Crema llibres, que alguna cosa queda

Les biblioteques són un gran invent. No només permeten que les editorials —si s’ho munten una mica bé— tinguin un grapat de vendes assegurades, sinó que també que els lectors de recursos econòmics escassos puguin consultar o llegir tant com vulguin, gratuïtament.

A Sitges tenim la Santiago Rusiñol i la Roig i Raventós. A mi, personalment, la Santiago Rusiñol m’agrada molt, per diverses raons, encara que l’altra també està força bé. Quan per qüestions de feina estic immers en la recerca de documentació, no cal que vagi gaire més lluny. Si no tenen el que vols, li ho demanes als professionals que hi ha allà, ells ho cerquen a la xarxa de biblioteques, t’ho demanen i t’ho porten, ni que sigui des d’una biblioteca de Manresa, pagant un preu simbòlic. Així és com he aconseguit la majoria de la informació en paper que m’ha calgut per a escriure les biografies per a nens que faig per la editorial madrilenya per la qual treballo. Sempre ajuda, és clar, que t’acostis a d’altres biblioteques, arxius i institucions privades, desconnectades de la xarxa de la diputació. Un exemple que he utilitzat és la magnífica biblioteca especialitzada en cinema de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, entre d’altres. Si a més tens la possibilitat de fer una trobada amb un expert sobre el tema i contrastar amb ell la teva feina, llavors encara millor, però això ja és un tema que s’escapa als serveis que et pot oferir una biblioteca, naturalment.

Evidentment que a Internet s’hi troba molta informació i que avui dia és una eina imprescindible. La xarxa et fa accessible informació que abans només estava a l’abast dels experts: hi ha miríades de publicacions variadíssimes, hemeroteques completes de diaris i revistes de tota mena, digitalitzats, per a que tothom qui vulgui en faci ús. Internet permet, a més a més, de contactar directament amb experts, fòrums d’opinió i demés fonts de recursos d’un valor preciós. Cal anar amb compte també amb la quantitat de dades errònies, interessades o no, rumors falsos expandits exponencialment per la immensa massa de veus que no perden un segon a contrastar allò que troben davant els nassos, a la pantalleta. Amb tot, crec que acusar a la xarxa de tenir l’exclusiva de fomentar la desinformació és molt injust. Des dels diaris fins als llibres de més prestigi acadèmic no hi ha qui s’escapi de patir la pandèmia de les falsedats, de vegades innocents, potser d’altres no tant.

Jo no he fet la carrera de recerca d’informació —la meva senyora sí que l’ha estudiat, a la Universitat de Canterbury, a Nova Zelanda: ella és tota una llumenera d’aquestes que té tot de carreres i carrerons que a tu, pobre miserable, que no pots anar enlloc amb els teus patètic historial acadèmic, et fa sentir com un indocumentat—, però m’he passat la vida saltant damunt les enciclopèdies familiars, com si fos una abella hipernerviosa enmig d’un camp de roselles, per aclarir dubtes i ampliar coneixements sobre tot allò que em picava la curiositat. En aquest sentit sóc un autodidacta total, un d’aquells que s’han inventat la seva pròpia sistemàtica de recerca, caòtica i organitzada alhora.

Passar-me tota la vida cercant informacions diverses, antigues i modernes, obsoletes i recents, i contrastant-les, per mi ha estat molt útil. Crec que és molt bo aprendre a valorar tant el que es pensava sobre l’objecte d’estudi que tens damunt la taula fa cent anys, en la polsegosa enciclopèdia —genial— Espasa o en un tractat d’astronomia de finals del segle XIX, quan encara no s’havia descobert Plutó, no s’havien plantejat les galàxies ni la teoria de la relativitat com el que hi puguis trobar al darrer article en la més prestigiosa revista científica.

