Presentació al Parlament de Catalunya de l'Any Monturiol

La presentació al Telenotícies vespre del 26 de Juny del 2009 de TV3

La recepció

Finalment, ahir, al Parlament de Catalunya, es va fer l’homenatge institucional a Narcís Monturiol, el gran inventor i lluitador pels drets civils figuerenc. Aquest acte formava part dels molts que se celebren enguany, Any Monturiol, en honor a l’avarament de l'Ictineu I —el primer submarí totalment operatiu, capaç de submergir-se fins a cinquanta metres i de tornar amb tota la tripulació sana i estalvia a la superfície—, al Port de Barcelona, ara fa exactament 150 anys.

A l’acte hi foren convidats els senyors i senyores diputats del Parlament de Catalunya, així com representants de totes aquelles institucions que recolzen les activitats per commemorar l’efemèride, com l’Associació Innovadors Narcís Monturiol, el Museu Marítim de Barcelona, l’ajuntament de Figueres, entre d’altres, i una representació de membres de la família del pioner català.

Hi havia, a més, la presencia de personatges que, en un moment o altre, des dels més diversos àmbits, han ajudat a difondre la vida i obra del figuerenc il·lustre. D’aquest grup, vaig reconèixer el director de cinema Francesc Bellmunt que dirigí el film “Monturiol, el senyor del mar” el 1993, i gràcies al qual podem gaudir de les dues magnífiques reproduccions a mida real que es troben al Museu Marítim de Barcelona i als jardins del Port de la ciutat, davant l’Imax.

Per acabar, no hi podien faltar tots aquells col·laboradors que estan treballant amb el projecte de l’Ictineu 3, així com aquells qui han fet alguna aportació al llarg d’aquest any, i, com no, amics i parents dels promotors.

Demano disculpes per no mencionar aquelles persones i institucions que també hi foren presents però que, a causa del meu desconeixement, no puc precisar de cap manera qui són. De tota manera, cal dir, pel damunt de tot, que l’acte va tenir un èxit d’assistència absolut.

Els membres de la taula que van presentar l’acte van ser, de dreta esquerra (des del punt de vista de l’audiència), la Sra. Carme Parareda, enginyer tècnic en topografia, Secretària del Institut Ictineu, membre del Centre Català de Recerca Submarina i membre de la comissió per l’Any Monturiol; el Sr. Pere Forés, dissenyador industrial, especialista en enginyeria naval, Director d’ICTINEU Sumarins SL, creador i impulsor del submarí català Ictineu 3, així com membre, també, de la comissió per l’Any Monturiol; el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Sr. Ernest Benach; l’Honorable Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Sr. Joan Manuel Tresserras i, ja a l’extrem esquerra, el Sr. Carles Puig, físic per la Universitat de Barcelona, magister en Història de les Ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor titular d’Història de la Ciència i de la Tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).


Les intervencions dels membres de la taula

Començà prenent la paraula la Sra. Carme Parareda, qui va donar les primeres claus per entendre la grandesa del personatge que s’homenatjava i, en conseqüència, de la necessitat recordar la seva fita històrica de la qual en va ser protagonista, fa ara 150 anys, amb la commemoració d’un any en el seu honor. Després de tot un seguit d’informacions generals, però alhora prou precises perquè l’audiència pogués situar perfectament a l’inventor i a la seva importància, sovint menystinguda pels propis catalans, la Carme passà a destacar els principals actes que s’havien fet fins ara, així com avançar els que s’anirien fent al llarg de l’any fins el juny del 2010, data en la qual es faria la cloenda de les activitats de l’Any Monturiol.

