. Però no va veure res. Per damunt seu no hi havia més que cel, un cel llunyà, velat, però immensament alt per on s’arrossegaven vagament alguns núvols grisos.
—Quin silenci, quina pau i quina majestat! Això no és com quan corria amb la bandera —pensava el príncep Andrei—. Quan corria, ens estàvem batent, cridàvem igual com quan el francès i l’artiller furiosos es disputaven l’escombreta del canó. No és com ara que els núvols passen pel cel infinit. Com és que no l’havia vist fins ara? Què feliç em sento de veure’l! Sí! Tot és vanitat, tot és mentida fora d’aquest cel infinit. No hi ha més realitat que aquesta. No hi ha res a excepció d’aquest silenci immens. Lloat sia Déu!


Començament capítol XVIII, quan Napoleó, mentre inspecciona la mortaldat provocada per la batalla, troba el cos del príncep Andrei, que encara té la bandera al costat.

Sobre les altures del Pratzen i en el mateix lloc on havia caigut amb l’asta de la bandera, el príncep Andrei Bolkonski s’estava dessagnant. Sense adonar-se’n va fer un gemec llastimós i infantil.
Per la tarda va deixar de queixar-se restant en silenci. No va saber quant de temps va durar el seu esvaniment. Bruscament va recobrar de nou el coneixement sentint un terrible dolor al cap.
—On és aquell cel tan alt i tan blau que he descobert avui per primer cop? —va ser el primer que va pensar—. Mai havia sentit un dolor més agut. On sóc?
Va parar l’orella i li va semblar sentir soroll de cavalls que s’acostaven i veus parlant en francès. Va obrir els ulls i per damunt seu va veure de nou el mateix cel blau de núvols flotants, que destacaven damunt un blau infinit.
No va tombar el cap ni va poder veure els qui, a jutjar per les seves veus, s’havien detingut davant seu.
Aquells genets eren Napoleó i dos dels seus ajudants de camp. Bonaparte recorria el camp de batalla donant les últimes ordres pel reforç de les bateries que mantenien el foc sobre el dic d’Augest, i examinava els morts i ferits damunt el terreny.

(...)

—Gloriosa mort! —va comentà Napoleó mirant a Bolkonski.
El príncep Andrei va comprendre que es tractava d’ell i que era Napoleó qui parlava, en sentir com l'anomenaven majestat encara que només li arribava com un dèbil murmuri. Ara no solsament no l’interessava sinó que ni tan sols li va parar atenció. El cap li bullia. Sentia que s’estava dessagnant i veia allà dalt el cel llunyà a les alçades. Sabia que era Napoleó, el seu heroi, però en aquell instant li semblava petit, tan diminut en comparació amb el que passava al interior de la seva ànima i en aquell cel infinit recorregut per lleugers núvols. Li era absolutament indiferent qui es trobava davant seu ni el que li diguessin. Solsament s’alegrava que estiguessin allà perquè el socorreguessin, tornant-li la vida que ara li semblava tan bella, perquè ara la comprenia d’una manera molt distinta. Traient forces d’allà on no en tenia va poder fer un moviment i emetre un so. Va moure lleugerament una cama exhalant un dèbil gemec.
—Oh! És viu! —va dir Napoleó—. Que evacuïn aquest jove al lloc de socors.
Un cop va dir això Napoleó va sortir al pas del mariscal Lannes qui, tot somrient, es va dirigir cap a l’emperador per felicitar-lo per la victòria...

Entrevista d'Erik Wierdheim a Florenci Salesas sobre la rivalitat entre Sitges i Vilanova

Fotografia d'Erik Wirdheim

La setmana passada, l'Erik Wirdheim, "el suec de Vilanova" (com ell mateix s'autodefineix al seu blog, amb no poca ironia) em va convidar per respondre a una entrevista sobre el tema de la rivalitat entre Sitges i Vilanova. Davant els meus dubtes sobre si jo era la persona més indicada per donar les respostes més addients, ell va insistir en que just el contrari. No pretenia cercar cap mena d'anàlisi profunda, sinó que em prestès a un joc, que em deixés endur pel que havia de suposar gairebé un exercici de teatre i mala llet reconcentrada.

Amb aquesta premisa, vam quedar al Cafè Roy de Sitges. Allà vam estar conversant al voltant d'una hora, de la qual, més o meys uns 20 o 30 minuts suposen la base d'on el minuciós Erik en va extraure el que podreu llegir. Estic totalment admirat de la seva bona feina. Representa un resum modèlic, on hi reconec una per una totes les paraules que s'hi troben reproduides. Sé perfectament que no hauria de regalar tants afalags a algú que va escollir la població veïna en lloc de Sitges com a residència. Però bé, imagino que, malgrat el persistent contacte amb aquells llunàtics (això sempre comporta una inevitable i trista degeneració per osmosis) el nostre amic encara deu d'haver conservat quelcom de la seva identitat nòrdica, clarament superior, avançada.

