El mar estava tan pla com si algú li hagués posat una bota gegantina damunt i no el deixés moure ni escampar-se.
Objectivament, no feia fred: el termòmetre, aquest funcionari amb les oposicions aprobades de fàbrica, mostrava indiferent una temperatura digne de començaments de juny. Però algunes persones se'n queixaven.
Enmig d'aquest buit de poder, però, alguns banyistes aprofitaven per fer una capbussada. Després, amb quina superioritat inflaven el pit sota la dutxa freda! A un vell que passejava davant meu se li notava que feia que no amb el cap --malgrat tenir-lo ensorrat dins el tòrax-- gràcies al canvi de perspectiva dels pàmpols que, enormes com aletes de tauró al voltant d'una illa de tebeo, sobresortien per damunt l'horitzó de l'espatlla, a banda i banda de la closca calba.
Els ocells semblaven despistats. Volaven intranquils davant un públic capcot, mentre esperaven que l'apuntador els donés instruccions de vol, la primera paraula de la propera rèplica, que no arribaven.
Ahir, l'atmosfera, certament, era molt rara.
L'ajuntament --de moment!-- això no ho pot canviar
Els banyistes
4 comentaris:
No, molt clar no semblava l'atmosfer, com tampoc ho és el teu escrit. Sembla clar que la capbussada no era real, però em resulta una mica complicat i crec que estic més despistada que els ocells esperant les instruccions de vol.
De tota manera em resulta molt interessant llegir de manera tan desconcertada i li estic donant voltes per aconseguir una interpretació que s'aprope un poc a missatge real.
Ufffffff no sé si ho aconsegueixc, per si de cas m'ho calle.
Una abraçada
Ai, si que em sap greu que sigui tan críptic. No era la meva intenció en absolut. De fet, es tractava només de la descripció d'un dia ensopit, on la gent també ho semblava i me'n fotia una mica del que veia, de mi mateix i tot. Ensopit però bonic i amb cosetes divertides enmig. Portava la càmera i vaig fer aquelles fotos.
Els banyistes eren de debò i el vell que feia que no amb el cap també. Devia de pensar: "mira que són boigs aquests! Segur que són suecs".
Dic que els ocells semblaven despistats, perquè per calendari ja no és temps d'emigrar, però fa tanta calor que, pobrets, no saben ben bé que fer, van en desbandada i no sé si s'adonen que hi ha cuques delicioses (com els arbres que encara no han arrencat a deixara anar les fulles per la mateixa raó).
No volia dir res de simbòlic ni enrevessat sinó més aviat parlar d'una cosa que no era gairebé res, una foto d'un moment una mica estranyot, fer broma sobre l'ambient. Potser m'he passat amb el barroquisme d'alguna imatge. Bé, de vegades es fracassa.
Moltes gràcies pel teu comentari Joana, més útil del que no et penses.
Em sembla que de fracàs res de res. A mi m'ha fet pensar i he anat més enllà de la descripció real.
Tinc dues lectures, la real i la simbòlica, però aquesta última es meua.
La teua, la real , l'autèntica em sembla fantàstica per a descriure un dia ensopit i extrany.
La meua es una mica absurda i un tant existencialista, així que millor la amaguem per a descobrir-la en millor moment.
I torne a repetir en cap manera m'ha semblat un fracàs aquest post.
És FANTÀSTIC i jo una tossuda que sempre busca el doble sentit de les paraules, no em conforme mai amb el sentit literal i sempre vaig per la travessa buscant el figurat, les imatges, el simblisme.
La descreipció del vellet és autèntica i els ocellets estàn tan perduts com jo abans.
Gràcies per la teua explicació.
B7s
Tranquila Joana. A mi ja m'està bé que siguis una tossuda. Si tots fóssim igual, quin avorriment!
(A part que jo també ho sóc molt de tossut, també).
Publica un comentari a l'entrada