A continuació parlà el Sr. Carles Puig, qui va fer un repàs biogràfic força exhaustiu de Monturiol, amb profusió de dates i menció de totes les publicacions de les quals en fou col·laborador, director o promotor. El Sr. Puig va recalcar sobretot el vessant de revolucionari social del personatge, i de quina manera les seves preocupacions per fer una societat més justa foren sempre el motor per a les seves investigacions i compromisos. El detallat incís en aquests aspectes no fou, però, en absolut feixuc, ans més aviat emocionant, amb notòries —i no poc iròniques— referències a la situació política actual. El Sr. Puig no va oblidar tampoc els esforços i èxits tècnics en l’àmbit de la navegació submarina, que al capdavall, han estat els que han donat fama a aquest figuerenc universal. Per aprofundir en aquest apartat, deixà pas, però, al Sr. Pere Forés.

Així com el Sr. Puig havia ajudat a situar a Monturiol històricament, des del punt de vista social, el Sr. Forés va començar el seu parlament descrivint com era l’estat de la tecnologia en la societat de començaments del segle XIX, per després aprofundir, més concretament, en el món de la navegació en general i de la submarina en particular, llavors absolutament inexistent. Parlà de com tots els intents que hi havia hagut fins llavors havien estat un tràgic fracàs i com l’Ictineu I fou el primer submarí que marcà un rotund abans i després en la navegació submarina. El Sr. Forés concretà que les principals grans revolucions que aportà el gran inventor van ser que va ser que ell fou el primer a treballar amb un equip d’experts, d’una manera seriosa, professional, entusiasta però no improvisada —al contrari, doncs, de l’inventor “romàntic” que hi havia llavors, mogut a cops d’inspiració genial—; el primer a solucionar el problema bàsic de la respiració artificial per regeneració de l’oxigen, a través d’un combinat químic i com aquest mateix combinat li serví, al mateix temps, per generar la combustió necessària per moure un motor de manera que, ja en l’Ictineu II, acabaria construint el primer submarí de propulsió no humana; el primer a tenir i reeixir en la revolucionaria idea d’un doble casc, amb aigua a l’interior, a manera d’amortidor, imprescindible per evitar que la nau no s’esclafés per la pressió del mar —tal com havia passat amb totes les immersions fins aleshores—; el primer a aconseguir de fer una nau submarina que es movia en totes les direccions, amb perfecte control de pilotatge, i, entre moltes altres, de ser el primer a construir i pilotar la primera nau submarina capaç d’arribar a una profunditat de 50 metres, amb un total de 69 immersions, sense que mai hi hagués el més mínim accident, tornant a la superfície amb tothom sa i estalvi. En contraposició a aquest èxit, valorat amb sobrat entusiasme pels seus conciutadans catalans i les autoritats locals, el Sr. Forés recordà el desinterès per part de les autoritats del govern de Madrid, així com de la manca de paciència dels creditors per la lentitud dels avanços tècnics —el submarí era considerat massa lent, quan se’l comaprava amb les naus “normals”— que el portaren a la ruïna i el descrèdit econòmic.

El Molt Honorable Conseller Sr. Tresserras aprofità per fer un discurs en el qual destacà la polivalència de Monturiol, com va ser un perfecte exemple de personatge amb una visió i capacitat de talents global, completa, en contraposició a la més usual de la nostra època, quan es tendeix, cada vegada més, a la hiperespecialització. El Sr. Tresserras valorà el fet que, sense menystenir la necessària especialització en els distints camps, sense la qual seria impossible aprofundir en el coneixement en els més diversos àmbits, cal que hi hagi més interacció, més relació entre les diverses disciplines i perspectives de veure la vida. Persones com Monturiol, d’altra banda excepcionals, éssers amb una capacitat de veure el món des de fora com un tot, d’aglutinar-ho tot, de servir de catalitzador dels diversos punts de vista, des del científic al pràctic, econòmic, però també amb una òptica artística, emocional, fins i tot poètica, són molt importants i necessaris. El Conseller va voler deixar clar que era bàsic entendre que art, ciència, política, espiritualitat i demés aspectes de l’ésser humà i la societat formin part d’un tot, obert al debat, tant aviat generador d’energia positiva com negativa, però inextricable.