Aquí teniu l'enllaç a aquesta entrevista/joc al seu magnífic blog. Espero que us divertiu llegint-la tant com jo ho vaig fer responent:

Entrevista a Florenci Salesas sobre la rivalitat entre Sitges i Vilanova VERSIÓ CATALANA

Com que aquest home és un pencaire fora mida, aquí teniu la mateixa entrevista amb versions a diversos idiomes. Les traduccions són del propi Erik:

VERSIÓ SUECA

VERSIÓ ANGLESA

VERSIÓ CASTELLANA

Perquè estem vius, aquesta és la millor de les èpoques

Fotografia feta per un Stanley Kubrick adolescent

Perquè estem vius, aquesta és la millor de les èpoques

Època de canvis... Quina no ha estat una època de canvis?
Època estable... Quina no ha estat una època estable?
Època de riquesa... Quina no ha estat una època de riquesa?
Època de crisi... Quina no ha estat una època de crisi?
Època on hi regnava l'amor... En quina època no hi ha regnat l'amor?
Època en la que hi regna el cinisme... En quina èpòca no hi ha regnat el cinisme?
Època de convulsions socials... Quina no ha estat una època de convulsions socials?
Època que suposa l'edat d'or de... Quina no ha estat una època que no ha estat l'edat d'or de...?
Època de decadència... Quina no ha estat una època de decadència?

Època de grans talents... Quina no ha estat època de grans talents?
Època cruel, dolça, tova, dura, ràpida, lenta, estúpida, sàvia... Quina no ha estat una època que mereixia tots aquests adjectius i més?
Època on hi vaig viure jo i la gent que la comparteix...
...
Ah! no, d'aquesta mena només n'hi ha una!
Visca la nostra època, amics!
Tot el que hem estimat no ens ho traurà ningú!
Per molts anys que duri!
Per molts anys que la pugueu assaborir fins la última gota!

Va de tiets: l'elefant, la formiga i ¡Jamás puede explotar!

L'ELEFANT I LA FORMIGA

El meu tiet Ton (Anton Salesas, germà gran de mon pare) s’enriolava de tant en tant amb aquest adagi:

Amb molta paciència i amb molta saliva

un elefant va cardar amb una formiga.
I després es posava seriós i deia:
—Oh, i tant que va passar!
Jo era un nen molt babau, però amb això mai em va aixecar la camisa.

JAMÁS PUEDE EXPLOTAR

A finals dels anys seixanta, la meva tieta Maria (Maria Salesas, germana paterna petita) va comprar la seva primera i última olla a pressió. La publicitat de l’època assegurava amb una cantarella entusiasta:
—¡Jamás puede explorataaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!
Ella hi creia cegament en aquest eslògan.
El primer cop que la va emprar per cuinar hi feia alguna cosa amb cigrons —un estofat, carn d’olla, ni idea: jo era massa petit, tot i que sempre jugava pels passadissos de casa seva amb els meus cotxets i ninotets.
La casa on vivia era petita i estreta. La cuina, minúscula, quedava a un extrem del pis. A continuació venia el menjador. Al final el passadís, força llarg, que duia al rebedor. Les tres peces anaven l’una rere l’altra com tres vagons de tren.
L’olla va començar a xiular. Ma mare, prudent, va creure oportú avisar:
—Maria, no hauries de treure l’olla del foc?
—Per què? Que no ho veus que ¡Jamás puede explotaaaar! ¡Jamás puede explotaaaar!? —la meva tieta canta molt bé i reproduïa la melodia del jingle amb una perfecció que envejo— No cal, dona!
No devia haver passat gaire temps des que celebrava aquest triomf de la kitchen technology quan la pobra olla va explotar com una bomba casolana de les que posava Terra Lliure. La tapa va patir una ejecció fins el sostre i l’ona expansiva de metralla cigronera va arribar fins el rebedor, més enllà d’on jo jugava. Recordo com una pedregada de cigrons em va colpejar per la banda dreta del meu cos infantil i algun dels meus cotxets era endut per aquell tsunami de boletes groguenques.
No recordo si aquell dia vam haver de patir penitència dinant a un restaurant, o què, per culpa d’aquell incident tan trist. Just després de l'esclat, la pobra dona va quedar tan parada, tant sense arguments, que la cançoneta se li va ennuegar. L'operació de neteja, recuperació de cadàvers i posterior enterro de la olla que jamás podía explotar és va fer amb el més sepulcral silenci. I ja mai més va sortir del retir perpetu a les masmorres on van a petar amb els seus ossos els estris de cuina obsolets, perillosos o que et regalen i fa mandra aprendre a manipular com cal.

