Relat homenatge a Iuri Gagarin

Aquests dies es commemoren els 50 anys del primer vol estratosfèric, a càrrec del soviètic Iuri Gagarin. M'afegeixo a l'homenatge, penjant el conte Sputnik 3.5, inclós dins d'Èquili qua!, recull d'històries breus, editat per La Olla Expréss (mai és tard per fer un xic de propaganda, he, he). De fet, al meu relat, en Iuri no hi surt massa ben parat. Ell, des de la seva càpsula eterna, sap que no hi ha cap mala intenció per part meva, que a mi no m'ha fet res. El comandant Dimitri, però, crec que no deu compartir la mateixa opinió...

Sputnik 3.5

Avui, 3 de setembre de 1960, el Comandant Dmitri, a bord de la minúscula càpsula espacial soviètica Sputnik 3.5, s'ha convertit en el primer home enviat a l’espai.

Tot just quan es troba fent números, calculant quins deutes pagarà primer amb els rubles que cobri per la missió, rep la primera senyal de la base a la Terra. Les paraules del camarada General Petrov li arriben través l’altaveu enxubat al petit espai que té enmig les dues cames. Les ones sonores fan vibrar les membranes del primitiu artefacte i, de passada, tota la part baixa del cos del cosmonauta. La robòtica veu del camarada Petrov li comunica que li sap greu de fer-li saber que no podrà tornar a la Terra, tal com li havien assegurat abans d’enlairar-se: La tecnologia, de moment, encara no ho permet. Demana disculpes per no haver-lo informat abans. Li exigeix, però, que entengui que, si hagués sabut com anirien les coses, potser no s’hauria apuntat a la missió amb tanta alegria.

El comandant Dmitri fa que sí amb el cap, comprensiu, dins el centímetre i mig escàs d’espai que té per bellugar el casc. La coïssor que sent a les cuixes i a tota la zona reproductora s'aguditza per segons però, dins el reduidíssim habitacle de la nau, no pot canviar de postura, ni gratar-se.

El camarada Petrov li aconsella que es vagi fent a la idea de que el seu nom no el coneixerà ningú, ni passarà a la història. A la pàtria no li interessa fer publicitat dels fracassos: els espies continuen escampant rumors sobre que els americans encara no es troben preparats per enviar ningú a l’espai. Mai no se sap, però, quan es poden espavilar. Per animar-lo, brama que el seu sacrifici tampoc ha estat estèril del tot: amb el seguiment del vol de la nau que han ralitzat els tècnics, ja s'han detectat les millores que cal portar a terme per retornar un home a la terra, sa i estalvi. Segur que l’any que ve això ja serà possible i el camarada Iuri podria ser l’astronauta escollit.

Això últim li fa tan mal com una coça al fetge. Coneix molt bé en Iuri i sap que donar-li aquest honor a ell suposa un disbarat tan gran com un gulag de pagès, perquè és un més burro que una sabata.

Finalment, com per treure ferro a la mala noticia, el camarada Petrov juga amb una mica de brometa fàcil. Li diu que ara podrà acompanyar la gosseta Laika, la mòmia de la qual encara deu de tombar, tota deshidratada, ben a prop seu.

Mentre el comandant Dmitri encara se’n fa creus —és un dir, perquè amb prou feines pot bellugar els dits— de la porcada de que el pallús d’en Iuri li arrabassi el lloc als llibres d’història, el camarada Petrov dóna, pietosament, pas a la Sònia, la seva estimada esposa, que vol enviar-li unes paraules.

La seva veu, igual de metàl·lica que la del general, més emotiva però, li jura, tota tremolosa, que mai l’oblidarà. Per tranquil·litzar-lo, afegeix que no pateixi per ella, que no estarà sola: tan aviat s'acabi la secreta cerimònia que faran a la base, demà mateix, en honor seu, se n’anirà a viure amb el seu germà Nikolai, amb qui es casarà. Li promet que prendrà cura dels diners que li otorgarà l’estat, com a viuda d’heroi secret, i que tant en Nikolai com ella ja han pagat el primer termini de la hipoteca d’una bonica datxa que han comprat a prop de Minsk.

L’adéu emocionat de la Sònia —gairebé plorant— deixa al comandant Dmitri molt tou. Per més voltes que li dóna, encara el sorprèn que el tanoca d’en Nikolai sigui, després de tot, tan espavilat. No s'hauria jugat mai ni un kopek per ell, aquell patata als escacs...

Sobtadament, es desvetlla de les seves cabòries en sentir unes veus que semblen mantenir una conversa animada, amanida, de tant en tant, amb alguna rialla, com si algú expliqués un acudit: la Sònia s’ha oblidat de tancar la connexió amb la base soviètica. Ara, per l’altaveu pessigollaire li arriben els comentaris dels operaris i tècnics que hi ha a la base de la Terra.

Sense acabar d’entendre el per què, la hipòtesi d'haver estat fent el préssec se li torna cada cop més diàfana, fins al punt que nota com se li entafora un nus al coll de la ràbia que li puja de l’estómac. Voldria venjar-se —encara no sap de què, ni contra qui—, d’alguna manera. Se li acut que podria cantar l’himne prohibit d’Ucraïna —après en un curset d’espionatge que va fer a Kíev— i, dit i fet, s’hi llença a tot drap.

La petita gran venjança del comandant Dmitri plana per les ones de l’espai fins a arribar a la base. Tot just llavors, hora del vodka de la tarda, tothom se n'ha anat al bar. En Piotr és el darrer a sortir. Tanca tots els llums —cal estalviar— menys els del laboratori, perquè a dins hi ha l'abstemi d'en Boris, que sempre s’hi queda, per jugar amb les ratetes blanques. Els esgarips en l'ucraïnès cafre del comandant Dmitri, que fins ara s’escampaven triomfants per tota la sala, emmudeixen quan en Piotr fa el darrer clic.
La rateta més petita deixa de ballar i s’amaga en un racó, en senyal de respecte.