Cèlia Sànchez-Mústich, poeta guanyadora dels importants Premi Octubre 2010

Els guanyadors dels Premis Octubre d'aquest anys. Cèlia Sánchez-Mustich, Raquel Ricart de Bétera, Joan nogué i Francesc Adrià (Foto extreta del 3/24)

Una gran notícia en una època gasiva d'alegries: La gran escriptora Cèlia Sànchez-Mústich acaba de guanyar el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés dins els importants Premis Octubre 2010.

Podeu llegir la notícia en aquest enllaç Premis Octubre 2010 i veure el vídeo de la notícia en aquest Vídeo del 3/24

Perdoneu, però no tinc temps de escriure un post millor. Això sí, vull felicitar la Cèlia a qui admiro com a escriptora i com a persona. I bé, als altres també, ja que hi som. Espero que no em tinguin en compte el meu descarat partidisme. Un partidisme carregat de justícia, caram!

Bravo! Un brindis molt sentit, Cèlia!

Pioners de la música electrònica 2: Tom Dissevelt i Kid Baltan

Post dedicat al gran Francesc Diaz Melis, l'home que en el seu dia em va resoldre l'enigma de saber quin era el nom d'aquests dos grans mestres de la música i el disseny de so.

Kid Baltan (Dick Raaijmakers) amb unes tisores i un bocinet de cinta magnetofònica, i Tom Dissevelt amb una partitura, dins el seu bunker NatLab, preparats a conquerir el planeta amb els seus sons

El tàndem format pels holandesos Tom Dissevelt (1921-1989) i Kid Baltan (pseudònim de Dick Raaijmakers (1), 1930) va representar el primer intent reeixit de popularització de la música electrònica, sense renunciar per res a la màxima qualitat i rigor professional ni defugir la natura experimental del medi. Des del seu laboratori NatLab, ubicat dins la Phillips, i sota el nom Elektrosonics, es van avançar a tots els seus col·legues pioners contemporanis amb la publicació, el 1957, de Song of the Second Moon, el primer hit europeu 100% electrònic. Com bé comenta el misteriós Elektroid Humanoid —on fa una crítica d'una recopilació músical del duo, que podeu sentir en mp3—, per que ens fem una idea del que devia suposar aquella música pel públic de l'època, els Beatles encara no existien, Elvis Presley no havia fet la mili i els fundadors de Kraftwerk eren a l'escola primària estudiant solfeig i flauta.

Entre el 1939 i el 1944, l’inquiet Dissevelt va estudiar trombó, clarinet, piano i teoria musical. Més tard va arraconar l’esveltesa del clarinet en favor del feixuc contrabaix, instrument amb el que, malgrat l'increment de pes a carregar, no va trigar a trobar-s’hi còmode i a que el cridessin per tocar jazz amb la Residence Orchestra. En extingir-se la guerra, va marxar a Indonèsia on va residir tres anys i on va fitxar, també, per a la Jos Cleber Orchestra. Més tard, va tombar el món amb Ilcken Wessel amb qui va tocar a llocs tan exòtics com el nord d’Àfrica o Espanya. Enmig d’aquestes aventures, al rovell de 1946, es va casar amb Rina Reys, germana de la cantant Rita Reys, de segur la veu més mítica del jazz europeu, per a la qual també va tocar i fer arranjaments.

A meitat dels cinquanta, de nou al seu país, va rebre l’encàrrec de Bep Rowold, líder dels Skymasters, per a la tasca sempiterna de contrabaix i arranjista. Més o menys per aquesta època, per primera vegada, de casualitat, va sentir la música electrònica de Karheinz Stockhausen, emesa per ràdio Colònia. El cop rebut va ser tan fort com el de Sant Pau en caure del cavall camí de Damasc. A partir d’aquell dia, quan tornava a casa del club on tocava, cercava les freqüències alemanyes al dial i s’embadalia amb tot aquell món nou, ple de màgia sonora fascinant, imprevisible. I així va ser com, sense deixar el jazz, es va reciclar en músic electrònic, pel seu compte.

Simpàtica pel·lícula de 1959, rodada integrament al NatLab, en la que Raaimakers ens mostra la segona fase del seu sistema de treball, mentre un fumador Dissevelt evoluciona amb posturetes d'actor

Al voltant d'aquella època, Dick Raaijmakers, deu anys més jove que Dissevelt, havia acabat els estudis de piano, orgue i enginyeria del so. Durant un temps havia exercit de professor i compositor de música electrònica, alhora que tocava l'orgue electrònic pels segells Bunker i Crème Organization. Més tard, el 1954, va signar un contracte per formar part del NatLab, el departament d’electroacústica de la poderosa Philips.

No van passar ni dos anys que Dissevelt també va irrompre com un bou a la mateixa companyia. Finalment, el 1957, va coincidir amb Raaijmakers, amb qui va formar una societat —els devia fer cosa anomenar “banda” a la seva criatura— que van batejar com a Electrosoniks. Sense abandonar l’esperit experimental més autèntic, i malgrat l’admiració que ambdós tenien per Stockhausen, el duo volia fugir de l’elitisme per a intel·lectuals que segons ells llastrava la música electrònica del moment.

Aquell mateixa temporada, Phillips els va publicar Song Of The Second Moon, un vinil de 7'' que perseguia aquesta voluntat popular. No en va, la portada proclamava que el disc oferia “Electronic Popular Music” amb una mida de lletra que enviava el títol i el nom dels autors al planeta de les puces.

Gràcies a l'èxit d'aquesta primera gravació en van venir unes quantes més, recollides en l'EP de 7'' Electronic Movements del 1961. Els temes instrumentals que contenia se solien inspirar en la imminent conquesta de l’Espai, i alguns van esdevenir petits hits. No es pot discutir que tot aquell treball s’avançava al seu temps amb una insolència esbalaïdora: en el moment de la publicació del primer àlbum quedaven cinc anys per a que l'home viatgés a l'Espai, dotze per arribar a la Lluna, i deu per a que el sintetitzador Moog submergís un peuet dins un àlbum dels Beatles. Els sons i ritmes dissenyats per Baltan i Dissevelt capturaven l'atmosfera i l’estètica de la improrrogable era espacial i van ajudar a que durant més d’una dècada el terme “música electrònica” s’associés a la ciència ficció. Talls com Song of the Second Moon, Sonic Re-entry. Orbit Aurora o Syncopation han quedat com alguns dels èxits més recordats de l’electrònica primitiva, i encara avui dia mantenen gairebé intacta la seva modernitat i classicisme.

El tema Son of the Second Moon del 1957, el primet hit 100% electrònic de la història. Made in Nederland

A títol de curiositat, direm que el 1960 Phillips va tirar una edició especial per a Espanya on recopilava alguns dels temes més coneguts de la parella electrònica sota el cañí títol de Música para un guateque sideral. No comment... Val a dir que aquella música va causar cert impacte al país que aleshores esgrimia a Marisol o el Dúo dinámico com a armes secretes de la modernitat més desfermada, fins el punt que alguns fragments van ser emprats per a diversos espots publicitaris.

El tema Vibration de 1959, que a USA va ser conegut com a The Visitor from the Inner Space i a Spain Música para un guateque sideral. Olé! A la part central es pot apreciar la forta influència del jazz (les armonies del so baix recorden el walking bass del be-bop) però el ritme i els sons de la introducció s'avancen 20 anys al Die Mensch Maschine dels Kraftwerk. I sense sintetitzadors, que encara no estaven inventats (els nostres holandesos treballadors tallaven les notes una a una de la cinta magnètica). Poca broma, amics

El mateix tema adaptat a un anunci televisiu de Longines per a TVE. Els que teniu una certa edat, no el recordeu? Jo sí! I devia de tenir sis anys, com a màxim. Suposo que el suficient, però, com perquè alguna cosa se'm quedés al subconscient per voler jo també fer aquella música de extraterrestre màgica algun dia, des del meu laboratori personal com el del Dr. Mabusse, jo sol (això de tocar amb altres músics i haver-se de barallar perquè un so parteixi d'una ona quadrada o d'una ona de dent de serra... quina mandra! )

A la dècada dels seixanta va aparèixer un programa nocturn a la ràdio nacional (Hilversum III) que en deien Spelen met Beton (Jugar amb Formigó) en el qual tots aquests pioners tenien el seu espai (2). Entre una cosa i l'altra, es pot afirmar que aquests sons nous no eren pas tan desconeguts com sovint creiem. Però com que no hi ha cosa bona que duri per sempre, en arribar el 1963, aquella col·laboració tan fructífera va acabar i els dos homes es van separar d’una manera amical.

Dissevelt, que no havia abandonat el contacte amb les orquestres, s'hi va dedicar a temps complet. L’evolució del mercat de la música popular, amb les convulsions que patia el gust del públic, però, aviat el van convidar a abandonar aquest camp per manca de feina. La demanda i proliferació de conjunts amb un nombre reduït de membres, que basaven el seu so en les guitarres elèctriques, va obligar a les cadenes de ràdio a reduir despeses dràsticament. En conseqüència, les orquestres de les emissores petites van patir acomiadaments massius. Afortunadament, ell no havia perdut la reputació com a tècnic de so i va poder assistir algunes de les figures de l’espectacle més populars d’Holanda, com Wim Sonneveld i Toon Hermans.

Raaijmakers, per la seva banda, va tenir més de sort. Primer va treballar per a la Universitat d’Utrecht i ben aviat, el 1963, va muntar el seu propi estudi junt amb Jan Boerman. A més, del 1966 fins el 1995, any que es va retirar, va exercir de professor de música electrònica i contemporània al Real Conservatori de La Haia.