Així com seria una immensa bestiesa anar a visitar Grècia armat només amb la fabulosa guia que el simpàtic Pausànies escrigué al segle II de la nostra era —quan encara estaven dempeus tots els meravellosos temples que ara només podem gaudir en versió puzle incomplet i escampat— a l’hora de trobar el millor restaurant o quina carretera hem d’agafar per anar en direcció al Peloponesi enlloc de cap al nord, crec que seria un error bàrbar ser a aquell coi de país sense el qual no s’explica Occident –o sigui, nosaltres— sense dur aquells totxos a la motxilla. Però, és clar, suposo que a Grècia també s’hi deu de poder anar només perquè hi tenen fantàstiques discoteques i puticlubs, a entrar-hi per una porta i sortir-ne per l’altra, després d’haver viscut una experiència psicotròpica fantàstica, similar a la que viuen molts turistes que venen a casa nostra. Per a qui vulgui fer aquest tipus de “viatge” no li caldrà el pobre Pausànies, però tampoc la guia Michelin. Ja li podré jo maleir els ossos amb insana enveja, protestant que Déu dona faves a qui no té queixals, que el paio se’m pot ben pixar a sobre. Però aquest és un altre tema.

De fa un temps a aquesta part que sóc conscient que les biblioteques eliminen els llibres que consideren obsolets. No és que agafin tot aquest material, facin una foguera de Sant Joan al pati del darrera i els cremin, com al capítol aquell del Quixot, no. Els agafen i els envien a destruir. Però el resultat final és el mateix. Comprenc que es publiquen moltíssims més llibres dels que les biblioteques poden arribar a pair: un llibre és una andròmina que té un pes i un volum a considerar i els espais de les prestatgeries no són il·limitats, com si fossin la paciència catalana.

Però jo em pregunto: què s’entén per un llibre obsolet? La resposta que s'acostuma a donar és “un llibre que per les seves característiques ja no aporti res, que ja hagi estat superat per d’altres de més moderns”. D’acord. Llavors suposo que no val posar-se sarcàstic i tremolar perquè no comenci un aquelarre per cremar la Ilíada, escrita fa 2800 enrere—i encara insuperada en modernitat en més d’un aspecte—, o d’altres incunables de la literatura universal i local.

Però, és clar, què passa amb els “altres” llibres? Pensem per un moment en la magnífica, però, segons el criteri abans esmentat, perfectament obsoleta, “Guia de Catalunya” d’en Josep Pla, publicada en castellà a començaments dels seixanta i en català, amb algunes correccions, a ja a la dècada següent. Catalunya ha canviat tant al llarg dels anys que si la comparem amb aquella de la qual ens parla l’escriptor de la boina als textos, i ens presenta en català Roca a les fotografies, s’assembla tant poc a l'actual que no la coneixeria ni la mare que la va parir. Aleshores, si el llibre s’hagués titulat “Testimoni de Catalunya”, encara. Però amb el “guia” al títol cal admetre que el llibre ha perdut molt de la seva utilitat intrínseca per a la qual fou pensat, tant és que l’hagi escrit l’insigne Josep Pla com Perico de los Palotes. Suposo que pel fet que l’autor sigui qui és —i, ep! per mi un autèntic títol de referència— el deu de salvar de la crema. Però que ha de passar amb les molt més modestes guies de Catalunya, de París, de l'Argentina o d’Albacete, de la mateixa època o del 1927, per exemple? Doncs, au! cap al foc! Això ha de quedar ben clar. I per mi, ho sento, això és una putada com una casa de pagès. Perdoneu que faci servir aquesta paraulota però és que quan les coses són inadmissibles cal dir-ho clar, encara que hi hagi criatures pel voltant.

Parlaré ara d’una experiència desagradable que vaig tenir al respecte, amb la qual vull posar en dubte el concepte d'obsolència, que tan alegrement es fa servir per a dictar sentències que ja no tenen volta de full.

La història de la interpretació en el cinema, així com la renovació constant d’actors i actrius, fa que els manuals d’interpretació i els inventaris d’intèrprets s’hagin d’anar reescrivint, constantment. No és un tema tancat, com sí ho és la llista d’emperadors romans, per exemple (i ara que esmento els emperadors romans, potser no tots els autors antics tindran la sort de Suetoni, amb les seves intocables vides dels cèsars, pobrets). El cinema, de moment, encara existeix i no paren de morir i néixer estrelles, estrelletes i estrellons.

