Tinc o no tinc un problema a la vista? Ajudeu-me!

La façana marítima de Sitges, tal com és ara (ja deveu d'estar avorrits de veure aquesta imatge)

El CCCB de Richard Meier. Un edifici modern, força xul·lo, sobretot pels skaters --com el plom del meu fill-- que n'estan enamorats i bla, bla, bla. Res a dir.

El projecte presentat per Josep Emili Hernández Cros

Perdoneu que utilitzi aquesta entrada ràpida —no tinc massa temps avui— per fer aquesta consulta òptica tan personal als possibles lectors. Realment, tinc un problema de vista, de percepció, o alguna cosa pitjor? Que sóc un miop químicament pur és una evidencia absoluta. Però un cop vaig armat amb les ulleres, crec que m'hi aclaro força. Últimament, però, després de llegir i escoltar les opinions de diverses autoritats i tècnics sobre el tema de la restauració del conjunt d'edificis de la part històrica de Sitges, a un, per molt fortes que tingui les conviccions, li acaben entrant dubtes. Potser sí que estic mal fixat. Amb això que diu el senyor tal, amb aquestes bones paraules, aquella afabilitat, explicacions tècniques —amb el seu punt d'obscurantisme terminològic, comme il faut— i un toc de peneta i tot, que el pare i l'avi estan enterrats a Siches i tot allò, he acabat pensant que potser sí que exagero, que en faig un gra massa, que quines ganes de tocar els nassos i que mala persona que sóc.

Ep! jo també tinc l'avi enterrat a Sitges —el pare no: l'home era tan revolucionari que va donar el cos a la ciència, una manera com una altra d'obsequiar el nítxol amb una botifarra fenomenal—, però no puc parlar per ells. A més, potser millor així. Imagineu-vos que els pogués preguntar i em sortissin amb la sorpresa que els agradava el projecte! Pel que pugui ser, m'estalviaré les visites a ca l'espiritista. Per l'altre banda de l'arbre genealògic, com que el meu fill exerceix de fan dels skates, segur que també es posaria al costat del consistori. Per tant, jo parlo només per mi, pel que em diuen els meus ulls. Sóc així de mal fill i de mal pare, que hi voleu fer. En aquestes coses no es pot confiar en la família, els avantpassats, ni que siguin Jaume I. En aquestes coses només cal agafar una cadireta, asseure's davant, a un lloc on tinguem una bona panoràmica, obrir els ulls i la ment, i fer cas a la pròpia percepció. D'entrada jo creia que la tenia bona, la percepció. Però com ja he dit més amunt, després de tot el que he llegit i escoltat, m'han entrat dubtes.

Passa que, gràcies a la gentilesa de l'entrada de Criticartt, m'he adonat que no, que la malaltia ocular que em preocupava es queda en simple miopia, aquella vella companya de tota la vida. Ja puc esborrar la visita que tenia concertada al oftalmòleg. Uf!

Si recordeu, ja vaig dir que el projecte em feia pensar, així, al primer cop d'ull, amb el CCCB de Barcelona. A l'entrada de Criticartt hi apareix la foto que, sense demanar-li permís —Internet és la selva, amiga meva, i més quan la urgència pica la porta, espero que em perdonis— i, ostres, crec que la evidència és evident, valgui el redundant evidencialisme.

Pregunta tonta: a què us sembla que s'assembla més el projecte presentat per l'ajuntament, a la foto de dalt o a la foto de baix? Així de simple. Jo no us dono la resposta. Per mi és d'una indubtabilitat espatarrant. Però callo, perquè si responc pel lector ofendria la seva intel·ligència. Jo us proposo quan fan 4+4 i vosaltres ja em direu la resposta, si voleu. A partir d'aquí, que els escrits triomfalistes que apreixen a l'Eco, les entrevistes i entrevistetes a regidors de diversos partits, a tècnics i altres, en els quals se'ns ven que la resposta és 5, 6, o 700'45, per molta retòrica que mirin d'encabir-hi —sovint d'una qualitat que no s'admetria ni en un parvulari— suposo que s'esfondrarà com un castell de naips d'Heraclio Fournier. Una pila de fum per tapar no sé ben bé què, i que ni vull saber. Jo la única cosa que vull és que la foto de dalt continui assemblant-se el màxim possible a la mateixa foto i, a ser possible, al que era abans que els anys seixanta i setanta ja es fes alguna desgracieta de mal pair.

Lamento la flagrant mirada cap a la lluna, "oh! que maca que és, no fos cas que em busqués complicacions", d'alguna veu que enyoro. Comprenc que no hi ha res com la independència que tinc jo per poder dir tot el que cal dir. No tinc res a perdre ni res a guanyar. Cap cadireta a defensar ni cap en perspectiva. Ni ganes. És perfecte! Ho entenc, la meva posició és fàcil en aquest sentit. Ara, us asseguro que la meva economia no és prou bona com perquè no m'interessés raspatllar esquenes interessants. Ja us ho dic ara des d'aquí, si algú té una feina millor, us prometo que l'acceptaré. Però, com sempre he fet, mai al preu d'acceptar callar. No seria el primer cop de porta que he regalat a nassos subornadors per motius semblants. Sé el que és quedar-se amb la màquina de seure enlaire per voler ser coherent. No és agradable. Però ho és molt pitjor tenir la consciència intranquil·la. Per vosaltres fareu i ho respectaré. Només faltaria.

Entenc que hi hagi qui tingui por de perdre cadiretes. No us demano que feu res heroic: la crisi és dura i portar menjar a casa costa. Al cap i a la fi, només estem parlant de l'aspecte de la façana marítima del Maricel al Cau Ferrat. Total, quina bestiesa, oi?