Cèlia Sànchez-Mústich, escollida com a una dels 4 millors poetes en llengua catalana dels últims 30 anys per la revista Europe

Portada del número 1007 de la revista literària francesa Europe.

Un altre any Cèlia, gairebè furtiu

Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el 2010 va ser l’any Cèlia. Al llarg d’aquell període va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dins els Premis Octubre de València, pel seu poemari On no sabem; el Premi de la Crítica Serra d’Or per A la taula del mig com a millor llibre de poesia en català publicat l’any 2009, i la Ploma d’Or 2010 que l’Ajuntament de Sitges atorga en honor a una trajectòria literària. Després d’un parell d’anys de relatiu silenci caldria convenir potser, però, que el 2013 va camí de superar aquella data pel que fa a importància en el reconeixement (si més no a escala internacional) i a nombre de publicacions.

A la recent sortida aquest mateix juliol d'Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, el seu darrer llibre de contes, editat per Moll, número 200 de la centenària col·lecció Raixa, i el poemari A l’hotel, a deshora, d'aparició imminent sota l'ombrel·la de l'editorial Curbet, a la primavera del 2014 se sumarà l'edició de Cet espace entre nous, versió francesa i íntegra d'On no sabem per l'exigent Myriam Soleil Editeurs (editorial que treu la traducció de només un llibre estranger a l'any, curosament seleccionat, entre els quals s'inclou fins i tot algun premi Nobel de literatura inclosos) . D'altra banda, el reconeixement més important ha vingut de part del número 1007 del més de març d'enguany de la revista literària francesa Europe (cliqueu l'enllaç del nom per a més informació) la qual, després d'un estudi rigorós de l'obra de 200 poetes contemporanis, a càrrec de l'expert François-Michel Durazzo (també poeta, en francès i en cors, i especialista en literatura romana i llengua greca clàssica) l'ha seleccionada, al costat de Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal i Jaume Pont, com a un dels quatre poetes més significatius en llengua catalana dels últims 30 anys.

La revista Europe i els seus estudis sobre la literatura catalana

Fundada el 1923 per Romain Rolland, represa el 1946 pel mític Louis Aragon, amb un historial de col·laboracions de primer ordre i editada en forma de luxós volum de 384 pàgines, Europe representa un puntal de referència d'un prestigi sens paral·lel dins el món de les lletres continentals. Cada exemplar conté estudis en profunditat d'autors clàssics i moderns de les lletres franceses i, en menor mesura, internacionals; anàlisis de realitats literàries col·lectives diverses; antologies, cròniques sobre altres arts paral·leles i la obligatòria secció de crítica llibresca. Aquest és el quart cop, des de la seva fundació, que dedica un apartat important (aquí 85 pàgines) a prendre el pols a la literatura catalana en la seva totalitat: narrativa, poesia i teatre. 

Els anteriors treballs publicats corresponen al número de març del 1958 (que seguia a un dedicat a la literatura espanyola i en precediria a un altre sobre la literatura en gallec), al de desembre del 1967 i al de gener del 1981. Tots tres duien la firma de Jordi Pere Cerdà, escriptor i erudit de la Catalunya Nord, desaparegut el 2011. Les tres dates esmentades parlen molt bé l'olfacte dels rastrejadors de la revista a l'hora de detectar moments clau en la història de les lletres catalanes. El 1958 i el 1967 suposaven dos passos pivotals al llarg de la processó de penitència franquista. Des de les primeres escorrialles publicades a l'exili —o mig d'amagat—, i malgrat tots els esculls que constantment calia salvar, havia aparegut un nombre exponencialment creixent de nous autors i moviments. El número publicat just un mes abans de l'intent de cop d'estat —gran ironia— mirava de fer un balanç del que havia suposat el canvi de la dictadura a la democràcia. 