Esbós de primer capítol per a "Un Minor a Terramar"

Terramar als anys vint

Un Minor a Terramar

Abel sense poma

Hola, em dic Abel i tenir fills ha estat l’error més gran que he comés. Ho dic sense drames. No em puc queixar per la meva mala sort, ni ploriquejar d’una manera gaire especial. No ho he fet tot malament. En aquest assumpte no he patit cap tragèdia. Si proclamés que els meus fills m’han sortit dolents, mentiria. Mai m’han portat més disgustos dels habituals en qualsevol altre fill normal i corrent. Els dos es comporten com bones persones. Cap d’ells ha tingut problemes amb les drogues, la justícia o d’altre tipus que trasbalsés la família més enllà dels quatre cops de mar previsibles. No fugen de la mitja raonable ni els puc acusar més del que qualsevol pare o mare podria quan rondina sobre la nosa que li comporten les seves criatures. Com que no passaria d’aquest nivell de reclamació, ho tallo aquí: no hi ha res de més avorrit que parlar dels problemes domèstics que tothom comparteix.

Sé que al llarg del camí he comés altres errors i encerts. Carrego amb la meva part d’egoisme, vanitat i orgull, però també de bondat natural, bons sentiments, i sentit de la compassió. Com a molta gent, m’agrada que em llencin floretes i, de tant en tant, creure’m superior. Una dona bonica i dolça encara em pot fer perdre l’oremus. Però no sé restar immòbil davant el dolor aliè i em sento bé quan faig feliç els altres amb sacrificis importants, amb petits detalls... Si em demanes de concretar la valoració que em mereixo com a pare, crec que em trobo lluny del ideal. Si em comparo, però, amb la majoria dels que conec corro el perill de convertir-me en un optimista. No se’m pot acusar d’irresponsable ni de que no m’esforço per complir el meu deure com cal. Els meus errors i mancances no entelen gaire la fotografia de les medalles que m’han penjat sobre el tema. Prou.

Com veus, m’allargaria molta més estona sobre mi mateix. Miraria d’equilibrar allò de bo i dolent, d’excepcional o mediocre, que amago a la recambra. Per això, si afirmo, rotund, que el pitjor error que he comés ha estat tenir fills és perquè és cert. Sense més. Tots els altres errors, per grossos que fossin, m’han afectat a mi o a persones adultes que ja sabien el que es feien, o ho haurien d’haver sabut —i ho dic sense defugir la meva part de responsabilitat en cada cas— on es ficaven. Els fills no. Ells no existien abans de la meva pífia. Ningú els va preguntar si estaven disposats a venir a aquest món a viure la vida.

La vida. Quina paraula més bèstia!

La vida, allò que se suposa el més gran que una persona pot arribar a tenir.

La vida, aquell munt d’estímuls magnífics, ple de postes de sol, de núvols de formes infinites, d’animals, plantes, colors, olors, llibres, pel·lícules, esports, activitat, bellesa, pensament, sentiment, sexe, excitació, emoció, pell de gallina, besos inoblidables, aparicions de la verge de Lorda, mutilacions de guerra, ablacions de llengua...

La vida, aquell haver de prendre decisions, d’acceptar que no som ni valem res, que per fer un petit canvi cal esmerçar-hi un esforç descomunal.

La vida, un tornado de competició i mala llet. Un anar dient que vas agafant experiència, que cada vegada ets més savi... Alhora, deixes enrere primer la infància, després la joventut, més tard la maduresa... Un dia veus com del fons del crani es comencen a desenterrar les arrugues. Et pengen les mamelles. Pateixes per la pròstata. Pel càncer de mama. T’extirpen la melsa. L’alzeheimer t’anorrea la memòria abans no et mors. Res a servit de res. Ni una puta merda Ni per a tu ni pels que miraran d’oblidar-te, ja perquè els ferirà la pèrdua com perquè s’hauran tret un pes del damunt.

La vida, aquell munt d’obligacions que hom es carrega damunt les espatlles per gust o perquè va despistat, sumades a les que la mateixa vida ja t’engalta només néixer.

La vida, aquell armariot rebotit de responsabilitats que cada cop costa més i més d'arrossegar a mida que les forces juvenils van fugint, fins que arriba un moment que mors esclafat perquè et cau al damunt, si no et suïcides abans.

La vida, aquella empresa fantàstica en la qual t’han contractat de directiu, encara que et sàpigues la persona menys competitiva i emprenedora del món. Sí, perquè d'això també va la vida. Diuen que hi ha gent que ha nascut per manar i gent per obeir. Mai es parla de qui no ha nascut ni per una cosa ni per l’altra. Jo sóc d’aquests. I la vida suposa un constant manar i obeir esgotadors. I no parlo de quan a algú nascut per manar li toca empassar-se l’orgull d’haver de fer que sí amb el cap a un superior inepte, ni d’aquell autòmat amb ànima d’esclau condemnat a donar instruccions a un grup humà i obligar-lo a complir-les. Quanta angoixa per a els uns i els altres! Quanta angoixa per a tothom..