Al llarg de tots aquests anys, l’ambició i risc de les composicions de Raaijmakers s’ha eixamplat. Mica a mica s’ha anat endinsant en camps cada vegada més diversificats com l’animació, ballets, música per teatre, instal·lacions a museus i sales d’art i esdeveniments internacionals. Ha col·laborat amb compositors de prestigi com Pierre Boulez o Iannis Xennakis i amb un gran ventall d’artistes plàstics i visuals. Ha escrit, a més, diversos textos, dels quals destaca The Method, del 1985, on descriu, d’una manera tècnica però també poètica, les seves investigacions i troballes.

En arribar la dècada dels noranta, Raaymakers va rebre premis honorífics a la seva carrera i a la seva important contribució al desenvolupament de la música electrònica. Destaquen el Matthijs Vermeulen (1994), l’honorari Johan Wagenaar Fundation (2005) i la proclamació com a doctor honoris causa per la Universitat de Leiden.

Raaymakers mai ha renegat dels seus inicis amb les produccions, de vegades un punt kitsch —un kitsch deliciós, si voleu— de l’era del NatLab de Phillips, al costat del seu col·lega Dissevelt. Sap que a nivell internacional i popular seran aquelles llunes dobles i aquells blip, blip bombollejants el núvol que el mantindrà viu en la memòria col·lectiva.

Un video recent de Raaijmakersfart on l'home ens mostra com treballava amb Dissevelt. Val la pena veure'l tallar la cinta i tot plegat. Trobo molt emocionant el moment en que analitza els sons que emet la cinta magnètica encara sense tallar i com els reprodueix amb la boca. Fixeu-vos en la seva mirada il·lusionada. Sembla un nen enamorat dels sons i les ones invisibles que, en vibrar graciosament per l'aire, els fan possibles. Com l'altre filmet de més amunt, es tracta de la versió original sense subtítols, ni a l'anglès. Els lectors holandesos podran aprofondir més, però els que no entenguem ni piu podem fruir de la veu tan dolça d'aquest vellet encantador

(1) Kid representa el revers el seu nom, Dick, i Baltan el del seu local de treball, NatLab. Raaijmakersfart va inventar el pseudònim, fart per com la premsa internacional destrossava el seu cognom (cosa que en la època que el copy and paste no existia, jo, si tingués un cognom que gastés aital crueltat ortogràfica, disculparia misericordiosament, la veritat)

(2) Informació cedida per l'artista català/holandès Andreu Ledoux.

Linxaments quotidians i racismes evidents

Aquesta serà una entrada estranya i dura a la vegada. Gens agradable. Ho sento, però algú ho havia de dir... I perdoneu la broma a la moda. Potser la última avui.

Una de les febleses humanes que més m’esgarrifen —i a la que mai m’acostumaré— és la facilitat amb la que ens apuntem a un linxament. Aquesta activitat recreativa m’angunieja fins la nàusea, com a molta gent, per sort... espero! I el pitjor de tot: com que ni el més reflexiu s'escapa de patir prejudicis, tothom carrega un botxi linxaire en potència a dins. Uns més que els altres, si voleu. D'acord. Passa, però, que malgrat la destinació d'aquest ritual solgui recaure sobre subjectes contra els qui despleguem alguna mania prèvia, ja sigui perquè formen part de cert col·lectiu o per ells mateixos com a individus en si, les víctimes que ens inspiren a involucrar-nos en un crim d'aquesta mena no sempre responen a un perfil concret. Qualsevol que tingui la mala sort de passar per davant nostre, just quan tenim un mal dia, se la pot carregar.

Ningú s’escapa del tot, doncs, de la possibilitat de caure còmplice d'algun linxament. I com que d'aquests n’hi ha de totes les intensitats —com els terratrèmols—, no tots es manifesten d'una manera tan tràgica com la crucifixió de Jesucrist. Hi ha els linxaments verbals, de butxaca, com aquell posar verd a l’amic que no es troba a l’habitació. Aquests, portats amb intel·ligència, com un joc, poden anar molt bé per descarregar tensions, i no tenen perquè reportar més conseqüències.

Qui no s'ha afegit a un grup de gent per malparlar d'algú? comparar aquest linxament amb els de debò segur que ratlla la immoralitat. Com dèiem, malgrat que les conseqüències d'aquesta pràctica poden acabar ensorrant un país, en la justa mesura pot resultar un exercici de desfogament i prou: "Què parlin de mi encara que sigui malament!" deia aquell. D'alguna manera somniava amb una imatge com aquesta amb ell com a protagonista dels rumors.

La capacitat de reacció que mostrem per detectar que a prop nostre s’organitza un linxament —de qualsevol de les intensitats esmentades— on poder desfermar tota la nostra fúria, sovint amagada i justificada sota un vernís de justícia social, no deixarà mai d’admirar-me. Ja no tenim tant de nas, però, per adonar-nos que aquella pluja de bufetades en direcció a una sola galta es tracta, en efecte, d’un linxament. Trobem massa plaer quan hi estem imbuïts. Dóna massa força sentir que la nostra violència verbal o física actua com a correctiu social. Experimentem una borratxera, una catarsi que ens encega.

M’agradaria creure que alguns posseïm una antena més sensible per detectar-los, aturar-nos a temps i passar a la denúncia. Però no sé si això succeeix com he dit o es queda en un somni fracassat de voler fugir de la massa. De tota manera, de vegades sí que passa. Aleshores no transcorre ni un segon que t’adones com automàticament el grup et fa fora. Llavors, l’ànima et poua una sensació agredolça. De primer, no pots parar els peus de la turba enfollida. La vols avisar de l’error que està a punt de cometre. Però cal anar en compte abans de posar-te davant la massa irada amb les mans enlaire per demanar que s’aturi i reflexioni abans de perpetrar un acte del qual tothom se’n penedirà: de ben segur que tu seràs el primer que s’enduran pel davant.

Això passa igual als fòrums d’opinió que amb els linxaments físics reals. Quan observo com reacciona la gent en segons quins debats, sempre em venen al cap aquelles imatges insuportables de masses de gent blanca penjant i mutilant a negres que només havien comés el crim d’haver nascut dins aquella pell. Sempre s’hi veu mainada que juga i saluda a la càmera, amb simpatia. No hi trobo tanta distància en el sentiment que mou aquestes reaccions col·lectives. Algú em podria dir que no m’hauria de prendre tan seriosament el que es diu a Internet, que no deixa de ser fum virtual. Però aquest fum anuncia la flamarada de mala bava que tots portem a dins reprimida.

Hi ha moltes fotos de les atrocitats comeses contra negres americans de finals del XIX i començaments del XX (i més de les que voldríem provenen dels feliços anys vint, precisament). Sempre hi ha algun nen en algun lloc. Aquesta gent fora d'aquest lloc segur que són la mar d'agradables. Et convidarien a una costellada i tu encantat. De fet, hauria de resultar obvi recordar que tots són gent com tu i com jo: el cadàver i els seus alegres botxins

Començaré per un exemple de linxament suau. Fa uns mesos un internauta del Facebook va publicar un enllaç que informava de l’acusació que acabava de caure damunt uns directius de la televisió valenciana d’haver assajat sexualment unes empleades seves sota amenaces d’acomiadament. Davant un cas així, jo no em vull posicionar perquè, per sobre de tot, no puc. Aleshores, trobo molt incòmode, i fins mal educat, que t’obliguin a emetre un judici. Seria tant absurd com si m’obliguessin a escollir el material ideal amb el qual s’han de construir els fonaments d’un gratacels de 300 pisos. Simplement no ho sé, no en tinc ni idea, em manquen dades! Si després d’una investigació minuciosa es troben indicis de que l’acusació es certa, a aquests senyors els hauria de caure tot el pes de la llei i les noies rebre la compensació justa per aquest abús imperdonable. Si pel contrari es descobreix que tot ha estat un muntatge maquinat per part de les empleades, amb la idea de treure’n algun benefici obscur, elles hauran de patir aquest pes i als directius se’ls haurà de fer una reparació pública, en tota regal, del seu honor. I prou. End of story.

A mi no em pot venir una associació dones atacades al lloc de treball per signar a favor de les noies, com tampoc una de defensora d’homes acusats injustament per signar a la seva. Que em deixin en pau! Primer que s’aclareixin i després ja ho veurem. Si no en tinc cap necessitat, que no m’obliguin a cometre una injustícia! Nosaltres els espectadors d’aquestes històries no podem emetre cap judici apriorístic, i més quan no coneixem personalment els protagonistes en joc de la situació concreta i que la informació sempre ens arribarà distorsionada. Perquè la distorsió —i no parlo ja de la distorsió amb mala fe— forma part de qualsevol medi de comunicació, fins i tot el del boca orella. El tema d’avui no va de carregar contra els mitjans oficials. Amb les dades incompletes de que disposava quan aquella entrada de Facebook va esquitxar la pantalla, jo només m’hauria posat a favor dels directius o de les noies, incondicionalment, en el cas que m’unís alguna mena de proximitat afectiva. Els amics i parents també poden mentir, és clar, però fins que no es demostri la seva culpabilitat només ens tenen a nosaltres pel suport que no demana proves a canvi, irracional. D’això va l’amistat, no? Però aquells senyors i senyores jo no sé qui són. Amb prou feines els conec a través de la imatge fugaç que em donen els mitjans. Amb aquestes condicions m’hauria de moure per unes simpaties altament mediatitzades i supèrflues. I ja em poden posar —qualsevol part— cara de pena o descriure’m fins el detall més escabrós. Hi ha gent amb una imaginació imbatible, actors naturals increïbles, també.

