dilluns, 17 de gener del 2011

Nevada a Sitges, 2010


Nevada de l'any passat a Sitges, març del 2010

El març de l'any passat va nevar molt a tot Catalunya. A Sitges i moltes altres àrees inusuals també ho va fer. A la zona on visc la neu no va quallar gaire. Amb tot, què bonic que va ser!

Vaig muntar aquest vídeo de res i hi vaig posar un fragment de "Calico Fantail" de fons, una música que vaig composar i gravar el 1991. Tot molt antic. Com la neu, aquesta música ja s'ha fos i no en queda res més que el record.

6 comentaris:

Neus ha dit...

Quin gust trobar aquest post a aquestes hores, amb aquesta musica tan relaxant.
Es curiós com afecta a la gent la neu, a alguns relaxa la vista, a altres els guanya la melàngia i al mateix temps et dóna alegria quan arriba, tota una paradoxa de la Natura. La foto de Sitges nevat es de postal!
Bona nit guapíssim!

Anònim ha dit...

M'agrada el to líric del final del post, quan parles de la música que es fon... De fet, això m'ha donat una idea: on va la música després d'oir-la...? Es fon com la neu...?

Florenci Salesas ha dit...

Neus, això dels efectes contradictoris de la neu és veritat. I també és excitant (ls nens es posen a jugar, es tiren bols, etc.) No ho sé, suposo perquè és un fenòmen natural que, malgrat els canvis tan espectaculars que produeix en el paisatge, s'esdevé en silenci. L'emoció és semblant a la que es té quan mires una pel·lícula muda: passen coses, t'emociones pel que veus, però et fas una banda sonora mental, les explossions i les veus dels actors sonen diferents en el cap de cada espectador, com quan llegeixes un comic. Igual passa amb la neu. Quan veu caure els flocs cada espectador s'imagina la seva música, cadascú té els seus records, alguns de tndres, altres de tristos...

Jordi, la música quan es fon suposo que se'n va cap a la memòria, o cap a l'oblit, cosa que no sempre coincideix amb la que ens agrada. Sovint tenim al cap una música que odiem, perquè l'acabem de sentir a la botiga on compràvem, i no hi ha manera de desempallegar-nos-en, com si fos una mosca empipadora. D'altres ens sentim corpresos per una altra que ens atrapa per sorpresa. Després, com que no en sabíem el nom, ni l'autor, ni res, volem saber que era i ens resulta impossible de trobar. La gent ens pregunta "com feia? quina tonada tenia?" i som incapaços de poder-la reproduir perquè exactament no ho sabem. I malgrat tot, la sensació que tenim no la oblidarem mai, com la olor de segons quines persones, d'alguns objectes, d'algunes cases. Com es xiula la melodia d'un petó que no oblidaràs mai? Com es taraleja la forma dels dits d'una mà o una sensació de benestar corporal?

Anònim ha dit...

Comunicació no verbal, poesia visual i sensorial sense paraules, sensibilitat en estat pur,… com la neu, com la música que, potser fossa per l’escalfor de la Terra no desapareixerà ni del record de qui l’ha sabuda, contemplar, captar i cantar i ara l’ofereix com un regal per al gaudi dels sentits i el relax de l’esperit de qui la vullga rebre i conservar.
Gràcies per aquest bonic vídeo i per la música que l’acompanya. Com pots dir que ja s’ha fos?
No puc només que abraçar-te, si m’ho permets.
amparo.

Galionar ha dit...

Quina pau suprema transmeten aquestes petites volves de neu que dansen sensuals i amb tanta tendresa al compàs de la música més dolça que he sentit mai... Quin maridatge tan extraordinari entre les imatges i la música! L’harmonia es fon amb la melodia amb una interacció perfecta, com si fos un amant bressant el cos de l’estimada, i no deixa ni un instant d’acompanyar-la, mentre ella canta. I giravoltant per l’aire, sota el cel d’aquest Sitges tan teu, hi restarà per sempre el record de la neu i de la música, i no es fondran mai més perquè l’has convertit en art. La bellesa no està en ella mateixa, diuen, sinó en l’ull que sap mirar-la, en la sensibilitat que la sap fer seva, en el talent de l’artista que sap transmetre-la. Només els autèntics artistes sou capaços d’aconseguir aquest miracle. Els altres ens conformem guardant les sensacions que ens transmeteu en el record. Tu, Florenci, has sabut mirar, fer-la teva, transmetre aquesta bellesa. I a més, has estat generós oferint-nos aquest regal impreuable a tots nosaltres.
Gràcies per aquests impagables moments de gaudi. Una forta abraçada.

Florenci Salesas ha dit...

Amparo! Galionar! Quins comentaris! La meva autoestima fotrà un pet, eh!

Amparo, no ho diré més això que s'ha fos. I sobre l'abraçada, ja saps que ets com el James Bond de les abraçades, amb llicència per abraçar tant com vulguis (excepte estil Teletubbies, eh, que un té un mínim de decència, malgrat tot).

Galionar, com podràs imaginar, m'has deixat en un estat de felicitat tan proper al catatonisme que no he sabut que dir en me´s d'un dia. Ara matix tampoc ho sé, prò no vull que sembli que no he passat per aquí. Simplement que sempre és un goig veure que una cosa que un fa (o va fr fa molt de temps) continua fent algun efecte. Ara, això d'artista... Potser t'hauries de mirar tu a tu mateixa també a anomenar-me amb aquest nom. I a més d'un dels que comenta per aquesta pàgina, que déu n'hi do també.
La foto que surt al final del vídeo és de la gran nevada que hi va haver el 1962, l'any que vaig néixer jo (i que també va morir Marylin, quines coses) L'altra és del 2010, un any de molts fenomens atmosfèrics, alguns bellíssims, altres catastròfics. Aquest ha començat amb uns dies claríssims, d'una llum que encega. Però les pluges estan fent molt de mal (Austràlia, Brasil)... però que faig aquí parlant del temps? Ni que estigués dins un ascensor ple de desconeguts!

Moltes gràcies per la vostra generositat!!