El recent estudi apareix just quan tant la situació política com cultural xipolleja entre prou trasbalsos i esperances com per posar Catalunya i la seva rauxa de moda. No es tracta només una qüestió d'oportunisme, però. Malgrat els entrebancs que ha patit la nostra literatura per part dels qui li tenen una simpatia, diguem-ne tangencial, així com l'arronsament d'espatlles habitual amb que se'ns acostuma a rebre des de l'exterior cada cop que mirem d'esgarrapar el vidre, fent saltironets esverats, amb la desesperant voluntat de ser visibles, no han desanimat la prestigiosa revista i els seus autors (Edmond Raillard, introducció; François Michel-Durazzo, poesia; Maria Dasca, narrativa i Laurent Gallardo, teatre). Aquests han preferit acostar-se al fenomen, estudiar-lo  i descobrir per si mateixos fins a quin punt és cert que tan a nivell de producció com de qualitat, aquest últims anys han estat un punt i apart respecte a cap moment anterior en tota la nostra història o tot plegat es tracta només d'un bluff provincià, pura propaganda nacionalista.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont, Pere Gimferrer i Cèlia Sànchez-Mústich

L'antologia

No hauria de sorprendre l'absència de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o altres clàssics de mal qüestionar, encara vius durant uns pocs anys del període estudiat. Passa, però, que o bé hi van publicar poc en aquest període o bé ja havien estat antologats en els estudis anteriors. No obstant, hi ha absències que resulten molt més sorprenents i agosarades. Ja sigui per la seva espaterrant popularitat, poetes nacionals, àmpliament institucionalitzats, d'última —o penúltima— fornada, com pel prestigi intocable que gaudeixen entre el variat catàleg d'elits, sense oblidar els herois de l'underground o de les més diverses lluites de caire social i polític, hi ha patums que no han vist cap mena de llum antològica. 

El criteri de selecció dels autors estudiats i, finalment, la dels antologats es troba, com tot intent de bastir un rànquing del qualsevol mena, susceptible de tota mena de crítiques: ni tan sols uns experts de renom, per molt seriosa que sigui la seva feina, tenen la paraula de Déu. Tanmateix, crec que podem apostar, sense por a cremar-nos, per la defensa de la seva independència de criteri davant qualsevol tipus de possible pressió externa. En el supòsit que algun cop les hagi hagut s'agraeix a la revista el cas omís a les veus, no només peninsulars sinó també —i no poc potents— de la mateixa França, tan fetes a criticar qualsevol d'esforç acadèmic a estudiar una literatura "regional" —per tant, de segona—, però tampoc permetria condicions per part de cap institució de caràcter local perquè s'incloguessin uns altres noms més oficials —o antioficials, tant és— en lloc dels que la revista ha decidit, en el cas que aquestes pressions algun dia es produïssin. El mateix Durazzo sempre ha destacat com un home insubornable sota qualsevol mena de situació, que es mou sols per motius estrictament acadèmics i pel que li dicta la consciència. En aquest sentit, la revista Europa s'ha decidit per fer de la la Cèlia un dels quatre poetes honorats. De ben segur que la nostra literatura té autors que poca gent coneix i que resten injustament desconeguts esperant la seva oportunitat. Però, mireu, encara que només sigui per una qüestió sentimental, en aquest cas jo no em considero ningú per portar la contrària a la revista Europe, bien sûr.

Textos extrets de l'article, en el francès original i amb una traducció meva orientativa

En l'article introductori, François-Michel Durazzo acaba dient:

"...Paradoxelement, le discours critique sur la poesie catalane s'efface sous les yeux du lecteur pour laisser place à une polyphonie de voix ouvertes aux quatre vents du globe, internationaliste dans ses références, universaliste dans ses aspirations. Écrire en catalan, c'est être citoyen du monde. Tel est l'héritage laissé par les auteurs qui font leurs premiers pas au sortir du franquisme.

