L'Obra completa de Joan Vergés, un poeta essencial

El poeta Joan Vergés, l'home que té la clau

Joan Vergés, un poeta essencial

Va de clàssics moderns redescoberts. Vaja, potser no ha estat la millor manera de començar l'article perquè ja m'arriben els primers badalls via telepàtica. Aquestes tres paraules juntes, "clàssic", "modern", "redescobert", ens han escarmentats massa. Jo mateix fugiria de tot "clàssic modern redescobert". Avui no hi ha trucs de cap mena, però. No veuré cap cèntim per vendre aquest producte. Per no haver, ni tan sols hi ha ni sexe: el trobo molt guapo el mestre, però la voluntat d'endur-me'l al llit es troba —ho sento— entre les últimes motivacions que em mouen a promoure'l. Parlo d'un clàssic ben viu en sentit literari i el literal: el poeta Joan Vergés, una troballa d'aquelles que passen pocs cops. Jo el vaig conèixer a través de la seva antologia —gràcies pel regal, Montse!— publicada el 2006 per l'editorial Emboscall (en la qual també hi ha editada Els àngels i el perill del també injustament força ocult Jordi Guardans). Mai hauria imaginat que aquest llibret m'acostaria a una obra tan genial, d'aquelles que per si soles poden redimir la mala imatge que la poesia sovint té, tant entre el públic més senzill com entre certa intel·lectualitat. Si el món de la cultura és una cosa ben bèstia, en el de la poesia la bestiesa s'hi acarnissa amb un folklore ben conegut per part dels estudiosos i patidors del bestiari. 

Joan Vergés entra, per ADN editorial, dins la categoria més nombrosa: la dels poetes desconeguts. Res original fins aquí. Dintre d'aquesta categoria hi ha un percentatge, gairebé total, formada pels autodenominats "genis per descobrir". Sens dubte una gran subgrup d'aquests han patit injustícies de tota mena i, potser sense arribar a l'autoproclamada genialitat trencadora, certament haurien merescut més ressò. Del subgrup que per mi ja està bé que no se'n parli, seré conseqüent i no en parlaré. Oblidem quan cal: quan a un li toca bé que no es tallen els altres a ocultar-te fins i tot amb una bota damunt perquè no se't vegi ni la cresta. Doncs, au! que mengin merda, ves. Molts n'hem menjat i no n'hi ha per tant. Finalment, ja només ens queda un percentatge minúscul, però real: el dels oblidats —de per mala bava exterior, per la pròpia desídia de l'interessat, o per tot plegat—, genis  veritables, mestres únics, personalitats que amb un sol poema farien una clau de judo a la història de la poesia catalana recent, trabucant-li tots els noms intocables per terra, d'on només s'hi alçarien els il·lesos o poc ferits. No conec qui més espera al quarto de les rates, però sí en Joan Vergés, el meu clàssic a redescobrir favorit. Un clàssic modern i viu, a més. Aquest jove nascut l’any 1928 —i que en fer-ne 40 va dir que “em torna el cor lleuger, i sóc com un xicot espitregat i xiulo pel carrer”—, va rebent per fi, —tard i malament, això sí—, molletes d'atenció. Recentment, un poema seu ha estat seleccionat dins l’espectacular antologia Paraula encesa (1),publicada per Editorial Viena el 2013, i Lleonard Muntaner, Editor, dins la col·lecció La Fosca, ha tret, per fi, la seva Obra Completa. 

L'Obra completa aplega poemes de primer ordre, rabiosos, potents com una bastonada. De ben segur satisfaran les ànsies de qui, entre altres coses, demana que la poesia el desvetlli amb una puntada de peu al cul en lloc d'adormir-lo. Fixeu-vos bé amb el que dic: puntada de peu al cul, no un cop de puny o una bufetada. Per mi, amant de l'slapstick mut, hi ha una diferència substancial que separa la classe superior del bellíssim xut de natges a l'inelegant maltracte de la violència al rostre. A més, amb en Joan Vergés succeeix un fenomen raríssim: quan el llegeixes se l'entén! Ja ho sé que això per si sol no vol dir res: hi ha poetes que, precisament perquè se'ls entén tot, fan enyorar la l'experimentació més radical i inintel·ligible. Però caram, quan el que s'entén sobrepassa la genialitat, demano que s'obrin totes les ampolls del millor cava. A Joan Vergés se l'entén —i diverteix, i emociona, i acompanya, i enamora!— sense haver de recórrer a la facilitat, a l'humor fàcil o a l'erotisme cursi. El poeta té la clau secreta que obre la porta on s'amaga la senzillesa rica, casolana i infinita, pura i plena de codis propers, divertida i profunda, rabiosa i elegant. Acostumats a sincers sense talent i talentós hipòcrites, els lectors cultes/superficials  es deixarien entabanar fàcilment per l'enganyosa nimietat dels temes i estil d'aquest gegant. Aquells saberuts de patacada que, si a les històries del cinema les firmes il·lustres clàssiques no afirmessin que Yasujiro Ozu és un mestre —i per Déu! què bo és!—, malgrat moure's en unes premisses simplíssimes, l'acusarien de fomentador del babauisme més absolut, li criticarien la manca de moviments de càmera, de no-virtuosisme tant tècnic com artístic... I aquí tenim en Joan Vergés, mestre que hauria de figurar en qualsevol biblioteca, oblidat de tothom, amb els seus llibres introbables enlloc excepte en alguna llibreria de vell, a costat de ves a saber quin altre pobre desgraciat...