Doncs bé, només sortir la notícia ja hi havia alguna bona gent que anunciava, cofoia, “jo ja he firmat a favor de que acomiadin els directius!”. Caram, què clar ho tenien! Cert que aquells senyors acumulaven tots els elements perquè em caiguessin malament, si voleu: poderosos, del PP, molt probablement blaveros, perquè no uns masclistes de la pitjor espècie, i segur que molt i molt males persones. Potser sí. Va vinga, fins concedim que algun d’ells fins i tot matava gatets acabats de néixer per crueltat pura i dura. D’acord. Però totes aquestes maldats per se no valen prou per afirmar que actuaven d’aquella manera amb les seves empleades. O sí? Sí, però només si es demostra que l’acusació és certa. Abans seria com fer pasqua abans de rams, amb el perill d’afavorir una injustícia. Ja ho sé que hi haurà algú que dirà: “Mira, ja només per ser del PP haurien d’anar a la presó”. Vinga, imaginem que tinguéssim una dictadura que considerés delicte votar el PP. Doncs, fins i així, haurien de pagar la pena exacta per la falta votil, no per assetjament sexual amb amenaces d’acomiadament!

M’agradaria pensar que tot això que estic dient entra dins el territori de les obvietats de parvulari. Però quan veia que entre alguns dels qui s’apuntava al linxament dels presumptes criminals —presumptes, caram! no ho oblidem!— era gent a qui jo apreciava i respectava per la seva capacitat de reflexió i amb una preparació acadèmica que a mi em donaven mil voltes, em va entrar pànic. Ho dic de debò, pànic! Pànic i una profunda sensació de tristesa. No sé com haurà evolucionat el cas. Espero que s’hagi resolt de la manera més justa i que el culpable autèntic hagi pagat. Per una banda desitjo que aquells que van firmar pel linxament dels directius hagin tingut raó. Però per l’altra banda, no. No admeto que se m’acusi de que escric això per justificar la meva “manca de compromís amb el tema”. És més, més aviat em pregunto com justificaran els signants la seva col·laboració en un linxament públic d’unes persones que estaven sota judici. Amb la vida de la gent no s’hi juga amb tanta alegria, amics.

El segon cas el considero molt més violent, amb una manca de subtilesa que espanta.

No fa gaire una bona amiga va penjar un enllaç a un arxiu de fotografies del Facebook amb el següent enunciat com a text de presentació. L'he copiat exactament igual (només he retocat algun error de tecleig):

Lo que me llega por mailllCHINOS!!! Imagenes muy fuertes pero reales!!!!!!!! COPIO : C h i n o s Realmente son seres despreciables, nacidos para engañar al occidental o a quien tengan delante, con esa carita de inocentes que ponen. Merecen llamarse hijos de ...... No tienen otro valor ni nombre. A estos cabrones les estamos engordando los bolsillos acudiendo a sus tiendas que invaden nuestro país, y también somos clientes de sus restaurantes, donde nos ponen carne de perro/gato con sus fuertes mojos; y luego te preguntan: "¿Tá Bueno?" y por dentro se ríen de nosotros; tomemos nota. Mañana cenamos en los chinos - PÁSALO QUE LO VEA TODO EL MUNDO es muy fuerte!!!!

I a continuació venia tot un seguit d’imatges en veritat repulsives que mostraven en tota la seva cruesa la industria de la carn de gos, des dels escorxadors, passant pel transport i acabant als mercats i restaurants a "Xina". S’ha de reconèixer que les fotos feien el seu impacte i costaven de mirar. Però no menys que el que produeix la indústria de la carn de conill, aquells animalons que posen aquelles carones, també, que no em negareu que també commouen molt.

De tota manera, però, el primer que em va cridar l’atenció no va ser això, sinó l’evidència de que, només a primer cop d’ull, allò de Xina no en tenia res. Amb un examen lleugerament més fi, la sospita de que es tractava de Vietnam augmentava. Des dels barretets que em duia el personal, que hem vist a un munt de films de la guerra famosa, fins a altres detalls estètics dels carrers. La constatació definitiva esclata en aquest cartell de la foto, on s'indica a la distància (o alguna cosa així) on es troben Hanoi i altres ciutats properes. Això com tots els noms amb els seus “anh” i "ang" finals típics, ja no deixa cap dubte de que parlem de la que va ser província de la vella Indoxina.

Un de les fotos incloses al reportatge sobre els gossos a Xina. Al cartell podeu veure els evidents caràcters xinesos que desborden per tot arreu i la referència a una ciutat tan xinesa com Hanoi... O potser no?

Amb tot, la majoria dels comentaris —alguns signats per persones properes a societats protectores d’animals i tot, suposadament gent sensible, doncs— que hi havia anaven del següent pal. Reprodueixo també integrament, sense esmentar el nom dels signants. Si algun d'ells s’hi troba retratat i s’emprenya, me la bufa amb la potencia de les galtes del Dizzy Gillespie:

—Yo en la vida he ido a un chino, que asco!! Y si en alguna reunión piden al chino, cosa muyyyy poco habitual, arroz, y bambú con setas ! No hay que ir ni a comprar a las tiendas de los chinos!!

—Y NO HAY FORMA DE FRENAR ESTA BARBARIE??? DE SOBRA YA VAN SIENDO CONOCIDOS POR TV E INTERNET LAS SALVAJADAS QUE HACEN CON PERROS Y GATOS EN CHINA... NO TIENEN PIEDAD, Y ESTÁN TOTALMENTE VACÍOS DE SENTIMIENTOS...NO SÓLO CON LOS ANIMALES, SIN...O TB CON LAS NIÑAS CHINAS QUE ABARROTAN LOS ORFANATOS...ME QUEDO SIN PALABRAS Y SIN FUERZAS ANTE TODO ESTO...

—BOICOT POR MI PARTE A ESTA GENTE!!! (ja trigava a sortir un comentari d’aquesta mena. Això dels boicots hi ha gent que els surt molt de dins, com els rots)

—POR ESTO CREO NUNCA ME HAN GUSTADO LOS CHINOS......TIENEN UNA CARA DE IMBECILES Y ADEMAS DE TORTURADORES.....QUE DIOS PONGA MANO EN TANTA CRUELDAD. (no em negareu que aquest és bell)

—Hijo de mil putaaaa chino de mierdaa asesino de animales

—DESGRACIADOS...el mundo da vueltas, pagaran caro… muy caro!! (agosaradament profètic, però tot sigui per la causa)

—DIFUNDO...HIJOS DE PUTA MALDITOS CHINOS!! (el rotllo “pásalo”, que ja ha esdevingut un clàssic)

Entre els comentaris i les imatges —no sé que em provocava més arcades— va ser difícil pair tant de fàstic. De fet, per poc que naveguis per Internet, qualsevol català hauria d'estar fet a llegir coses semblant sobre nosaltres. I ep! parem de fer-nos els bons ja, que no hi ha pocs catalans que davant un “espanyol” així, en genèric, no reaccionen d’una manera gaire més equànime, eh... Però no sé si per manca de costum o què —i allò que diuen alguns que reaccionem amb més energia quan veiem una injustícia comesa contra un altre que contra nosaltres mateixos—, m'ha produït un efecte horrible llegir tot això referit a una altra comunitat humana. Hauria estat contra els americans, els russos o els israelites —per esmentar uns habituals del linxament mediàtic, entre moltíssims altres— i la meva reacció hauria estat la mateixa. Avui, pero, la xina li tocava a la Xina, ves...

Em va esfereir pensar que, si ningú els hagués fet adonar del seu error, cap dels comentaristes d'aquella turba no sentirien la més mínima compasió davant les imatges cruïssimes d'un terratrèmol que el dia següent matés un milió de xinesos. Davant uns nenets morts declararien: “les está bien empleado por hijos de asesinos de perros”, segur. Aquest sentiment tan cruel és universal, de fet. El “Nuke those bastards!” que es pot llegir en qualsevol fòrum d'Internet que esmenti el món islàmic. Quanta gent viu a l'Orient Mitjà? 300.000.000? 400.000.000? mig bilió o més? Què no tots són terroristes? Tant és! Unes quantes bombes atòmiques i pim-pam! el gran problema del món acabat. Igual com va fer, durant la croada contra els càtars, el legat del Papa amb els 7000 habitants de Besiers, quan va donar l’ordre d’assassinar-los a tots, per infidels, en un sol dia. En rebre l’advertiment de que els seguidors de les doctrines heretges representaven una minoria, aquell gran cervell va dir: “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus”. O com els nazis davant 6.000.000 de jueus. Al cap i a la fi els xinesos només signifiquen 1.300.000.000 habitants, pel cap baix. Però com que no són humans, tant és, oi?

Per una qüestió tècnica elemental —jo no patia com a “amic” de Facebook el mamífer que va penjar aquelles fotos i va evacuar aquell pròleg— no hi podia comentar res a aquella pàgina. No me’n vaig poder estar, però, de comentar a la bona amiga que havia inclòs aquell enllaç les observacions objectives que es desprenien de les imatges i algunes consideracions personals. Es pot discutir el grau de demagògia de les meves observacions si voleu. A l’estranger s’acostuma a considerar el poble espanyol com a aquell salvatge i execrable que de torturar animals banyuts en públic en diu art. Amics espanyols, penseu que pel món hi ha moltíssim menys amants de la Fiesta dels que us penseu i el mite dels prohoms de la cultura internacional que la valora, cau amb la contundència d’un castell de naips mig mal engiponat, d'esquifit que és.

En qualsevol cas, la meva amiga —que havia mostrat el tacte de no haver deixat cap comentari de cap mena abans— un cop va compartir amb mi l’evidència, va tenir els nassos d’entrar allà dins i comentar el que li havia dit i, com no, ampliar-ho amb observacions personals pròpies, doncs ella també té ulls a la cara i pensa pel seu compte. Vaig esperar la reacció d'aquells amants de la diversitat cultural durant uns dies. Cap resposta. De fet, tot va morir suaument allà. M’agradaria pensar que la meva amiga no va predicar al desert, però no n’estic segur. Miro de posar-me en la pell dels altres i imagino que ha de ser molt dur entomar un ridícul tant espantós, haver quedat com un racista anti-xinès, d'una manera tan gratuïta.

