dilluns, 11 d’abril de 2011

Utilitats accidentals

Malgrat el que diu el text, no oblidem que la felicitat ens ha regalat un art bellíssim, també.

Si mai no ens enamoréssim de qui no ens convè, o a qui no li convenim no ho fes de nosaltres; si mai no provoquèssim i ens provoquessin unes destrosses que et deceben de tu mateix, dels altres i de la vida (com en un ping-pong amb una pilota de nitroglicerina sentimental, a on ara et quedes amb cara de tonto tu, ara jo) de sobte desapareixeria tanta literatura, tant de cinema, cançons, òperes... que el buit que quedaria al lloc que ocupaven seria tan gran com el que sentim quan tot s'ensorra.

Hi ha, també, qui no s'equivoca gaire. Quan aquesta sort la viu bona gent, persones que admiro i estimo, sóc feliç. No sento cap enveja i el seu somriure se m'encomana. Ara, els qui a sobre aprofiten per donar-te la lliçoneta, diguem, breument, i amb tota la suavitat possible que, hum... ja no me'n provoquen tanta de simpatia. Amb tot, no els desitjo segons quins mals d'amor. Això no se li desitja a ningú. Ni a Berlusconi.

De tota manera, penseu-hi en el que he dit abans. Si entre els humans tot fos com una bassa d'oli, quina pèrdua de patrimoni artístic no patiríem! De tota manera, els qui ho fan tot bé, tampoc s'han d'angoixar perquè es produeixi aquest possible empobriment. Aquí estem els especialistes en procurar tema de sobres, per evitar la desaparició de les cançons. La cosa funciona, de fet, igual que en la societat de la oferta i la demanda. Així com cal que hi hagi assassins sofisticats perquè Colombo es motivi per exercir la seva feina, cal personal que se la foti amb el cor perquè els poetes tinguin un motiu contundent per posar en solfa. Una simbiosi total.

No caiguem en el cinisme, ara, de començar a demanar subvencions. Si jo fos dels que no l'espífio mai, m'alçaria el primer a protestar en contra de pagar aquest impost. I si a més a mi no m'agradés ni la literatura, ni el cinema, ni la música ni res de tot això, quina gràcia! No, no. No ens posem medalles. Una mica de decència per ambdues parts, si us plau. Aquí cadascú aporta a la societat el que li pertoca, el que pot, el que sap. Tots, tots, tots. Des de l'obrer eficient fins el psicòpata dels anònims, des de la presidenta d'Alemanya fins al fogoner de Burkina Fasso, des del cuiner que omple el plat fins el comensal que se'l cruspeix, i els amics dels uns i dels altres. Tots tenim un motiu, per incomprensible que sembli.

No miro de justificar el que és injustificable: la injustícia, injustícia és. Passa, però, que es produixen unes utilitats accidentals. Maleïda la gràcia ens fan quan, de moment, les patim en primera persona, és clar. Malgrat tot, proposo tenir paciència. Ja ens arribaran els fruits a travès de l'art popular, si sobrevivim a la garrotada.

No val a patir. Mai no moriran les cançons. I si moren, tranquils, algú ja s'inventà una cosa pitjor.