Avanç informatiu de futures entrades

La bandera occitana

Avanç informatiu de properes entrades

-Joan Daniel Bezsonoff: un autor únic de la Catalunya Nord, autèntic gra al cul de la França encantada d'haver-se conegut a si mateixa. En qualsevol cas, ens trobem davant d'un escriptor que empra la llengua com pocs --com ningú, de fet--; amb una capacitat de crear imatges amb tant d'humor com amargor, i que reparteix mala llet i tendresa, cruesa i elipsis amb elegància i sinceritat. Per postres té una memòria d'elefant, amb la qual cosa aquest senyor aconsegueix de fer la quadratura del cercle en la major part de les pàgines que l'hi he llegit (tots els llibres publicats a la Catalunya d'aquí baix, la panxa contenta).

-Aritistes i fantasmes: professionals que fan art sense saber-ho i artistes que es dediquen a l'estafa sabent-ho (o no, que encara fa riure més).

-Tallers Suburense del Automòvil: o com la restauració d'un vehícle pot ser una obra d'art (insistim en el tema).

-Atraco a las tres: una obra mestra arraconada del cinema espanyol, rodada el 1962 (l'any que vaig néixer, olé!), interpretada per alguns dels millors actors de l'època, tots ells en el seu millor moment, i dirigida per un Josep Maria Forn en estat de gràcia.

-Informació sobre el darrer llibre de biografíes que he escrit per l'editorial NIVOLA, on aprofitaré per parlar dels sis llibres que ja he publicat amb aquesta bona gent (i fer una mica d'atopropaganda, caram!).

I a més:


Cròniques occitanes: des que he començat a seguir un dels cursos que ofereix el CAOC (Centre d'Agermanament Occitano-Català) podríem dir que se m'ha tombat el cervell --ja el tenia una mica tombat en aquesta direcció, però ara la cosa ja agafa caires que fan de mi un perill en potència-- m'he ficat força dins d'aquest món tan apassionant com desesperant.

Com que el tema es extensíssim hi aniré dedicant entrades episòdiques. De moment ja tinc mig embastades les següents:

-L'occità: aquella llengua bessona que aquí ningú sap que és, ni ningú sap per a que serveix. Doncs bé, tinc aglunes idées al respecte. Parlarem d'un excel·lent article publicat pel senyor Marc Ororzco, un sitgetà lúcid com la calva del Telly Savalas.

-La manifestació per l'occità a Carcassona: Crònica sobre com un català, una neozelandesa --ambdós sitgetans, ara-- i una srilankesa van anar amb un Citroën 2cv a la manifestació per demanar que les llengües "regionals" franceses siguin co-oficials amb el francés. Consideracions sobre l'assumpte, no totes amables.

-Josep Carbonell i Gener i Lois Alibert: o l'apassionant història de com un sitgetà fou el principal responsable de que Lois Alibert pugués portar a terme la seva gramàtica occitana. Història d'amistat entre dos figures excepcionals, enfrontats al seu temps, de com van haver de suportar dues guerres (la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial) i de com diverses circumstàncies els van acabar distanciant. Jo no tenia ni idea de que el senyor Josep Carbonell i Gener havia estat un pilar tan fonamental per a la causa occitana: aquí, al costat de casa! Em calma la consciència de descobrir que l'autor de l'estudi --brillantíssim, completíssim-- sobre la llarga correspondència establerta entre els dos homes tampoc en tenia gaire coneixement abans de començar a treballar en el tema. Passa, però, que l'autor del magnífic treball és el senyor Manuel Alquezar i Montañés, el meu antic professor de literatura castellana, al curs 1974/75 de quan jo era un horrible estudiant de tretze anyets, que es passava les classes fent dibuixos. Aprofitaré per fer-li l'homenatge que es mereix aquest sant.

I més coses que ara, per manca de temps, no me'n recordo.

A reveure!

Al cop que ven!