Joves xinesos contents

Una paradoxa del cas és que a la Xina déu n’hi do les barbaritats que es fan! Molts dels mateixos xinesos ho saben molt bé. Però mira, aquesta, doncs resulta que no. Amb tot, si algú em pot mencionar un sol país, regió o ciutat que no carregui amb una culpa equivalent li ofereixo el meu cos per a que en faci el que vulgui durant dos dies sencers. I el meu descobriment —insisteixo, de poquíssim mèrit— de que eren els vietnamites els “dolents”, dubto que els doni a aquelles llumeneres llum verda per modificar els comentaris i escriure: “Bueno... esto... ¡vietnamitas quería decir!”. D’acord, aleshores matem molts milions menys de persones que si llencéssim la bomba aquella sobre Xina. Quin descans aniquilar menys gent, eh? Però ara, oh! què fem, doncs, no ja amb la bonica barbàrie del toreig, tan ibèrica, sinó amb els que destrossen el fetge de les oques per obtindre paté, i tants i tants països que sacrifiquen els animals en unes condicions d’higiene i de patiment per a la pobra bèstia que convertirien els professionals vietnamites de la carn de gos com uns competidors dels Teletubbies en blederia. El món és un lloc bellíssim, però molt dur, benvolguts companys. Si haguéssim de boicotejar tothom que en fa alguna no podriem comprar ni el paper de water amb el que eixugueu les escorrialles repulsives que us regalimen de les vostres infàmies racistes.

Parlant de Xina. Resulta que les circumstàncies han fet que tingui uns pocs, però molt bons, amics xinesos. Una gent meravellosa. Amb dos d’ells vaig compartir l’ascensió d’una muntanya mítica, una experiència que no oblidaré mentre visqui. Doncs bé, com a curiositat us passaré la confidència --vox populi, eh-- de que justament tots són vegetarians. Aleshores, de cara a ells jo hauria de representar el bàrbar, cruel, salvatge, no? Doncs mai m’han tirat a la cara la meva condició d’omnívor, sinó que sempre m’han mostrat una lleialtat amical i simpatia a prova de bombes. Gent així inspira respecte. Em costa molt dir el mateix d’algun exaltat assassí d’ensiams nostrat que em toca patir de tant en tant. Però no ens queixem, tots arrosseguem la nostra creu. Alguna cosa haurem fet per merèixer-la.

"Digues a quin linxament t’apuntes, i el de pressa que ho fas, i et diré com ets" podria dir el savi.

Bona nit, i no linxeu ni a l'enemic, si us plau. Cuideu tant l'ètica com l'estètica. I ah! m'oblidava: si teniu la oportunitat no deixeu de visionar Fury (Fúria, 1936) la primera pel·lícula que va dirigir Fritz Lang als Estats Units quan va fugir d'Alemanya, amb uns joves Spencer Tracy i Sylvia Sydney. Tot un tractat sobre el linxament. Val molt la pena.
La bona gent del poble, abans de convertir-se en un munt de bèsties a Fury (Fúria, 1936) de Fritz Lang

Joan Solà se'n va sense poder fruir del seu gran somni

Joan Solà (1940-2010)

Una entrada d'emergència per deixar constància d'una notícia fatal: el gran lingüista Joan Solà ha mort a l’edat de 70 anys. Una llengua que es troba en una situació com la nostra no es pot permetre perdre figures de la seva magnitud. El mestre ha marxat massa jove, abans de veure el seu país lliure, tal com a ell li hauria agradat. Però així és la vida i no podem fer-hi més...

Com se’l substitueix un home d’aquesta categoria? N’estem tip de fanàtics eixelebrats que defensen qualsevol idea a cops de demagògia intencionada. Ell, en canvi, representava un rar exemple de saviesa, compromís i dignitat. Joan Solà lluitava pel que creia des de la seva feina, treballant amb autoexigència i rigor. Les circumstàncies històriques recents, però, l'havien convertit també en una figura pública de renom que deia allò que calia, en els llocs on calia, amb contundència, però amb argumentacions ben construïdes, serenitat i respecte. Enmig dels perfils tan baixos que estem acostumats a trobar dins els debats públics, feia estrany de veure que encara hi havia algú que sabia de que parlava, i ho feia amb tanta claredat com educació. Podia cometre els seus errors — de ben segur, puig es tractava d'un ésser humà, no de Terminator—, però vaja, ja m’agradaria a mi cometre’ls, sincerament.

Com a homenatge us convido a que cliqueu damunt aquest enllaç al títol de la revista i llegiu l'entrevista que va donar a L’Avenç. Es tracta d’un PDF que us heu de descarregar. Si us plau, malgrat l'ennuig que suposa aquesta mena de formats, feu-ho. Si teniu uns minuts, passeu a veure el vídeo d'aquí sota, també. Ambdós enllaços valen molt i molt la pena.


Entrevista a Catalunya Ràdio

Descansi en pau, mestre.

Aforismes de Gesualdo Bufalino

Gesualdo Bufalino davant l'estàtua d'un matxo

Mentre preparem teca apta pels lectors agosarats, sobrats de temps, o directament masoquistes (endavant companys, vosaltres sou els millors!), avui us convido a assaborir una petita mostra d'aforismes del sicilià Gesualdo Bufalino (1920-1996). Ens trobem davant un escriptor "humit", com a ell li agradava dir, per distingir-se dels qui considerava "secs". Què volia dir amb això? No ho sé. En qualsevol cas, llegiu-lo. Val la pena.

Tot i que de jove ja havia guanyat algun premi de poesia, Bufalino representa un cas extrem d'autor de publicació tardívola: Diceria dell'untore (La perorata de l'empestat), el seu primer llibre, va sortir el 1981, quan tot just s'acabava de jubilar, amb més de seixanta anys. A partir d'aquell moment va començar una carrera fulgurant, amb premis i tot. Va conrear narrativa, poesia, assaig, així com aforismes espatarrants.

Els que dissemino aquí sota apareixen a clàssics seus com Il Malpensante, lunario dell'ano que fu (El malpensat) o Bluff di parole (El bluff de les paraules).

Buona sera amici.



Aforismes de Gesualdo Bufalino


Si Déu existeix, qui és? Si no existeix, qui som?

Un suïcida no és més que un impacient.

I si Déu hagués inventat la mort per fer-se perdonar la vida?

Déu és millor del que sembla, la Creació no li fa justícia.

Els optimistes són la claca de Déu.

De vegades em sembla que per un minut em sento feliç. No ens alarmem: és cosa d’un moment i passa.

L'amor, en la majoria dels casos, és només una garantia de préstecs.

Que una idea estigui regada per sang de màrtirs no vol dir que sigui menys estúpida que una altra.

La meitat de mi no suporta l'altra i cerca aliats.

Com s'ha de fer per estimar-se visquent amb un mateix vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre?

Un beneit que calla és la persona més adorable del món.

Un sociòleg és un individu que va a un partit de futbol a mirar els espectadors.

Pioners de la música electrònica 1: Delia Derbyshire

Delia Derbyshire, treballant al seu laboratori de la BBC Radiophonic Workshop

L'anglesa Delia Derbyshire (1937-2001), va ser una compositora de música electrònica que va destacar per la seva tasca a la BBC entre els anys 1962 i 1973. Eclipsada al parnàs dels pioners del tema per altres noms més fulgurants, Derbyshire destaca com una de les investigadores més serioses en la combinació de cintes magnètiques de loops hipnòtics amb sons generats per oscil·ladors. Entre moltes altres perles, va crear les bellíssimes tonalitats i ritmes electrònics del tema de la mítica sèrie de ciència ficció britànica Dr.Who (1963).

El 1959 va acabar els estudis de música, matemàtiques i enginyeria del so amb menció honorífica. Amb aquests títols sota el braç, es va presentar als estudis del segell musical Decca amb la idea d'oferir els seus serveis com a enginyera musical i compositora. Un cop allà es va trobar amb la desagradable sorpresa que la companyia no acceptava dones per realitzar tasques tècniques tan especialitzades, massa serioses per a deixar-les en mans d'una "noieta amb el cap ple de pardals"...

Després de picar a d'altres portes i trobar-se de nou amb tot el mostrari de la discriminació sexista de l'època, el 1963 va ser, per fi, contractada per la Radiophonic Workshop de la BBC. Gràcies a la seva tossuderia, la seva inventiva i el seu esperit de treball va assolir la reputació (interna) que mereixia. És cert, però, que Derbyshire va tenir la sort d'arribar al lloc adequat en el moment precís: un dels primers encàrrecs va consistir en arranjar i inventar els sons electrònics per a la melodia que Ron Grainer havia composat per al tema de la sèrie esmentada abans. Dr Who va esdevenir l'èxit més gran de la història de la televisió britànica i un fenomen social sense precedents dins el món anglosaxó. La sèrie, amb els canvis lògics d'actors i look, encara continua en antena. El so del tema original també ha patit una evolució important. De les textures electròniques, pura alquímia sonora de la senyora Derbyshire, només s'ha conservat el so "atereminat" de la melodia principal. La resta han estat substituïts per uns potents arranjaments per a orquestra simfònica. Com acostuma a passar quan s'adapta música electrònica a format clàssic, tot el que es va guanyar en èpica es va perdre en l'encant de la màgia i el misteri.