Recordo que quan a Sitges només hi havia la biblioteca Santiago Rusiñol i jo era un adolescent desmanegat ja m’agradava molt el cinema mut. Entre els poquets llibres de cinema que hi havia en aquella època, a les seves prestatgeries, n’hi havia dos que m’encantaven especialment. Un era un recull de crítiques del crític Alfonso Sánchez (suposo que els més grans recorden aquest entranyable personatge, que patia una estossegamenta crònica, reproduïda fins a la nàusea pels imitadors de l’època) i un altre que tenia el sec títol de “Los actores de cine”.

El senyor Alfonso Sánchez tenia una visió altament personal del cinema. Situava a Joseph Losey al número 1 del pedestal dels directors i considerava, entre d’altres coses, que Lolita era l’únic error de la filmografia d’Stanley Kubrick. Atresorava, a més, una pila de pintoresques manies que no dissimulava en absolut, com la de que no podia continuar veient cap pel·lícula que comencés amb una escena en que els personatges s’intercanviaven regals. Patia la raríssima malaltia de “desembolicopaperderegalfòbia”. Si l’escena era al final, una bacanal de regals nadalenca orgiàstica, suposo que la seva pujada de sucre devia de ser encara més greu, pobret.

Actualment hi ha una pila de diccionaris d’actors, directors, guionistes i fins i tot electricistes de la història del cinema, en tota les llengües que vulguis, excepte en català, és clar.

[Incís informatiu anormal: Tot i els esforços titànics que va fer la desapareguda editorial Íxia per fer uns volums insubstituïbles de cinema, internacionalment competitius, que parlaven de les matèries i els autors més variats, tot omplint buits històrics obvis, des de l’obra televisiva de Hitschcock, un estudi dels directors de la generació de la televisió o el perfecte manual de terminologia cinematogràfica ara no hi ha gairebé res. S'acaba l'incís anormal]

Però a començaments dels setanta el panorama era molt més exigu. Sobre aquest tema versava l’altre volum que he esmentat. Aquell era ja llavors una relíquia grogosa i magra publicada a finals dels cinquanta. Crec recordar que no recollia gaire més de cent actors i actrius, si hi arribava. El llibre oferia un tractament molt democràtic a tots els artistes: cada intèrpret tenia una pàgina, amb una quantitat de ratlles similar, i la seva fotografia incorporada. Els textos estaven escrits en un estil ampul·lós, propi de l’època del senyor Matias Prats pare, i les filmografies ho eren tot menys completes, quan no els títols que hi sortien poc tenien a veure amb res que la pobra víctima hagués interpretat.

Però el llibre m’agradava. Hi sortia en Buster Keaton (vestit de dona, una foto raríssima) i el text, llavors, me’l sabia gairebé de memòria. Recordo que sortien tot d’actors d’aquells que ningú sap que han existit, com el magnífic Nicolai Tschersakov, conegut per interpretar Ivan el Terrible i Alexander Nevski, ambdues d’Eisenstein, però a qui l’Espanya de l’època només coneixia per la seva —excel·lent— interpretació del Don Quixot soviètic. No cal dir que les dues primeres estaven absolutament prohibides i que la última, per contra, era material de visió gairebé obligatòria: això de que el dimoni roig fes una versió d’una de les obres mestres escrites a la pell de brau era com un gol a l’enemic que calia esbombar de tal manera que arribés fins al més recòndit poblet de Sierra Morena.

Doncs bé, fa un parell d’anys vaig tenir la sort de rebre l’encàrrec d’escriure la biografia del meu admirat Buster Keaton i val a dir que de documentació no me’n va faltar. Però si que volia tornar a remenar aquell text que de nano tant m’havia agradat. Doncs fote’t. A la secció de cinema de la biblioteca no tan sols no hi era sinó que per molt que busquéis per Internet, a tot el material que tenen les biblioteques de la Diputació, el llibre no existia. I el mateix passava, desgraciadament, amb el del crític estossegaire.

