Pioners de la música electrònica 2: Tom Dissevelt i Kid Baltan

Post dedicat al gran Francesc Diaz Melis, l'home que en el seu dia em va resoldre l'enigma de saber quin era el nom d'aquests dos grans mestres de la música i el disseny de so.

Kid Baltan (Dick Raaijmakers) amb unes tisores i un bocinet de cinta magnetofònica, i Tom Dissevelt amb una partitura, dins el seu bunker NatLab, preparats a conquerir el planeta amb els seus sons

El tàndem format pels holandesos Tom Dissevelt (1921-1989) i Kid Baltan (pseudònim de Dick Raaijmakers (1), 1930) va representar el primer intent reeixit de popularització de la música electrònica, sense renunciar per res a la màxima qualitat i rigor professional ni defugir la natura experimental del medi. Des del seu laboratori NatLab, ubicat dins la Phillips, i sota el nom Elektrosonics, es van avançar a tots els seus col·legues pioners contemporanis amb la publicació, el 1957, de Song of the Second Moon, el primer hit europeu 100% electrònic. Com bé comenta el misteriós Elektroid Humanoid —on fa una crítica d'una recopilació músical del duo, que podeu sentir en mp3—, per que ens fem una idea del que devia suposar aquella música pel públic de l'època, els Beatles encara no existien, Elvis Presley no havia fet la mili i els fundadors de Kraftwerk eren a l'escola primària estudiant solfeig i flauta.

Entre el 1939 i el 1944, l’inquiet Dissevelt va estudiar trombó, clarinet, piano i teoria musical. Més tard va arraconar l’esveltesa del clarinet en favor del feixuc contrabaix, instrument amb el que, malgrat l'increment de pes a carregar, no va trigar a trobar-s’hi còmode i a que el cridessin per tocar jazz amb la Residence Orchestra. En extingir-se la guerra, va marxar a Indonèsia on va residir tres anys i on va fitxar, també, per a la Jos Cleber Orchestra. Més tard, va tombar el món amb Ilcken Wessel amb qui va tocar a llocs tan exòtics com el nord d’Àfrica o Espanya. Enmig d’aquestes aventures, al rovell de 1946, es va casar amb Rina Reys, germana de la cantant Rita Reys, de segur la veu més mítica del jazz europeu, per a la qual també va tocar i fer arranjaments.

A meitat dels cinquanta, de nou al seu país, va rebre l’encàrrec de Bep Rowold, líder dels Skymasters, per a la tasca sempiterna de contrabaix i arranjista. Més o menys per aquesta època, per primera vegada, de casualitat, va sentir la música electrònica de Karheinz Stockhausen, emesa per ràdio Colònia. El cop rebut va ser tan fort com el de Sant Pau en caure del cavall camí de Damasc. A partir d’aquell dia, quan tornava a casa del club on tocava, cercava les freqüències alemanyes al dial i s’embadalia amb tot aquell món nou, ple de màgia sonora fascinant, imprevisible. I així va ser com, sense deixar el jazz, es va reciclar en músic electrònic, pel seu compte.

Simpàtica pel·lícula de 1959, rodada integrament al NatLab, en la que Raaimakers ens mostra la segona fase del seu sistema de treball, mentre un fumador Dissevelt evoluciona amb posturetes d'actor

Al voltant d'aquella època, Dick Raaijmakers, deu anys més jove que Dissevelt, havia acabat els estudis de piano, orgue i enginyeria del so. Durant un temps havia exercit de professor i compositor de música electrònica, alhora que tocava l'orgue electrònic pels segells Bunker i Crème Organization. Més tard, el 1954, va signar un contracte per formar part del NatLab, el departament d’electroacústica de la poderosa Philips.

No van passar ni dos anys que Dissevelt també va irrompre com un bou a la mateixa companyia. Finalment, el 1957, va coincidir amb Raaijmakers, amb qui va formar una societat —els devia fer cosa anomenar “banda” a la seva criatura— que van batejar com a Electrosoniks. Sense abandonar l’esperit experimental més autèntic, i malgrat l’admiració que ambdós tenien per Stockhausen, el duo volia fugir de l’elitisme per a intel·lectuals que segons ells llastrava la música electrònica del moment.

Aquell mateixa temporada, Phillips els va publicar Song Of The Second Moon, un vinil de 7'' que perseguia aquesta voluntat popular. No en va, la portada proclamava que el disc oferia “Electronic Popular Music” amb una mida de lletra que enviava el títol i el nom dels autors al planeta de les puces.

Gràcies a l'èxit d'aquesta primera gravació en van venir unes quantes més, recollides en l'EP de 7'' Electronic Movements del 1961. Els temes instrumentals que contenia se solien inspirar en la imminent conquesta de l’Espai, i alguns van esdevenir petits hits. No es pot discutir que tot aquell treball s’avançava al seu temps amb una insolència esbalaïdora: en el moment de la publicació del primer àlbum quedaven cinc anys per a que l'home viatgés a l'Espai, dotze per arribar a la Lluna, i deu per a que el sintetitzador Moog submergís un peuet dins un àlbum dels Beatles. Els sons i ritmes dissenyats per Baltan i Dissevelt capturaven l'atmosfera i l’estètica de la improrrogable era espacial i van ajudar a que durant més d’una dècada el terme “música electrònica” s’associés a la ciència ficció. Talls com Song of the Second Moon, Sonic Re-entry. Orbit Aurora o Syncopation han quedat com alguns dels èxits més recordats de l’electrònica primitiva, i encara avui dia mantenen gairebé intacta la seva modernitat i classicisme.