A la BBC no se'ls escapava que la forta personalitat sònica del tema (junt amb la misteriosa melodia de Grainer) havien ajudat a un succés que depassava de llarg les expectatives més optimistes. A partir d'aquell moment, l'estatus de la jove compositora dins de la companyia va millorar i la seva continuïtat va restar assegurada. Durant els següents 10 anys, Debyshire va composar la música per a més de 200 programes del canal: espais dramàtics, educatius i documentals que versaven sobre temes futuristes, científics o aprofundien en la ment humana, on una orquestra tradicional o un grup de música moderna haurien semblat fora de lloc. En aquest sentit, un dels més recordats pels espectadors britànics seria la banda sonora per a Inventions for Radio, dirigida pel també músic electrònic Barry Bermange. La major part del seu treball a la cadena, però, va romandre en l'anonimat total, despatxat sota l'asèptica signatura de "Special Sound by BBC Radiophonic Workshop".

Debyshire va guanyar la reputació de bruixa que posseïa la fórmula màgica per resoldre impossibles de forma miraculosa. Quan se li va demanar si hi havia la possibilitat de crear una musica que usés només sons d'animals, ella va oferir la solució amb l'encantador tema per a Great Zoos of the World. Malgrat la seva aparent senzillesa, el tema va requerir una laboriosa tasca de retallar i enganxar. Encara calia esperar més d'una dècada per a que s'inventés el sampler. Els resultats que obtenia treballant amb l'arsenal de la Radiophonic Workshop de la BBC no deixava indiferent a ningú. Sempre sorprenia. Michael Bakewell, responsable del programa Cyprian Queen la va felicitar efusivament: "Senyoreta, ha fet vostè una música amb uns sons molt sexis!", li va deixar anar. Altres cops, però, els comentaris no resultaven tan elogiosos. Això va passar amb les composicions que va realitzar pels programes infantils de la BBC2. Li van advertir de que: "aquesta música és massa lasciva per a una audiència d'onze anys"

Al marge de la BBC, Debyshire va col·laborar en diversos projectes paral·lels, on podia desfogar la seva suposada "lascívia". Va assistir al gran compositor italià Lucio Berio a la escola d'estiu de Dartington, va treballar amb els músics i inventors electrònics David Vorhaus (inventor del Kaleidophon i un seqüènciador revolucionari) o Peter Zinovieff (creador del primer sintetitzador portàtil anglès, el mític VCS3 d'EMS, emprat per gent com Tangerine Dream, Klaus Schulze, Jean Michel Jarre o Brian Eno, entre molts altres). La seva curiositat per explorar nous camps la va dur a participar dins l'àmbit de la música pop amb el mateixos Paul Mc Cartney o Yok Ono. Fins i tot va composar Love without Sounds, un hit electrònic del 1969, cantada per una inquietant i desapassionada veu femenina, que recorda el distanciament d'Astrud Gilberto, i que avui mateix passaria com a un producte indie electrònic actual, amb el cap ben alt.

El 1973 va abandonar la BBC i la música electrònica, desencantada per com evolucionava el medi. Al llarg d'aquests últims anys, va treballar en una galeria d'art i en una botiga de llibres, entre d'altres ocupacions que no tenien a veure res amb la música. També va contraure un matrimoni desgraciat que va fracassar al cap de poc temps. Més tard, el 1980, va trobar una segona parella amb la que va viure fins el final.

A finals dels 90, es va produir un canvi inesperat a la seva vida. El jove músic pop Peter Kember la va convèncer per participar a Sonic Bomb, el seu grup de caràcter techno i experimental. La venerable pionera va acceptar. Malgrat alguna reticència inicial, aviat va considerar que Kember poseïa autèntics coneixements i un respecte profund per les arrels d'aquella mena de música i, last but not least, no anava de fantasma. Per desgràcia, Derbyshire no va viure prou per veure els fruits del seu retorn i una complicació renal se la va endur quan només tenia 64 anys.

Un documental sobre Delia Derbyshire. Hi ha moments on ella mateixa ens explica el seu sistema de treball, al seu laboratori de la BBC Radiophonic Workshop. Tot sembla molt fàcil. Els talents autèntics tenen massa feina per saber que vol dir ser pretensiós

El tema original de la sèrie Dr. Who. Cada nota de totes les melodies (la principal, l'acompanyament, segones veus, etc.) s'ha tallat i enganxat, l'una rere l'altra. Una feinada digne del dibuix animat.

El meu 2cv a un article del Vicenç Morando

Si hi ha un semi-jove a Sitges que mereixi el títol d'institució local vivent, en Vicenç Morando cimeja, sens dubte, entre els candidats més sòlids. Agradable exemplar de gentleman sense fums, d'irònic subtil a la manera clàssica anglesa, en Vicenç ens descobreix que la rodonesa del triàngle és plausible. Comparteix amb igual desimboltura el gust per l'alta cultura i el refinament estètic com el compromís amb les tradicions populars i les tietes Maries. Periodista, historiador, locutor de ràdio, fotògraf, home de teatre, pregoner de festes majors, moderador de debats i mag de la ubiquitat en esdeveniments de difícil classificació, col·labora en una columna (un columnot, més aviat) setmanal a l'Eco de Sitges, i salpebra Ràdio Maricel amb els seus textos i la seva veu clara, digna d'un robanòvies simpàtic amb el que mai t'hi podries barallar. A força de prémer tecles, no sorprén que de tant en tant alguna expeleixi un tac-tac en forma de premi. I per si tot això semblés poca cosa, en Vicenç és la única persona que conec que ha pronunciat davant meu el nom de Flaminio Bertoni, en veu alta, sense que hagués calgut subornar-lo.

Aquesta raspatllada tan embafadora ve a tomb del darrer article que ha sortit publicat avui mateix al setmanari local, on parla del patrimoni mòbil de Sitges, molt en la seva línia. Passa de la petita història a la gran amb aquella airositat de sempre: ara menciona aquella rampoina que estossega cada dia pel carrer, ara repassa el per què del seu disseny. I és clar, l'home s'ha fixat, entre altres vehicles clàssics, amb el meu petit 2cv. I, caram! m'ha fet molta il·lusió! No és la primera vegada que m'hi treu (ho va fer a l'article sobre del projecte teatral en el qual vaig tenir l'oportunitat de conéixe'l en persona). Però amb aquest m'ha tocat el cor. Sí que em menciona (amb una delicadesa inmerescuda) però sobretot parla del meu trastet. A mi em fa més il·lusió que parlin de la gent o les coses que estimo o m'agraden que de mi. No sé si us passa a vosaltres. Què parlin bé d'un fa bé, no ens enganyem. Dóna tranquil·litat, i sobretot és útil. Però que ho facin d'allò que estimes genera excitació i felicitat sens fi. Et venen ganes de replicar, trobar-hi gràcies que ningú ha descobert, fascinar-te per quan els altres en troben les que se t'havien passat...

Podeu llegir l'article seguint aquest enllaç al seu blog Crònica local

Molt agradable l'experiència, malgrat que ara sento una pressió per mi totalment nova, una responsabilitat que no havia ni sentit ni sospitat mai. Ja no haig de cuidar el meu cotxe per mi mateix, per poder arribar amb ell als llocs, sinó també perquè el patrimoni mòbil local no perdi una peça, encara que modesta. Vatua l'olla, que diríeu vós!

De part del meu auto, moltes gràcies Vicenç. Després de tot el que et dic avui, no vull que el teu sentit crític quedi anestessiat. Si algun dia creus que m'has de punxar el detràs no deixis que la ploma perdi punta. Per l'enorme respecte que et tinc, jo faré el mateix si ve al cas (que no ho crec, i en general prefereixo la pau el conflicte, tu, encara que hi hagi qui no s'ho cregui) i miraré d'esforçar-me en demoliir i devastar tal com demanen les escriptures. Tot sigui sempre per la higiène local. I avui, per aquesta mateixa higiène, mira, doncs toca una abraçada. I això sí, més higiènica impossible, que per la xarxa no es passen els virus.

Salut i gràcies Vicenç!

Tenir sentit de l'humor versus ser graciós

Per carregar això que a la foto em porta aquest amable camàlic del R.D.Espanyol, més que sentit de l'humor el que cal és molta paciència

Concordo del tot amb el que diu l’escriptor José Ignacio García Martín sobre el tema del sentit de l’humor, quan defensa que posseir-ne i ser graciós no té a veure res. Les dues qualitats poden anar juntes, però no per sistema. Les persones que de debò sí que en tenen ho saben de sobres, i no els descobreixo cap primícia. Però per la banda dels graciosos n’hi ha molts que no s’han assabentat que sovint no en tenen gens.

Quan García Martín diu: “Uno puede ser la estrella de las sesiones de chistes en el bar de la esquina, pero cuando alguien hace intento de befa respecto a sus paisanos, a lo mejor el gracioso se convierte de repente en un energúmeno vengativo” crec que ho clava.

El sentit de l'humor comença per un mateix, proclama un tòpic d’aplicació exòtica. A mi em sembla que aprendre a riure's de les pròpies conviccions, idees polítiques, i fins i tot religió —tot allò de més sagrat, d’allà on esclaten més guerres, vaja—, representaria justament el primer pas per demostrar reafirmació. Opino que qui sap riure's d’un mateix fins a aquest punt demostra més fermesa i confiança en el que creu i estima que qui no permet ni el més lleu esbós de caricatura sobre els mateixos assumptes. Ho veig una mica com la comparació entre un professional que treballa relaxat, amb la seguretat que li dóna l'experiència, i el novell, nerviós, insegur, que a cada pas li cal seguir el manual. El primer ja sap on pot fer de més i de menys, amanirà l'estona amb bromes i realitzarà un treball impecable. El segon, estricte, més papista que el Papa, tot just complirà. Igual caic en la demagògia amb aquesta símil, no ho sé, és possible. També hi ha professionals tan bregats que es confien i se la foten, i novells que, tot just pel seu legalisme exagerat, entreguen la feina com Déu mana... D'acord, oblideu l'exemple, o penseu-hi si us agrada.