À la faveur de cette ouverture, le catalan voit s'affirmer quelques figures dont l'oeuvre, d'emblée brillante, échappe au piège de la facilité et s'affirme au long de ces trente dernières années. L'exigence formelle, la culture littéraire toujours profonde et variée, mais aussi artistique, picturale pour Pere Gimferrer, musicale pour Cèlia Sànchez-Mústich, la pleine conscience de la poésie péninsulaire ou européene, savante ou d'avant-garde, voire populaire, pour Jaume Pont comme pour Maria-Mercè Marçal, constintuent certes un socle solide, bien que largement partagé par des autres poètes aussi considerés que Miquel de Palol, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Enric Cassasses, Susanna Rafart ou Carles Duarte.

Ce n'est pourtant pas ce qui a retenu notre attention au premier chef. Notre exigence anthologique ne tient pas seulement ici à la virtuosité, à la beauté formelle, à la culture, à la richese, à la hardiesse, qualites partages par une bonne douzaine d'autres poètes de cette literature en pleine maturité. Elle s'intéresse prioritairement à la création et à l'intensité, plus rare et consubstatielle au fait poétique. Pere Gimferrer, Jaume Pont, Maria-Mercè Marçal et Cèlia Sànchez-Mústich — auxquels, faute d'espace, nous n'avons pu joindre qualques voix essentielles comme celles d'Antoni Clapés ou Arnau Pons — sont à nos yeux des auteurs dont la lecture laisse une empreinte durable chez le lecteur en quête de surprise, la marque d'une présence. Créateurs avant toute chose, ils se distingent par leur regard porté sur le monde, la conscience langagière qui les habite et leur force d'imagination et d'invention.

Ce qui fait d'actualité absolue leur poesie — comme celle de la meilleure poésie européene depuis Baudelaire selon Michel Collot — c'est l'expérience sensible, langagière, ontologique de la limite. Aussi convient-il de " repenser l'expérience et les langages poétiques modernes à l'aide de la notion d'horizon ". Son dépassement sans cesse recherché situe le moi en un centre qui est aussi celui de la parole et qui, ce faisant, rayonne avec une force rémanente. Les quatre poètes que sont Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont et Cèlia Sànchez-Mústich ont en partage cette singularité d'être des créateurs qui défient les modes, ce qui les rend solidaires, mais aussi solitaires. Ils accomplissent le langage. Malgré les signes de reconnaissance et de respect qu'on leur témoigne, ils restent parfois honnis — Pere Gimferrer —, périphériques ou mal compris — Jaume Pont —, adulés sans être aussi lus qu'ils le mériteraient — Maria-Mercè Marçal —, injustement ignorés — Cèlia Sànchez-Mústich —, qualificatifs à l'occasion interchangeables. Leur solitude est une braise. "

I la meva traducció al català: 

"... Paradoxalment, el discurs crític sobre la poesia catalana s'esvaeix als ulls del lector per deixar pas a una polifonia de veus obertes als quatre vents del globus, internacionalistes en les seves referències, en les seves aspiracions universalistes. Escriure en català, significa ser ciutadà del món. Aquest és el llegat deixat pels autors que fan els seus primers passos en sortir del franquisme. 

A favor d’aquesta obertura, el català veu afirmar algunes figures, el treball de les quals, sens deixar de ser brillant, s'escapa del parany de la facilitat i s’aferma al llarg dels últims trenta anys. L’exigència formal, la cultura literària sempre no només profunda i variada, sinó també artística, pictòrica de Pere Gimferrer, musical de Celia Sànchez-Mústich, la plena consciència de la poesia peninsular o europea, acadèmica o d'avantguarda, o popular, tant de Jaume Pont com de Maria-Mercè Marçal constitueixen sens dubte una base sòlida, encara que àmpliament compartida per altres poetes reconeguts com Miquel de Palol, Narcís Comadira, Miquel Desclot, Francesc Parcerisas, Àlex Susanna, Enric Cassasses, Susanna Rafart o Carles Duarte. 