La intervenció del Molt Honorable President del Parlament, el Sr. Ernest Benach, incidí en aquesta dicotomia, per la qual no dubtà a emprar la terminologia tan catalana del “seny” i al “rauxa” —el nostre ying-yang particular— per advertir del fràgil equilibri que hi ha d’haver en tota obra humana i de com és d’important que cap dels dos termes es mengi l’altre, per fer que qualsevol fita que ens marquem, gran o petita, mereixi i obtingui l’èxit. En aquest sentit, el Sr. Benach destacà la catalanitat del tarannà de Monturiol, de la generositat dels seus esforços, de la seva capacitat d’inspirar i compartir entusiasme en els seus contemporanis, i, alhora, la modèstia d’entendre que en una empresa tan complexa i innovadora com la que comportava la construcció i avarament d’un submarí calia demanar ajut d’especialistes. Només amb un gran equip, però també amb la coordinació i el potent comandament d’un visionari de la seva espècie, es pot assolir l’impossible.

En general, tots els membres de la taula coincidiren a opinar que era del tot just que se celebrés aquest any en honor a l’inventor dels dos Ictineus. Tots coincidiren a remarcar la necessitat i la urgència d’acabar d’una vegada per totes amb el coneixement incomplet —i de vegades, fins i tot els prejudicis— que hi ha al voltant seu. Monturiol no fou en absolut un fracassat, en el sentit que molta gent creu. De vegades sembla que pel fet de ser català, de que no se’n senti parlar des de fora, que amb el que va aconseguir amb els seus submarins no n’hi devia d’haver per tant.

Sobre aquest respecte, la Sra. Parareda recordà molt seriosament que l’Associació Ictineu fa més de cinc anys que està fent una recerca exhaustivíssima de dades, recorrent llibreries de tot Europa i fins i tot dels Estats Units; que ha llegit i regirat tots els llibres publicats en un ventall immens de llengües i que, de tot plegat, en només dos d’ells hi surt el nom del nostre pioner.

El Sr. Forés recordà una vegada més, com ha fet en altres conferències en les quals he tingut el plaer d’assistir, com el dia que els Estats Units rescataren les restes d’un intent posterior als Ictineus —i en el qual hi van morir vint i dues persones—, va ser una festa nacional al més pur estil triomfalista i alegre com allà, legítimament, s’estila, i que aquí les 69 immersions, perfectes, sense cap mena de problema, ni cap baixa humana, dels nostres Ictineus, són ignorades o menystingudes. Sovint, al màxim que podem aspirar de rebre del nostre interlocutor és un desmenjat arronsament d’espatlles, escèptic, vergonyós. No cal insistir més davant el contrast de reaccions segons els països.


Cal una nova mirada col·lectiva sobre Narcís Monturiol

El fracàs de Monturiol no existeix, és un mite negatiu fals i, per a tothom que conegui una mica la història, absolutament incomprensible.

Monturiol va aconseguir de baixar al fons del mar i tornar, i a més fou el primer a fer-ho, així com Neil Armstrong fou el primer home a posar el peu a la Lluna i Sir Edmund Hillary y Tenzing Norgay els primers a plantar les seves banderes al cim del món, a l’Everest. Abans d’aquests darrers que he mencionat hi va haver altres que s’hi acostaren i molts que fracassaren o fins i tot moriren. Ara, sense gosar de dir que a l’Everest hi puja tothom si que sembla una tasca més propera a qualsevol altra esport de risc, una industria fenomenal que tracta amb milers d’escaladors cada any. Per la seva banda, a la Lluna no s’hi ha tornat més, i sembla que les excursions massives encara s’hauran d’esperar una mica. Però entenc que aquest és un fet purament coiuntural, que només es tracta d’una qüestió de temps. Quan això passi, d’aquí trenta, cinquanta o vuitanta anys, els viatgers interespacials oguaitaran les fotos antigues del primer astronauta lunar i s’entendriran en veure aquell “trajo” tan antic, remot. Però continuaran honrant a qui el porta com es mereix. El mateix hauria de passar ara, en veure l’aspecte meravellosament victorià, com sortit d’una novel·la d’en Jules Verne, dels primers Ictineus. Però el respecte i reconeixement internacional cap a l’inventor figuerenc hauria de ser equivalent. I què és amb el que ens trobem? Amb el desconeixement, la broma paternalista, que mencionàvem abans, com si no es pogués parlar de Monturiol d’una altra manera que no sigui amb una certa conyeta, com si el que hagués fet hagués estat una aventureta de pa sucat amb oli.