Al voltant del sentit de l’humor als països i regions del món tinc una teoria extrema, útil només per generalitzar:

D'una banda hi ha els habitants de llocs amb fama de seriosos. Ja de petits aprenen que només hi ha una manera de presentar-se en una reunió, quan van pel món: primer de tot, han de deixar anar un acudit sobre el propi lloc d'origen. Una cop trencat el gel, la primera reacció del públic consisteix en, invariablement, amb la precisió d'un rellotge suís, felicitar al convidat per no semblar un nadiu del seu lloc de procedència, en absolut. Al final del viatge, aquell convidat torna al seu país, on se submergeix dins una població acostumada en un 90% a sentir aquest comentari com a mínim una vegada a la vida. De l’altre hi ha els habitants de països o llocs amb fama de festius que, davant un personatge públic que deixi anar l'ocurrència de que a Festivilàndia hi ha menys sentit de l'humor que en llocs oficialment més seriosos, li salten a la jugular en massa per linxar-lo.

No crec que amb aquests exemples es demostri que els habitants del primer lloc posseeixin més sentit de l'humor, necessàriament —és molt probable que estiguin fins als nassos que perquè els deixin tranquils, i de vegades fins per sobreviure, els calgui recórrer a riure's un cop i un altre de la seva terra, costums i jugar amb els tòpics més suats. Per tant, que ningú s’entusiasmi abans d’hora. Però penso que els de el segon, amb la seva reacció visceral, no ajuden a que la foto col·lectiva els afavoreixi, tampoc.

Hi ha gent amb sentit de l'humor a tot arreu, per descomptat. Però també suposo que certes circumstàncies ambientals l’afavoreixen. Amb sentit de l'humor es pot néixer. La naturalesa de vegades, amb la seva manera de fer tan capritxosa, es mostra generosa i regala els talents més rars a la persona més inesperada. Tot i així, crec que, amb uns bons mestres i un entrenament adequat, un sentit de l'humor deficient es pot millorar amb els anys. Això sí, cal posar-hi voluntat, com en tot a la vida.

Com que considero que el sentit de l’humor és un dels màxims bens a que hom pot aspirar, a mi m’agradaria que me’n sobrés. Sovint temo, però, que quan crec que més n’acumulo igual coincideix amb les èpoques en que més enravenat es troba. En aquest sentit, la realitat sempre juga amb l’avantatge dels qui no tenen res a perdre, i es mostra sincera amb tota la crueltat: els altres sempre s’adonen de les nostres limitacions molt abans que nosaltres mateixos. D’una hora lluny, diuen (per cert, m’agrada aquesta locució).

Primera pàgina d'un diari de viatge inacabat

Sitges, 28 de desembre del 2009

A Sri Lanka? Què coi se m’hi a perdut a mi a Sri Lanka!

Sí, a Sri Lanka, l'antiga Ceilan. M’hi han convidat, i és el que toca. Davant un tribunal que em preguntés si aquest era el viatge que sempre havia somniat, hauria d’admetre que no. Però sense exagerar. Obligat a confessar a on no hi voldria anar mai no escolliria aquest, tampoc. Passa que no em va bé, el viatge m’agafa amb els peus girats.

Admiro i valoro l’Orient com a una part del món d'una importància igual o superior a la nostra. Però de dins em surt la imparcialitat picallosa, com un resort automàtic. No tinc idealitzat l’Orient. O no com el paradís espiritual que enderia tants occidentals. No em cal fugir a les deus de tantes religions per descobrir-me a mi mateix. Ja em conec prou misèries. Ja m’estan be les d'aquells que m'envolten, estimo, i fins i tot saludo, també. Puc sobreviure sense aprofundir més. No em deleixo per passar la cullera per veure si hi ha quedat una llossada d’hipocresia humana adherida a les parets de l’olla. Per no caler, no em cal ni repassar Secrets d’un matrimoni del Bergman. El film irradia prestigi per tota la lleixa dels vídeos. Però amb un visionat n’hi ha prou. A més, tampoc hi trobareu res de nou. Ja ho sabem que hi ha un munt de brutícia sota cada estora. Si m'agafa per capbussar-me dins de les indigències del cor humà, en trio una d’en Billy Wilder, qui, sense menysprear el mestre suec, crec que afina igual. O més. Ara també queda bé esmentar Wilder. Discutíem de cinema profund i a mi sempre m'ha agradat, caram. Si voleu, però, podem parlar de la senyora Linda Lovelace. També és un clàssic, també hi ha profunditat. D'una altra mena si voleu, però gens menyspreable, a fe de Déu...

Tornemt a l’Orient, que m'havia distret. Tampoc visc fascinat per la idea d'assolir cap Nirvana, ni cap mena d'excel·lència i perfecció més enllà de la que, mal que bé, pugui combinar amb els meus vicis venials, als quals no renunciaré mentre em resti una romanalla de salut. Amb tot això no pretenc fotre-me’n d'aquella part de món, que consideri que no valgui la pena de conèixer. En absolut. Si comencés a parlar del meu respecte per l’Orient no se'm podria aturar ni que m'enfonsessin el cap dins una banyera plena d'aigua bullida. Algunes de les meravelles que ha regalat a la humanitat em provoquen més admiració que moltes de les que mamem d’Occident. A l'Orient s’ha creat una bellesa única, variadíssima, que no te l’acabaries mai. I jo —encara tinc ulls a la cara i un cor que s’enamora— de les poquíssimes que conec me n’estimo moltes, no les canviaria per res del món. Però crec que per cada lliçó que ens puguin donar, nosaltres els hi podem tornar una d'igual. Només passa que gasten un estil inesperat de smashar la pilota. És lògic que ens facin alguns punts. Però nosaltres comptem amb el nostre revés. Cadascú té la seva manera de jugar. Ara guanya l’un, ara l’altre. Amb bona fe i la mirada neta podriem guanyar tots. Potser somnio truites...

Suposo que ja ha quedat clar que no tinc mitificat l'Orient. El budisme, per exemple, em rellisca. Així de clar. Fins i tot, episòdicament, he arribat a caure en el parany d'agafar-li mania, per culpa de l’actitud pàmfila de la majoria de seguidors occidentals que he conegut, aquells que es llencen als seus ullals, com gaseles enamorades d’una lleona afamada. Sospito una explicació per a aquesta actitud personal viciada. No calen justificacions en actes que no tenen res d'injustos, però sí explicacions per a aquells que poden ser malentesos. Detesto tant que no se m'entengui com no entendre. Així com jo vull saber els per quès de les coses, vull que els altres entenguin els meus. No sempre estic de broma. Molt espès tot això. Canviem de paràgraf, va.

Aquest, però, no és un viatge normal i corrent. Què ens porta a fer les maletes cap a aquella illa en forma de llàgrima? Turisme? Negocis? Res de tot això. El motiu: ens han convidat a una boda. La meva amiga Marissa, una singalesa nativa amb residències a aquell país i a Nova Zelanda, una persona meravellosa, inclassificable, i el seu estimat Sagor, natural de la India (un altre ser fantàstic), es casaran el dia 2 de febrer del 2010. Per a aquest esdeveniment tan especial, la Marissa ha convidat a tots els seus amics internacionals. L'assistència no admet indisponibilitats. És inexcusable. Després de la boda ens ha preparat a tots, llavors sí, un tour de dues setmanes per tota la illa,al llarg de les quals ella i el seu marit ens faran de guies. No sé si us heu adonat que a la família de la Marissa no passa massa gana, si es pot permetre aquest dispendi. Luxe asiàtic en diuen.

No crec que massa gent pugui gallejar de que ha visitat un país —el que sigui— en unes circumstàncies tan excepcionals. Si no aprofito aquest privilegi cometré un pecat. No oblidaré la meva condició de pobre que farà un viatge de ric. O de neòfit pur fent-ne un de professional. O d'un indiferent obligat a exercir d’amant. Mirarem de fer un bon paper i tornar ben canviat. Si vinc de l'Orient sense dir que l'experiència no m'ha convertit en una altra persona em guanyaré encara més enemics.

No em fa massa el pes la idea de viatjar a un país exòtic, del qual no conec gaire cosa més que vaguetats. No tinc retirada a la promiscuïtat. El meu cor no eludeix els capricis per les petites coses fins a l’extrem d'enclaustrar-me rere l’austeritat monacal. Però en les grosses em sento molt més còmode si em moc a cops d'enamorament. Vull dir que per simple curiositat m'està molt bé agafar el cotxe i convidar els ulls a una passejada per la vila d'alguna comarca propera, que mai he tingut temps de conéixer prou. I amb tot, la major part de la meva vida he fruit de prou limitacions econòmiques que convertien fins aquest petit moviment en un enrenou. Per mi, un viatge gros ha d'estar justificat. Els altres que facin el que vulguin, però jo estic carregat de punyetes en aquest sentit. Crec que no cal insistir-hi. És clar que prefereixo experimentar amb el meu cos les ciutats i paisatges que no conec, més que a través del visionat de documentals de la tv o els reportatges dels dominicals. No sóc tan animal. Però em bullen massa somnis de viatge, tots ells molt més modestos i propers. Potser hauria de fer com tothom però, per com sóc jo, donar aquest pas ho considero una frivolitat de nou ric, un quiero y no puedo de primera magnitut estelar, a part d’un autèntic insult per tots aquells que estan xopats del tema, que sí que mereixerien ocupar al meu lloc, però que mai podran. Quantes vegades no topem amb idiotes ignorants —i el que és pitjor, armats amb la insolent voluntat de mantenir els seus prejudicis i ignorància més enllà del viatge, mentre no deixen de jugar l'imbècil joc de que han tornat canviats, convertits en una persona nova, ai sí— amb un mapa mundi sota el braç, del qual van tatxant els llocs on han estat, amb la rutina del nen que fa el mateix amb la llista de cromos de Pokemon repetits.

