dimecres, 16 de febrer del 2011

Robar és matar una mica

—Jo sóc un lladre, no un assassí!

Aquesta podria ser la divisa del lladre noble, si acceptem que el mots “lladre” i “noble” puguin anar agafats de la maneta en una mateixa sentència.

Admeto que hi ha cert tipus de lladre que em fascina. Que, sense perdre de vista que l’acte que comet resulta moralment reprovable, junt amb el seu botí em roba, també, el cor. Parlo concretament d’aquell que munta un pla intel·ligent, sofisticat, creatiu, que fa del robatori tota una obra d’art. Els seus objectius sempre s’amaguen a l’interior de bancs, palaus, governs o altra mena d’institucions. El lladre net, erudit, el furtador de diamants de museu, de planells secrets, de lingots d’or... El gentleman de la llanterna que apareixen en certes pel·lícules, sobretot angleses, interpretat per actors exquisits. Ara, aquells espanyaportes que t’entren a casa, que de revolada amb objectes utilitaris se’n duen d’altres d'un valor sentimental irrestituïble, aquells inconscients que et violen la intimitat i que et prenen els records, que t’esborren els humils fetitxes marmessors de la memòria íntima i que per més diners que tinguis mai podràs restituir, aquells brètols, dic, però, no els podré arribar a perdonar mai. Em repugna la seva manca de sensibilitat, la seva crueltat, el seu menyspreu absolut per la vida dels altres. Per mi són uns autèntics criminals i, ho sento, una mica assassins. De vegades, fins assassins del tot. I no parlo dels que exerceixen robatoris amb violència, que aquest ja seria un altre tema.

Robar la memòria a algú altre em sembla el crim més execrable que hom pugui cometre, just per sota del de robar-li la vida pròpiament dita. De fet, robar la memòria a algú suposa, d’alguna manera, robar-li la seva vida!

La nostra existència és molt poca cosa. Gairebé res. Se'ns presenta sense avisar. Irromp amb una porta d'entrada que ignorem cap a on ens durà. Va passant sense que mai acabem d’entendre del tot els laberints per on encaminem els nostres passos i conclou per sorpresa, sense saber el nom del dolent de la pel·lícula, el resultat final del partit, si a l'altra banda de la porta de sortida ens espera alguna cosa que valgui a pena. La memòria personal va recollint els records dels nostres fets i els va guardant amb cura. Per mor d'això podem reviure fragments de passat, ara amb alegria, ara amb amargor, des de la nostra privacitat silenciosa. Els records ens il·luminen el camí futur i alhora ens atrauen cap el temps perdut amb els seus cants de sirena. Ens reclamen que tornem, que revisitem un cop i un altre aquells moments de joia de quan érem més joves, de quan érem nens, de quan vivíem unes experiències que ja no tornaran mai. Les fotografies, les pel·lícules, les músiques; allò que hem escrit, que hem llegit, que hem retratat, dibuixat, cantat; allò que guardem dins caixes de papers, de suports electrònics de tota mena, ens acaba resumint, reflectint d’una manera, potser incompleta, una part de la nostra existència.

Robar-li això a una persona equival a matar-la una mica. De vegades, fins iguala l’assassinat complet. Hi ha qui no s’ha recuperat d’un cop així. Hi ha qui ha perdut una feina, qui ha perdut algun parent, l’amant, les ganes d’estimar, de viure. Aquesta mena de lladre no sap —o no vol saber— que aquell objecte que a ell se li ha afigurat un motiu banal per aconseguir diners, potser representava l’últim record d’un pare, d’un fill perduts, de l’amant més estimada, d’esperits del passat que el van tocar, que el van acaronar i compartir amb el seu propietari algun moment de felicitat amb les seves carícies reviscoladores.

Robar els secrets, robar la intimitat, robar la obra a un artista, les cartes de l’estimada, les fotos de la família, els regals que ens arriben a mida que desenrotllem el cartutx de la vida, robar, en definitiva, tot allò que no es podria comprar ni amb tot l’or del món, és, simple, pura i clarament, matar.

No sento cap venjança per a aquests lladres. Ves a saber quines circumstàncies els han dut a cometre aquests actes de destrucció de memòries d'ànimes inocents. A quin nivell de desesperació, o d'embrutiment, els ha cridat a engegar aquesta carrera idiota. En veure el trist resultat dels seus actes, no sento més ràbia que la ràbia de la impotència del qui pateix una tirania. Tampoc em fan cap gràcia més que en les entranyables historietes que el genial Coll dibuixava al TBO. A part d'això, què podem dir del rastre d'impotència, vulnerabilitat i tristesa que deixen? Res.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Alfred de Musset deia: "robar un pensament, una paraula, en literatura ha d'ésser considerat un crim"

Una reflexió que encaixa ben bé amb la teva entrada...

Galionar ha dit...

