divendres, 6 de març del 2009

Can Guinart, una botiga pel record


No porto bé la desaparició de les botigues, la substitució dels comerços de tota la vida per altres de nous.

—Doncs maco, ho tens negre.— direu. I tindreu tota la raó. Una botiga no és un temple, ni un cementiri, ni tan sols una maternitat. D’acord.

Hi ha algú disposat a escriure la història de les botigues? Vull dir les botigues, en general, les botigues del món. No parlo de les que tenen la sort d'amagar un tros de muralla romana a l’emprovador, les catalogades, protegides —ingènues, amb això no n’hi ha prou per a que les escombri qualsevol dia un bon grapat de bitllets—, les que algú insigne va ser empleat seu —“A les golfes d’aquesta sabateria Napoleó va fer d’aprenent!”—, les de placa històrica que si visites aquella ciutat t’hi has de retratar a sota, amb la senyora, els fills rodanxons, el gos, la sogra o l’amant filipina. No. Parlo de les insignificants, les de cada dia, aquelles que només tenen importància en un radi molt reduït d’habitants d’un poble, d’un barri, d’una vall remota, i no pas perquè siguin boniques —que n’hi ha que ho són més que un somriure—, si no perquè compten amb això i allò, mai t’enganyen, o simplement t’hi pots quedar una estona a petar la xerrada. No, ningú l’escriurà la història d’aquestes botigues, perquè només interessaria a la generació que hi anava a comprar, a badar, que s’hi acostava a veure quina rotllana s’hi formava per xerrar de com havia anat el partit del diumenge, que aquella s’havia casat per diners i que aquest any no hi ha tants turistes.
Els botiguers i les botigues moren amb els seus compradors. El fi d’uns i altres no rau en que un historiador n'escrigui un llibre. La seva feina és vendre, comprar i fer passar la vida el més agradablement possible, amb el neguit de no poder arribar a pagar aquest impost, de no arribar a engegar aquella reforma que tan cal, i que un any més s'haurà de deixar per més endavant. Que es presenti un dia que dir anar a comprar a “Can X” no vulgui dir res a ningú no els diu res. I millor no pensar en aquestes coses, que no duen enlloc. Molts d’aquests botiguers se m'afiguren savis.

Jo en tinc moltes de botigues, la memòria de les quals morirà amb la gent de la meva generació, també. Hi havia una botiga de joguines al carrer Major, amb un aparador molt petitet i estret, fins i tot per a un nen tan menut com jo, llavors, era. Recordo aquells cotxets lluents, de tants colors, tan ben arrenglerats, com si passessin revista només per a mi. Ara la suplantat una botiga de roba. Com tantes i tantes botigues que m’agradaven, que s’han anat convertint en botigues de roba. De petit, les trobava avorridíssimes. En fer-me gran, aquest criteri revengista no ha evolucionat massa. Amb el temps, però, les botigues de roba començaren a ser substituïdes per oficines bancàries. Aquesta volta de clau em feu bona la època en que els tocava a les botigues de roba tasca depredadora dels meus somnis d’infància. Avui, tal com van les coses, potser acabarem enyorant aquestes oficines i els seus empleats amables, que, al capdavall, no deixen de ser uns altres que el veí de sota; el fill de cal no se què; l’home de la no sé quantos; la filla del no me’n recordo com es deia, la que estudià a Barcelona i fa poc que ha tornat, i fins i tot aquesta noia belga que parla un català envejable.