La meva actitud ha estat d'una incomfortabilitat força difícil d'explicar. Els meus remordiments fan riure. Ja m'ho diuen que no és pot viure tan carregat d'hòsties. Tenen raó. Cansa molt.

3 poemes de Cèlia Sànchez-Mústich i la seva traducció a l'occità

Cementiri de Liège (2006)

No esbombo cap secret si dic que la Cèlia Sànchez-Mústich és sens dubte una de les millors plomes (teclats potser?) de Sitges. D'entre el seu mostrari de guardons literaris, destaquen el premi Mercè Rodoreda de narrativa, o els Serra d'Or, Rosa Leveroni i Miquel de Palol de poesia. Ha cultivat la novel·la, el relat breu, la poesia i el teatre amb llavors que han donat fruits molt sucosos. Us recomano que com a mínim els concediu una mossegadeta. Assaborireu un gust que perdurarà en la vostra memòria, sense indigestions imprevistes, que només es troba quan brolla d'un estil i un rigor autèntics, sense trampes, i amb coses a dir. Moltes coses. Aquest èxit seria impossible si darrera, a més d'ofici (molt d'ofici!) no hi hagués una ment i un cor plens de compassió humana. I un punt de murrieria també, és clar. No estem parlant d'una bleda assolellada, precisament (per sort!). La Cèlia, potser sense saber-ho, segueix el consell del mestre Pla "escriptors, no sigueu llaunes i ensopits!" per la via natural, rebutjant màscares que ella sap que no li quadrarien.

Avui us oferiré tres poemes seus, en la versió original en català , amb la traducció en occità que ja he pres per costum de fer per gust, per practicar. Perquè em dona la gana, ves. No els he donat a corregir a ningú (aqúò va per tu Patricia: se trobas qualque error, me lo disses s'il vou platz, e fach los cambis. Mercès! :) ) i si aquesta bona dona esmentada en les lletres vermelles em diu alguna cosa, ja faré les esmenes corresponents. Es tracta de dos poemes extrets del seu llibre A la taula del mig (ed. Moll, 2009, Premi Serra d'Or 2010), acompanyats de dues imatges pròpies, i un tercer furtat a aquí http://www.revista.barcelonareview.com/07/csm.html amb tota la barra. El mateix he fet amb la imatge, extreta d'un bellíssim film mut: un cop posat a cometre actes criminals, hom ja no pot parar...

Les tres composicions crec que donen una idea del que la Cèlia ens acostuma a oferir: la ingeniosa imatge, la imaginació d'haver trobat una clau joganera (els escacs, el nen entremaliat) per parlar d'un dolor profundíssim, que ens atany a tots, del qual ningú s'escapa: el pas del temps, la pèrdua, la soletat més dolorosa. Amb aquests textos, avui crec que no riurem. Confio, però, que ens sentirem acompanyats per una veu que ens parla mirant-nos als ulls, amb sinceritat, de la nostra petitesa, de la nostra vulnerabilitat. Això sí, sense crueltat, i desprenent una bellesa genial com qui fa bombolles de sabó. No parlo de la genialitat dels saberuts, sinó de la mateixa genialitat que tenen els nens quan miren, quan opinen. Malícia i ingenuïtat en un punt ideal, irresistible. Almenys per mi.

Espero que us agradin. Ah! i compreu els llibres, maleïts!

Orfenesa
¿Qui és, que els donarà acollida
com si fossin nens orfes
i proveirà les seves fotos
de besades i espais?
¿Qui els acotxarà cada vespre
dins la capsa màgica del doble fons
o agafarà l'altre cap de la corda
per jugar a l'estrabada?
¿Qui els convencerà que són invisibles
perquè tot és un somni, una broma,
un simulacre, un truc?
¿Qui es posarà de puntetes
quan ells temptegin les boires
per fer-los llum amb la lot?

Aviciats com els tinc,
qui es desviurà, quan jo no hi sigui,
pels meus morts?


Orphanelatge

Qual es, que los donarà aculhida
coma se foguèsson mainats orphanèls
e provesirà las siás fòtos
de potons e d'espacis?
Qual los ajairà cada ser
dins la bóstia magica del doble fons
o prendrà l'autre cap de la còrda
per jogar a la brandida?
Qual los convencerà que son invisibles
perque tot es un sòn, una badinada,
un simulacre, un truc?
Qual se metrà sus la poncha dels artelhs
quan eles trantalhen las brumas
per los far lum amb lo lòt?

Mal acostumats coma los ai,
qual donarà lor vida, quand ieu i serà pas,
per los mieus mòrtes?

Cementiri de Liège (2006)

L'altre guany
Tan sols reconec el plaer extrem
de ser peó que avança pels escacs
i arriba a l'altra banda
i es transmuta en torre

des d'on mirar-s'ho tot,
abraçar-se a tot, traduït a la llengua
de les campanes, de la mare voltor,
dels núvols llanosos, per prendre l'alè
un sol instant, un sol moviment
abans que una altra peça l'expulsi del regne
del qual ja no li cal res.

L'autre ganh
Reconeissi pas que lo plaser extrèm
d'èsser lo peon qu'avança pels escacs
e arriba a l'autra banda
e se tresmuda en tor
dempuèi ont o gardar tot,
s'abraçar a tot, revirat a la lenga
de las campanas, de la maire voltor
dels nívols lanuts, per prene l'alen
un sol instant, un sol movement
abans qu'una autra pèça l'expulse del reialme
d'on li'n cal pas mai res.

Camerino del Convent de Sant Agustí, Barcelona (2009)

Alarma

Avui, el dolor és com un nen

quan porta massa temps que no se’l sent:

Quina en deu estar fent?Quins embolics

a les artèries, trencadisses als nervis,

guixades a la memòria?

Demà, m’ho veig a venir,

em trobaré la casa enaiguada d’enyor.

Alarma

Uèi, lo dolor es coma un mainat

quand pòrta tròp de temps que se l'aus pas:

Quina ne deu far? Quines embolhs

a las artèrias, copadissas als nèrvis,

croquets a la memòria?

Deman, m’o vesi a venir,

me trobarai l'ostal enaigat de languiment

Fotograma de La feme de nulle part (1923) de Louis Delluc

Sitges 2010 L'autèntic Terror

El cartell alternatiu: Podeu fer-ne l'ús que volgueu (copieu-lo, useu-lo com a avatar, etc.)

Ahir, com cada any per aquesta època de clima indecís, va començar la 43ava edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.

Hem volgut apuntar-nos a aquesta festa cinematogràfica amb una modesta col·laboració gràfica, realitzada a corre-cuita. Amb aquest cartell alternatiu pretenem homenatjar la clàssica icona del festival i alhora enaltir l'aportació que Sitges fa al gènere des de dins de la pròpia realitat. Aquí no hi ha ficcions, sinó fets ben palpables (a Sitges tothom sap que quan ens hi posem fem les coses molt bé). Parlem de la inefable restauració-modificació-trituració dels museus locals. Pel tractament otorgat al propi patrimoni històric, els sensibilíssims responsables han optat per una commixtura de dos subgèneres del fantàstic: el cinema de catàstrofes i el de sang i fetge. Gosem sospitar que hi haurà certes persones afeblides per una desorientació cultural tumefacta (aquella mena de gent que no té altra cosa a fer que criticar-ho tot) que no hi sabran vislumbrar els guanys estètics i la ingent quantia de caràcter sitgetà que la proposta innocularà en aquelles pedres centenàries. I, oh! sí, criticaran. Si la justícia veritable encara regnés al vell continent, a aquests innombrables se'ls (se'ns) hauria de tallar el coll, ves. No ens n'adonem de que els que fa temps que no ens visiten, quan vegin la postal del futur diran: "Oh, I recognize this! This is typical from Sitges. Oh yes, Sitges and nothing more!" El que passa és que no sabrem si aquest typical te més a veure amb una tipicitat atàvica, de l'estil del drac o l'àliga (per posar dos exemples bestials) o amb en certes pràctiques que semblen convertir-se en una costum (amb el seu punt de bestialitat, també, que no de bestialisme, ep!)

Ai, Sant King Kong, vine per mar des de Mallorca per ajudar-nos...

El territori de la llengua secreta / lo territori de la lenga secreta

Un article que vaig escriure en occità i en català després de la visita al Roèrgue i a la Catalunya Nord a finals d'agost del 2010. La versió occitana ha estat corregida amablement per l'amiga Patricia Delbosc

Cliqueu aquí per llegir la versió Occitana Lo territori de la lenga secreta

Cliqueu aquí per llegir la versió Catalana El territori de la llengua secreta

Si voleu comentar els articles us demano, si no us fa res, de fer-ho a les pàgines corresponents. Gràcies-

Quatre diàlegs gairebé reals, sobre la curiositat humana per veure món

Quatre diàlegs extrets de la realitat, algun d'ells força antic. Mantindrem l'anonimat per si algun dels protagonistes s'hi reconeix. No crec, però, que passi res. Si el guàrdia civil perdut apareix per casualitat, que no se m'emprenyi, i si ho fa ja el convidaré a un carajillo de Soberano, hombre! No hi ha mala fe ni trascendències en cap dels diàlegs. Com a màxim una conya inocua, i sí molt d'afecte. Si us plau, no li busqueu tres peus al gat i mireu de passar un bon dissabte: ningú prendrà mal i tots ens ho passarem millor.