El tema Son of the Second Moon del 1957, el primet hit 100% electrònic de la història. Made in Nederland

A títol de curiositat, direm que el 1960 Phillips va tirar una edició especial per a Espanya on recopilava alguns dels temes més coneguts de la parella electrònica sota el cañí títol de Música para un guateque sideral. No comment... Val a dir que aquella música va causar cert impacte al país que aleshores esgrimia a Marisol o el Dúo dinámico com a armes secretes de la modernitat més desfermada, fins el punt que alguns fragments van ser emprats per a diversos espots publicitaris.

El tema Vibration de 1959, que a USA va ser conegut com a The Visitor from the Inner Space i a Spain Música para un guateque sideral. Olé! A la part central es pot apreciar la forta influència del jazz (les armonies del so baix recorden el walking bass del be-bop) però el ritme i els sons de la introducció s'avancen 20 anys al Die Mensch Maschine dels Kraftwerk. I sense sintetitzadors, que encara no estaven inventats (els nostres holandesos treballadors tallaven les notes una a una de la cinta magnètica). Poca broma, amics

El mateix tema adaptat a un anunci televisiu de Longines per a TVE. Els que teniu una certa edat, no el recordeu? Jo sí! I devia de tenir sis anys, com a màxim. Suposo que el suficient, però, com perquè alguna cosa se'm quedés al subconscient per voler jo també fer aquella música de extraterrestre màgica algun dia, des del meu laboratori personal com el del Dr. Mabusse, jo sol (això de tocar amb altres músics i haver-se de barallar perquè un so parteixi d'una ona quadrada o d'una ona de dent de serra... quina mandra! )

A la dècada dels seixanta va aparèixer un programa nocturn a la ràdio nacional (Hilversum III) que en deien Spelen met Beton (Jugar amb Formigó) en el qual tots aquests pioners tenien el seu espai (2). Entre una cosa i l'altra, es pot afirmar que aquests sons nous no eren pas tan desconeguts com sovint creiem. Però com que no hi ha cosa bona que duri per sempre, en arribar el 1963, aquella col·laboració tan fructífera va acabar i els dos homes es van separar d’una manera amical.

Dissevelt, que no havia abandonat el contacte amb les orquestres, s'hi va dedicar a temps complet. L’evolució del mercat de la música popular, amb les convulsions que patia el gust del públic, però, aviat el van convidar a abandonar aquest camp per manca de feina. La demanda i proliferació de conjunts amb un nombre reduït de membres, que basaven el seu so en les guitarres elèctriques, va obligar a les cadenes de ràdio a reduir despeses dràsticament. En conseqüència, les orquestres de les emissores petites van patir acomiadaments massius. Afortunadament, ell no havia perdut la reputació com a tècnic de so i va poder assistir algunes de les figures de l’espectacle més populars d’Holanda, com Wim Sonneveld i Toon Hermans.

Raaijmakers, per la seva banda, va tenir més de sort. Primer va treballar per a la Universitat d’Utrecht i ben aviat, el 1963, va muntar el seu propi estudi junt amb Jan Boerman. A més, del 1966 fins el 1995, any que es va retirar, va exercir de professor de música electrònica i contemporània al Real Conservatori de La Haia.

Al llarg de tots aquests anys, l’ambició i risc de les composicions de Raaijmakers s’ha eixamplat. Mica a mica s’ha anat endinsant en camps cada vegada més diversificats com l’animació, ballets, música per teatre, instal·lacions a museus i sales d’art i esdeveniments internacionals. Ha col·laborat amb compositors de prestigi com Pierre Boulez o Iannis Xennakis i amb un gran ventall d’artistes plàstics i visuals. Ha escrit, a més, diversos textos, dels quals destaca The Method, del 1985, on descriu, d’una manera tècnica però també poètica, les seves investigacions i troballes.

En arribar la dècada dels noranta, Raaymakers va rebre premis honorífics a la seva carrera i a la seva important contribució al desenvolupament de la música electrònica. Destaquen el Matthijs Vermeulen (1994), l’honorari Johan Wagenaar Fundation (2005) i la proclamació com a doctor honoris causa per la Universitat de Leiden.

Raaymakers mai ha renegat dels seus inicis amb les produccions, de vegades un punt kitsch —un kitsch deliciós, si voleu— de l’era del NatLab de Phillips, al costat del seu col·lega Dissevelt. Sap que a nivell internacional i popular seran aquelles llunes dobles i aquells blip, blip bombollejants el núvol que el mantindrà viu en la memòria col·lectiva.

Un video recent de Raaijmakersfart on l'home ens mostra com treballava amb Dissevelt. Val la pena veure'l tallar la cinta i tot plegat. Trobo molt emocionant el moment en que analitza els sons que emet la cinta magnètica encara sense tallar i com els reprodueix amb la boca. Fixeu-vos en la seva mirada il·lusionada. Sembla un nen enamorat dels sons i les ones invisibles que, en vibrar graciosament per l'aire, els fan possibles. Com l'altre filmet de més amunt, es tracta de la versió original sense subtítols, ni a l'anglès. Els lectors holandesos podran aprofondir més, però els que no entenguem ni piu podem fruir de la veu tan dolça d'aquest vellet encantador

(1) Kid representa el revers el seu nom, Dick, i Baltan el del seu local de treball, NatLab. Raaijmakersfart va inventar el pseudònim, fart per com la premsa internacional destrossava el seu cognom (cosa que en la època que el copy and paste no existia, jo, si tingués un cognom que gastés aital crueltat ortogràfica, disculparia misericordiosament, la veritat)

(2) Informació cedida per l'artista català/holandès Andreu Ledoux.