Hi ha altres canvis que em produeixen un efecte més difícil de definir. Recordo com de petit —i de jove— els botiguers fumaven. Els botiguers i els clients fumaven. Jo no he fumat mai a la vida, però ni me n’adonava que a les botigues tothom ho feia. Senblava una cosa normal. L’aprimorat professional de la venda deixava, primer, la cigarreta al cendrer per, amb un a desimboltura naturalíssima, passar a descargolar la peça de roba damunt el taulell, sense que cap client li digués res. Ara que no és permès de fumar, es produeix un fenomen molt interessant: el que jo anomeno “fenomen puta”, “fenomen barri xino” o “fenomen Pigalle”. Escolliu el que us faci més ràbia. Aquest fenomen consisteix en un efecte òptic que produït en entrar en un dels molts carrers comercials de Sitges, a certes hores. Aleshores, es veu, gairebé tan ben arrenglerats com els meus cotxes somniats de nen, tot un seguit de dependents i dependentes fent el cigarret, a fora dels seus respectius locals, repenjats al marc de la porta d’entrada, amb una posa entre avorrida i desafiant. En passar per enmig d’una fila d’aquests expelidors de volutes de fum, hom comença a patir el neguit per veure quin trigarà més a proposar-nos solicituds afectives negociables. Aquest extrem, és clar, no passa mai. La imatge, per molt potent que sembli, és només una il·lusió.

Avui voldria parlar d’una botiga petita, entranyable. El text tampoc tindrà massa utilitat com a història seriosa d'aquesta botiga, perquè no sé l'any que es fundà, l'any exacte que desaparegué, la vida, alegries i penes del seu senyor botiguer, ni res, de res, de res. Us explicaré, egoistament, la meva història a través d’aquella botiga, amb la petulant pretensió de que qui més qui menys s’hi emmiralli, d’alguna manera, i sugerir que cadascú faci la història de “les seves botigues” dins el seu cap. Els records que tinc de la meva botiga favorita s'agiten, difosos i alhora potents, centrats només en aspectes molt puntuals, que la memòria ha seleccionat amb la seva tirania capriciosa habitual. La meva botiga és Can Guinart.

Can Guinart era una establiment de fotografia que hi havia al començament del Carrer Major, a la vorera que ara hi ha La Granja, enfront, i una mica més amunt, de l’Estrella. Un local minúscul, amb un aparador on s’hi atapeïen càmeres i instrumental fotogràfic de tot tipus. A l’interior hi havia molt més material per tot de prestatgeries i dins vitrines, l’inevitable taulell que recordava la barra d’un forn i, al fons, una cortina que donava pas a una habitació misteriosa on una ment malalta imaginaria que si devien de produir aquelarres o sessions satàniques.
No hi podia haver al món botiga més acollidora i familiar que aquesta. Però no sé si aquesta sensació calorífera provenia del mobiliari o dels senyor botiguer que ho omplia tot amb la seva humanitat: el senyor Guinart.
Jo, sitgetà estrany, que he passat la infància a Vilafranca, la joventut a Vilanova, part de la maduresa a Barcelona i amb un nivell de xafarderia variable, no n’he sabut mai res del senyor Guinart, excepte que era l’amo i senyor d’aquella botiga, el seu regne indiscutible. Sí, d’acord, si voleu que escrigui aquest text amb més propietat potser hauria de començar preguntant a ma mare —que ho sap tot de tothom!— i després realitzar un treball de camp com cal. No tinc el dia per a això. L’homenatge al senyor Guinart vull que sigui només amb l’ajut de la boira, amb el poc que els humans sabem els uns dels altres, els detalls insignificants que esgarrapem i conservem com a tresors d’aquells personatges secundaris que conformen la pel·lícula de la nostra vida.

El senyor Guinart se m'apareixia com el perfecte representant del que jo en dic l’aristocràcia dels botiguers. Home alt i ben plantat, d’esquena dreta, amb un posat que, lluny de fer por, transmetia seguretat i afabilitat. La seva alçada remarcable i la caixa òssia del seu rostre ajudaven a donar-li un cert aire britànic. Els seus ulls vius però petits, concentrats darrere les ulleres en el que li demanaves, amb una relaxació que jo no sabria mai imitar, et calmaven la tensió que sempre genera l’acte d’entrar a un botiga a preguntar. Recordo unes mans grosses, amb els dits llargs, que manipulaven amb destresa les petites andròmines de la professió, com els carrets. Representava l'home d'edat madura ideal, tan feia que hagués estat jove o que envellís. Regnava al seu tron com una espècie de Lawrence Oliver del taulell. Tot el seu cos es movia amb una certa morositat que, en lloc de neguitejar, col·laborava amb els seus ulls a la relaxació del client. La seva veu oferia el complement perfecte, amb el to baix, sense afectacions, que hom espera d’aquest lord paternal.