Diàleg 1 A Sitges. Un nen de cinc anys i la seva iaia, una dona moderna. Any 2010



—Iaia, què és mes gran, Sitges o Catalunya?
—Home, Catalunya és molt més gran! Què no ho veus que Catalunya és un país i Sitges és un poble que hi és a dins, com Vilanova, Sant Pere o Puigcerdà?
—Ah, molt bé. Llavors Catalunya és més gran que Sitges.
—És clar que sí.
—I escolta iaia, llavors què és més gran, Barcelona o Catalunya?
—Passa el mateix. Barcelona és dins de Catalunya. Barcelona és la capital i la ciutat més gran de Catalunya, molt, però que molt més gran que Sitges. Catalunya com a país no és molt gran, però dins hi ha molts pobles i ciutats, com Sitges, Barcelona, Tarragona, Girona i L’Hospitalet de Llobregat. Què no hi has estat amb el pares o amb els avis a tots aquests llocs?
—Sí, a alguns.
—Doncs tots ells —i molts més que no coneixes— es troben dins de Catalunya. I a més hi ha muntanyes, platges, llacs, rius, carreteres, estacions d’esquí. De tot, com a molts països.
—Ah, ara ho entenc.
—Molt bé.
—I London?...

El nen, per part de pare, té una part de la família anglesa, i ha anat a Londres força vegades. Sempre en diu London, amb tota naturalitat. No té edat per saber que vol dir la paraula esnob.

... Què és més gran, Catalunya o London?
—Hum... crec que Catalunya. Però London —que dius tu— és una ciutat molt i molt gran. És una mica com Barcelona, però encara més gran. Molt més, de fet.
—Sí?
—Sí.
—I iaia, què és més bonic, London o Catalunya?
—No es pot comparar. Això depèn de cadascú: a uns els agrada més una cosa i als altres l’altra. Hi ha coses boniques i lletges a tot arreu. A tu, què és el que més t’agrada?
—A mi London.
—...
—No, que Catalunya també és molt bonica, eh, però m’agrada més London.
—No, sinó et dic res. Si t’agrada més London que Catalunya és cosa teva. Però Catalunya té coses molt maques també, no? Què no t’agrada Sitges? Què no el trobes maco el teu poble?
—És clar que m’agrada molt Sitges, és molt bonic.
—Ho veus com sí, si hi penses?
—Sí, però m’agrada més London.
—Però, a veure, com és que t’agrada tant London? potser pel pont aquell? pel Big Ben? pels autobusos? les cabines? aquells guàrdies tan divertits? ah, ja ho sé, perquè hi ha aquells parcs tan grans, plens d’herba, on hi pots jugar i córrer tot el que vulguis. Eh, què és per això?
—No, no és per res de tot això.
—No és per res de tot això? Ara si que no ho entenc... Doncs per què t’agrada? No serà pel British Museum, la Tate Gallery o la BBC, perquè no sé si saps que són totes aquestes coses?
—No ho sé iaia. Però tu sembla que no sàpigues de que parlo.
—És que no em puc imaginar de que parles,nen. Jo hi he estat unes quantes vegades a Londres... —London.
—...London! i ja no sé que més pot ser que t’hagi agradat tant.
—El restaurant.
—Quin restaurant? Si a “London” n’hi ha un fotimer! I mira, si vas a mirar encara n’hi ha més Catalunya de restaurants.
—Què no ho saps que a London hi ha el restaurant aquell al·lucinant, que és com una selva, on hi ha palmeres amb cocos, i tot d’animals salvatges per tot arreu mentre menges?
—Quin és aquest restaurant? No n’havia sentit a parlar mai?
—Sempre que anem a veure la família de London amb els papes hi anem. I és molt guai, de debò. No pot ser que vagis a London i et fixis tan poc amb les coses, iaia...

El nen parla d’un restaurant infantil tipus Mc Donnald’s que sembla que pateix una decoració d’un kitsch extrem que a la canalla, com és lògic, els encanta i del qual la iaia, no n’havia sentit a parlar mai. Ni jo tampoc, indeed.


Diàleg 2 A Barcelona. Un pare de quaranta set anys amb el seu fill de catorze. Any 2010


—Ara que per fi tenim una mica de diners, he decidit que podem fer un viatge.
—...
—Què no et fa il·lusió?
—Sí.
—Com que no havies canviat la cara... Ara, hem de pensar un lloc maco per anar-hi. Tens alguna idea, alguna cosa que et faci il·lusió? Tampoc ens podem passar somniant impossibles, eh.
—Barcelona és la millor ciutat del món.
—Home, sí, està molt bé que t’estimis la teva ciutat. Jo també m’estimo Barcelona. Però potser sóna una mica prepotent deixar anar, sense més ni més, que és la millor ciutat del món, no? Ens han anat les coses tan malament que no hem tingut gaire possibilitats de veure món. I veure món et faria molt bé. Ens faria molt bé.
—A Madrid no hi vull anar, eh, però.
—Si no vols no hi anem. Però quin problema hi ha amb Madrid si hi volguéssim anar? Et perds una ciutat fantàstica, eh.
—Madrid és una merda. És millor Barcelona.
—I tu com ho saps sinó hi has estat? Com pots dir això? A tu que et semblaria que tots els madrilenys diguessin que Barcelona és una merda?
—Ja ho diuen i se me’n fot.
—Hòstia, potser sí... però tant dóna. A més no et pots basar en una opinió generalitzada que no pots comprovar de cap manera. Encara que tots els madrilenys ens volguessin exterminar, Madrid és una ciutat que val la pena de conèixer per ella mateixa.
—Que no, papa, ostres, que Madrid no m’interessa gens.
—Doncs a on t’agradaria anar, que no sigui a Barcelona?
—A Badalona.
—A Badalona? Però per anar a Badalona només cal agafar el metro!
—Mira, més barat, no? Tu sempre et queixes que no tenim diners. Doncs mira, si anem a Badalona no en gastarem tants com si anéssim a Madrid, per exemple.
—Però ara en tenim de diners et dic!
—Doncs tant me fa. A mi ja m’està bé Badalona. O Calafell. I Castelldefels. O a Sant Cugat. O Canet. Qualsevol lloc d’aquests m’està bé.
—...
—...
—Però, a veure si ho entenc. A tots aquests llocs, podem agafar un dia el cotxe i ens hi plantem en menys d’una hora. No et faria gràcia anar a Paris? A Roma? A Londres? A Berlín o a cap altra ciutat europea? (tenim diners però no tants com per anar a Nova York o a Tokio, ho sento) o prefereixes que anem al Marroc, al vall del Loira, als Alps? Fer la ruta dels Càtars, a Occitània?
—Sinó podem anar a Amèrica, a totes aquestes ciutats també se’n troben... Però no val la pena. Barcelona és la millor d’Europa. És la que en té més. Millor que et guardis els diners per quan te’n faltin.
—I au, amb que som tan guapos? Nen, potser que ens deixem de mirar el melic, no? Què t’ha agafat amb aquest amor per la teva ciutat? I a més, què vols dir que tenen les ciutats aquestes? Què tenien aquells pobles catalans? Què és el que té Barcelona millor que cap altre lloc?
—Coi, papa, sembla mentida que no ho sàpigues, tu que sempre vas de que ho saps tot... pistes de skate!


Diàleg 3 En una fàbrica de peix congelat a Motueka, Nova Zelanda. Parlen dos treballadores que no arriben a la trentena. Any 2000

—No sé que hi vols anar a fer a Europa. Si no hi ha res allà fora. Quina bestiesa sortir de Nova Zelanda...
—Ni per anar a Austràlia? Ni a Samoa?
—Ganes de perdre el temps. Aquí tenim de tot:. El millor equip de rugby del món, per exemple. I a fora... què hi tenen a fora? Res. A l’estranger, només coses estrangeres. No hi ha res a fora, no res. Pff...


Diàleg 4 Carretera Vilafranca-Sitges, entre Canyelles i Sant Pere de Ribes. Parella de la guàrdia civil atura un cotxe on hi va una parella de recent casats. Any 1984.

—La documentación, por favor. Control rutinario.
—Sí, como no.
—Disculpen la espera. El compañero tiene que llamar para comprobar los datos.

En aquella època, la informàtica, els mòbils, Internet, tot això era ciència ficció encara.

—No pasa nada. No tenemos prisa.
—¿Recién casados?
—Buen observador. La boda fue este mismo abril.
—A pues, felicidades.
—Muchas gracias.
—¿Y ya habrán hecho el viaje de novios no?
—Sí, todavía estamos asimilando la experiencia (ordenando fotos, regalos...) ha sido fantástico.
—Muy bien. Y ¿dónde han estado?
—En París. Hemos estado más de veinte días en París.
—(Arronsant el morro) ¿París? ¿En Francia?
—Sí. Ha sido una experiencia fantàstica. París es una ciudad maravillosa. Veinte días y nos ha sabido a poco.
—No digo que no... París... sí, claro... Pero ¡qué manía tienen las parejas jóvenes de irse de viaje al extranjero! con la de cosas bonitas que hay en España...
—Sí, España tiene cosas muy bonitas también...
—¡Caramba si las tiene! Hay que visitar más España. España tiene unos paisajes tan variados, tantas cosas diferentes que no te la puedes acabar en toda una vida. En Espanya, por ejemplo, hay los mejores...

I aquí va es va inaugurar una conferència de més de deu minuts sobre les meravelles d’Espanya que la gent es perd per la fal·lera papanatista de voler sortir a l’estranger.

...¡y muchas cosas más! Y ustedes van y viajan a Paris por su luna de miel...
—De verdad que lo siento...
—(adonant-se que s’ha passat de la ratlla) ... no sí está bien, seguro que Paris también tiene que ser muy bonito...

El company torna amb la documentació.

...¡Ah! Ya está aquí el compañero con los papeles. Parece que todo está en regla. Tomen y disculpen las molestias.
—No pasa nada. Gracias. Adiós, buenas tardes.
—Buenas tardes...

El cotxe arrenca. La imatge dels guàrdia civils s’empetiteix al retrovisor.

...
—¡Y no olviden de visitar Españaaaaaa...!