No ens enganyem, hi ha hagut poetes que han tingut encara més mala sort i ja han perdut tota esperança d'esperar que algú vingui a rescatar-los. Vergés ha tingut la fortuna de veure alguns dels seus poemes musicats —ja fa segles, però— per estrelles de la cançó com Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, el grup Uc, i, sobretot, pel sensible guitarrista i compositor Toti Soler. Això no treu que la de Vergés sigui una història carregada d’entrebancs estrambòtics. Ha guanyat els premis més prestigiosos de la literatura catalana (el Carles Riba, el més important de tots, per La vida nova, el 1970, entre d’altres) en unes circumstàncies que han fet que els llibres guanyadors es publiquessin fins a més de 20 o 30 anys després i encara, sovint, només en fragments dispersos en antologies encara més disperses. 20 o 30 anys donen per a molta decepció en com funciona el món de la poesia en aquest país, per a moltes tones de pols de l'oblit caigudes damunt les espatlles, per a molta sensació d’oportunitat d’or llençada al contenidor dels productes no reciclables. Però, és clar, a qui l pot importar el que li pugui passar a un poeta? Per què s’hi posava a fer poesia? encara se li podria retreure. No és la poesia aquella mena d’estafa de les paraules, ordida per una màfia elitista per a consum interior, en el qual els uns es masturben a la cara dels altres, mentre per l’esquena s’apunyalen entre tots? Hi ha molta gent que pensa així, malgrat que caldria recordar que aquest prejudici és una caricatura injusta amb tots aquells creadors generosos, herois humilíssims, disposats a donar fins el seu propi cos per dir coses belles de veritat amb la llengua, per fer-la més rica, una arma més poderosa. 

Mentre no se’n descobreixin altres d'encara més ocults, considero que a Joan Vergés li toca fulgurar a dalt de tot del Parnàs literari català, al costat dels noms cimejats amb justícia, i ajudar-lo —ell mai no ho faria, no per manca de mala llet, sinó perquè sospito que és tot un cavaller— a descavalcar més d’un fantasma, amb un bon cop de colze, per molt mort que estigui i xutar ossos il·lustres faci lleig.

L'obra completa editada el 2012 a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner, Editor

I aquí un únic exemple de la seva poesia. Com tot creador de llarg recorregut, la poètica de Joan Vergés ha tingut una evolució estilística important. Malgrat que la seva obra no sigui gaire extensa, la tria ha estat difícil. Hi ha tantes perles per escollir! Al final m'he decidit per El fang, inclosa en La vida nova. Espero que aquest tast us faci venir gana i, ara que ve Sant Jordi —i un cop passi, també—, compreu i regaleu com boigs l'Obra completa del mestre. Hi ha pocs cops a la vida que he estat tranquil pel que fa a les reclamacions.

EL FANG

—Feia temps que no ens vèiem.

               —Estem massa enfeinats.

—Si la vida ens somreia

ara ens té aninotats.

               —Telefona’m un dia.

—Ja saps que m’he casat?

               —Se’ns va morir la tia.

—Recorda’m per Nadal.

Quan trobo un vell amic

m’adono,

pel fang que hi ha als carrers,

que ha d’haver plogut molt.

Deu ser un fang de molts anys

i gairebé

ja en deu parlar la història.

Els peus se m’hi enfonsen

i no puc caminar.

És el fang de molts anys

de tots nosaltres

i dels enterraments

dels qui hem acompanyat

i on tu i on jo ens hem retrobat

de tard en tard.

És el fang de la sang

que ens fa moure amb dolor,

que ha posat un color

de film antic

al nostre món,

que em fa escriure

poemes localistes

de poble trist

amb poca llum

i admonicions barates

de full de calendari,

avui que el món es lleva amb l’alba.

Sempre que trobo un vell amic

i engeguem la gramola

d’un diàleg farcit de tòpics

i ens intercanviem

ganyotes i somriures,

després sopo amb desgana

i m’adono que l’oli d’amanir

se’ns ha fet ranci

i que mai no tindrem

una collita nova.

Sempre que et trobo a tu

i ens saludem de lluny

amb la mà enlaire,

com si hi portéssim una banderola,

m’adono que som nois

que s’han fet vells

en l’estretor del passadís

de casa els pares.

I aquella nit dormo ben malament

al llit utilitari,

amb matalàs d’escuma,

perquè els meus somnis van covar-se

en màrfegues i catres

que el foc ha destruït.

I de vegades m’interrogo,

davant un arbre o un núvol,

o perquè un dia em llevo

sense bocassa,

si necessàriament

tot plegat

havia de ser així.

Acudit de Perich per a La vida nova, Premi Carles Riba 1968, editat per Proa el 1970


Obra

Soledat de paisatges (1959)
El gos (1967) Premi Salvat-Papasseït, 1965
La vida nova (1970) Premi Carles Riba, 1968
Com un bosc silenciós (2007) Premi Recull (Maria Ribas i Carreras de Poesia), 1987
Qui jugarà a pinyol (2012) Inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, tot i que a l'Antologia que es va publicar el 2006 ja s'hi avançaven set poemes.
Mariona, Núria i altres cançons (2012) recull, també inèdit fins l'aparició de l'Obra completa, de versos religiosos i cançons.

Reculls:

Antologia (2006), a cura d'Isidor Martí i Joan-Elies Adell
Obra Completa (2012) presentada per Isidor Martí

(1) Jo n’hi hauria posat quatre o cinc, per equiparar-lo o superar a més d’un ganso de plomes pintades amb acrílic amb els quals et pots ensopegar, trepitjar les seves caques, si t'aventures per aquelles pàgines... però no ho diguem gaire fort: encara gràcies que se’n recorden d’ell! És més: gràcies pel treball Jordi Julià i Pere Ballart.