La història que hi ha abans de tenir el meu primer aparell fotogràfic, als onze anys, la tinc molt emboirada. Crec recordar que els meus pares hi compraven els carrets, però per a parlar-ne haig de forçar els records fins a l’extrem d’obligar-me a inventar massa fantasies. La meva primera càmera fou una Rapid. Una què? Doncs un increïble fòtil de plàstic, quadradot i lleig, que capturava les fotografies en format quadrat, amb una qualitat paupèrrima. Es tractava, no cal dir-ho, d'una barata càmera infantil. Emprava una mena de carrets exclusius i cada fotograma de negatiu devia de tenir la mida d’una mosca. Però era la meva càmera i a mi m’encantava. Amb ella vaig fer força fotos, la major part terribles, on totes les figures patien una angoixant tendència a escorar cap a l’esquerra, amb l'amenaça imminent del guillotinament vertical —allò de reflex no en tenia res, evidentment. Però algunes d’elles, vistes ara, em sorprenen gratament: això també.

La càmera em donà una certa independència. És clar que no em podia permetre de comprar i portar a revelar carrets cada setmana. Ni tan sols cada més. Però sí que vaig estar fent fotos amb aquella rampoina molt més temps del que les vergonyes d’adolescent m’haurien d’haver advertit. Però el senyor Guinart sempre em vengué els carrets Rapid amb la mateixa amabilitat de sempre, sense raspatllar-me ni amb desdeny, si no tractant-me com a qualsevol altre client. I això que un ganàpia de setze o disset anys encara anant a comprar carrets d’aquells devia de resultar força patètic. Però ell em servia amb tanta naturalitat que jo no sabia que em tocava avergonyir-me com si hagués demanat el primer condó.
Amb la Rapid jo tinc una anècdota insignificant, una cosa de no res, encantadora, que passà un dia de tants, en els quals comprar un carret de d'aquesta maquineta ja s’havia convertit amb una rutina més o menys habitual.

Jo que entro i li dic (devia de tenir uns catorze anys, crec):

—Un carret Rapid, si us plau.— com sempre.

I ell que va i, de sobte, d’una manera que m’agafa totalment per sorpresa, aquell distingit senyor de gesticulació pausada i elegant, com de bisbe vestit per anar a Concili de Trento, fa un bot de dibuix animat i, convertit en una dinamo humana, gira sobre els seus peus, es llença damunt la vitrina on té els carrets, l’obre d’una revolada, n’extreu un de la marca Rapid, tanca la vitrina, torna a girar cap el taulell i, finalment, amb una aturada en la que només hi falta algú que baixi una bandera de quadrets negres i blancs, em plantifica el producte al davant.

Jo vaig quedar estupefacte davant la seva idea còmica —per si algú no ho ha entès, ell va fer el paper de reaccionar com si jo fos el típic client amb el cotxe mal aparcat i que demana “un carret, ràpid”, amb la coma enmig, vaja— i la seva perfecta execució —tota l’estona seriós i concentrat, excepte al final, quan m’oferí el carret, ja amb un somriure triomfant, del professional que ha aconseguit el seu objectiu— que no em vaig poder aguantar les rialles. Ell ho rematà amb un estoic:

—M’havies demanat un carret, ràpid, no? Doncs ràpid, aquí el tens.

No ho trobeu maco?

Més o menys per aquella època vaig començar a treballar a Ferran Sports. Gràcies al sou que em guanyava vaig tornar a la meva botiga favorita a comprar la meva primera —i única, tot i que li vaig treure fum— càmera de Super 8. Com ja he dit, vaig fer-me un fart de rodar pel·lícules. Resultaven cares i havia d’administrar els calerons. Però com que no tenia altres vicis de cap mena, doncs, apa! A Can Guinart, com a mínim una vegada al mes s’ha dit.