El pitjor dels casos, de vegades per desinformació però d’altres amb no poca mala intenció, alguns arriben a dir que el seu submarí no va funcionar mai. El Sr. Monturiol no va ser el gran Leonardo Da Vinci, genial artista i visionari inventor, que es va fer un fart de dissenyar helicòpters, submarins i tota mena d’aparells que suposadament havien d’aconseguir l’impossible. Malgrat la bellesa dels dissenys, es fa ben pal·les, fins i tot per a qui estigui poc ficat en els conceptes mecànics i tècnics més elementals, que no hi ha cap aparell seu que es salvés del fracàs més estrepitós si es construís.

Els dissenys de Narcís Monturiol, en canvi, funcionaven. Els més de 180 plànols que ens ha deixat són d’una minuciositat extrema. No han estat tots estudiats, ni molt menys —aquesta és una tasca que requereix anys— però els experts que s’hi ha acostat han mostrat la seva admiració pel detall, pel rigor i, en definitiva, pel seu exacte encert. I, per arrodonir-ho, i ho diem per tercera vegada, no es quedaren en projecte, en un encantador paper esgrogueït de l’època de la Renaixença, aromatitzat per la romàntica flaire de la nostàlgia: 69 immersions sense accidents, desenes de milers de testimonis oculars i una ingent quantitat de material d’hemeroteca amb entusiastes cròniques esquitxades de febre entusiasta pels periodistes de l’època.

Sí que a vegades pequem tots plegat d’un cofoïsme insuportable, i que ens pensem que som el melic del món, quan aquesta teoria és de molt difícil verificació científica (melic? món? caram!). Diguem-ne que estem en un estat de neguit perpetu que ens du d’una banda a l’altra, entre poc i massa, sense “seny” ni “rauxa”, sinó entre l’excés de severitat, l'auto-odi i la culpabilitat per només existir, i el xovinisme, el patrioterisme més encegat, que no admet l’autocrítica i amb el qual no hi ha manera de dialogar.

Demà diumenge farà 150 anys que un boig fantàstic, un romàntic amb imaginació i voluntat de salvar el món, va submergir, davant la mirada atònita de desenes de milers de barcelonins i gent vinguda dels pobles més allunyats, el primer submarí operatiu de la història. És legítim que ho celebrem; és legítim, sí, però també sa i necessari que ho fem, que ens n'alegrem i ho compartim amb tot el món.


Festa, celebració i un final arrauxat

Per molts anys senyor Ictineu I; us felicitem perquè sou molt guapo i porteu molt bé les arrugues.

Felicitats senyor Narcís Monturiol, perquè la vostra criatura tindrà al fi el reconeixement i la simpatia i l’estima de tothom (I vós també la tindreu, us ho asseguro!). A més, vós també ho sou molt de guapo, que caram!

Visca el senyor Narcís Monturiol i visquin tots els Ictineus que s’han fet i es faran!

Què tingueu tots molt bona festa!


Enllaç

Clicant damunt aquesta adreça http://ictineu.cat/joomla/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1 entrareu a la web oficial sobre l’Any Monturiol, on hi podreu trobar informació sobre tots els actes que s’aniran fent fins el juny del 2010.

Postscriptum

A part de l'alegria de compartir aquesta experiència amb la meva dona i la meva germana, que van tenir la gentilesa d'acompanyar-me, va ser un plaer conèixer les energètiques besnetes i els joves rebesnets de l'home que rebia l'homenatge. Tothom fou encantador, de debò. Per mi va ser un moment molt emocionant, que no oblidaré a la vida.