dilluns, 4 d’abril del 2011

Quan hi ha un bon motiu per tornar, cal tornar, caram!

Mai sabrem fins a quin punt la firma de moda chic Torrente se sentirà agraïda a la magnífica imatge que el senyor Santiago Segura ha proporcionat al seu nom...


Què vol dir el clixé de que les persones som animals de costums? Vol dir, exactament, que si en castellà t’has passat tota la vida escrivint l’adverbi sólo, amb accent, toca molt els nassos que, ja des de fa un cert temps, calgui fer-ho sense, igual que el seu homòfon solo adjectiu. Per què ho fan això els senyors de la Real Academia de la Lengua Española? Això entenen per limpiar, fijar i dar esplendor? No seria des del punt de vista d’un animal de costums normal i corrent —és a dir, un com tu, estimat lector; com jo; com el meu dentista, fins i tot— veure-ho com que el que fan és més aviat ensuciar, emborronar i dar por la retaguardia


Des que es va decidir aquesta “millora”, tots els pobrets sólo diseminats per les pàgines infantades pels grans mites de la literatura en llengua castellana —Des d’Unamuno a Marcial Lafuente Estefanía, des d’Octavio Paz a Corín Tellado, des de Gustavo Adolfo Béquer a Francisco Ibáñez, per citar només un urgent grapadet de plomes insignes— esdevenen inapropiats als nous temps unificadors. Aquesta i altres dràstiques mesures, punta d’iceberg devastadora que acabarà ensorrant la bella llengua de Roberto Alcázar y Pedrín en un maremàgnum irreconeixible, es defensen amb un munt d’arguments a favor per part dels seus promotors, així com rep barrellades de part dels conservadors lingüístics de mena. Així és la vida. Les coses canvien. Canvien tant que al final quan escrivim solo ja no sabrem si parlem d’una situació química, física, metafísica, d’un cafè individualitzat de tota mal llet o d’allò que fan els bateries de jazz, de tant en tant, per a què la resta de la banda descansi de la bufera.

Jo, que voleu que us digui, aquella ratlleta damunt la primera o de l’adverbi esmentat la trobo molt elegant. Senyores i senyors, cal mantenir la dignitat i l’elegància, si us plau! Com molt bé m’ha recordat un bon amic, ja el reconegut savi Torrente va dir al seu temps:

“Si eres un buen español, has de ir por el mundo con dignidad y elengancia, ¡coño!”

Olé!

10 comentaris:

Criticartt ha dit...

Quina il.lusió!!!!! Ben tornat!!!!!!!!!!!

Florenci Salesas ha dit...

Mirava de fer cas al savi Torrente i mantenir una mica la dignitat del dol. Però em sento massa agraït a tot un seguit de persones i coses, completament net de rancúnies inútils... en fi, tot això per dir que que, ai fills meus, a veure que fem amb els nostres "sólos" amb accents, coi!

Gràcies Criticartt!

marta ha dit...

Tu no saps que el mal rollo nomes ens porta arrugues e inapetència sexual i desprès que??? seguim emprenyats, arrugats i sense les alegries de la vida .

Dol el just per passar el dia sabent que nomes ens hem de preocupar per les coses que tenen remei i les que no oblidar-les, perquè els grans oblits son les millor batalles.. no era aixi oi, be dons ara ho és.

Stephen Shull ha dit...

Jo estic totalment d'acord. No sé qui són aquests homenots que no tenen res pus que fer que no dedicar-se a canviar coses sense propòsit per fer parèixer que són gent important. Ja havia un sistema per emprar els accents per distingir homòfons i qualsevol amb una mica d'esforç el podia assimilar. Pensen que poden traure la vareta màgica, esborrar el tilde, i fer tot d'una que els analfabets del món puguin llegir?? Gràcies,señores, ja heu eliminat la dislèxia i l'analfabetisme. Quins sants!

Bé, jo faré el tossut i seguir escrivint sólo com Déu mana!

Florenci Salesas ha dit...

Totalment d'acord, Marta. I jo vull que la gent sigui feliç, mantingui l'apetència aquesta i que els "solos" nomès els escriguin i els emprin quan vulguin estar-ne de "solos" (que hi ha cops, enmig de tant de soroll, que ve de gust). I com diu l'amic Grother Shull, els "sólos" amb el seu accent, bn trempat i xiroi, marcant el pas.

Molt benvinguts tots. Això és com al casa aquella del Sisa, avui. Passeu, passeu, fins i tot els del jutges del TC, que em sento conciliador.

Neus ha dit...

Molt bé per obrir les finestres i marcar-te aquest solo! No sabia jo res d'aquesta marca.

Florenci Salesas ha dit...

Ni jo, Neus! He posat "Torrente" i "elegància" a Google i, a part d'algunes fotos del film, me n'han sortit algunes d'aquesta marca. M'ha semblat tan divertit que no me n'he pogut estar d'escollir-ne una. El món està ple de paradoxes: una de les més insignes marques de paper és l'arxiconeguda "Guarro". Sempre m'ha semblat una cosa encantadora...

A peu coix. Núria Sagués ha dit...

M'encanta tornar-te a llegir!

Anònim ha dit...

Doncs sí, totalment d’acord en allò de la importància, el deure i el plaer de mantenir la dignitat i l’elegància; sobretot en allò dels accents gràfics. Cal fer exposició evident d’on recau la força en les paraules, si és que creguem en la força de les paraules, o de la paraula, o del qui la pronuncia.
Deia en un passatge de “El Petit Príncep” Saint-Exupéry que « la paraula és font de malentesos ». Cal utilitzar-la, doncs, accentuant bé encara que siga per elegància i dignitat i, si no ens acaba de convéncer la idea d’aquells que “limpian, fijan y dan esplendor”, passem-ne olímpicament i distingim bé qui està “solo” d’allò que “sólo” sirve per omplir columnes de diaris, entrades de blogs, tertúlies vespertines i fomenten algun que altre debat en apariència un poc més seriós que aquells promoguts per les cadenes de Tv que tant i tan bo aporten a la nostra societat.
Salutacions,
amparo.

Florenci Salesas ha dit...

"La paraula és font dels malentesos" I tant, Amparo! Tampoc ens podem quedar tan tranquils, culpant els malentesos en si mateixos. Potser nosaltres hi tenim sempre una part de responsabilitat. Sempre que els poguem arreglar, doncs, l'ideal seria fer-ho. Llàstima que sovint, ja sigui perquè no hi ha manera, no es presenta l'ocasió, perquè la desaprofitem quan es presenta, perquè hi ha algun sabotatge exterior impossible d'aturar (o que fa una mandra enorme de fer-ho, això també) per mil i una raons, no els arreglem. En fi, tot un tema, molt sensible.
I sobre l'elegància, cadascú fa el que pot (o no) amb el que tè. En Torrente dóna lliçons d'elegància, per exemple. Resulta fàcil riure's d'un personatge que suposa l'apoteosi de justament el contrari del que qualsevol entendria com a elegància. Però jo mateix, per si de cas, vaig molt en compte de fer-ho: un no es veu mai a si mateix. I més d'algun elegant oficial faria bé de fer-s'ho mirar, també. Però, en fi, tant és, ja s'ho farà.
I bé, no li busqueu tres peus al gat, tampoc, a aquesta entrada, si us plau. Només és una manera de tornar, una excusa per tornar i parlar de qualsevol cosa que no vulgui dir res de res, sobre res. Agraeixo molt el comentari.

I sí, A peu coix, per mi també és tot un plaer tornar i tenir-te per aquí, saludant.

Gràcies.