No sé ben bé a quina època començà a tenir aquella màquina meravellosa anomenada fotocopiadora. D'aquell moment ençà, qui seria el meu fotocopista favorit? Qui havia de ser l’únic home del món a servir-me un carret Rapid, tan ràpid? Evidentment que Sitges ha tingut —i per sort té!— altres botigues de fotos molt estimables, i a totes elles envio des d’aquí el meu suport, com a herois absoluts que jo considero, només faltaria. Però com el senyor Guinart i la seva botiga, dins el meu cor, sentint-ho molt, no n'hi pot haver cap més.

Després, la meva vida, com la de tothom, ha fet un fum de tombs. He anat cap aquí, he anat cap allà i, al final, mira, he acabat tornant al poble, al qual encara miro d’aclimatar-me, tal com fan altres persones en una situació similar. Però Can Guinart ja no hi és. I això cou.
Un dia —que no ho recordo massa bé, no sé si potser fa quinze o vint anys enrere; que el temps passa que no el veus— jo enfilava el carrer Major, quan em trobo amb una escena que tinc clavada fotograma a fotograma dins el cap:
Davant meu veig que Can Guinart ha desaparegut, que el local l'han buidat del tot, que s’està reformant, perquè s’hi farà una botiga de no se quin coi de cosa. El cor em dona un tomb. Però això no és tot. Em giro i veig el mateix senyor Guinart, força més envellit de com el recordava, però encara alt i ferm, amb una gorra calçada fins les orelles. Prsentava tota la figura d'un rei destronat. Contemplava el mateix que jo, amb els ulls plorosos. Amb un nus a la gola, no sé ben bé que li vaig dir, tot i que crec que alguna cosa que devia sonar com si li donés el pèsam. I ell, tremolós però amb aquella dignitat del cap de l’exèrcit vençut, que deposa les armes, sí, però que mira endavant, sense inferioritat, va fer que sí amb el cap i tot arronsant les espatlles, expelí amb un filet de veu:

—Així és la vida.

L’hauria abraçat, però no vaig tenir prou valor. Tampoc hauria estat a l’alçada d’un personatge tan fenomenal. Em vaig acomiadar amb un moviment de cap tímid i un adéu mig ofegat. Em vaig fer fonedís enmig de la massa que anava de bòlit per comprar de tot, i el meu cor s’encongia com un globus de pallasso. Fou la última vegada que el vaig veure.

Des d'aquella època, he fet moltes fotos. I no diguem ja des que la meva pacient mare em regalà una digital fantàstica i immerescuda pel meu aniversari de fa dos anys. He retratat Sitges des de tots els cantons. Algunes fotos m'han sortit més reeixides que les altres. Qualsevol té una definició molt superior a aquelles nebuloses que extirpava de la realitat amb la meva modesta Rapid. Amb tot, n’hi ha una que, per molt que aprengui a fotografiar, no podré mai superar. No serà ni per culpa meva, ni per l’atmosfera ni per res de res. Estic parlant justament la que hi ha a dalt de tot d’aquesta mateixa entrada. La utilitzo com a icona personal d’aquest blog: la Punta de Sitges, la imatge més suada, gastada i tòpicassa d’aquest pobre poble nostre.

Però la vaig fer l’any 1976, quan tenia catorze anys, amb la meva càmera Rapid, amb un carret comprat a Can Guinart, una de les millors botigues del món... amb el permís de Ni mu que, tot i ser de roba, tothom sap que és la millor. Però d'aquesta ja en parlarem un altre dia...

5 comentaris:

Criticartt ha dit...

Veus com tenia raó...., i avui al aixecar-me he llegit un article tan o millor que els altres articles del teu blog. Jo també tinc molts records de Can Guinart, per a mi era una petita capça de sorpreses plena de tresors. Però t’haig d’explicar una cosa: el senyor Guinart al que tu fas referència, alt i guapo, en veritat era el seu gendre Josep Maria Coll, casat amb la filla del senyor Guinart i de Paquita Costa, propietària de la perfumeria Costa, al costat mateix de la botiga de fotos. Quan es van fer grans van cedir els seus comerços a la filla i al gendre. En Josep Maria va regentar la botiga fins que es va jubilar, ja que el seu fill, en Josep Maria, va estudiar per a aparellador, i no va seguir amb la tradició familiar. Can Costa va tenir més sort, ja que la filla, la Marta ha seguit amb la botiga, al igual que la filla d’aquesta, també Marta. Però tot i que en JM. Jr no va seguir la tradició, però com a fotògraf aficionat és un crack. Les meves millors fotos de nena, i les primeres que tinc, estan fetes per ell, el meu oncle, Josep Maria Coll Guinart.... veus ara ja coneixes un més de la meva família.
Per cert, el teu senyor Guinart ( en Coll) va morir fa pocs anys....