Entenc que el llibre dels actors ja fa trenta anys demanava arrossegar un aparell de gota a gota, però m’hi jugo un dit del peu que, amb tots els seus errors i mancances, hi havia actors dels quals se’n parlava més que en alguns diccionaris més moderns i prestigiats, per no dir els que segurament ni tan sols hi apareixen. Està clar que el llibre que vaig escriure no se’n devia ressentir per la no-existència d’aquest llibre i que, tractant-se d’una biografia per nens, escrita, per contracte, en un temps massa escàs, el fet de tenir-lo en compte deuria ser considerat, des de fora, com quelcom d’una irrellevància completa.

Però malgrat tot a mi m’agrada de fer les coses el millor possible i buscar fins que ja no em quedi res. No puc evitar de tenir la sospita de que en tornar a obrir aquell modest conjunt de papers que es queien a trossos, algun tipus de llum m’hauria arribat que podria haver canviat alguna cosa per bé del que jo estava escrivint, encara que fos només a nivell d’esperit. Malgrat les fantàstiques obres, anàlisis, biografies, autobiografies i visionat complet de tota la seva obra en DVD i VHS, fins a l’examen fotograma a fotograma de les escenes més colpidores, sempre et queda aquell detallet que et sembla que et pot donar aquell punt extra que no pots trobar enlloc més. De fet, sabia que el gran còmic va visitar Sitges el 1930 i, com no, vaig trobar la nota a l’Eco del dia concret que en feia un esment. Per molt excessiu que pugui ser mencionar aquest detall tan insignificant en un llibre breu, jo ho vaig fer—això sí, en un esment breu, de passada— com qui posa aquella guinda personal en un pastís. L’innocent golet a l’editor va colar i ara segurament el meu deu de ser el primer llibre sobre en Buster que menciona Sitges en una frase. Els llibres que faig no són gran cosa, ni passaran a la història ni de la literatura juvenil, ni res. Són massa breus (no més de 144 pàgines cadascun) i el fet de que hagin d’anar adreçats a un públic d’entre 9 i 13 anys també limita. És clar que jo no tinc els coneixements acadèmics per a fer una obra que es pugui tenir en compte des del punt de vista del historiador professional, i per tant ja està bé...

Però no ens distraguem del tema amb autopropaganda disfressada de falsa modèstia (ho sento, però els temps són tan magres que cal aprofitar qualsevol resquícia per treure el cartellet, espero no haver-me passat). El tema són la desaparició de llibres. Concretament de dos llibres. I, coi! no hauria estat gens malament de poder remenar-los ara mateix, sempre que vulguem, no només jo. Quina ràbia!

Aquests dos casos que esmento aquí són de riure, de Patufet, ho sé. No són ni la punta del iceberg, tenint en compte que la baluerna gèlida mostra una de les seves nou parts per damunt la superfície. Però això encara em dóna més raó, si cal. Els dos modestos volums esmentats no són una novena part del tot sinó una 0’00001ª del desastre total. És una mica com la desaparició de personatges indesitjables en una dictadura: fins i tot els ciutadans que no estan implicats en la lluita contra la tirania, estan mosques perquè hi ha un veí que abans veien pel carrer i ara fa temps que no. I encara que preguntin als demés, la resposta és “no el coneixia”, “no me’n recordo de qui parles”, o, com a màxim “sí que és veritat, ara que ho dius, però tampoc en tinc ni idea, noi”.

Ja sabeu el nom dels meus desapareguts. Segur que n’hi ha d’haver de molt més substanciosos, això no ho dubto gens. Però aquest fet tampoc em consola, precisament. Més aviat, encara em posa de més mala llet. I, a més, tal com van les coses, que cada vegada queda menys gent que entén perquè caldria aprendre llatí o grec clàssic, que els qui controlin la cultura del país pensaran que perquè coi val la pena de mantenir un totxo tan gruixut com la Ilíada en un espai que podria ocupar perfectament el darrer manual d’autoajuda, o la enciclopèdia Pokemon, per exemple. A més la Ilíada, ja se sap, és un llibre feixista, masclista, racista, pro-guerra i promotor d’uns valors absolutament execrables. A sobre està escrit d’una manera incomprensible, il·legible per a gairebé tothom de la generació Gamehòsties. És a dir, ben escrit.