La vida és risc, diuen. Per què hem de viure-la aquells a qui el risc ens fa tanta mandra?

La vida és amor. Quin lloc hi tenen els egoistes purs aquí, doncs?

La vida és patiment. Si no ets masoquista, quina bestiesa continuar, no?

La vida és aprendre, experiència. De què et serveix el que aprenem si al final se'ns ho endurà tot la mort o una demència senil? Els homes i dones del futur llegiran els teus llibres... i una be negre! Si ja se m'afigura un miracle que això passi ara, menys passarà en un hipotètic futur. I ho dic sense derrotismes ni pessimismes de saló. El fet cau per la seva obvietat. Se’m fa tan clar que ho vull esbombar amb bombo i plateret. El passat hauria de mostrar el cartellet de COMPLET de tants savis que se li apilen. L’elecció per escollir-ne un de favorit cada cop costa més. Amb aquest panorama trobo lògic que la tendència a no llegir creixi com una bombolla i que el menyspreu pel passat suposi alguna cosa més que una moda. Tot plegat resultarà tan repugnant que valdrà més aferrar-se a una ampolla o injectar-se uns grams de la última droga de moda, mentre el món sencer peta com una castanya. Molt millor això que apropar-se a les teves “sàvies” paraules perdudes en una pàgina esgrogueïda, en un CD ratllat. Quines ganes de tocar els nassos a la gent, de vendre'ls lliçons arnades com si fossin el gran descobriment del segle...

La vida, allò que competeix en esforços inútils amb la Torre de Babel, amb l’agreujant que d’ella no en naixerà cap nou llenguatge. Un cop mort, damunt teu florirà el silenci més absolut i la memòria sobre els teus actes s’esborrarà per sempre. La maquinària d’ànimes enfollides que corren darrera l’últim crit en niciesa, tones de futilitat, disposada també pel consum fugisser i oblidada al seu temps, l’eclipsarà i ningú en farà cas.

En la decisió de procrear no sé si hi pesa més pertànyer a la categoria dels fills de puta o a la dels inconscients. D’aquest judici s’haurien d’escapar, d’entrada, tots aquells que s’aferren a alguna fe religiosa, tant els que ho fan per costum com els que com Sant Pau han vist la llum en algun moment del camí. Res es pot comparar a un dogma per no haver de dubtar. Tant fa que el recolzin mil·lennis d’espiritualitat compartida amb bilions de creients que ja són història com que se l’hagi inventat fa quatre dies un il·luminat de Massachussets al qual segueix un ramat d’ovelles escollides. Amb tot, no peco d’injust fins el punt d’apartar els creients d’aquests dubtes existencials, inherents a l’ésser humà. Suposo. No em trobo en condicions d’ofendre a la major part de la humanitat, insultant-los de discapacitats espirituals en la manca de dubte. Sospito que els que no dubten mai cabrien en un menjador amb poques cadires. Tots ens assemblem més del que pensem...

Dèiem la vida? La vida, sí... La vida en definitiva ens la venen com allò que devem completament a dues persones anomenades mare i pare, a qui se suposa que els hi hem d’agrair tot del tot... i a qui no els acabarem de perdonar mai del tot, tampoc. Perquè si tan cert és que mai els podrem retornar el seu ajut, el nostre perdó tampoc no se’l mereixen per res. Jo no els vaig demanar a viure aquest festival! Em sembla molt bé que la gent mati per anar a un concert de Bruce Springsteen. Però a mi, amb tots els respectes, aquest senyor me la bufa enormement. Fins i tot em cau malament. Se’m dirà que no puc comparar Bruce Springsteen amb la vida... només faltaria! Això ho faria tot encara més insuportable. No trigaria ni dues hores per apostar pel suïcidi, fins el més dolorós del món, si no hi hagués més remei!

La vida, en resum, és una merda enorme. Passa, però, que això ho ha dit tanta gent —tothom en algun moment donat, així que suma i peta la calculadora!— que ni que sigui per no caure de nou en el tòpic, vinga, va, em posaré una mica provocatiu i et diré que la vida és la cosa més meravellosa que hi pugui haver. Temo, però, que això també ja ho havia dit algú abans. Tant és, no em ve de nou que mai no podré ser original...

Mira, acabo de tenir una idea... Saps on és l'Hotel Terramar, a Sitges, oi? Coneixes el meu cotxe? Sí, un Morris Minor gris, una delícia anglesa del 1958. L'any passat el vaig restaurar i rutlla com si hagués sortit de la cadena de muntatge. La discreció no destaca com el seu fort, ja ho sé, però això fa que el meu pla sigui molt més interessant. Ja ho veuràs. Estic ben sonat...
Morris Minor