Molts records

Florenci Salesas ha dit...

Com ha quedat clar, aquest ha estat una entrada escrita moltíssim més amb el cor que amb el cap (per no dir, del tot) perquè si m'hagués documentat ni que fos una mica, micona, hauria trobat que el "senyor Guinart", de Guinart res.
Mira, hi ha dies, entrades, que demanen de fer una recerca, però d'altres en que tot el contrari (bé, parlo per mi, és clar)com va ser aquesta. Passa que si deixo anar massa el cor, em trobo que el descontrol dels resultats només poden ser valorats, també, des de la subjectivitat. Tampoc pretencc cap altra cosa, evidentment. Sé perfectament que em trobaré amb algú que sap més del tema, que fins i tot serà un afectat de primera línia, que em podrà informar, com és el cas (per cert, gràcies a comentaris com el teu, des dels coneixement i el sentiment en primera persona, l'entrada s'enriqueix enormement, com aquelles llegendes èpiques, plenes de mites, amb notes a peu de pàgina fetes per historiadors que saben la realitat, documentada, de tot allò).
Qui m'havia de dir que tu també hi estaves connectada! El que tinc clar, que que algun d'aquests comentaris en que hi deixo anar el record molestessin un milímetre a les persones afectades, els esborraria o els canviaria. Que em diguis tot el que em dius, mostra que m'has entés.
Moltes gràcies, de debò i disculpa els errors tan patates. Em fa molta pena el que em dius d'en Coll. Jo tampoc no l'oblidaré mai, com pots veure. Tot el que explico de les meves experiències és absolutament cert (tant allò del carret "Rapid", com el dia que el vaig veure al carrer, mirant com feient una altra botiga, la seva mirada, les seves reaccions), això sí: amb aquestes coses sí que no es pot mentir.

Anava a marxar dient que el món és petit. Però és Sitges, de fet, el petit. Com a mínim el Sitges que m'importa (i és clar, amb aquest Sitges que m'importa sempre reben els mateixos pel que veig, ostres!).

Bona nit,

Criticartt ha dit...

La teva intenció és clara i sense cap equívoc. Crec que als més propers al senyor Guinart- Coll les teves paraules els hi encantarien…. Igual que a m’han agradat a mi. I si estirem més a corda segur que al final tu i jo serem parents....

Khimaira ha dit...

M'ha sorprès moltíssim llegir al seu blog aquesta preciosa història del seu record.

Em reconforta i em fa extremadament feliç saber que, el meu avi, viu al record d'aquella gent que el va conèixer.

M'ha commogut la seva manera de descriure'l i de recordar-lo, i llegint-lo, en molts moments, l'he vist i m'ha fet recordar moltes de les seves expressions; com quan passava de la serietat al somriure tant ràpid com quan li va servir el carret!

Moltes gràcies pel seu escrit! :D

Maria Fontanals Coll.

Florenci Salesas ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, Maria, per mi és un honor el que dius. I el mateix que li he dit a "Criticartt", t'ho dic a tu, i tant!

Com pots veure, per desgràcia, sé molt poques coses del teu avi, realment. Però si que puc assegurar que, des d'aquella espècie de finestreta que tenia allà al carrer Major, em va deixar un record inesborrable. I com a mi, n'estic convençut que a moltísssimes més persones, les unes que el conegueren molt més, altres potser fins i tot menys, qui sap.

Hi ha gent que, des de la seva aparentment modesta posició, no saben com ens fan als anònims passavolants que som els demés, el pas pel món una mica més agradable, i ens deixen records bonics de debó. Això són coses que no tenen preu.

Que tinguis molt bona setmana.