No obstant, això no és el que ens va cridar l'atenció en primer lloc. La nostre exigència antològica no és restringeix només al virtuosisme, la bellesa formal, la cultura, la riquesa, l'audàcia, qualitats compartides per una bona dotzena d'altres poetes d'aquesta literatura en estat de plena maduresa. Per damunt de tot, ens interessava la creació i la intensitat, més rara i consubstancial al fet poètic. Pere Gimferrer, Jaume Pont, Maria-Mercè Marçal i Cèlia Sànchez-Mústich —que, per causa de les limitacions d'espai, no hem pogut ajuntar a altres veus essencials, com les d’Antoni Clapés i Arnau Pons— apareixen davant els nostres ulls com aquells dels quals la seva lectura deixa una empremta indeleble en el lector que cerca la sorpresa, la marca d’una presència. Creadors que, per damunt de tot, es caracteritzen per la seva visió del món, la consciència lingüística que els habita i la seva força d’imaginació i d’invenció. 

El que fa que la seva poesia mantingui una actualitat absoluta —com la de la millor poesia europea des de Baudelaire, com diria Michel Collot— és l'experiència sensorial, el llenguatge, el límit ontològic. Per això, convé "repensar l'experiència i els llenguatges poètics moderns amb l’ajuda de la noció d'horitzó." La seva mort sens treva busca el jo en un centre que és també aquell de la paraula i, en produir-se, irradia amb una força residual. Els quatre poetes que són Pere Gimferrer, Maria-Mercè Marçal, Jaume Pont i Cèlia Sànchez-Mústich comparteixen aquesta singularitat de ser creadors que qüestionen les modes, i aquest fet els fa solidaris, però també solitaris. Serveixen la llengua. Malgrat els signes de reconeixement i respecte que també se’ls atorga, sovint són avergonyits —Pere Gimferrer— se’ls considera perifèrics o resten incompresos —Jaume Pont— se’ls venera sense llegir-los com mereixen — Maria-Mercè Marçal— o són injustament ignorats —Cèlia Sànchez-Mústich— qualificatius intercanviables segons la conveniència. La soledat és una brasa."

I, més tard, en el text que acompanya els poemes antologats  (obvio les dades biogràfiques i l'enumeració de la seva obra i premis):

"... Assez curieusement, la critique a du mal à cerner son univers, se contentant en souligner la singularité et cette façon souvent biaisée de ne pas affronter la réalité directement. Il y a chez Cèlia Sànchez-Mústich une manière de rôder autour du miroir avant de le traverser, d'approcher par petites touches le coeur de l'Autre, son noyau. Sa phrase se développe du pianissimo à l'allegro moderato, avec précission, pour faire advenir la parole. Habités par ce tempo, le réel, les objects, la visage de l'autre prennent subtilement une indépendance fantastique qui trouble le lecteur. Pourtant, rien de plus familier que cette singularité, rien de plus surprenant que cet univers si quotidien, un monde à deux : l'homme et la femme, la femme et l'home, tout dialogue chez Cèlia Sànchez-Mústich."


I la meva traducció al català:

"...Per estrany que sembli, la crítica no ha sabut entendre el seu món, acontentant-se en posar de relleu la singularitat i aquesta manera sovint esbiaixada de no enfrontar la realitat directament. Hi ha en Cèlia Sànchez-Mústich com una manera de donar voltes al mirall abans de creuar-lo, d'acostar-se a base de petits tocs al cor de l'Altre, el seu nucli. La seva frase creix del pianissimo a l'allegro moderato, amb precisió, per fer sortir la paraula. Imbuïts d'aquest tempo, el real, els objectes, el rostre de l'altre prenen subtilment una independència fantàstica que torba el lector. No obstant això, res de més familiar que aquesta singularitat, res de més sorprenent que aquest univers tan quotidià, un món a dos: l'home i la dona, la dona i l'home, tot dialoga en Cèlia Sànchez-Mústich."