Qui viola qualsevol propietat aliena està cometent un delicte i ha de ser perseguit per la justícia. Tant és si obre el pany d’una porta amb una clau que ha pispat o que s’ha trobat, com si plagia un poema o una altra obra d’un artista, com si roba una adreça de correu electrònic i viola la correspondència d’altri, com si xafardeja els missatges de mòbil de la seva parella. En alguns d’aquests casos, emocionalment, es podria dir que seríem víctimes del crim que esmenta Alfred de Musset i que molt encertadament ens recorda en Jordi.
El cas, però, que avui veladament ens expliques, és molt greu per la implicació emocional que comporta. Els lladres segur que no n’eren conscients del que es van endur a dins de l’ordinador o a dins de les càmeres; a aquestes persones, si és que les podem considerar com a tals, no els queda ni un bri de racionalitat ni molt menys d’humanitat a dins la seva ment assassina d’il•lusions, ni poden entendre els danys que amb la seva acció han causat en les fràgils ments preadolescents, ni la impotència i la tristor que han causat en els seus pares. I trobo que ets força magnànim de no sentir venjança cap a aquesta gent, la veritat.
Però sortosament, la integritat física de les persones afectades ha quedat indemne, i també sortosament la memòria no necessita de suports materials per a seguir mantenint el record de moltes coses importants. Continuaran endavant. Amb molta més cautela, això sí. Quan es perdin unes claus, mai més no aniran a dormir sense abans haver canviat el pany.
Ànims, Florenci, i una forta abraçada!

Florenci Salesas ha dit...

Jordi, i tant! És difícil, però, no cometre'n algun d'aquests crims que dius, ni que sigui d'una manera inconscient. Ens hem de cercar dins nostre en la mida del que sigui possible, però som com esponges, amb els pors constantment oberts per absorbir tot el que ens envolta. Això sí, quan ens exprimim, el que surt hauria de donar un fruit únic. Seria l'ideal. Gràcies per la frase i el comentari.


Galionar, conixedora de primera mà del que ha passat, t'agraeïxo molt el tu suport i les tves paraules encoratjadors per prendre l'experiència d'una manera positiva.
Toques un punt molt interessant, que fa temps em va donar material per a un munt de reflexions sobre el tema. La memòria, els records de debò els tnim a dins. No tenim fotografies dels millors moments de la nostra vida, no hi ha pel·lícules, gravacions de so, perfums de petons dins de potets de vidre, etiquetats. Són a dins el cap i ningú ens els pot robar, i seria un crim no prendre cura per no oblidar-los. Totes les persones que ens els han donat mereixen que la memòria, de tant en tant, els dugui un ram de flors en el seu honor i no hem de permetre que ningú ens els embruti.
Ara, una obra feta (en aquest cas, les pel·lícules que havia fet el meu fill) ja ningú les tornarà. I això si que ja no té remei i fot molt. Jo també he perdut dibuixos i coses que m'agradaven molt i mira... Però bé, toca tenir paciència. O com em va dir un bon amic ahi (en Vicenç, un home maquíssim): "Qui s'endú els records dels altres hauria de perdre els seus. Ànims a tots i penseu sempre que n'omplireu el cabàs de nous." Maco, no? Bé, ja et dic que jo no els desitjo aquest mal ni als ladres, la veritat. Però qui té la capacitat d'omplir la vida de records, de viure-la, ho ha de fer. Ho sento, jo no em penso aturar de viure la vida. Em sento jove, fort, amb ganes de donar coses i vull viure-la al màxim.
Una abraçada!

Helena Bonals ha dit...

L'angoixa que vaig tenir quan va desaparèixer el meu bloc d'un dia per l'altre!

Però a mi tant me fa que em plagiïn, em copiïn, m'admirin, en definitiva.

Els records es marceixen igual, te'ls robin o no, conservis una foto o no. Però em desesperaria de tenir Alzheimer.

Florenci Salesas ha dit...

Uf, Helena, amb això de l'Alzhèimer tens raó. Jo abans preferiria quedar-me sense membres (i poca gràcia que em faria, eh!) qu perdr la memòria. Prò aquesta malatia és implacable, no respecta res És el pitjor lladre de memòria possible.

No, i a mi que em citin, que agafin un txt meu, un dibuix, el que sigui, no em molesta. El que et puc assegurar que toca els nassos és quan fas un projete al qual hi dediques un munt de temps, esforços i il·lusió, el mostres a tot un seguit de professionals per demanar-els-hi l'opinió i un dia, me´s tard, t'adones que un dels mal parits amb els quals confiaves ha aconseguit diners per tirar una còpia descarada del tu projecte. A mi m'ha passat i tinc un company molt estimat a qui li ha passat d'una manera encara més bèstia que a mi. Quan veus que el lladre obté un èxit internacional impressionant i el creador de la idea amb prou feines pot pagar els factures, et puc assegurar que les coses no es veuen d'una manera tan cordial. Amb tot, no hem de parar de confiar: no ens podem quedar tancats a casa, tapar-nos el cel, com si estiguéssim dins un igloo perpetu.
Gràcies per la visita, Helena.